Cent anys de la Revolució Russa (II)

Andreij Gratxiev: “Stalin somiava a mantenir l'URSS en erecció permanent”

Parlem amb l’històric dirigent soviètic Andreij Gratxiev sobre les bases ideològiques de l’anomenat “socialisme real” i què n’ha heretat la Rússia actual.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’analista i acadèmic rus, Andreij Gratxiev, agraeix a l’audiència de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Ha estat convidat a “temps revolucionaris” al Principat. “És un privilegi poder celebrar el centenari de la revolució d’octubre enmig d’una altra revolució d’octubre”, fa broma Gratxiev davant dels qui l’escolten. Però avisa: és conscient de la complexitat de l’afer i que la qüestió produeix més preguntes que respostes.

El que també fou assessor de l’últim president de la Unió Soviètica, Mikhaïl Gorbatxov, organitza l’afer català en tres nivells. Un d'emocional que, segons ell, ha despertat un gran interès al seu país, així com moltes simpaties. “Potser hi ha una certa nostàlgia romàntica de temps passats entre els més grans”. Alhora, “alguns diaris parlen dels hackers russos en el cas català”, fa mofa de nou. Per a Andreij Gratxiev, hi ha un segon nivell, de caire polític, que lliga Rússia a Catalunya a través de la memòria de la desintegració soviètica amb l’ex-president Boris Ieltsin al capdavant. I un tercer nivell, que és el dels analistes, que remet al dret internacional i a la tensió entre l’ordenament jurídic que emana de la pau westfaliana i la inviolabilitat de la integritat territorial que li és pròpia, i el dret a l’autodeterminació.

Poder parlar amb algú com ell que va conèixer l’extingida Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) des de l’interior mateix de la seva sala de màquines és un privilegi que convé no deixar escapar. EL TEMPS li interroga al cèntric hotel Regina de Barcelona sobre els fonaments ideològics de la Unió Soviètica i el trànsit cap a l’anomenada revolució conservadora de Vladimir Putin.

M’agradaria parlar amb vostè de la ideologia oficial de l'URSS: el materialisme dialèctic o l’anomenat diamat. Fins quin punt els mateixos dirigents del país que s’atorgava l’apel·latiu de representant del “socialisme real” es creien aquesta idea que, avui, ens sembla tan exòtica als que hem estudiat Marx? La de la possibilitat que tota ciència, natural o humana, es podia subsumir a la dialèctica en clau marxista.

—És una qüestió molt àmplia. Crec que estàs confonent diferents èpoques, perquè la ideologia comunista, i no ben bé la ideologia soviètica, que d’alguna manera era diferent… Fins i tot la ideologia de Lenin era diferent de la de Stalin. Des de la visió de Lenin, Rússia, fa cent anys, era un país que no estava gaire preparat per a una revolució socialista. Però a la vegada creia que absorbint la crisi universal del capitalisme, Rússia podria desenvolupar l’economia del període burgès i podria, d’alguna manera, saltar al següent estadi del desenvolupament històric. Certament, ell esperava que la revolució russa fos part d’una revolució global, i en aquest sentit, la idea de Stalin del socialisme en un sol país implicava una retirada de la ideologia comunista, ja que transformava la ideologia comunista en una barreja entre nacionalisme i comunisme. 

—Sosté que Stalin va renunciar al comunisme?

