Anàlisi

Mentalitat d'Estat contra la repressió

Mentre els jutges criden a declarar a Forcadell, Puigdemont i la resta de consellers del Govern català, la proposta d'unitat enfront de les pròximes eleccions imposades per l'Estat plana sobre l'actualitat política.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L'Estat espanyol no ha tardat ni un moment a respondre a la compareixença de Puigdemont des de Brussel·les.  Des del cor d'Europa, el president català -alguns ja l'anomenen ex-president- ha parlat per a centenars de mitjans per centralitzar, encara més, el conflicte a nivell internacional. L'Audiència espanyola ha necessitat poques hores per respondre i citar Puigdemont i la resta de consellers per als dies 2 i 3 de novembre. Els mateixos dies que aniran Carme Forcadell i la resta dels membres de la Mesa del Parlament, citats només unes hores abans pel Tribunal Suprem.

L'última experiència de l'independentisme català a l'Audiència espanyola va ser l'empresonament provisional de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, engarjolats des del 16 d'octubre. Ambdós, acusats de sedició, van ser tancats amb arguments més que discutibles, tal com han posat de manifest una bona quantitat de juristes. Als dirigents catalans els acusen també de rebel·lió i malversació, pel que poden ser condemnats fins a 30 anys de presó. Els jutjarà Carmen Lamela, la mateixa magistrada que va condemnar preventivament els activistes d'Assemblea i Òmnium.

Dins de la dinàmica repressiva de l'Estat, decidit a no negociar ni canviar res, hi ha les eleccions convocades per al 21 de desembre. El bloc immobilista pensa que aquesta és l'oportunitat per governar Catalunya per primera vegada en la història per la via d'unes eleccions. Conscients d'això, han avançat els comicis tant com els ha estat possible per tancar els terminis de coalicions ben aviat. En aquest cas, el límit serà el 7 de novembre. Una jugada per tractar d'entrebancar possibles coalicions entre partits. Carles Puigdemont va manifestar a Brussel·les el que tothom ja sap: les del 21D seran unes eleccions plebiscitàries. Sí o sí. Ho saben fins i tot els que les han convocades i les presenten com a autonòmiques. No faran coalició per no caure en contradiccions flagrants, però Inés Arrimadas, líder del partit constitucionalista més votat a Catalunya, ja ha demanat públicament pactes previs entre Ciutadans, Partit Popular i Partit dels Socialistes de Catalunya per tal que governe el candidat més votat dels tres partits. Si tots tres sumen majoria, és clar.

Arribats a aquest punt, hi ha la consciència que, per donar validesa a aquest caràcter plebiscitari, l'independentisme no només haurà de guanyar en escons, sinó també en percentatge de vots. Potser el Govern Rajoy comptava amb la possibilitat de la desobediència per part d'alguns partits independentistes. Aquesta jugada, coherent si es reconeix la República Catalana proclamada el passat divendres, també és contraproduent a l'hora de defensar les institucions del Principat. Per això, a hores d'ara, cap partit independentista n'ha descartat la participació en les pròximes eleccions. I és ací on entra una premissa tan important com la de guanyar les eleccions amb més del 50% dels vots: la de garantir el manteniment de les institucions.

Donada l'excepcionalitat, l'enèsima excepcionalitat, presentar una candidatura única es fa cada cop més indispensable si els independentistes volen mantenir la governança i guanyar moltes més raons que afavoresquen la seua causa. El triomf de la candidatura única donaria més visibilitat i creença internacional a aquest llarg procés que des de divendres ha entrat en una fase, si més no, més definitiva. També oferiria un missatge de resistència. Amb el possible empresonament preventiu d'algun -o de tots- els dirigents catalans destituïts després del seu pas per l'Audiència espanyola, guanyar unes eleccions amb cares noves evidenciaria encara més que aquesta no és la causa d'uns pocs, sinó de gran part de la societat catalana. Membres de totes les formacions i fins i tot candidats independents haurien de formar aquesta llista unitària que oblidara els matisos i lluitara per un objectiu comú. Tothom sap el què. El com vindrà després. No cal descartar tampoc la inclusió de membres de partits sobiranistes no independentistes. Esdevindria un factor de gran empenta per fer veure al món que el que és reivindica és el dret a decidir. Cal dir que algunes veus decisives veuen amb bons ulls aquesta idea, tot i no dir-ho públicament. L'aprovació de la CUP a la compareixença de Puigdemont a Brussel·les també és un símptoma de vincle normalment inexistent entre els anticapitalistes i la resta de l'independentisme.

Seria, en definitiva, una jugada de mentalitat d'Estat: actuar sense matisos per assolir un objectiu en una Catalunya que llança missatges cada cop més definitius. El seu èxit dependrà d'aplicar una estratègia decidida. L'Estat ha acurtat terminis per garantir la divisió. Aquesta seria la manera d'oferir tot el contrari.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.