Ençà i enllà

Un exemple memorable del que hauria pogut ser

L’Escola Orlandai de Sarrià viu l’1 d’octubre en plenitud democràtica.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Són les 5 del matí de l’1 d’octubre a l’Escola Orlandai de Sarrià. Falten quatre hores perquè obrin els col·legis electorals arreu de Catalunya i hi ha una trentena de persones dins l’escola i una cinquantena a fora, per impedir que si la policia ve pugui precintar el col·legi. A l’interior només hi ha adults, després de decidir en assemblea que els nens se n’anessin tots a casa. Durant la nit prèvia al referèndum s’ha viscut només un incident, quan dos adolescents amb una estelada han demanat d’entrar a l’escola amb l’excusa de fer una enquesta, els han dit que no —per sospitosos— i ells han llançat uns quants ous contra la porta.


Aquests dies Sarrià viu la seva festa major. Algunes activitats que hi ha programades per al dia del referèndum —un concurs de paelles, un torneig popular de ping-pong, una botifarrada, una trobada de gegants, un concurs de llançament de rodes, una cantada intergeneracional...— encaixen poc amb la idea que aquests dies s’estan dirimint el futur i la llibertat de Catalunya. És evident que, a ulls d’algú una mica maliciós i amb poques simpaties pel procés independentista, una normalitat tan festiva té alguna cosa d’ingènua i de parodiable. També se’n pot fer una lectura totalment antagònica, però: els catalans estan tan convençuts del valors de la seva causa que es permeten ser èpics d’una manera domèstica i preferint la festa al drama.


Les xifres de les eleccions del 27 de setembre del 2015 demostren que el districte de Sarrià-Sant Gervasi, del qual l’escola Orlandai forma part, està políticament molt mobilitzat —un 83,4% dels electors van acudir a les urnes—, que hi ha una àmplia majoria sobiranista i que Ciutadans hi ha destronat el PP i el PSC com a nau capitana insígnia de l’unionisme. Al voltant de l’Orlandai, però, d’unionista no n’hi ha ni un. Pregunto a Marina Farell, apoderada d’ERC, com preveu la jornada. Riu. “Ah, és imprevisible. Només tenim clar que el dia serà molt llarg”. Un home que està al seu costat remata: “A veure què faran els piolins, a veure...”.


L’ambient és distès, i moltes converses caçades al vol van de la cosa política. M’acosto a un matrimoni amb la seva filla. El pare i la mare són farmacèutics, i la filla, psicòloga. Sobretot es van implicar en la causa independentista a partir del 2012, com tants altres. Els pregunto què és el més esperançador i què és el més decebedor que han viscut durant aquests cinc anys de mobilitzacions. “El més esperançador —diu Josep Maria— és la constatació que som un poble disciplinat i unit, que tenim un somni en comú i treballem per assolir-lo. El pitjor, més que no pas el més decebedor, és que estem davant d’un Estat que, de democràtic, en té ben poc, i que no té cap escrúpol per utilitzar el poder judicial com si fos una arma”. A la filla, en la vintena, li pregunto si és molt optimista esperar que les votacions vagin com un dia normal. “Pensar que tot serà normal —diu— no seria optimista, sinó ingenu”.

Malgrat tot, molta gent hi va poder votar.


No sap quanta raó acabarà tenint. Quan comencen a arribar notícies, a les 9 del matí, de les primeres càrregues de la policia contra les cues de gent que vol votar en certs col·legis quirúrgicament triats —el de Puigdemont, el de Forcadell...—, comença a córrer el dubte de quan li arribarà el torn a l’Orlandai. Al llarg de tot el dia, seran constants els rumors sobre la imminent arribada de la policia...


L’Albert, un jove estudiant d’Humanitats que fa la impressió de viure la política i la causa independentista amb la netedat de qui ho creu tot possible i de qui ho veu tot pel costat bo, em diu: “El que ha fet el Govern espanyol aquestes setmanes prèvies al referèndum ens ha donat més forces. És cert que potser el referèndum no tindrà validesa política, però la repercussió internacional que ha tingut tot plegat ens ha donat una legitimitat que el 9-N no ens va donar. A més, ha animat molta gent que no sabia què fer. Molts amics meus que no tenien  intenció de votar ara votaran, alguns d’ells pel no, fins i tot votarà un que vol entrar a l’exèrcit espanyol”. No és descartable que, amb el comportament que la policia anirà mostrant al llarg del dia, fins i tot l’amic amb vocació militar hagi acabat votant pel sí.

