No sé si des de la ignorància o des d'una mala fe postmoderna (les dues úniques alternatives que deixen obertes en el seu article als qui puguin atrevir-se a discrepar de la seva visió de la jugada), miraré d'argumentar fins a quin punt trobo que llegir la ficció literària i valorar la llengua literària tal com llegeixien i la judiquen Anna Punsoda i Júlia Ojeda en l'article Descatalanitzar la literatura catalana és reduccionista, esquemàtic i propi d'una perspectiva prescriptiva, molt contraproduent i jivaritzadora per a la creació literària en català.
"Aquesta mena de discursos políticament correctes acaben sent un placebo. En comptes d'atacar les polítiques que ens afecten, dediquem els esforços a desqualificar ficcions que presumptament ens representen."
Parteixo d’un diagnòstic previ que no crec que els hagi de quedar gaire lluny. Considero que la posició política subalterna i regional de la nació catalana dins d'Espanya (assumida amb més o menys alegria pels nostres poders locals) té uns efectes devastadors sobre la literatura catalana: l’esquartera en autonomies compulsivament incomunicades, la marginalitza en els espais públics i en els àmbits acadèmics, escolars i mediàtics, la precaritza i tendeix a convertir-la en un fenòmen “perifèric” (espanyol), tendeix a invisibilitzar-la i a diluir-la per tots els mitjans. És doncs per la banda del processament i de la recepció, de la indústria editorial, dels mitjans de comunicació, de l'acadèmia, de l'escola on la cosa és sagnant.
El problema no apareix, en tot cas, quan algun llibre espars presenta un català més o menys acastellanat, o un marc mental més o menys espanyolot. El problema és més molt més gros. Distreure'ns amb la culpabilització dels efectes presumptament validadors i naturalitzadors de les subalternitats afroses que es puguin detectar en algun llibre és irrisori, distreu. Aquesta mena de discursos políticament correctes acaben sent un placebo. En comptes d'atacar les polítiques que ens afecten, dediquem els esforços a desqualificar ficcions que presumptament ens representen.
En paral·lel, el nacionalisme català ha vampiritzat i corsecat la literatura catalana, se n’ha servit quan i com li ha anat bé, l’ha usat i llençat com un mocador de paper. L'ha exhibit com un símbol innocu. Ha dedicat més esforços a la projecció exterior que no pas a la interior. I ha generat uns discursos de recepció i de valoració que han contribuït a connotar-la i minimitzar-la: a convertir-la en un clos petit, per als prèviament convençuts. La mena de discursos en què s'emmarca l'article de Punsoda-Ojeda es mouen justament per aquesta última banda.
No vinc aquí amb cap mena d'interès a defensar la novel·la de Genovart, ni l'editorial que la publica (Anagrama), tampoc la de Lahuerta, ni a Llibres de la Drassana. Menys encara em mou cap rara parafília envers la prosa catalana acastellanada. En tot cas sempre molt millor si el català que fa servir l'escriptor s'allunya dels efluvis de la "prosa d'estat" (Marcelo Cohen), de l'acartronament astènic de la prosa acadèmica o periodística normativa, per la banda que sigui. El que aquí m'ocupa i em preocupa és la mena d'arguments que s'han posat en circulació per desqualificar preventivament la novel·la de Genovart (i de Lahuerta).
Trobo d'entrada que Punsoda-Ojeda fan passar per veritats absolutes afirmacions que són més que opinables. Per exemple quan escriuen : "la literatura no només reflecteix una realitat sinó que també la valida (i en el cas dels grans autors, la crea). Això, que és una veritat historiogràfica indiscutible...". A mi això em sembla molt gros. No sé si per ignorància o mala fe postmoderna, aquesta afirmació no tan sols em sembla discutible, sinó que més aviat em sembla una reminiscència anacrònica i reduccionista.
¿Des de quan la literatura reflecteix la realitat?. ¿Quina mena de realitat?. ¿La realitat, així en singular? Évidentment, amb alguna mena de "realitat" la literatura hi té sovint alguna mena de tractes, o en pot arribar a tenir, però en cap cas com un mirall que la reflecteixi. Hi pot haver escriptors que aspirin a reflectir la realitat, i fins i tot a validar-la, o fins i tot pot passar que aspirin a crear la realitat (?) però convertir això en dogma, en "veritat historiogràfica indiscutible", doncs, que volen que els digui: no.
¿I des de quan la literatura valida una realitat? ¿Què pot arribar a validar o deixar de validar el món possible, l'idiolecte singular o la mirada pròpia d'un escriptor? Convertir la literatura en una instància que registra i li posa un segell verificador amb el tampó a una presumpta realitat, redueix la literatura a una coseta petitona i eixarreïda, i acaba fent possible el que fan les autores de l'article: jutjar de forma sumaríssima si aquest reflectir i aquest validar que consideren que produeix la novel·la es fa d'una forma políticament, retòricament o lingüísticament correcta, nacionalment acceptable o literàriament consistent. En tot això hi ha una perspectiva normativa, autoritària.
Certament estem en guerra, però aquesta batalleta lingüístico-literària crec que no duu enlloc. Si cal lluitar perquè en alguna banda s'empri un català viable i es produeixi un marc referencial català, hauríem de pensar abans en les elits i la classe política dirigent, en la cultura de masses, en la ficció audiovisual industrial, o en l'acadèmia, la judicatura etc. L'idiolecte d'un personatge fictici, jove i desorientat, que es mou dins d'una primera novel·la, hauria de poder parlar i pensar com li petés, sense que ens fes patir tant. D'entrada perquè per més cafre, malparlat i dissolvent que sigui, no pot arribar a produir cap dels gravíssims mals que se li atribueixen.
