Comencem amb una obvietat: tots els escriptors tenen dret a escriure com vulguin, sobre el que vulguin, usant la llengua que vulguin. Però complementem aquesta obvietat amb una altra: tots els lectors i crítics tenen dret a llegir des de la perspectiva que vulguin –estètica, política, sociocultural, històrica, lingüística, o totes alhora– les obres que els escriptors han escrit com han volgut.
Fa tres anys que Noruega va posar sobre la taula alguns debats centrals de la literatura escrita en català. A través de les memòries fictícies d’Albert Sanchis, la novel·la de Rafa Lahuerta retratava la dècada dels anys vuitanta al barri Xino de València, amb tota la conflictivitat social i lingüística que això implicava. L’obra va ser polèmica per molts motius, però sobretot perquè la llengua de l’autor s’allunyava molt del català estàndard. Noruega lluïa un valencià intencionadament local, que barrejat amb barbarismes i algunes frases en castellà donava a l’obra un aire claríssim de patois.
I amb tot, es tractava d’una novel·la política —literàriament política. O sigui, no només era política perquè il·lustrava la destrucció de València per la corrupció i pel turisme sinó perquè l’ús que hi feia de les llengües també servien per retratar-les. Lahuerta cenyia el castellà a uns personatges i no a uns altres. Fins i tot explicitava què significava cada llengua en aquell context: ens deia, per exemple, que el pare d’Albert Sanchis parlava castellà amb la filla perquè la considerava talentosa i volia que progressés, però parlava català amb el fill perquè el menystenia i només esperava que continués treballant al mercat com feia ell. El castellà per progressar, el català per anar per casa. Aquesta era la moral provinciana que retratava l’obra, que casava bé amb l’aposta política i lingüística que hi trobàvem, però que tenia com conseqüències la folklorització de la cultura valenciana i l’equidistància entre l’opressió que pogués suposar-li Madrid i la que pogués suposar-li Barcelona (Albert Sanchis es desmarcava tant de Joan Fuster com del blaverisme, deixant clara la seva adhesió a la tercera via).
Consum Preferent planteja un debat diferent amb unes conseqüències semblants. A través d’un monòleg interior sostingut durant cent vuitanta pàgines, l’Alba Giraldo fa una esmena al sistema: la productivitat com a valor absolut, el turisme desbocat, la inflació, el cansament d’una generació que viu sense horitzons. D’entrada sembla una crítica global, però aviat veus que el marc de la novel·la és clarament el del Ministeri d’Educació en un sentit literal del terme: proclames contra Rajoy, la Rodoreda avorrida que surt a la selectivitat perquè ha viscut la guerra, el Netflix configurat per defecte en espanyol. Els indicis són molts, i molt evidents, perquè tan fàcil és detectar un marc polític català com una veu que es va queixant d’absolutament tot mentre dona per bo el marc de l’estat. L’aposta lingüística de Genovart reflecteix la Barcelona ocupada i arrossegada per l’Estat Espanyol, perquè no només hi ha moltíssimes dites en castellà (que podrien tenir un sentit literari per evocar arrels), i moltes citacions indirectes en castellà (que també podrien arribar-lo a tenir per evocar versemblança), sinó moltes frases que estan escrites en castellà podent estar-ho perfectament en català. El resultat és un batibull lingüístic amb un català pobre i molt castellanitzat (on, per exemple, s’abusa dels ‘estar’ d’una manera dubtosament professional).
Pep Antoni Roig va fer curt assenyalant que el 15% de l’obra estava escrita en castellà. Amb tot, el que és rellevant en un text com aquest són altres aspectes estructurals que s’hi veuen. El problema principal de la llengua literària de Consum Preferent és que no conté una proposta sistemàtica a l’hora d’introduir la llengua castellana (ni tampoc l’anglesa, que val a dir que hi apareix molt menys). És a dir, que no hi ha una tria lingüística conscient que doti de sentit la incorporació d’altres llengües. Insistim: es podria haver optat per incloure en castellà els refranys o els diàlegs dels personatges castellanoparlants o les cançons. Fins i tot, i a pesar que seria igualment problemàtic, podrien intercalar-s’hi els tres exemples (marcant-los tipogràficament per distingir les llengües). Però no és el cas i el resultat és una combinació lingüística absolutament arbitrària que inclou estructures sintàctiques i gramaticals castellanitzades, frases en catanyol i una desproporció claríssima en la incorporació d’altres llengües (molt de castellà, menys d’anglès, alguna pinzellada en francès). Això, que reforça una situació lingüística d’ocupació i que estableix jerarquies de visibilització entre les moltes llengües que conviuen a la Barcelona contemporània, no hi ha cap argument de tall retòric postmodern que pugui justificar-ho. Només des de la ignorància, o des de la mala fe, pot pensar-se que la qüestió és la simple incorporació d’una llengua o altra, sigui quina sigui. El que fa és naturalitzar una determinada realitat lingüística, cultural i d’imaginari sense problematitzar-la, és a dir, sense tenir en compte la història de violències –estructurals i concretes– i les dinàmiques de poder –passades i presents– que han fet possible i que sostenen aquesta realitat lingüística, i sense tenir en compte què significa fer això.
