Ençà i enllà

L’escenari de la desobediència

Les accions anunciades pel Govern espanyol per agafar el control de les institucions catalanes trobaran resposta. Fins ara, l’independentisme s’ha mobilitzat amb la fi d’expressar-se. Ara, proclamada la independència i aplicat el 155, és l’hora de la resistència. Bona part dels funcionaris i de les entitats cíviques ho tenen clar.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“No és un moment fàcil. S’ha de jugar amb intel·ligència”. És la conclusió d’Agustí Alcoberro, vicepresident de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Exerceix de manera oficiosa com a president en funcions des de l’empresonament de Jordi Sànchez el passat 16 d’octubre. Tothom és conscient del moment. Després d’anys de mobilitzacions in crescendo, s’ha arribat a una situació límit que s’haurà de combatre des d’un front desconegut per a molts. La resistència, terme característic dels contextos més tensos i dels relats més hiperbòlics, es fa un lloc entre la societat catalana per quedar-s’hi. Almenys, mentre dure el xoc de trens provocat per la proclamació de la independència i l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola.

El Govern Rajoy té molt clar quines són les institucions que ha de prendre per colpejar Catalunya. Està disposat a arribar fins a on calga. Compta amb el vistiplau del PSOE i de Ciutadans, que amb el PP sumen més del 70% dels diputats del Congrés espanyol i menys del 40% del Parlament de Catalunya. També amb el de les institucions europees. Hi ha un element, però, molt més incontrolable. És el mateix que ha dut Catalunya a la situació actual. La gent, imprescindible en cadascun dels episodis del procés, es tornarà a conjurar per defensar el país.

La metàfora de les formigues

“Et diran que tu no pots. Que ets insignificant. Però recorda: no estàs sol. Som molts. I junts ho podem tot”. Aquest era part de l’enunciat del vídeo llançat per Òmnium Cultural el dijous dia 19 d’octubre a la nit. S’anunciava l’inici d’una sèrie d’accions directes en protesta per l’empresonament dels Jordis i per la situació política de Catalunya en general. La primera d’aquestes era la retirada de diners dels bancs. L’objectiu: mostrar que, malgrat tot, el futur és a les mans de la gent.

Marcel Mauri és el portaveu de la junta nacional d’Òmnium. Igual que Agustí Alcoberro, exerceix com a principal dirigent de l’entitat des que Jordi Cuixart és a Soto del Real. Mauri valora “molt positivament” aquella primera resposta de la gent. “Perquè va significar la primera evidència que som capaços d’anar més enllà del que hem fet fins ara. I de demostrar, de manera pacífica i democràtica, la força que tenim cadascun de nosaltres. La ciutadania ha de ser conscient de la seva força. Així podrem forçar que l’Estat reaccioni o que algú l’obligui a reaccionar. En aquest sentit, les accions directes i les mobilitzacions seran tantes com faci falta”. Són molts els sectors que es plantegen la resposta de la desobediència a la intervenció de l’Estat davant la destitució del president català i dels consellers triats democràticament.

Aprofitant la conjuntura d’estat d’excepció, el Govern ha decidit assenyalar els principals eixos de la societat catalana. Un és el de l’educació. Les acusacions d’adoctrinament són llançades des de tots els mitjans. La més evident, la del ministre d’Exteriors Alfonso Dastis, que va dir en el canal francès de televisió CNews que a les escoles catalanes no s’ensenya el castellà. El Govern espanyol abona el terreny argumental per justificar la seua intervenció. La possibilitat espanta mestres, pares i mares dels alumnes catalans, que veuen en perill un dels principals sistemes catalans de benestar.

No és estrany, doncs, que els principals representants d’aquest sistema es queixen amb força per aquesta determinació. Ramon Font, portaveu de la USTEC (Unió de Sindicats de Treballadors de l’Ensenyament de Catalunya), reconeix que aquest “és un problema que veiem molt greu i que no creiem que el professorat accepti en la seva majoria”. Aquesta plataforma va contribuir a l’organització de les concentracions del darrer dimecres 25 d’octubre en totes les capitals catalanes de comarca per protestar contra l’atac.

Font, que és professor d’història, diu que “cadascú ha d’arribar fins on creu que ha d’arribar”, tot i que avisa que ell “no pensa fer classes en castellà”. “I si em prohibeixen parlar de política a les aules, tampoc penso obeir. No crec que sigui l’únic”, conclou. De fet, tot i admetre que la decisió professional dependrà de la voluntat de cada docent i assegurar que respectaran tothom, en nom del sindicat avisa que “no reconeixeran com a interlocutors una força que no té legitimitat democràtica a Catalunya”. La desobediència dependrà de la decisió de cadascú. El que és segur, però, és que no serà una actitud excepcional.