És fals i falsable que una obra literària validi res, en un sentit fort. Posem-ho a l'inrevés: la nació catalana en general, i Barcelona o València en particular, seguirien sent la mateixa tifa subalterna, minoritzada i ocupada, la mateixa colònia subjugada per més que totes les novel·les i contes i poemes, i assaigs i peces teatrals sense excepció (fins i tot les expansions dels presentadors televisius) parlessin un català impecable i els seus protagonistes fossin catalaníssims herois positius de pedra picada, amb el cap clar, hiperconscients del pa que s'hi dóna, i de la subjugació nacional. Seguirien sense validar res: com a molt, podrien aspirar a ser un símptoma, un indici d'algun cosa...
¿I la literatura fantàstica i l'escapista? ¿I la literatura rebullida i sentimentaloide? ¿I les novel·les exitoses de fades o de ponts medievals? ¿I la metaficció monstruosa? ¿I la ciència ficció? ¿I els poemes onanistes? ¿Ja ho fan prou bé això de reflectir la realitat i de validar-la amb un model de català i amb uns marcs de referència adients? ¿Els aplicarem a partir d'ara a tots el mateix tercer grau de correcció política lingüistico-nacional que se li aplica a les novel·les de Genovart o de Lahuerta?
En les últimes dècades hem anat adonant-nos que tot és polític: el cos, les relacions interpersonals, el turisme, el menjar i també el llenguatge. Qualsevol novel·la té una agenda política més o menys evident: explicitar-la pot ser una aportació crítica rellevant i il·luminadora. Ara bé, convertir aquesta anàlisi acadèmica en el barem d'un test de qualitat que verifiqui els pre-requisits i els percentatges acceptables de des-catalanització que perpetra l'obra literària en qüestió em sembla molt empobridor, a banda de políticament i literàriament letal. Aquesta mena de judicis i diagnòstics no canvien res, més aviat reforcen posicions, tribalitzen, atrinxeren.
Quan Ramon Solsona va escriure Figures de Cal·lidoscopi (1989), No tornarem mai més (1999) o L'home de la maleta (2011) també va fer-hi sortir diàlegs en castellà i un barceloní acastellanat. No recordo cap daltabaix, cap augment alarmant en els índex de descatalanitat, ni cap dissolució perillosa de la nostra literatura. El mateix Ramon Solsona ho raonava lúcidament l'any 2017 en aquests termes, en una entrevista interessant sobre aquests temes: "Quan s'introdueixen personatges que parlen en castellà, o situacions en què es fa servir aquesta llengua (sobretot si no parlem dels baixos fons, en què s'accepta molt més) sembla que es fa una concessió a l'enemic més gran de la llengua i de la pàtria. Sé que és un assumpte polèmic, però insisteixo que, per raons estríctament literàries, continuaré fent servir el castellà amb totes les conseqüències sempre que em convingui. En qualsevol cas, pensar que no es pot fer, indicaria un complex d'inferioritat lingüística del català, con si diguéssim que no podem resistir l'embranzida d'autors que fan servir alguns personatges que parlen en castellà. La llengua no es pot sentir amenaçada per això." (Llobet, Alexis. «Ramon Solsona i la llengua literària». Quaderns: revista de traducció, 2017, Núm. 24, p. 219-226).
En el seu article Punsoda-Ojeda situen la presumpta descatalanització que perpetren les novel·les analitzades en una mena de campanya orquestrada. El discurs s'ha focalitzat en l'editorial (Anagrama), que és presentada com a instrument i motor. Això no hi és tant en l'article, però més en l'incendi previ a les xarxes. Quedava de fet ja fixat en el tuit-comentari-de-text d'Edgar Illas del 17 d'abril amb què aquest debat es va inaugurar. Illas hi fixava ja les claus de l'argumentari: "...s'hi poden veure tres formes del bombardeig típic d'Anagrama. 1) El més evident, la naturalització del bilingüisme; 2) l'acceptació d'Ñ com a marc polític (els nostres avis corrien davant dels grisos, la guerra de Rodoreda és la civil d'Ñ, i 3) el desordre sintàctic.". Havent-hi editorials catalaníssimes i enciclopèdiques que es veu que fa mesos que no paguen als autors i col·laboradors, i havent-hi tot un grup editorial com el de can 62, amb tot de segells de llarga trajectòria que formen part d'un grup editorial más ampli, que té seu a Madrid i que en el seu vessant mediàtic es mou entre vox i ultravox, no entenc gaire a què treu cap tota aquesta fixació.
Acabo amb la sensació que amb aquesta mena de perspectiva crítica polititzadament dogmàtica que apliquen Punsoda-Ojeda (i en part o del tot també Illas, Raset o Cutillas etc), hi ha una doble derrota: d'una banda la literatura hi surt perdent (es torna un lloc una mica més pur, més estret, enrarit i fiscalitzat), i de l'altra la política i la nació també hi surten perdent: a base d'entretenir-nos en la inanitat dels percentatges naturalitzats i validats de descatalanitat literària en els espais de la ficció, deixem de mirar i de fer res en relació als enormes esvorancs que es van obrint, dia sí, dia també, en la llengua i en el país.