—Les dones i les ombres és una història molt propera, sobre una masia que podia ser de la seva família, i les peripècies de dues famílies que s’hi retiren quan comença la Guerra Civil. És molt autobiogràfica?
—Jo no volia fer ni una novel·la històrica ni unes memòries. Ho deixo clar al començament de la novel·la, quan em serveixo de la Guerra Civil i d’alguna informació que tenia de la meva família per bastir una novel·la on el centre potser seria la por (no només la por a la guerra que hi ha a fora, sinó també la por a una convivència amb una sèrie de gent que no es coneix de res i que han de gestionar tot un seguit de coses per viure i sobreviure).
—Volia recuperar en la memòria aquesta part del Baix Camp on hi havia la masia, i que ara ha quedat soterrada o esquarterada per una autopista, una autovia, la carretera de Salou i diversos accessos entre unes i altres?
—Sí, és que al Baix Camp, al voltant de Reus estava ple de masos —senyorials o no senyorials, de pagès—; ara estan derruïts o estan tancats, però abans n’hi havia molts. El dels meus avis era a la carretera de Salou, entre Reus i Salou, per on passava el Carrilet...
—A les Quatre Carreteres?
—Les Quatre Carreteres és una mica més cap allà. I va arribar un punt, als anys setanta, que ho van tirar tot a terra per fer l’autovia que ara hi ha de Reus a Salou. I d’aquell mas només va quedar un arbre amb una branca. Jo vaig aprofitar aquest element —que em semblava molt literari— per anar excavant i anar traient la història de la meva família, que no és la història de la meva família: em baso en una sèrie de personatges que van existir de veritat (com són els meus avis, la meva mare i les seves germanes) i una història que és novel·la. La major part de la història és inventada.
—Bàsicament, reuneix dues famílies en un mas en el context hostil i miserable del començament de la Guerra Civil. Amb quina intenció?
—Jo havia tocat molt el tema de la Guerra Civil en un llibre que es diu Nou dones i una guerra. Les dones del 36, amb les biografies de nou dones que van existir de veritat. Quan vaig acabar aquell llibre d’història, vaig pensar que havia de fer una novel·la sobre la Guerra Civil: tenia molta informació i m’havia colpit molt. Però no volia parlar de la Guerra Civil, sinó de la guerra quotidiana, és a dir, què passava a una sèrie de gent que es queda tancada en un mas, que no es coneixen de res, i que només volen sobreviure. No em qüestiono si són republicans o feixistes, perquè ells no eren ni una cosa ni una altra: era una família catòlica, això sí, com tanta gent, i que l’únic que volen és que s’acabi la guerra. Els personatges no es qüestionen què passa sinó que esperen simplement que s’acabi. És la història quotidiana molt protagonitzada per les dones, perquè els homes són homes que s’amaguen: les dones són les que s’han d’espavilar, les que busquen menjar; les que lluiten per unes relacions bones dins del mas... Dones i nenes, perquè també hi ha moltes nenes; els meus avis tenen quatre netes...
—La seva mare, la Montse, la Ció...
—I la Coia. I, clar, les protagonistes d’aquest llibre són les dones. Al voltant del mas on s’estan, hi ha diferents masos també. Per tant, el mas és com una bombolla, però la gent del mas es relaciona amb la gent dels altres masos. La gent entra i surt; les notícies entren i surten i van d’uns masos a uns altres. I cada mas és un món: hi ha la història de la parella homosexual, del tinent i Don Alonso; un altre mas que es fa servir de prostíbul...
—Vil·la Rosa!
—Vil·la Rosa, sí. Un altre mas que l’home sempre vigila si venen els avions feixistes. Després també hi ha la base aèria —que també hi era realment: primer, republicana, i més tard, feixista. Tot això compon una història que m’ha sortit molt rica perquè cada persona és una història.
—És veritat que les dones —ja ho anticipa el títol— formen una unitat i són les protagonistes mentre que els homes estan aïllats: l’avi va per la seva banda; el capellà, també.
—Els homes són una mica titelles. A l’avi, que només li interessa un món ple de bellesa i no li interessa ni la guerra ni el que fan les dones; el capellà és un titella que tan aviat hauria pogut ser capellà com una altra cosa i és tan poruc que sempre s’amaga a la bota de vi perquè no el trobin; tots els homes són comparses i són les dones les que van a buscar el menjar i s’ocupen de tot.
