L’historiador veneçolà José Romero Losacco descriu Catalunya com una semi-colònia, un territori dependent i subordinat a la identitat espanyola i els seus interessos geopolítics. La subordinació s’exerceix mitjançant un entramat administratiu, econòmic i polític (espanyolisme polític) que és assumit per la societat catalana a través de la difusió de certes formes de percebre l’individu català, la població catalana i la seva relació amb el món (espanyolisme cultural). L’espanyolisme polític i el cultural són els dos eixos sobre els que descansa la colonialitat del poder espanyol a Catalunya. Darrerament n’hem vist tres exemples.
La taula d’experts per impulsar un acord de claredat és un cas de realisme espanyolista. El realisme espanyolista és la creença que no pot existir un projecte emancipador català que no es formuli a partir dels principis de l’espanyolisme cultural i polític. La intenció i composició de l’acord de claredat mostra que la Generalitat ha renunciat a assolir la independència per buscar una forma acceptada per l’estat per triar si es vol o no la independència. Assumir els mecanismes de l’estat per buscar la independència implica renunciar-hi, perquè l’estat mai no donarà eines per a la seva pròpia destrucció. Llevat que l’altra part l’obligui a fer-ho.
La filòsofa Sara Ahmed anomena polítiques de la no-performativitat a les mesures endegades per les institucions per fer veure que solucionen un problema i, així, evitar transformar-se. Aplicades a l’espanyolisme polític, la no-performativitat fa que, ara mateix, els principals obstacles per a la independència de Catalunya siguin un referèndum o la modificació de l’estatut. El realisme espanyolista converteix en opressors els procediments democràtics: en passar de ser eines per assolir un objectiu a objectius que s’han d’assolir, actuen com a instruments de colonialitat espanyolista perquè eviten que l’independentisme creï una estratègia a partir de les seves necessitats i objectius. Malgrat que l’independentisme controli el Parlament i la Generalitat, juga el joc amb les normes de l’amo.
El genocidi cultural envers el poble català no es practica amb la mà dura del franquisme: ho fa amb un neoliberalisme lingüístic que considera que parlar català o castellà depèn d’una tria personal
El pensador Aníbal Quijano va definir la colonialitat del poder com un patró de dominació. Fixar-nos-hi implica escatir les dinàmiques que generen les estructures administratives, econòmiques, polítiques i culturals de l’espanyolisme. Les dinàmiques són assumides per la societat catalana, que les reproduirà, volgudament o no, a partir d’hàbits. Un exemple n’és el darrer premi Anagrama de novel·la en català, atorgat a Consum preferent, d’Andrea Genovart. El catanyol de Genovart ha estat assenyalat per la crítica literària Júlia Ojeda i l’escriptora Anna Punsoda com un exemple de la castellanització del català. És clar que Genovart no té la intenció de contribuir a fer del català una mena de llengua criolla, però això no treu que la colonialitat espanyolista provoqui que el llibre s’inscrigui en una tradició de minorització de la llengua. Són segles de polítiques de genocidi lingüístic, són anys de marginar el català per part dels governs espanyols en democràcia, i són dècades de formes de fer del sector editorial català i espanyol el que provoca que el llibre sigui una peça més per empetitir el català.
A l’actualitat, el genocidi cultural envers el poble català no es practica amb la mà dura del franquisme, la dictadura de Primo de Rivera o el decret de Nova Planta. Ho fa amb un neoliberalisme lingüístic que considera que parlar català o castellà depèn d’una tria personal en un entorn on ambdues llengües conviuen en igualtat de condicions. Sigui a l’escola, a la literatura o als mitjans de comunicació, la colonialitat de l’espanyolisme, promoguda per la imposició del castellà per via de la regulació estatal i la desprotecció en un món globalitzat que premia la supervivència de les llengües més parlades, queda reduïda a una qüestió de comoditat en la comunicació interpersonal. És casualitat, doncs, que el mal educat sempre sigui qui s’entesta a parlar català a Catalunya o que, com apunta el crític cultural Joan Vila Boix, el català del carrer sigui el castellanitzat de Barcelona i no el dels pobles del Pallars.
És a partir de la lògica estructural que s’ha d’entendre el rol colonitzador de les onades migratòries de la resta de l’estat arribades al llarg del segle passat. Aquestes persones no van marxar dels llocs d’origen amb la voluntat de colonitzar Catalunya. Franco no es va plantejar empobrir expressament el món rural espanyol perquè anessin en massa a envair Catalunya. La intencionalitat no cal quan rutllen unes estructures que estenen les seves dinàmiques. La immigració castellana es va convertir en un factor de colonització perquè el règim polític, econòmic i cultural de la Catalunya sota el franquisme ho facilitava.