—Ell combinava el dos comunismes: un com a objectiu i un altre com a mètode, com un mitjà. Per a Stalin, el comunisme va esdevenir un mètode de modernització en un país endarrerit. Això vol dir més un instrument tècnic que l’objectiu d’una societat diferent. I això implica una gran diferència, perquè per a Lenin el comunisme era el projecte d’una nova societat. I, en aquest sentit, Lenin, amb el seu llibre, L’Estat i la revolució, sostenia que la societat no necessitaria un estat, i que la dictadura del proletariat era només una concessió temporal per fer front a la violència de la guerra civil, a la intervenció internacional… Això explica perquè Lenin, després de descobrir que la revolució mundial no es donava, va acceptar fer uns passos enrere per assolir l’estadi anterior amb la Nova Política Econòmica (NPE), entenent que, per procedir amb l’estadi socialista, Rússia havia de passar per un estadi capitalista. Stalin, en aquell moment, com que el comunisme i també el marxisme són un projecte però també un mètode, va separar el mètode del projecte. Perquè el mètode, per a ell, va esdevenir la prioritat, amb el rol de l’Estat i el rol del partit i el monopoli del domini polític i també amb la possibilitat de mobilització de la societat. Per poder superar aquest endarreriment, el que vol dir la modernització. Això implicava un salt endavant, com el que després seria formulat per Mao, perquè Mao va fer el mateix: va utilitzar el marxisme com a mètode amb un sistema de partit únic i el domini d’aquest partit, violència, repressió i l’extermini dels enemics de classe per poder aixecar un estat vertical sostingut per la burocràcia del partit. Fundant en la coerció i la destrucció de tot pluralisme a la societat, que, per a ells, havia de ser monocròmica. Així, l’estalinisme representava el progrés més eficient a un preu molt alt: l’extermini dels camperols i de tota oposició política i tot allò que pugui assolir l’aparell del partit. 

—Com anomenaria, doncs, el tipus de socialisme que Stalin predicà?

—Stalin va reproduir l’estadi excepcional del comunisme, que és el comunisme de guerra. Per a Lenin era un estadi temporal. Stalin ho va convertir en un estadi permanent. En un estat de guerra dins i fora del partit. Un estat que volia mantenir l’excitament de la guerra de classes, i això és l’explicació de per què Stalin va inventar quelcom que no té res a veure amb el marxisme. Amb la guerra de classes, tot esdevenia més intens. Si em permet l’expressió, ell somiava a mantenir un estat d’erecció permanent.

—Bona metàfora!

—L’altra cara de tot això era la guerra a l’exterior, perquè et calia una societat amenaçada pel que passava a l’exterior. El règim de Stalin necessitava una guerra externa com a justificació, la nova legitimitat, ja que confirmava que el model soviètic estava amenaçat per un enemic exterior en la seva forma extrema: el nazisme. Un sistema que, juntament amb el de la democràcia burgesa, formava dues cares de la mateixa moneda. Mentre que els ordenaments democràtics veien de la mateixa manera el nazisme i l’estalinisme, contra un conflicte entre el socialisme i diferents graus de capitalisme. Hitler es va aprofitar d’aquesta dualitat ambigua.

—Però la guerra va acabar, finalment.

—Aquest model de comunisme de guerra va aguantar fins el final de la guerra, sí, però li calia una guerra freda que mantingués l’atmosfera bèl·lica. I aquest estadi del bolxevisme, el comunisme de guerra, perillava cada cop que la guerra era a prop d’acabar. Això explica perquè allò que jo anomeno el sistema bolxevic o estalinista perillava en períodes de relaxació, com ara quan Nikita Khrusxov, el 1956, va arriscar-se a denunciar el model estalinista i a iniciar l’anomenat desgel. Això va produir, de manera immediata, el pluralisme en la societat russa, però també al camp de l’Est. Tot això generaria problemes amb Polònia i Budapest el mateix any del Congrés. Stalin es va adonar que si tu atures la guerra interna t’arrisques a crear competència, pluralisme i un perill per a aquest model. Khrusxov també: denunciava Stalin el febrer i l’octubre enviava els tancs a Budapest per salvar el model, ja que va veure que perillava. I això ens du a la situació amb Mikhaïl Gorbatxov. 

—Del qual vostè va ser assessor...

—Vostè em preguntava fins a quin punt la ideologia era viva… Bé, era fàcil mantenir-la viva perquè va esdevenir la idea del poder estatal. No la idea de la societat, sinó la idea que atorgava a Rússia l’estatus de súper poder. I funcionava, perquè, a la mateixa vegada, per un cert període, des que la ideologia era l’instrument per mantenir una dictadura de partit únic, podia funcionar. L’explicació d’una societat sense classes i altres aspectes del projecte comunista original van ser sacrificats com a la Xina d’avui. Allà, del comunisme només hi roman l’estructura d’un partit. A la vegada, l’Estat soviètic va provar d’assolir una missió impossible per realitzar un projecte utòpic comunista dins i, simultàniament, per funcionar com un súper poder en un nivell internacional. Però aquestes dues missions no eren compatibles l’una amb l’altra, o cap de les dues era realista, ja que la Unió Soviètica es podia modernitzar però no podia assolir un projecte utòpic. 

