Col·laboracionistes

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquests dies he estat mirant la sèrie The Handmaids tale. No n’he llegit el llibre, encara, però la versió per a pantalla m’ha semblat fantàstica. En el cas poc probable que no sapigueu de què parlo, tracta d’una societat distòpica en què regna un masclisme extrem i les poques dones fèrtils que queden són tractades com a animals de cria per part de la classe privilegiada. A banda de la fotografia impressionant i l’aire de thriller filosòfic, el que m’ha interessat més han estat els personatges femenins que col·laboren en l’opressió salvatge de les dones, incloses elles mateixes. Són alhora botxins i víctimes.

Si tornem a la realitat actual, en alguns llocs una mica menys salvatges, podem establir-hi alguns paral·lelismes, entre les col·laboracionistes de la sèrie i les del nostre món. Les coneixem bé i ens fan rabieta. Són les que es posen escot o minifaldilla per anar a l’entrevista de feina. Les que escriuen articles que minimitzen o justifiquen determinades discriminacions. Les que diuen “jo no sóc ni masclista ni feminista, jo estic per la igualtat”. Les coneixem perquè són a tot arreu i ens fan rabieta perquè les veiem com a col·laboracionistes amb l’opressió masclista. Són, en el millor dels casos, unes alienades. En el pitjor, unes traïdores a la causa.

Les coneixem, ens fan rabieta i tenim raó. Fan la feina bruta als homes masclistes, que de seguida s’hi agafen. “Mira, això no pot ser masclista, si ho diu una dona!”. O susciten el típic comentari “doncs les dones masclistes són pitjor que els homes”. Però, si hi pensem un moment, quan les odiem a elles, no estem caient de ple en el parany d’acabar donant sempre la culpa a les dones? No ens estem despistant dels opressors de debò, que són els que continuen explotant els privilegis que tenen per sobre fins i tot de les col·laboracionistes? Encara més, i si aquest col·laboracionisme tingués la seva part intrínsecament feminista?

Per començar, una dona masclista no pot ser “pitjor” que un home masclista, pel simple fet que, per molt que combregui amb el sistema i que contribueixi a perpetuar-lo, continuarà patint-ne les opressions, tant si les veu com si no. La dona masclista no rebrà tants clatellots com la feminista, però sempre en rebrà més que l’home masclista, s’hi posi com s’hi posi. Així que no, una dona masclista no és “pitjor” que un home masclista i no, no és lògic que ens faci més ràbia. Ens pot fer més pena, això sí.

D’altra banda, tal com està muntada la societat, no és comprensible que les dones aprofitin totes les eines que tenen per fer-se el lloc que mereixen? Si saps que és més probable que et contractin si et vesteixes de manera tradicionalment femenina i flirteges una mica amb l’entrevistador, per què no hauries de fer-ho? En tot cas, ximple ell per deixar-se entabanar (i, evidentment, denúncia si després allarga la mà sense permís). Un cop al lloc de feina, et faran fora si no tornes a dur escot mai més? Com ho justificaran? Hi ha una certa ironia molt bella a fer servir les normes del sistema per posar fi al sistema, tot i que sembli contradictori.

Podem mirar-nos les que «col·laboren amb el règim patriarcal» des d’una perspectiva més comprensiva, més oberta, més feminista?

Les que presenten més problemes són les que contribueixen a l’ideari que acabarà perpetuant les opressions que han de patir elles mateixes. Si tenen un xic de poder, o molts diners, o una certa presència pública, poden creure’s de debò que a elles no les discrimina ningú. I no ens enganyem: als masclistes els va molt bé que una dona digui que el feminisme és absurd: així s’estalvien de dir-ho ells i retratar-se. Poden limitar-se a dir: “mira, si ho firma una dona i tot!”. Li riuran les gràcies, la tractaran com a una col·lega i no com a una dona, només faltaria, que ella mola! Li diran que és molt guai, li faran d’altaveu. I llavors tornaran còmodament a les seves vides d’homes, que són importantíssimes. Continuaran cobrant un 26% més que elles, no seran penalitzats per no tenir un físic normatiu i les faran callar sense ni parpellejar quan vulguin parlar ells.

Sí, segurament aquestes ens fan més ràbia. Ens miren des de les altures del seu pedestal i no veuen que estan llançant les pedres que les faran caure. Però no ens hauríem d’emprenyar amb els poderosos que les han col·locades en aquest pedestal perquè llancin pedres a les altres? Amb els que acumulen el 95% del poder i dels diners, i se’n serveixen perquè canviï el mínim perquè no ens amotinem.

A fi de comptes, col·laborar amb el sistema és una manera de sobreviure-hi, una manera més de lluitar contra l’opressió. Potser no és la que triem moltes com a manera de viure, però qui no ha aprofitat alguna vegada les escletxes per passar una estona més còmoda? Ni que sigui per agafar empenta per a la pròxima lluita. Així que, amiga col·laboracionista, si has arribat més enllà del que el sistema tenia previst gràcies a col·laborar-hi, endavant. I vés fent lloc, que darrere teu venim les rebels a aprofitar els camins que ens obres.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Bel Olid
Bel Olid

Escriptora. Autora de La mala reputació i Vents més salvatges.