Com el cas de Noruega, Consum preferent també té conseqüències, perquè la literatura no només reflecteix una realitat sinó que també la valida (i en el cas dels grans autors, la crea). Això, que és una veritat historiogràfica indiscutible, sembla que no ha generat cap problema. Al contrari: Anagrama ha definit el text com una “llengua atrevida”. Noelia Ramírez, a El País, l’ha arribat a qualificar d’exemple d’una ‘nova oralitat literària d’una generació que escriu sense atendre les normes’. Des de la llibreria La Calders se celebrava el text com a representatiu d’una realitat lingüística barcelonina, d’una llengua del carrer, farcida de frases fetes i d’expressions populars en castellà. En definitiva, arguments per eximir de responsabilitats l’autora, l’editorial i el jurat que ha avalat el text amb un premi de literatura catalana, avalant també el model de llengua literària que Consum Preferent proposa. Un model que no comporta altra cosa que la naturalització del bilingüisme, la castellanització del català i la subalternització de la catalanitat a la castellanoespanyolitat. Tot i que pretén qüestionar-ho tot, la novel·la, significativament, en cap moment qüestiona el marc sociocultural i polític ni el conflicte lingüístic secular que explica la realitat lingüística que Genovart aspira a reproduir. A la pràctica, aquest intent de representar en termes lingüístics el trinxament material i la despersonalització de l’actual Barcelona globalitzada el que fa és reforçar, naturalitzar i justificar una Barcelona espanyolitzada (i per tant més trinxada i despersonalitzada per al català).
Totes les literatures modernes s’han dotat d’un estàndard que els creadors han deformat per abastar els diversos registres de la realitat: Cavalls salvatges de Jordi Cussà ho fa en un registre baix d’entorn urbà, Els estranys de Garrigasait ho fa en un registre alt d’entorn rural, L’altra de Marta Rojals combina diversos registres lingüístics, fins i tot incorporant un personatge que parla en catanyol, que li serveix per problematizar la castellanització de Barcelona. El problema és que novel·les com Consum preferent no exploren els estàndards del català sinó que simplement recorren al castellà per expressar imatges, narrar escenes i contar situacions que es vol fer creure que no es poden expressar, narrar i contar en català. Un dels arguments que s’han esgrimit per defensar aquesta aposta lingüística és el de la voluntat mimètica (Imma Monsó, Enric Gomà, David Caño), fins al punt que s’ha arribat a afirmar que potser hi ha realitats que no es poden descriure només en català. És més o menys el que deia Adolfo Suárez poc després de la mort de Franco: que no es podia fer física quàntica en català. O el que deien determinats espanyolistes abans que es creés TV3: que no s’imaginaven John Wayne i Marylin Monroe parlant en català. En definitiva, la renúncia de Genovart d’usar el català i recórrer sistemàticament al castellà per explicar determinades situacions el que fa és normalitzar una llengua com a complement subsidiari d’una altra, una dinàmica que cap literatura que es pretengui autònoma i amb ambicions de normalitat plena hauria d’acceptar.
De les derivades polítiques que el bilingüisme banal comporta (com la frivolització dels bombardejos sobre els catalans que va fer Elizabeth Duval o el comentari cínic de Jordi Amat fent-nos creure que la Barcelona de "Consum preferent" és una amenaça subversiva per a una catalanitat imperant quan en realitat representa l'Estat i l'immens poder que té a favor), preferim no parlar-ne. No volem deixar de recordar, però, que una proposta literària que conté més d’un 20% de castellà va ser celebrada la setmana de Sant Jordi pels grans mitjans de comunicació del país, alguns de privats i amb propostes bilingües semblants a la novel·la (com Ràdio Primavera Sound), però altres com TV3 i Catalunya Ràdio, que se suposa que van fundar-se per ajudar a viure la comunitat catalana en català. Un fet que és impensable a la inversa, naturalment. Mai cap mitjà de comunicació espanyol assumiria com a propi i donaria un bombo estel·lar a una obra literària en castellà en la qual el castellà i la castellanoespanyolitat fossin diluïts, subalternitzats i embastardits a favor del català i de la catalanitat.