Solidaritat Catalana per la Democràcia

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Des del divendres 27 d’octubre, Catalunya ha entrat en una espiral excepcional. La proclamació de la República Catalana i l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola han estat, com calia esperar, dos fets simultanis. La tensió anirà augmentant.

Molts no confiaven en el pas donat. No es pot negar la determinació del Govern català, que ha buscat diàleg fins a l’últim minut i, no havent-lo trobat, ha actuat en conseqüència. Tampoc no es poden obviar els aspectes dubtosos de la proclamació. El reconeixement internacional no ha existit. Les institucions catalanes seran preses pel Govern espanyol. Només la desobediència i una possible administració paral·lela podran fer de contrapès temporal.

Coneixedor de les seues possibilitats, el Govern espanyol ha convocat eleccions autonòmiques per al 21 de desembre. Molts partits catalans podrien optar pel no reconeixement d’aquests comicis. Al cap i a la fi, si es funciona com a Estat independent, les imposicions alienes han de ser desobeïdes. Però tampoc no es pot ometre el risc evident que implica aquest posicionament. L’abstenció activa aplanaria el camí a un espanyolisme que només ha governat a Catalunya per la via de la imposició. El drama seria evident.

Per això, cal pensar en una alternativa per evitar el desastre. I no cal inventar res de nou per mantenir les institucions. L’any 1906, membres de l’exèrcit espanyol assaltaren la redacció de la publicació satírica catalana Cu-Cut!, arran d’una vinyeta en què es burlaven dels militars. Els agressors foren protegits pel règim del moment —tal com va passar el darrer 1 d’octubre— i la resposta als fets fou la unitat més transversal del catalanisme tradicional, republicà i democràtic contra l’Estat. Nasqué així Solidaritat Catalana, que va concórrer a les eleccions espanyoles de 1907. Encapçalada per Enric Prat de la Riba, tragué 41 diputats dels 44 escollits en les quatre províncies catalanes.

Tot i que el context és distint, l’excepcionalitat és similar. L’alternativa, per tant, pot ser rescatada. Amb la unió dels sectors sobiranistes —des de la branca del PSC més fidel al dret d’autodeterminació fins a la més independentista de la CUP, passant pels comuns, PDeCAT, Esquerra Republicana i tants altres— Catalunya tindria un gran marge de diputats per garantir el manteniment de les institucions. Amb un programa de mínims per evitar suspicàcies perilloses que podrien fer malbé una oportunitat definitiva: l’alliberament dels presoners polítics i la convocatòria d’un referèndum amb reconeixement internacional. No s’ha oblidar que el temps per tancar les coalicions serà ben estret.

No es tracta de negar la fundació de la República Catalana ni d’aparcar el full de ruta que cal seguir. El procés constituent ha de continuar. Parlem d’impedir que el nou context siga pal·liat pel dany que suposaria l’arribada de l’espanyolisme reaccionari a les institucions catalanes després d’unes eleccions, malgrat tot, legals. Es tracta d’evidenciar més que mai que a Catalunya hi ha un moviment democràtic que batega amb la força de la transversalitat i de la discrepància ideològica. I fins i tot nacional. Tot per fer un colp definitiu a les pretensions dels que defensen la legalitat que ells mateixos han creat per impedir la democràcia.

Perquè la defensa dels resultats del referèndum de l’1 d’octubre ha d’anar acompanyada d’una defensa de les nostres institucions.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps