Cent anys de la revolució russa (III)

Josep Manel Busqueta: ‘Més que als soviets, els CDR s’assemblen als consells obrers gramscians’

Parlem amb l’economista Josep Manel Busqueta sobre l’herència de la revolució d’octubre al Principat a la llum de la publicació de l’obra col·lectiva Sobiranies: una proposta contra el capitalisme (Fàbrica, 2017), de la qual n’és coautor.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

- Quin és el llegat de la revolució bolxevic?

L’herència positiva de la revolució d’octubre és molta. Majoritàriament, res del que ha passat a Occident, i no només, a nivell mundial, des d’aquella fita de la classe treballadora, no seria explicable ni per l’esquerra ni per la dreta. Parlar dels models d’estat de benestar que es van plantejar després de la segona guerra mundial i previs al neoliberalisme, implica parlar, justament, del producte d’aquesta revolució que va assenyalar el camí a seguir al conjunt de la classe treballadora mundial un nou model de gestió fora del capitalisme. L’estat del benestar era, en bona mesura, la resposta del capitalisme per legitimar-se i que les seves classes treballadores no els hi fessin la revolució bolxevic. Jo crec que aquesta immanència està present arreu. El llegat és positiu, des de les conquestes que va acumular la classe treballadora, gràcies al seu esforç, però també va ser punta de llança, el que representava la punta de llança de la Unió Soviètica. També em sembla positiu el fet que la revolució demostra la possibilitat de subvertir, a partir de moviments populars, la lògica del capitalisme. En una societat com la russa, controlada encara per forces de caràcter feudal, s’és capaç, en pocs anys, per aquest impuls i aquests canvis i transformacions, engegar un desenvolupament inaudit en el curt període de temps en què s’aconsegueix. Desplega, també, un model de cobertura de necessitats prou ampli, amb totes les mancances que puguem analitzar-li i retreure-li, però sí que està clar que cal tenir en compte quin era el nivell d’aquella societat i l’índex de desenvolupament humà que s’aconsegueix les dècades següents, doncs és molt i molt rellevant. Aquests són els elements positius.

- Però suposo que no tot són virtuts...

Els elements negatius han estat àmpliament discutits i moltes vegades. Tot el que és la manca de llibertat representa un model que és criticable, com també és criticable que la democratització de les relacions de producció no és tal. I en bona mesura no existeix aquest protagonisme de les classes populars pel que fa a la direcció i la gestió de l’economia de la societat soviètica, i aquí és on segurament hi trobaríem les mancances.

- La revolució agafa tothom per sorpresa. De fet, hi ha qui hi veu en ella una refutació del nucli hegelià i teleològic que alguns atribueixen al pensament marxista des que n’hi ha que consideren que Marx descriu un progrés de la història per fases, determinat pel trànsit entre models de producció. Fa uns dies, l’exassessor de Gorbatxov, Andreij Gratxiev, afirmava a EL TEMPS que la Nova Política Econòmica (NEP per les seves sigles en rus) pretenia, precisament, bastir un simulacre d’“economia burgesa” per facilitar el trànsit a la següent fase històrica...

Jo crec que la revolució russa, i la majoria dels processos socials, s’han de llegir com a experiències pràctiques, vinculades al moment i a les vicissituds del moment històric en què es desenvolupen. En el cas de la NEP, el que està clar és l’estat del país que es troba Lenin, les necessitats que té tant a nivell material com a nivell subjectiu. Un fet és que aquella Rússia està pràcticament assolada, anorreada i que hi cal començar a generar les estructures d’organització i funcionament d’aquesta nova societat. També que es troba amb una sèrie de mentalitats que no estan preparades per assumir el que la revolució soviètica comporta en el seu ADN. Fruit d’aquesta realitat material i aquesta realitat subjectiva, Lenin entén que el que toca, en aquells moments, és assegurar aquesta doble estabilitat del procès durant un període concret per poder aprofundir en les transformacions plantejades: fer un pas enrere per fer-ne dos endavant.

I sobre el que planteges de l’etapisme, no ho tinc tan clar perquè això significaria que el que ens està descrivint Marx a la seva teoria és una teoria universal. I jo penso que Marx no sosté això. Aquí hi ha una controvèrsia important. Jo crec que el que Marx està plantejant és que les possibilitats de transformació social les defineixen cadascuna de les societats. El que passa és que sovint el que es fa és adaptar l’evolució històrica a les categories que Marx utilitza a El capital. I això, des del meu punt de vista, és un error perquè Marx no està tant plantejant un procès històric determinat i determinista, si no que està analitzant unes relacions molt concretes que són les de capital, i ho està fent per allà on aquest capital s’està desplegant. Jo entenc que la universalització d’aquestes tesis no està tan clara.

