Ençà i enllà

Democràcia temporalment suspesa

Jordi Cuixart i Jordi Sànchez han estat empresonats de manera provisional per un presumpte delicte de sedició. La reclusió dels dos activistes ha provocat una mobilització equiparable a les de les darreres setmanes i una onada de solidaritat que es prolongarà fins que estiguen en llibertat. Els presidents d’Òmnium i de l’Assemblea Nacional Catalana poden passar fins a quatre anys privats de llibertat sense haver anat a judici.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tot es va iniciar el dia 6 de setembre. L’aprovació al Parlament de la Llei de Referèndum encengué les alarmes de l’Estat. L’independentisme començava a fer marxa per la via administrativa. I reforçava el camí només un dia més tard, el 7 de setembre, quan s’aprovà la Llei de Transitorietat, que havia d’aplanar el camí cap a la República Catalana en cas que el dia 1 d’octubre guanyara el sí. Tal com, malgrat tot, va succeir, amb més de dos milions de vots favorables. Aquelles lleis, tot i ser immediatament anul·lades, es mantingueren vigents. La nova legalitat catalana ometia les sentències de l’espanyola, que es volia mantenir superposada. El nou escenari era el de la desobediència.

Entremig hi va haver dues dates. Els dies 20 i 21 de setembre, una gran mobilització pretengué impedir, pacíficament, l’escorcoll de la Guàrdia Civil en diversos edificis públics de la Generalitat catalana. Entre els quals, els departaments d’Economia, d’Exteriors, d’Afers Socials, de Governació i moltes altres delegacions. Desenes de milers de persones s’hi oposaren. La jutgessa Carmen Lamela, de l’Audiència espanyola, assenyalà quatre persones com a responsables, directes o indirectes, dels fets ocorreguts.

D’una banda, Josep Lluís Trapero i Teresa Laplana, major i intendent dels Mossos respectivament. El motiu, l’actitud permissiva que, segons la Guàrdia Civil, tingueren els agents catalans durant els fets d’aquells dos dies de setembre. Estaven acusats de no haver elaborat un dispositiu adient per controlar allò. Tot i que la Fiscalia demanava presó preventiva per a Trapero i 400.000 euros de multa per a Laplana, la jutgessa va decidir deixar-los en llibertat. Amb matisos, però. Tots dos quedaren desposseïts dels passaports i hauran de comparèixer davant el jutjat cada 15 dies. I continuen sent investigats per sedició.

 

Un delicte estès

L’eixida de Trapero dels jutjats fou cap a les 6 de la vesprada del dilluns 16 d’octubre. Laplana havia declarat per videoconferència. Quedava, però, la decisió judicial sobre Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, presidents d’Òmnium i de l’ANC. I es van complir els pitjors pronòstics. Tots dos entraren a presó sense fiança. També acusats de sedició per la Fiscalia, estan assenyalats per haver convocat i liderat les concentracions esmentades. La presó incondicional va provocar la mobilització de la ciutadania de Catalunya. Part de l’independentisme havia quedat certament tocat després de la declaració interrompuda de Carles Puigdemont del darrer 10 d’octubre al Parlament. Ara, amb els dos primers empresonats, des de les balconades de Catalunya es tornaren a fer sentir les cassoles com a senyal de protesta. L’endemà, dimarts 17 d’octubre, els carrers tornaven a anar de goma gom. Primer, amb aturades en diversos punts del país. Al vespre, 200.000 persones ompliren el tram de la Diagonal ubicat entre el passeig de Gràcia i la plaça de Francesc Macià de Barcelona, en una concentració gairebé improvisada. Arreu del Principat i dels Països Catalans també es convocaren protestes. A València, Palma, Alacant, Andorra, Perpinyà...

Tothom parlava ja de presoners polítics. La denúncia més visible es produí al Congrés de Madrid, on els diputats sobiranistes exhibiren pancartes a favor de l’alliberament dels Jordis. El Govern espanyol, com calia esperar, es desmarcà des del primer moment del caire polític que motivava, segons molts, l’empresonament dels activistes. Les raons del tancament, exposades en la interlocutòria de la jutgessa Carmen Lamela, oferien molts dubtes.

Primer, perquè la magistrada de l’Audiència espanyola apunta “les circumstàncies concretes i personals dels imputats, i és rellevant a aquests efectes el moment processal en què la mesura s’adopta”. Un aclariment que desprèn que una mobilització similar, en un altre context polític, no hauria tingut aquestes greus conseqüències penals.

D’altra banda, les entitats cíviques Òmnium i ANC són assenyalades i castigades dins del mateix escrit. Cuixart i Sànchez són acusats de “promoure les concentracions” dels dies 20 i 21 de setembre. En el document, però, la jutgessa es refereix a aquestes dues plataformes com “les més destacades per la seua capacitat de convocatòria” de “les diferents associacions sobiranistes” que van contribuir a aquella mobilització. L’esperit venjatiu és, almenys, interpretable.

Els diputats d’Units Podem mostren missatges de suport als empresonats / Efe

 

Càstig polític?