El mestissatge és positiu per construir una nació que s’adapti als reptes contemporanis i que cuidi i aculli la ciutadania en tota la seva diversitat. Tanmateix, massa vegades la mescla es branda per contestar la catalanofòbia que titlla els catalans de burgesos etnonacionalistes
La immigració castellana continua sent un factor de colonització perquè hi ha partits polítics, activistes i intel·lectuals que els tracten com a colons, quan argumenten que els immigrants levantaron Catalunya, que el català no s’ha de prioritzar davant del castellà perquè el darrer és la llengua majoritària, o quan promouen una identitat xarnega que perpetua el binarisme catalanòfob entre el català burgès independentista i l’espanyol obrer unionista, tot encimbellant el xarnego com a mescla entre els dos. El binarisme no té en compte que entre el català de vuit cognoms catalans, burgès o propietari rural, de comarques, catalanoparlant i independentista, i el castellà pobre, de ciutat, castellanoparlant i unionista, hi ha un espectre amb totes les combinacions possibles de factors ètnics, geogràfics, lingüístics, de classe i d’adscripció nacional. El binarisme essencialista també el trobem en la celebració acrítica del mestissatge de la nació catalana. El mestissatge és positiu per construir una nació que s’adapti als reptes contemporanis i que cuidi i aculli la ciutadania en tota la seva diversitat. Tanmateix, massa vegades la mescla es branda per contestar la catalanofòbia que titlla els catalans de burgesos etnonacionalistes, fent de la barreja –amb l’ètnia castellana, no pas amb d’altres– una forma de purificar una identitat, i una ètnia, enverinada.
Finalment, una característica dels règims de poder és la utilització dels seus afectats com a elements que l’apuntalen. La ràbia que genera l’ideal de masculinitat hegemònica, que tracta certs homes com a inferiors, fa que els incels, en lloc de qüestionar el masclisme, es tornin misògins violents. El règim racial dels Estats Units presenta els estatunidencs d’ascendència asiàtica com una minoria treballadora i d’èxit, en contraposició a uns afroamericans i llatins ganduls i incultes. El polític Albert Botran i José Romero Losacco recorden que Catalunya no és aliena ni a la xenofòbia que van viure els migrants de la resta de l’estat ni al racisme que ara pateixen els catalans no blancs. Mentre la societat catalana ha de continuar treballant per garantir la inclusió de tothom, el seu racisme i xenofòbia són emprats per l’espanyolisme per negar la seva colonialitat, tot brandant que els colonitzadors i els xenòfobs no poden ser a la vegada dominats. També ha servit per adobar la catalanofòbia, tot esbombant la idea que els catalans van ser molt esclavistes –en comparació no només a la resta d’Espanya, sinó a l’imperi britànic!– o especialment durs amb els murcians o els andalusos.
Mentre vegem els catalans a dalt i els andalusos a baix, l’espanyolisme que ens oprimeix a tots seguirà passant desapercebut. La infermera andalusa que no volia aprendre el puto C1 de catalán on era, a dalt o a baix?
El darrer exemple l’hem vist amb el gag de l’Està passant sobre la Virgen del Rocío. Andalusia és un dels territoris on la colonialitat de l’espanyolisme ha operat amb més força: elements de la seva cultura han estat apropiats per ser trets identitaris espanyols, a la vegada que se n’han estigmatitzat d’altres, com l’accent o l’herència musulmana. L’únic problema del gag és la imitació de l’accent andalús. Bé que Judit Martín no va imitar l’accent del Dalai Lama en un altre gag. La majoria de les crítiques que va rebre el gag, però, no van ser per l’accent, sinó per haver faltat el respecte a la Virgen del Rocío. La crítica va anar acompanyada de tones de catalanofòbia, a les que s’hi va sumar la Federació d’Entitats Culturals Andaluses de Catalunya fent un comunicat en castellà. Reforçant, de pas, el tòpic que els andalusos són fanàtics religiosos. Segons l’antropòleg José Mansilla, el barroquisme catòlic va servir per combatre la influència que l’islam i el judaisme han tingut en la societat i cultura andaluses.
Fins i tot qui en va criticar la mofa a l’accent, com la portaveu d’Adelante Andalucía, Teresa Rodríguez, en una piulada a Twitter, va participar en la catalanofòbia sense voler-ho, com va reconèixer ella a RAC1. La colonialitat de l’espanyolisme ho permet. Sigui perquè altres usuaris difondran una piulada contextualitzant-la amb missatges catalanòfobs; sigui perquè la mateixa Rodríguez citi Brigite Vasallo, una de les principals ideòlogues del xarneguisme. “El humor hacia dentro y hacia arriba, si no es opresión”. Mentre vegem els catalans a dalt i els andalusos a baix, l’espanyolisme que ens oprimeix a tots seguirà passant desapercebut. La infermera andalusa que no volia aprendre el puto C1 de catalán on era, a dalt o a baix?