Això queda bastant clar al llibre de Teodor Shanin, El Marx tardío y la vía rusa (Talasa, 1990), que es basa en la correspondència amb la populista Vera Zassúlitx, que tenint en compte… Ja sabem com és el capitalisme, les seves relacions de producció, perquè veiem com s’està desplegant als països capdavanters, doncs potser és possible aprofitar l’estructura comunal del que són les relacions comunalistes i a partir d’aquestes ser capaços de transcendir a un model comunista, que és el que li ve a plantejar Marx a Zassúlitx. Això és bastant conseqüent amb aquesta anàlisi del que és la proposta de Marx: no com una proposta universalista, sinó com una proposta que intenta analitzar de lo abstracte a lo concret.

- Un error, el que comentes, instituït en la pròpia ideologia oficial de la URSS: el diamat (materialisme dialèctic). I sobre la polèmica amb Zassúlitx, em consta que entre les persones que impulseu el llibre Sobiranies hi ha qui subscriu les tesis del filòsof Carlos Fernández Liria, que també empra aquesta correspondència amb la populista per desvincular Marx de Hegel. És una opinió estesa entre el grup?

Fixa’t que nosaltres quan estem plantejant la proposta de les sobiranies intentem cenyir-nos a quin és el moment concret que les classes populars estan vivint i estan vivint a nivell del Principat, al marc d’aquesta perifèria europea assotada per aquesta crisi brutal del capitalisme i la seva composició. Nosaltres ho analitzem tenint en compte tant la realitat material com aquesta realitat subjectiva: creiem que hem de respondre a una proposta que ja no deixa espai als processos de redistribució, que havia estat l’esquema en el qual s’havia bellugat l’esquerra, fins i tot l’esquerra comunista, des de pràcticament el final de la Segona Guerra Mundial. Una esquerra que descartava la possibilitat d’un model diferent de societat i apostava per tot el que fa referència a aquesta possibilitat de gestionar el capitalisme amb aquesta visió que sosté que és possible aconseguir les condicions per transformar, o per arribar a una etapa socialista.

Nosaltres el que hem d’analitzar és quina és la realitat històrica en el moment que estem vivint i aportar quines poden ser les propostes des de les classes populars, des de les classes treballadores, que no plantegen la solució del que ha sigut una proposta fracassada, que és la de la gestió del capitalisme, i apostin per una transformació profunda d’aquesta realitat. Sobiranies segurament és una proposta que si l’haguéssim fet a la dècada dels 70 no tindria sentit, però sí la té amb una Unió Europea, que és la que és, amb unes polítiques de gestió de la crisi basades en l’austeritat, en un capitalisme que té les característiques que té, amb problemes de sobreacumulació evidents, amb uns nivells de creixement que, malgrat que el Fons Monetari Internacional plantegi que estem en una etapa de certa bonança, aquests nivells de creixement que està tenint el capitalisme avui amb aquests nivells d’endeutament i el que està costant afiançar aquestes taxes de creixement demostren, clarament, o posen sobre la taula la sobreacumulació i constaten que no hi ha espai per a la redistribució, i no queda massa més que apostar per una proposta radicalment transformadora.

- Però més enllà de la necessitat de situar la crítica al seu context històric i material, que estem d’acord que representa una diferència notòria amb el diamat, el mateix Fernández Liria amb Luis Alegre Zahonero sostenen a El orden de ‘El Capital’ (Akal, 2010) que Marx pressuposa els valors republicans i l’estat de dret a la seva obra. Potser seria la discrepància més important entre la URSS i lectures posteriors del marxisme, no?

En bona mesura nosaltres polemitzem amb aquesta proposta. Estem en un debat permanent sobre això. Ens belluguem des de les tesis en les quals assumim que l’Estat és un element de classe, i en aquest cas és un element en el que es reprodueixen les relacions pròpies de la reproducció del capital, d’una banda. Però també fins la creença que a l’Estat, justament, també s’hi desenvolupa el conflicte de classe, i per tant hi ha espais, des de la lògica de l’Estat, en els quals també han germinat part de les conquestes i el conflicte. On el poder constituent ha estat capaç de constituir certs elements de guany. I aquesta és la tensió que es dóna.