“El que ha fet el Govern espanyol aquestes setmanes prèvies al referèndum ens ha donat més forces"


Són les 6.30 del matí quan hi ha el primer episodi intens de la jornada. Arriben una parella de Mossos d’Esquadra. La gentada no els deixa aproximar-se a la porta tancada del col·legi. Els apoderats i coordinadors demanen silenci i, de seguida, es fa un silenci sepulcral. Un dels mossos s’explica: “Som aquí per evitar incidents. Som els mateixos que els dies de l’atemptat. Estem, com sempre, al vostre servei”. Se’n van ovacionats, entre crits de “votarem, votarem!”.


M’acosto a la Pilar, una metgessa jubilada, però em diu que l’home que té al costat em resultarà de més interès periodístic que no pas ella. Li pregunto per què. “Perquè és un amic de Madrid”. El Domingo, metge també jubilat, que es defineix d’esquerres posant a la paraula un timbre orgullós i exempt de cinisme, diu que ha vingut perquè “és un dia que s’ha de ser aquí, el Govern espanyol és cavernícola i se li han de deixar les coses clares, què collons és això d’impedir que la gent voti?”. D’on li ve aquesta comprensió per la causa catalana?, li pregunto. Em fa un breu repàs de la seva vida: va viure tres anys a Girona a finals dels 70, durant un temps va viure a Veneçuela i amb la seva amiga gironina es van conèixer cursant un màster a Cuba. Resumida així la seva vida, el Domingo deu encarnar, per als seus compatriotes més rancis, la quinta essència del mal espanyol.


Són gairebé les 8 quan es passa la consigna que estan a punt d’arribar les urnes i se les ha de rebre en silenci. “Com si passés un cadàver”, diu un dels organitzadors, amb una metàfora gairebé tan poc afortunada com un cop de porra al cap d’una senyora gran. També adverteixen que, quan arribin les urnes, s’ha d’evitar anunciar-ho per les xarxes socials. “No s’ha de donar cap pista de res”, s’insisteix. El secretisme que ha envoltat el tema de les urnes ha estat la mar de notable, i ha representat un gol per tota l’esquadra a la política de repressió del Govern espanyol. Parlo amb qui ha tingut guardades a casa seva les cinc urnes del col·legi Orlandai. S’estima més que no se sàpiga qui és. Les va anar a buscar ella mateixa a un lloc secret que li van dir i les va portar a casa, on les va tenir dos dies. Fins ahir a la nit, ni tan sols el seu superior sectorial en la coordinació del referèndum no sabia que les urnes que s’emprarien eren a casa d’ella.


Veig, entre la gent que espera per votar, diverses cares conegudes. Una  és la del novel·lista i extinent d’alcalde de Barcelona, Antoni Vives, veí del barri, que identifica una sèrie de persones que ens envolten per il·lustrar-me la diversitat de la gent del barri implicada en el referèndum. “Aquell és un empresari important, aquells són dependents d’una ferreteria, abans ha passat el prior dels caputxins, aquells d’allà són gent de les escoles confessionals, aquest és un professor d’història de la Universitat...”.


Una altra cara coneguda és la de Miquel Puig, l’economista i articulista del diari Ara. En altres col·legis ja han començat els incidents greus i Puig reflexiona en veu alta. “En realitat, l’Estat espanyol ha perdut la seva autoritat sobre Catalunya. L’autoritat no te la dona la força de la policia, sinó que són els ciutadans els que et reconeixen l’autoritat”. Li faig una pregunta de cara a barraca. Veu factible la independència? Ell, que escriu uns articles excel·lents i plens de matisos, aventura que, “per assolir la independència, potser bastaria que un país ens reconegués...”. Ah sí? “Hauria de ser un país normalet, eh?! Que no sigui Veneçuela”, aclareix. Li pregunto si Rússia serviria. Somriu: “Seria un mal començament”.


Continuo amb la ronda d’entrevistes exprés. Ara li toca a la Núria, una advocada en la trentena llarga. Em diu que “des de sempre havia sentit i pensat que Espanya era un país diferent, però no va ser fins fa uns anys que vaig fer la desconnexió. De cop i volta vaig notar que no érem respectats, que se’ns menyspreava... El que més em molesta de tot, com a filla de pare aragonès i de mare catalana, és el que diuen els unionistes sobre los otros catalanes. Jo sóc catalana i prou. Què és això de los otros catalanes?”. 


Va avançant el dia i són diversos els moments en què s’anuncia que els nacionals o la Guàrdia Civil estan a punt d’arribar i que cal que la gent s’amuntegui davant la porta i que es preparin cordons humans de protecció a banda i banda del carrer. A la fi, però, cap d’aquests avisos resulta concretar-se. Només hi ha un episodi estrany, confús, en què sis furgons policials que han assaltat un col·legi electoral veí s’acosten a l’Orlandai. En un moment donat, un dels furgons obre la porta, en baixen uns quants policies i hi ha qui afirma haver sentit trets de pilota de goma. Ningú no ho pot verificar, però. Per si de cas la policia acaba arribant, les crides a la resistència pacífica es reiteren un cop i un altre.