No hi ha autoritat sense reconeixement

Perquè el control sobre l’educació té un límit. El límit que els treballadors hi vulguen posar. La sectorial de l’ANC Mossos per la Independència també es va expressar en aquest sentit. En un comunicat emès des de les seues xarxes socials davant la possibilitat que el Ministeri espanyol d’Interior agafara el control de la policia catalana, Mossos per la Independència denunciava que “l’aplicació de l’article 155 significa el pitjor atac a la democràcia i a Catalunya des de la dictadura”. Per això, la sectorial expressava que “l’autoritat representativa i que reconeixem com a nostra és el president Carles Puigdemont, el conseller d’Interior Joaquim Forn i el Govern escollit democràticament per tots els catalans en unes eleccions democràtiques”. Aquest és només un col·lectiu dins del cos de la policia catalana. Una vegada han estat destituïts Josep Lluís Trapero i Pere Soler, els Mossos han assumit la decisió. Però els sindicats del cos també l’han lamentat. Qui era el número dos de Trapero, Ferran López, comandarà la policia catalana per ordres de Juan Ignacio Zoido.

Si el Govern espanyol vol apoderar-se de les peces bàsiques de la societat catalana, no podia oblidar-se dels mitjans públics de comunicació. TV3, Catalunya Ràdio i l’Agència Catalana de Notícies també compten amb treballadors decidits a desobeir les ordres d’uns dirigents imposats. Abans de l’aplicació del 155, els directors de l’ens públic van rebre dictàmens judicials en què es prohibia l’emissió de publicitat del referèndum de l’1 d’octubre. L’ens va decidir en una assemblea celebrada el dilluns 23 d’octubre que, amb l’article en vigor, reconeixerien només el Parlament de Catalunya com a autoritat legítima per dictaminar el relleu a l’hora de prendre decisions. “Però si el Govern espanyol posa algun directiu al marge del Parlament de Catalunya i de la seva majoria, no reconeixerem l’autoritat”. Ho matisa Roque Martínez, un dels 23 membres que formen el comitè d’empresa de TV3.

Els mitjans públics, els Mossos d’Esquadra i l’educació són els tres sectors més assenyalats. Però al darrere de tot això hi ha la gent, que tindrà la capacitat d’entrebancar els intents del Govern Rajoy a l’hora de prendre les institucions catalanes. Tot dependrà de la intensitat de la mobilització i de la implicació dels funcionaris.

Moviment de país

D’un costat, Agustí Alcoberro diu des de l’ANC que es troba “animat, fort i amb ganes de servir el país”. Com a acció directa, preveu una aturada general. “Però de manera indefinida”, avisa. “Aquesta és la perspectiva més potent. No hauria de ser només de contingut de classe, sinó una apel·lació àmplia dirigida a tothom: autònoms, empresaris, funcionaris, estudiants, jubilats sortint al carrer... Un moviment de país”. Sempre, però, amb una “resposta cívica i pacífica”. “Perseverarem en aquesta línia, perquè és la que ens ha fet arribar a on som”, assegura.

Marcel Mauri, d’Òmnium, s’expressa en el mateix sentit. “El nostre paper serà el que correspon a un moment tan transcendent de la història de Catalunya”. “Contemplem que la gent no callarà davant d’aquesta voluntat per part de l’Estat espanyol d’anul·lar els nostres drets individuals i col·lectius. Nosaltres, com a Òmnium, tenim clar que aquests atacs han de tenir una resposta pacífica, democràtica i contundent. No sabem actuar d’una altra manera”.
Justifica les respostes ciutadanes perquè “no estem tranquils en aquest Estat, i això ens obliga a prendre decisions àmplies per buscar solucions que ens permetin tenir un Estat que sí que ens protegeixi”. Per a això confia en la xarxa organitzada de la societat civil, “que ha teixit relacions arreu dels Països Catalans i que sorgeix de la voluntat ciutadana per fer front als atacs que rebrem, igual que ho va fer durant l’1 d’octubre”.

Davant la imposició d’un nou Govern a Catalunya no triat pels ciutadans i la proclamació de la República Catalana, el sorgiment d’un Govern paral·lel no generarà una situació política inèdita. Entre altres coses perquè el Govern català seria format i dirigit per cadascuna de les persones que opten per la desobediència. Al capdavall, els governs imposats necessiten la lleialtat del teixit funcionarial per garantir els seus objectius. I substituir els treballadors que formen aquest sector ampli no és una tasca immediata.

Amb la desobediència, la proclamació de la independència tindria la resposta més coherent: l’acceptació i l’admissió de la ciutadania. Que és, al cap i a la fi, la que ha conduït Catalunya cap aquesta situació. I la que ha decidit el futur del país.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.