Jo no penso que puguem tenir un a priori al respecte, si ho vols una mica més eclèctic. El que sí que veuria són tots els elements que formen part de l’equació del conflicte de classe, i en cada moment històric i en cada àmbit geogràfic l’Estat juga el paper que juga i són les classes populars les que els hi toca avaluar si el que cal és utilitzar la inserció d’aquestes estructures per millorar les seves condicions o no. Jo entenc que, en el cas europeu, ho podem entendre amb una certa lògica, però si pensem en la lògica de l’Estat d’Amèrica Llatina, la cosa canvia. A l'Amèrica Llatina no hi ha hagut mai un estat de legitimació de les condicions socials, ha hagut Estats repressors que han assegurat, per la via de la violència, la supremacia de les elits.

Per tant, penso que la lectura que es pot fer és aquesta: intentar ubicar el que representa l’Estat, i les conquestes que es puguin assolir a través d’ell, en els diferents moments històrics i concrets de l’evolució del capital.

- Una altra aportació prou reeixida fou la que emana de Mario Tronti a Obreros y capital (Akal, 2001), la de “primer les lluites obreres, després el desenvolupament del capitalisme”. La creença que el capitalisme es desplega al ritme de les lluites obreres. D’aquesta inversió de termes en sorgeix tot un continent teòric que ha trobat prou ressò en determinats espais polítics.

És evident que no hem de caure al mecanicisme de l’estructura i la superestructura, en la idea que l’estructura determina la superestructura. Aquesta qüestió és molt més dialèctica: la visió que Marx plasma als Grundrisse el 1859, el plantejament de dir que no és tan clar això, si no que existeixen processos de determinació recíproca, paral·lels, de com les dinàmiques superestructurals determinen les estructurals i les estructurals generen superestructura. Això és molt més vàlid. Tan erroni és plantejar l’autonomia d’allò estructural com l’autonomia de la política, que ha estat una tesi prou defensada en els darrers dies i que ha donat prou de si en les noves formacions polítiques. Propostes d’anàlisi més laclaunià. No crec que tampoc es doni cap autonomia d’allò polític. Existeix aquesta determinació recíproca. Jo crec que al final, des d’aquesta tendència, la lectura que podríem trobar de fons i que també la compartiria bastant és la que fa César Rendueles al seu llibre En bruto (Catarata, 2016). Però al final existeix una tendència de fons en la que les relacions materials condicionen aquests processos de llarga durada, de la determinació històrica.

- És precisament Rendueles qui considera que és ridícul pensar que els processos històrics modelen els individus com si fossin plastilina, tal i com defensava el diamat, i que introdueix el concepte de sociobiologia per referir-se a la matriu biològica amb què interactua l’experiència.

El que feia el diamat en bona manera era construir el marxisme a la mesura dels interessos polítics del que representava la guerra freda. Va ser el model d’afiançament d’aquest plantejament de conflicte, d’una realitat política que ha d’imposar-se d’una manera o d’una altra i no ha de deixar espai perquè pugui existir un procès de conflicte des de baix. En aquest cas és un ús i un abús del que representen aquestes tesis. Em sembla que, amb el temps, i un cop que ha desaparegut el que representava aquest corsé, som capaços d’interpretar millor i no ens trobem amb la urgència històrica de defensar l’indefensable front l’imperialisme. I tenim molta més flexibilitat per poder veure, veritablement, aquests anàlisis teòrics quin sentit tenen en la determinació de la realitat, fins on ens són útils i fins on no.

En el cas de la qüestió material és obvi, no? No seran només els factors polítics els que determinaran la realitat material, però no seran només els factors materials els que determinaran la política d’una manera concreta. Sí podem dir però, que existeixen tendències a llarg termini en les quals els factors materials hi juguen un paper clau.

- A la llum de l’experiència històrica, li he llegit a algú que els Comitès de Defensa de la República (CDR) són una mena de soviets a la catalana. De fet, el sociòleg Ivan Miró ens deia que hi veia una matriu constituent. Et sembla una comparació encerteda?

