Els crítics

L'enigma d'"Alias Grace"

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Potser és una assassina, potser no. Potser és cert tot el que diuen sobre ella, malgrat que moltes de les coses que es diuen són contradictòries entre elles, o potser és tot mentida. Per conèixer la història de Grace Marks haurem de seure i escoltar, tal i com ens diu ella mateixa a través d’una veu en off que és un dels trets més encertats d’Alias Grace, la minisèrie que s’ha estrenat fa uns dies a la televisió canadenca CBC (i que veurem a casa nostra el 3 de novembre a Netflix), que adapta una novel·la de Margaret Atwood. L’autora està de moda gràcies a l’èxit de The Handmaid’s Tale, la gran guanyadora dels Emmy celebrats fa unes setmanes i una de les sèries de l’any, basada en una de les seves novel·les. Hi ha motius suficients per assegurar als fans de The Handmaid’s Tale que trobaran en Alias Grace una ficció afí: té una dona forta al centre, tracta temes feministes, la protagonista és una criada i hi ha la voluntat de narrar amb elegància una història que és esfereïdora i que, a més, és real. Perquè Grace Marks va ser acusada d’assassinat i empresonada l’any 1843. Margaret Atwood li dona veu a la seva novel·la i aquesta es trasllada a la minisèrie a través d’una veu en off que, com dèiem, és la manera més intel·ligent de construir un personatge que es perfila com un enigma.

Si tenim al davant un personatge que és un trencaclosques, en necessitem un altre que intenti resoldre’l. Aquest és el paper que té el doctor Simon Jordan, un psicòleg que és contractat perquè conversi amb Grace i extregui alguna cosa del seu subconscient que permeti exonerar-la dels crims. A través de les propostes del doctor, Grace va explicant la seva història des del principi, de manera que la minisèrie s’articula a través de les trobades entre aquests dos personatges al present per anar mostrant esdeveniments del passat. És essencial amb aquest plantejament que els diàlegs siguin prou estimulants que puguin sostenir la dinàmica de la narració, un repte que s’assoleix traslladant amb el màxim de rigor el text de Margaret Atwood a la pantalla. L’adaptació de la novel·la que ha fet Sarah Polley té un llenguatge literari molt més elegant i complex del que veiem habitualment en altres sèries, i menys accessible que el guió de The Handmaid’s Tale. Al seu torn, l’actriu Sarah Gadon aconsegueix transformar-se en Grace i transmetre intel·ligència i misteri amb la mirada, ajudada per un guió en el qual, de tant en tant, el que diu el personatge queda contradit per la veu en off o pels fets que veiem a través dels flashbacks, qüestionant la lleialtat de l’espectador cap al personatge.

Hi ha fragments del passat que no recorda, o diu no recordar. Perquè, és Grace culpable? La resolució d’aquesta pregunta és el motor que fa avançar la trama mentre la minisèrie ens endinsa en el context del personatge i ens porta a empatitzar amb ella més enllà de la resposta a aquest misteri. Filla d’un alcohòlic maltractador, treballant de criada en una casa on l’única llum l’aporta una canadenca idealista que creu tenir la clau perquè els homes rics no s’aprofitin d’ella, amb cada episodi s’endureix un personatge que en el passat és naïf i en el present ja ha vist tot el que havia de veure. Més del que ningú hauria de veure. La denúncia feminista i de classe d’Alias Grace es va fent cada cop més visible a mesura que avança la ficció i encaixen les peces del trencaclosques. Quan arriba el moment de resoldre l’enigma, ja sabem tot el que havíem de saber per determinar, independentment del final, si Grace Marks és culpable o innocent.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.