—Després de desplegar els tancs a Budapest i aixecar murs el projecte encara era creïble?

—En el període soviètic, el temps per assolir la utopia va ser de 70 anys. I després de 70 anys va morir. Si passat aquest temps no tenies l’oportunitat d’implantar-lo per la immensitat del territori, la importància dels recursos, l’ús de la violència i la guerra o el manteniment d'aquest estat bèl·lic… Però passats 70 anys moria, com un ésser humà, ja que rebia la confirmació que era un projecte utòpic que no es podia realitzar d’acord amb la idea inicial de Marx. Malgrat que sapiguem que Marx no va produir un esbós d’aquesta societat, sinó la crítica a la societat capitalista. I explicava perquè la societat capitalista estava dominada per crisis. Però no hauria pogut imaginar que la implementació del projecte esdevindria el bolxevisme en la forma que ha pres a Rússia.

—Què va implicar, doncs, el projecte de Mikhaïl Gorbatxov?

—Curiosament, Gorbatxov, amb la seva perestroika, va provar de tornar a l’origen del projecte. Et diré que la seva perestroika va ser una versió de l’eurocomunisme a l’Est, no a l’Europa Occidental. Un eurocomunisme com el de Santiago Carrillo, Enrico Berlinguer i, en menor mesura, de França. Un comunisme que seria una part orgànica del desenvolupament històric de la societat que acceptaria el pluralisme i que no necessitaria violència i coerció.Una societat que, d’acord amb els seus avantatges, que socialment, només pel seu caràcter, seria un projecte socialdemòcrata que provaria que hi ha història més enllà del capitalisme. Però una història que no dependria en la guerra, la violència o la coacció, sinó en l’organització eficient de la societat i del compromís social. Aquesta era la idea de Gorbatxov, però això va ser fatal per a l’estalinisme i per la Unió Soviètica, i això és el motiu pel qual la Unió Soviètica no va poder sobreviure la perestroika.

—Podria explicar el trànsit del col·lapse de la Unió Soviètica a la Rússia de la revolució conservadora de Putin?

—Després que aquest projecte defallís per mort natural, va crear una mena de buit ideològic. Rússia va ser privat d’aquest projecte, una mena d’objectiu utòpic que permetia justificar les dificultats econòmiques, la violència, les contradiccions i l’oposició amb el món exterior… Un cop que aquesta justificació desapareix, la societat necessitava un altre substitut, i aquest substitut, amb la mort de la ideologia comunista o d’esquerres, com que va ser compromès per l’experiència soviètica, no podia ser cap altre que el nacionalisme. I d’aquí venen figures com Alexander Duguin i el retorn de la religió. Ja que la religió, en un sentit rus, és la religió ortodoxa, la versió antioccidental de la fe. I en tant que antioccidental, és un instrument de poder per a l’elit política. Necessites la ideologia com un instrument per al control i la mobilització de la societat. Si no pots utilitzar una explicació comunista per a la situació actual, necessites una altra explicació, nacionalista o religiosa, d’ortodòxia contra catolicisme, o potser una justificació del caràcter excepcional rus, del poder solitari, que és el pensament de Duguin, que no necessita seguir l’exemple Occidental. I això és molt atractiu per al poder, perquè rebutjant l’exemple Occidental pots rebutjar la democràcia, ja que la democràcia forma part del projecte Occidental. I així pots justificar aquest model tradicional tsarista de la mateixa manera que el comunisme podia explicar l’oposició des d’aquesta fraseologia. Mantens el model tsarista i el combines amb l’excepcionalisme rus, o el nacionalisme com un instrument per construir una estructura autoritària.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.