—Potser l’home que surt més ben parat és el pagès que té les cames immobilitzades per la poliomielitis, que conta històries a les xiquetes?
—Sí, aquest és un personatge molt important i que m’estimo molt. El Gélio, del mas de la Trulis i el Gélio. Ella és una bruixa i escampa totes les coses esotèriques que envolten el mas: la noia que va ser enterrada cap per avall, les ombres de l’escala, la serp endimoniada... És ella la que viu en aquest món. Ell, que és un tolit per la pòlio, és intel·ligent i...
—I conta històries i els obre una mica el món a les nenes.
—Sí, i fa una aliança amb la meva mare. El que m’ha agradat d’aquesta novel·la és poder parlar de la meva mare quan era nena. La narradora, que soc jo, parla de «la mare», però la mare llavors tenia dotze anys. M’ha agradat molt pensar el personatge amb tota la informació que tinc d’ella. Penso que la faig versemblant.
—Sí. Hi ha algun detall que és veritat encara que no ho sembli?
—Sí, moltes coses són veritats, però la majoria de les coses que hi passen no van passar. També és important el paisatge: jo he volgut fer una exaltació del paisatge del Baix Camp: dels masos, dels magraners, les figueres, les rieres, el mestral.
—Els plàtans...
—Clar, la carretera amb els plàtans. Això és molt del Baix Camp. Per això comença la novel·la que bufa el mestral i que jo els ensenyo als meus fills el tronc que queda viu del Mas. I el títol és una picada d’ullet a Gabriel Ferrater, que també era de Reus, com jo.
—I és autor de Les dones i els dies.
—Ell, en el poema «In memoriam» comença «Quan la guerra va esclatar, jo tenia catorze anys» i diu que, per a ell, la guerra va ser com una època de felicitat. Sobre aquell poema, ja en vaig fer un conte («Educació sentimental») a Àlbum d’amors complicats, un conte sobre un nen que sempre va al mas dels avis i que té una relació amb una minyona i descobreix el món sensual. Aquí vaig pensar que titularia, en homenatge a Ferrater, Les dones i les ombres: les dones perquè són les protagonistes i les ombres perquè surten tothora: ombres de morts, ombres del de la lleva del Biberó, les ombres de la paret que pugen i van canviant de forma —perquè són d’humitat.
—El mestral és molt important perquè, a més, sovint porta el fred de veritat a unes nenes que no n’havien passat mai. Se’ls fan penellons, etc.
—Era un mas que no estava condicionat i on les finestres no acabaven de tancar bé. I el mestral quan bufa, xiula i entra per les escletxes de les finestres. Això ho he viscut jo, també.
—És que bufa molt al Baix Camp.
—Bufava més abans. Com tot, ha canviat. Aquí em resulta molt literari, perquè les nenes dins del llit senten el mestral com bufa. He recuperat records de la meva infantesa en un mas molt gran i amb molt de fred i les he posat aquí.
—Són nenes que passen d’un espai còmode i urbà a un entorn rural, passen fred, els ixen penellons...
—Sí, sí.
—El fred i la fam van també unides a la por. La por és omnipresent, des de les històries que conta la Trulis, com la por a les històries que arriben per la ràdio sobre l’exèrcit franquista.
—Sí, hi ha una barreja de pors: la por a la desconeixença del que viuen; la por autèntica als avions que bombardejaven; la por a les històries de la Trulis. La novel·la seria com resoldre aquesta por i la incertesa del que passarà.
—Les històries de la ràdio sobre l’exèrcit feixista són reals?
—Sí. El que vaig fer és documentar-me molt històricament. Vaig llegir Viure sota les bombes. El bombardeig a Reus de Salvador Palomar i Ezequiel Gorg per no contar cap mentida. Primer els avions passaven per damunt, però, com que era una ciutat que tenia un camp d’aviació i una fàbrica d’armament, van acabar tirant les bombes a la ciutat. Llavors va ser quan la gent va fugir de Reus i la gent que tenia masos, se’n va anar cap als masos. Tot el que explico aquí de caràcter històric és cert: el que és novel·lesc són les històries que van passant. I tot el que diuen a la ràdio que feia aquesta avançada és real. Jo ja ho havia sentit això que donaven oli de ricí a les dones perquè tinguessin diarrea i humiliar-les i rapar-les, i als homes tallar-los la punta del nas. Això causa una por terrible. La meva mare que ho escolta i que estava esgarrifada...
