La política catalana viu una etapa de redefinició. El cicle del procés ha quedat enrere, les prioritats dels ciutadans han tornat a centrar-se en qüestions com l'habitatge, el cost de la vida o els serveis públics, i els partits busquen adaptar-se a una societat menys mobilitzada pel conflicte nacional. Però una pregunta continua oberta: qui ocuparà l'espai central del catalanisme durant la pròxima dècada?
És, en aquest context, que ha nascut Esquerra Democràtica, l'associació impulsada per Carles Campuzano i Francesc-Marc Álvaro, dues figures provinents de tradicions polítiques diferents de la republicana però avui integrades a l'òrbita d'ERC. Els seus promotors la defineixen com un espai de reflexió destinat a eixamplar la base republicana i reconnectar amb sectors socials que no s'identifiquen plenament ni amb el PSC ni amb Junts.
Durant la seva presentació, Francesc-Marc Álvaro va sintetitzar l'ambició del projecte: «Catalunya necessita reconstruir la nació, recuperar la confiança en la política i les institucions, reivindicar la llibertat i reforçar el projecte europeu. Esquerra Democràtica neix per sumar i contribuir a renovar l'esperança». La iniciativa arriba en un moment delicat per a ERC. Després de perdre la presidència de la Generalitat i encadenar diversos retrocessos electorals, els republicans afronten un debat estratègic sobre com recuperar la centralitat política sense renunciar a la seva identitat d'esquerres i independentista.
De Convergència a ERC
El simbolisme d'Esquerra Democràtica rau sobretot en la trajectòria dels seus impulsors. Carles Campuzano va ser durant més de vint anys diputat al Congrés per Convergència Democràtica i posteriorment pel PDeCAT. Vinculat als sectors més pactistes del catalanisme, va acabar incorporant-se al Govern de Pere Aragonès com a conseller de Drets Socials.
Francesc-Marc Álvaro, periodista i assagista, ha estat una de les veus que més ha reflexionat sobre les transformacions del catalanisme contemporani. La seva entrada al Parlament com a independent a les llistes republicanes ja va ser interpretada com una mostra de l'obertura d'ERC cap a perfils externs. Tots dos representen una cultura política que durant dècades va competir amb Esquerra per l'hegemonia del catalanisme. El fet que avui impulsin una iniciativa vinculada als republicans il·lustra fins a quin punt el sistema de partits català ha canviat des del 2017.
Enfortir ERC
Campuzano rebutja que Esquerra Democràtica neixi per ocupar un espai polític abandonat. «El nostre plantejament, més que omplir un buit polític, és enfortir l'espai que representa Esquerra Republicana perquè l'hegemonia del camp progressista torni a ser sobiranista i d'obediència catalana», explica a EL TEMPS. Segons l'exconseller, el repte és construir una força política capaç de combinar «l'ambició nacional i l'ambició social» i reconnectar amb els sectors que articulen la vida econòmica, cultural i associativa del país. Per això també rebutja que el projecte pretengui simplement desplaçar ERC cap al centre ideològic. «El debat no és tant sobre el centre polític com sobre els sectors centrals del país. La gent que participa en la vida associativa, cultural, professional i empresarial dels pobles i ciutats i que vol que el país funcioni», exposa.
Campuzano reivindica, a més, alguns elements tradicionals del catalanisme polític. Entre aquests destaca una concepció oberta de la identitat catalana: «Durant el segle XX, Catalunya va ser una fàbrica de fer catalans. El catalanisme va saber integrar grans onades migratòries, i aquesta continua sent una de les grans fortaleses del país». Al seu torn, defensa una cultura política basada en la gestió i la capacitat de govern. «Quan ets una força sobiranista i progressista, has d'evitar els plantejaments profètics i estètics. Des de l'estètica no transformes la realitat», sosté.
Una operació amb lectura interna
La interpretació oficial presenta Esquerra Democràtica com una eina per ampliar la base republicana. Però alguns analistes hi observen també una dimensió organitzativa. El politòleg Aitor Arriaga considera que la iniciativa s'ha d'analitzar simultàniament en dos nivells: l'electoral i l'intern. «El discurs oficial és coherent amb la voluntat de convertir ERC en el gran partit central del catalanisme d'esquerres i disputar l'hegemonia al PSC», explica.
Ara bé, recorda que els partits no només competeixen pels vots. També competeixen pels càrrecs, les candidatures i els equilibris interns. Des d'aquesta perspectiva, Esquerra Democràtica podria acabar influint en la futura configuració del partit, especialment en un moment en què ERC continua debatent el seu lideratge i la seva estratègia al Congrés dels Diputats. «L'èxit real del projecte es veurà quan arribin les pròximes llistes electorals», resumeix.
Hi ha un centre catalanista?
La iniciativa també reobre un debat recurrent en la política catalana: existeix realment un centre catalanista orfe? Les dades del Centre d'Estudis d'Opinió mostren que la majoria dels ciutadans continuen situant-se en posicions intermèdies tant en l'eix nacional com en l'eix esquerra-dreta. Tanmateix, això no implica necessàriament l'existència d'un espai electoral homogeni.
Segons Arriaga, aquests votants ja reparteixen el seu suport entre PSC, ERC, Junts i, en grau més baix, els Comuns, en funció de quines qüestions dominen el debat polític en cada moment. «El centre catalanista existeix sociològicament, però no queda clar que constitueixi un espai electoral prou cohesionat per sostenir una oferta política pròpia», apunta el politòleg. En aquest sentit, la batalla no consisteix tant a ocupar un espai buit com a convèncer un electorat moderat, fragmentat i políticament mòbil.
Més preguntes que respostes
La importància actual d'Esquerra Democràtica no es mesura pel seu nombre d'adhesions ni per la seva estructura territorial. El seu valor és sobretot simbòlic. Per primera vegada en molts anys, antics dirigents i intel·lectuals procedents de l'espai convergent intenten construir el seu futur polític sota el paraigua republicà. És un moviment que hauria semblat improbable abans del procés i que reflecteix les transformacions que ha experimentat el catalanisme els últims anys.
Encara és aviat per saber quin recorregut tindrà la iniciativa. Pot acabar convertint-se en un simple laboratori d'idees o consolidar-se com un espai d'influència estable dins d'ERC. Sigui quin sigui el desenllaç, el debat que planteja va molt més enllà d'una associació. En realitat, torna a posar sobre la taula la gran pregunta que travessa la política catalana des del final del procés: quin projecte serà capaç de reconstruir una majoria catalanista estable en una Catalunya més plural, més diversa i menys disposada a organitzar tota la seva vida política exclusivament al voltant de l'eix nacional?