Tant de bo els CDR a mig termini arribin a ser el que tu planteges: em semblaria brutal. Jo veig que existeix aquest germen, existeix aquesta potencialitat, però ara no sé jo si el gruix de persones que estan implicades al CDR tenen aquesta mentalitat holística d’entendre aquest espai com una punta de llança de l’afiançament d’aquest nou model d’independència ben entesa. Els episodis d’aquestes últimes setmanes, el que ens han posat sobre la taula és que no hi ha una independència màgica. No hi ha un pas de la llei a la llei, no existeix una transició indolora cap a la república i el que obre en tot cas la declaració d’independència és un conflicte entre un procès constituent que vol fiançar-se i un procès constituït que no vol que es fianci.

El CDR ha demostrat tant la resistència i el procès de conflicte amb aquesta realitat com el seu procès de superació, i que per fiançar un procès republicà de construcció social no ens podem encomanar a processos màgics, si no que el que comporten i necessiten és d’una implicació important i una capacitat dinàmica i propositiva molt potent. En aquests moments, la dinàmica del CDR ha de servir per veure com articular en aquests moments una lògica de conflicte, més enllà dels talls de carretera i de la dinàmica de vaga general, jo crec que va ser, no tant la vaga, si no els talls de carretera, una dinàmica sense precedents, meravellosa, des de la perspectiva del que representa pel que fa a autoorganització i procès de conscienciació per a moltes persones, però més enllà d’aquest fet puntual o d’insurrecció momentània, d’aquest acte d’afirmació resistent, quina és l’estratègia per entomar el que representa una estratègia independentista, sobiranista i republicana en el dia a dia?

I com ho lligaríeu a la proposta de Sobiranies?

El CDR parteix del fet d’afirmar-se com una realitat que creix paral·lela a una realitat de dominació, i en aquest cas de subordinació a la lògica de l’Estat espanyol i a una lògica concreta de les relacions socials. Això és el que ens toca construir els propers temps, i la hipòtesi de Sobiranies és un punt de partida. Veritablement, nosaltres avancem en bona mesura amb això. El veritable procès per a la construcció de la sobirania avui passa per tenir molt clar que el nivell d’agressivitat de l’Estat espanyol no és només el de l’Estat espanyol, si no el de l’Estat espanyol, la Unió Europea i tot el que representa la necessitat imperiosa de mantenir l’statu quo contra qualsevol procès de canvi, i sobretot un procès de canvi prenyat des de baix amb un projecte per a la construcció de tota una realitat material alternativa i republicana. El que planteja la proposta de sobiranies és que cal confrontar això, no es pot fer només pensant que afirmarem una lògica de poder intermig des de l’Estat, i que afirmant aquesta lògica des del poder de l’Estat serem capaços de canviar la realitat material i a la vegada ser capaços d’enfrontar els nivells súperestructurals, de poder transnacional que en bona mesura ens determinen avui també.

El que hem de ser capaços és d’afrontar aquest poder popular, aquestes estructures populars que tinguin capacitat confrontativa però a la vegada tinguin ja aquest germen del control sobre les relacions socials de reproducció de la vida i a partir d’aquí ser capaços d’enfrontar aquest conflicte amb més garanties, de construir aquesta protosocietat alternativa. Que jo crec que en bona mesura som per allà i estem notant-ho, ja. Per exemple, quan l’1 d’octubre contra l’Estat espanyol, i contra la creença del lideratge del procès s’és capaç de posar paperetes, urnes i de realitzar la votació amb la defensa, en el cos a cos, de les urnes, aquí s’està actuant com un protoestat. Tenim capacitat organitzativa logística per tenir un control sobre els espais i els mecanismes d’exercici democràtic, i això qui ho garanteix és la gent. El germen ja hi és, i el que cal és fer un treball pedagògic important de no caure en el desànim. Les persones han d’entendre que ara no trobarem una eina immediata per tombar l’Estat espanyol fent no sé què.

Això serà un procès llarg i que segurament tindrà la seva dificultat. Si ho hem de fer, hem de ser capaces de comptar amb aquests espais d’autonomia, en els quals començar a teixir aquesta protosocietat, aquesta societat diferent. Jo diria que més que els soviets, jo aquí hi veig els consells obrers de Gramsci. Aquella idea de Gramsci que ens deia que, al final, la classe obrera ha de ser capaç d’experimentar amb les lògiques d’Estat dins de l’Estat antagonista per poder-les desplegar quan es tingui la capacitat de fer aquest abordatge.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.