Tothom jugava al pati. Xiquets, adults, famílies. Les festes i els tallers per a tots els públics cobrien el dia del dissabte 30 de setembre. L'última nit del mes encara feia cara d'estiu. La voluntat del Govern espanyol a impedir el referèndum obligava els veïns a tirar d'imaginació. La intenció: protegir el col·legi electoral d'un més que possible escorcoll policial. Per fer-ho, calia ser-hi. I per ser-hi, calia buscar la forma de passar el dia en un espai gran, obert i agradable. Però no fet, precisament, per pernoctar.
Per això, des de les 10 de la nit, hi havia sopar de germanor, cinefòrum, jam session i festa de pijames. Tot per combatre la monotonia que potser mai no va arribar. L'emoció del moment podia amb tot. Al pati hi havia centenars de persones. A dins de l'edifici hi cabien menys, però també hi eren. Al llarg de la vesprada s'havien fet tallers per a nens de papiroflèxia, globus, batucada, maquillatge... I per als grans, assemblees informatives. Tothom volia donar aires de normalitat a aquella situació excepcional. Més encara a l'Institut Escola del Treball de Barcelona. Un centre on s'imparteix, sobretot, formació professional. Sense AMPA i sense una xarxa d'alumnes sindicalment organitzada, els veïns havien estat els responsables de garantir que tot eixira bé.
El director del centre, José Luis Durán, justificava aquestes activitats. I, sobretot, la seua presència. "Avui treballem i no podem deixar el centre sol: té protecció històrica perquè va ser construït fa més de cent anys i tot l'equipament costa milions d'euros". La seua funció era la de vigilar que ningú féra malbé tot allò. "Si no vigilès, estaria imputat demà mateix". I aplaudia l'actuació dels veïns, amb un comportament "exemplar". Els Mossos, deia, n'estaven informats.
Tot i així, Durán reconeixia que no hi havia notificació que l'Institut Escola del Treball de Barcelona fóra seu electoral. "Ho sabem verbalment pels veïns. Aquesta és seu electoral habitual i la gent hi vindrà a votar". El director ens deixa, perquè ha d'acompanyar un fotògraf perquè retracte el pati des del primer pis. No pot deixar-lo a soles. N'és la seua funció.
A la porta de l'edifici, a dins, hi ha la Maria. Explica que volen aconseguir aplegar a 200 persones per dormir durant la nit. De moment en tenen 150. Finalment, arriben a la xifra que tots els col·legis pretenien assolir.
Entrada la matinada, la pluja dificulta la comoditat. Però no amoïna ningú. Llargs centenars de persones, possiblement més d'un miler, assisteixen a l'anunciat com a taller de coaching, fixat en un cartell per a les 5 de la matinada. Es tracta d'un parlament motivacional. El pronuncia un jove d'uns 30 anys que explica amb un megàfon com actuar donades les possibilitats que hi ha. "La resistència pacífica no té molt de misteri", ironitza. Si venia la policia, els presents havien d'agafar-se dels braços i seure davant la porta per impedir-hi el pas. Pregava mantenir la calma. "No hem de caure en provocacions: amb la força ens guanyaran. I el món sencer és davant de nosaltres".
De fet, tenia raó. A més dels assistents bascos, mallorquins i d'arreu, hi havia mitjans de comunicació del Kurdistan fent connexions en directe en plena matinada. També de l'Índia o el Canal Sur d'Andalusia. I, és clar, TV3 i EL TEMPS, entre molts més que hauran passat desapercebuts per al redactor.
Mentrestant, a dins, el parxís, les pàrtides de dòmino i les converses acompanyades pel riure fluix de no haver dormit decoraven l'escena, adornada també per samarretes de Piolín. Què hauria estat d'aquest procés sense la ironia i l'humor com a respostes? Per exemple, la de Lluís Mascort, de 83 anys, veí de l'Eixample que amagava la seua papereta dins d'un llibret de la Constitució Espanyola. Els cafès es prenien per costum més que per despertar. Després d'una nit sense dormir, el cafè era pur placebo. I només l'emoció del moment podia combatre la son. La serenitat s'imposava a tot.
Al voltant de les 6.30 s'ordena que s'ha d'eixir de l'edifici per preparar-ho tot. Una hora després, l'organització convida a fer un passadís. Era el moment de l'arribada de les urnes. Preguen que tothom calle, perquè volen normalitat i evitar l'expressió de les emocions. Vint minuts després, apareixen persones vestides de civil amb sacs negres de plàstic, com de brossa. A dins hi havia paperetes i urnes resguardades de la pluja. L'últim sac es trenca i un bon grapat de paperetes es fa malbé per l'aigua caiguda del cel. "La pluja ho fa tot encara més èpic", diu algú.
Acabat el moment, aplaudiments, crits de "votarem" i alguna llàgrima cau dels ulls més sensibles. Tot resta a l'espera que la policia no impedisca celebrar l'1 d'octubre. Fins que això no passe, feliç jornada democràtica a tothom.