—I l’àvia velleta, que tothora somia amb això...
—Clar, sembla que no hi sigui però hi és. I tota la novel·la pateix per a quan arribin. «A mi ningú em farà beure oli de ricí». També volia plasmar l’absurditat de la guerra. La novel·la era un cant a la pau. Al final, quan tothom vol que s’acabi la guerra, els és igual que hagi guanyat Franco o un altre perquè no saben què els espera. I molta gent va pels carrers alçant el braç i sense saber què els espera. Per això estic fent la segona part...
—Ah, fantàstic. El final de Les dones i les ombres dona peu a un llibre sobre la postguerra...
—Doncs és el que estic escrivint. Ja tinc vora vuitanta pàgines.
—Hi ha alguna cosa de La casa de Bernarda Alba, però sense drama?: són dones dins d’una casa —no tan tancada.
—No és tan dramàtic. Sí que és veritat que la religió impera. La religió és una part important de la novel·la, perquè s’agafen a la religió.
—El capítol on es perd l’hòstia semiconsagrada és humorístic, però demostra com d’interioritzada està la religió.
—És el catolicisme de la por, dels preceptes...: tot era por, tot era culpa i, després a la postguerra, ho va continuar sent. Una religió que va fer malbé moltes persones. La meva mare patia per pors religioses de tota mena. No hi havia sexualitat normal ni alegre. Era sexualitat de precepte o de pecat. Sexualitat igual a tenir fills.
—Hi ha una llengua del Baix Camp que heu tingut molta cura a reproduir, però sempre des de la correcció (no hi ha cap aqueta en compte d’aquesta, per exemple).
—Sí. Havia pensat si havien de dir aqueta, però no cal tampoc. He volgut reflectir el lèxic i la manera de parlar del Baix Camp, però això ho faig bastant amb tota la meva obra perquè és la meva llengua. El que sí que he volgut és una llengua planera, fàcil. No hi ha res que costi més que escriure com si tot fos molt senzill. I això és el que he procurat: que la llengua sigui sonora, agradable i, entre una paraula culta i una simple, en triaré la simple. Entre apropar i acostar, triaré acostar perquè em sembla més popular. A més s’ha de tindre en compte que la narradora és un personatge, la filla de la meva mare i, per tant, ja no podia parlar d’una manera embafosa, sinó que havia de fer una llengua planera. És important.
—El més important és que aquest estil, com el to, és coherent al llarg de tota la novel·la.
—Planer però ric. Amb un vocabulari ric amb flors, arbres...
—Planer però ric; amb històries diferents de por, drama i humor i un to coherent. I a cada capítol una història, com la de l’aurora boreal, una llum que no saben què és.
—Això és cert. Va passar durant la Guerra Civil. Hi va haver una aurora boreal i m’ho explicava la meva mare, però ella no li donava el nom d’aurora boreal: «Hi va haver unes llums en el cel». I vaig buscar, vaig trobar que havia passat de veritat i em va anar perfecte per a un capítol. Uns deien que era la fi del món i uns altres que la Verge de Fàtima i uns altres, l’enemic. He buscat molts elements per a cada capítol: com el llimoner, que podia tindre una pistola amagada, molts ocells...
—És que cada capítol és una història breu que, en certa manera, té principi i final; cada capítol podria ser una història, una peça del puzle.
—Exacte. Com un puzle. I cada capítol podria ser com un conte tancat. Mentre escrivia la novel·la, també escrivia els contes del llibre anterior, i això em va donar la idea de fer-ho així. Com que hi ha tants personatges, cada capítol puc fer un personatge diferent. Anar al mas del costat i contar la història d’un personatge concret. M’ho vaig passar molt bé.
—Clar. Així pot afegir una història independent com la de les dues noies, casades amb soldats, que venen del front d’Aragó per a intentar veure’ls.
—Aquesta història me l’he plagiat jo mateixa perquè és la història d’una de Les dones del 36, la Meri: vaig trobar que podien passar per les Quatre Carreteres de tornada a Barcelona i allà trobar-se amb la meva àvia.
—Tot és possible. Reus, París i Londres.