De camí per fer un cafè, aprofito per abordar alguna gent que no sembla tenir cap intenció d’anar a votar. “Votarà avui?”, li pregunto a un home grassot i amb barba, amb un cigarret que li penja del llavi. “No”. I per què no? “Perquè no”. M’ho diu en un castellà rotund, però entre les cues de votants també se’n senten força, de castellanoparlants. Dins el cafè, a la taula del meu costat, s’hi asseu una noia jove, rossa, preciosa. Es diu Maria, abans treballava de controller (de finances, s’entén) però ara em diu que no està fent res. Llegeix La Vanguardia mentre fa un cafè. Li pregunto si votarà. Em diu que no li interessa la política, que no la segueix, que no en sap res. No li noto gens d’incomoditat. Si ens poséssim cursis, podríem dir que és una mena d’àngel apolític, però no ens hi posarem.


A l’exterior del col·legi, les cues són molt llargues tota l’estona excepte durant les hores del migdia; a l’interior, la gent no para de votar, i això que durant bona part del matí hi ha hagut problemes amb l’internet, col·lapsat per un excés de dades. Entre els votants, hi ha gent de totes les edats, vestits seguint tota mena de modes. Els més grans, però, són els autèntics protagonistes. Se’ls deixa passar perquè no es cansin de tant esperar, i a la majoria se’ls aplaudeix quan entren i quan surten. Arriba una dona gran, de bracet d’una noia jove, que a l’altre braç porta un home també gran. Els dos ancians van amb crosses, els costa caminar. La dona no pot més. Un punt agònica, exclama: “Porteu-me una cadira, que vull votar”. Al cap d’una estona, la dona i l’home ancians surten. “Jo em dic Carme Parrot i ell és el Pere”, diu ella. Els veig cansats i els dic que només els vull fer una pregunta. Com s’han sentit votant? Respon la Carme: “Doncs feliç, feliç, feliç... Però també he plorat molt: perquè dins el cap no paraven de venir-me històries i imatges del 36”.

Els més grans, però, són els autèntics protagonistes. Se’ls deixa passar perquè no es cansin de tant esperar, i a la majoria se’ls aplaudeix quan entren i quan surten


Conscients que en qualsevol moment pot arribar la policia i que ja ha votat molta gent, els responsables del col·legi decideixen, en un cop d’audàcia, tancar el col·legi, redirigir a altres llocs els votants ressagats i fer ja l’escrutini. L’objectiu és poder fer el recompte bé i evitar que els nacionals o la Guàrdia Civil s’emportin les urnes plenes. Mentre es fa el recompte, comencen a entrar diversos agents dels Mossos dins el col·legi. Uns i altres han acordat que, després de fer el recompte, es tornaran a posar totes les paperetes dins les urnes i es lliuraran als Mossos. Quan, per fi, els agents surten amb les urnes entre els braços, la gent els fa un passadís i els ovaciona: la complicitat és total. Es demana un cop i un altre que no diguem per Twitter ni per WhatsApp el que està passant, perquè altres col·legis potser faran el mateix.


Mentre dura el recompte, hi ha una batucada festiva davant del col·legi electoral. Més d’un centenar de persones canten i ballen i salten i criden. “Hem votat a l’Orli!”, “Els carrers seran sempre nostres” i “Som gent pacífica i hem votat” són les tres consignes preferides. També es canta i es crida per donar les gràcies als apoderats i membres de l’organització. En agraïda correspondència per la col·laboració i la complicitat tan fidels mostrades durant tot el dia, els responsables del funcionament del col·legi fan públics els resultats de l’escrutini abans que la gent es dispersi o se’n vagi a protegir col·legis on encara s’està votant. A l’Orlandai, hi han votat un total de 2.890 persones, que es reparteixen entre 2.658 sís, 137 nos, 26 nuls i 68 blancs. Quan es diu el nombre de sís, l’ovació és eixordadora. Quan es diu el nombre de nos, l’aplaudiment és més modest, però sincerament emocionant.

Ben mirat, la jornada al col·legi Orlandai de Sarrià té alguna cosa d’especial perquè ha estat com hauria estat el referèndum arreu de Catalunya si l’Estat no ho hagués fet volar pels aires. Vull dir que els que ens hem passat tot el dia a l’Orlandai, igual com els que s’han passat tot el dia en altres col·legis en què la policia espanyola no ha fet acte de presència, hem vist un exemple memorable del que hauria pogut ser un referèndum sense interferències repressives.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.