Tots dos activistes són acusats de sedició, un terme identificat per l’Institut d’Estudis Catalans com “alçament contra l’autoritat establerta”. Des de la perspectiva espanyola, la RAE entén el concepte com “alçament col·lectiu i violent contra l’autoritat, l’ordre públic o la disciplina militar, sense arribar a la gravetat de la rebel·lió”. La definició és inevitablement política, perquè l’autoritat i l’ordre públic sempre van lligats al poder establert. Malauradament, el fet de discutir aquest poder cada cop s’apropa més a la condició de delicte.

Hi ha, però, qui va més lluny. El catedràtic de dret penal de la Universitat Carlos III de Madrid, Jacobo Dopico, va explicar a través del seu compte de Twitter que l’Audiència espanyola no és competent per conèixer el delicte de sedició. “Segons l’article 65 de la Llei Orgànica del Poder Judicial, l’Audiència Nacional no és competent per jutjar delictes contra l’Ordre Públic”, assenyalava. I contraposava aquest article amb la interlocutòria de Lamela, que apuntava que “aquesta sedició és un delicte ‘contra la forma de Govern’ i, per això, és competència de l’Audiència Nacional segons l’article 65 de la LOPJ”. El mateix que, tal com interpretava el catedràtic, desvinculava l’Audiència espanyola de poder jutjar aquesta mena de delictes. Perquè, si bé la jutgessa relaciona la sedició presumptament practicada els dies 20 i 21 de desembre “contra la forma de Govern”, Dopico insisteix que “la sedició sempre és un delicte contra l’ordre públic, independentment de les pretensions dels seus autors, com l’homicidi és un delicte contra la vida per més que algú matara per ‘canviar la forma de Govern’”.

Cal anar més enllà. La presó és provisional i queda pendent el judici. Els motius del tancament, segons la jutgessa, són tres. La possible destrucció de proves, el risc de fugida i la reincidència. Atès que el dilecte imputat és de justificació qüestionable, les proves no ho són menys i han estat perfectament mostrades. A més, són públiques i perfectament rescatables a través d’internet, i per això la seua destrucció és impossible. Pel que fa al segon argument, tot apunta que amb la retirada del passaport n’hi hauria hagut prou, tal com s’ha fet amb Trapero i Laplana, els caps dels Mossos. Per últim, el terme reincidència vincula un delicte a unes persones concretes quan és evident que els fets han estat protagonitzats per centenars de milers. Tal com va dir Agustí Alcoberro, vicepresident d’Assemblea, “els que reincidirem serem tots nosaltres”, referint-se a tota la ciutadania.

Mobilització del 20 de setembre, per la qual han estat assenyalats els dos activistes / Jordi Play

Tant Cuixart com Sànchez com tots els manifestants sempre han defensat el caràcter pacífic de les mobilitzacions. Fins i tot en les proclames per megàfon, quan hi havia moments de màxima tensió. Un tret que va quedar afectat pels desperfectes patits per tres cotxes de la Guàrdia Civil durant els dies esmentats. No era inesperat que aquests fets quedaren aliens a la interlocutòria de la jutgessa. Tot i que el resultat no és gaire distint del d’altres mobilitzacions dotades de nerviosisme, aquest aspecte és intencionadament assenyalat per justificar l’ingrés en presó dels dos activistes. S’esmenta el cost econòmic dels desperfectes i es qüestiona l’esperit pacífic. “A través de les convocatòries es feia una crida no a una concentració o manifestació pacífiques, sinó a la ‘protecció’ dels seus governants mitjançant mobilitzacions ciutadanes massives davant dels llocs on hi havia actuacions policials”. Entre els elements assenyalats com a proves d’aquest “no pacifisme” hi ha càntics com “no us mereixeu la senyera que porteu” o “la intimidació a la Guàrdia Civil al crit de ‘no sortireu’”.

Com que la interlocutòria menciona Cuixart i Sànchez com a “mediadors de la concentració, afirmant que podien moure els membres de la concentració per als seus fins”, se’n desprèn que tots dos són responsables, al capdavall, dels desperfectes. I també hi és referida la contribució dels activistes a la celebració del referèndum de l’1 d’octubre. Un fet que va ser possible, també, gràcies a la coordinació ciutadana. En tot cas, el fet de destacar els actes violents contribueix a desvincular els activistes de la condició de presoners polítics. Segons la Societat Internacional per als Drets Humans, “les persones que utilitzen la violència o la inciten, no poden atribuir-se el mèrit de presoners polítics, encara que afirmen haver actuat per raons polítiques”.

Tot i que la incitació a la violència de Cuixart i Sànchez és inexistent, l’empresonament no s’ha evitat. Amnistia Internacional entén que les declaracions dels Jordis en què s’adrecen “als manifestants a concentrar-se davant dels edificis oficials amb la finalitat d’impedir una operació policial legal no sembla que els animessin a utilitzar la violència, de manera que els actes esporàdics de violència comesos pels manifestants no haurien d’atribuir-se’ls directament ni indirectament”. Per això, l’entitat solidària demana l’alliberament de tots dos.

La reclusió de presoners polítics és un fet arreu del món. Cap Estat, però, no la reconeix. Ni tan sols els més autoritaris. Però la negació d’una realitat no és sinònim d’inexistència.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.