Quan escric aquestes línies és 14 d’abril. L’efemèride del dia és motiu de rebombori, a les tant de moda avui dia xarxes socials, dels enyoradissos ―i també els no tant― de la República dels espanyols, la II. Comentaris de tota mena inunden WhatsApp, Twitter, Facebook..., amb una veneració quasi religiosa per la tricolor (roig, groc i morat), que l’Estat espanyol adoptà per bandera el 14 d’abril de 1931 (la bandera espanyola, doncs). Els espanyols proclamaren la II República, l’espanyola, a Madrid, però obliden a dretcient que aqueix mateix dia, molt abans de la proclamació madrilenya, Francesc Macià havia proclamat la República catalana des del balcó de la Generalitat a Barcelona, amb la senyera dels quatre pals de gules en or per bandera. Ep! Dues repúbliques i d’antuvi ben diferents nasqueren aquell 14 d’abril: la catalana i l’espanyola. Per no col·lisionar, finalment, Macià acceptà la pensada de Lluís Nicolau d’Olwer (català però aleshores exercint de ministre espanyol) ―enèsima abaixada de pantalons catalana?― de ressuscitar el vell nom de Generalitat, a canvi de la promesa explícita del govern provisional de la República espanyola de concedir un estatut d’autonomia al Principat de Catalunya. Macià ―ai llas!― no apostà per la independència (ell, el capitost independentista de Prats de Molló) o més aviat no hi pogué. L’Avi ―així era dit popularment― estava lligat al compromís amb els republicans espanyols, subscrit pel seu partit Estat Català a Sant Sebastià el 17 d’agost de 1930, de col·laborar en l’enfonsament definitiu de la monarquia borbònica i la instauració a l’Estat espanyol d’una república. Per això Macià proclamà la República Catalana, però ―ep!― com a estat integrant de la Federació Ibèrica. Ostres tu! Ibèrica? A Madrid, quan s’assabentaren, els recorregué un calfred per l’esquena. A la capital de la Meseta volien una republiqueta per a sortir del pas, fer fora el fastigós Borbó ―bon pardalot era el paio!― que habitava al Palau d’Orient i prou. No ja la independència, que Macià no s’atreví a proclamar, sinó sentir el mot «federació» els produïa i encara avui els produeix, als polítics madrilenys, esgarrifança,
La República dels espanyols només en espanyol
Ni federació ni hòsties i d’«ibèrica» res de res, España y mucha España. En això els republicans espanyols, Manuel Azaña el primer, discrepaven ben poc dels seus homòlegs monàrquics. De república federal ja coneixien l’experiència frustrada de 1873, la I, i no desitjaven repetir-la. La nova República seria centralista, un «Estado integral» proclama l’article primer de la Constitució republicana de 1931, amb Madrid de capitana. De moment, ho deixaven així, «integral», que ningú s’escapi, encara que deixant oberta la porta a l’«autonomia» ―vet ací l’invent del mot― de ―atenció!― municipis i regions, que no de les nacionalitats. Per a Azaña, Alcalá Zamora i compares, l’única nació possible era Espanya ―Espanya i punt― i l’espanyol (castellà) la llengua perfecta, una cosa així com la que Éber salvà de la confusió babèlica.
El 9 de desembre de 1931 s’aprovà la Constitució republicana, la primera espanyola ―val a dir-ho― que feia referència que a l’Estat existien llengües provincials i regionals diferents al castellà, però llengües de segona, perquè la primera, l’única i oficial, la perfecta, la sublim, l’exquisida, la magnífica, l’esplendorosa, la..., era el castellà: «El castellano es el idioma oficial de la República» (article 4t) i punt. I aquests republicans, diguem-ne de charanga y pandereta, com l’Espanya que retrata Antonio Machado a El mañana efímero, reblaven el clau del supremacisme lingüístic al mateix article, que afirma que «todo español tiene obligación de saberlo» (fixeu-vos bé: obligación) i que «a nadie [diu a nadie] se le podrà exigir el conocimiento ni el uso de ninguna lengua regional». Punyetes! I ara què? De segur que, democràticament parlant, ja no us és tan simpàtica la República dels espanyols. De bon començament envia catalanoparlants, bascoparlants i gallegoparlant a fer punyetes. Certament, si fora una Constitució per als espanyols només, per als «espanyols» diguem-ne estrictes, monolingües orgullosos, que habiten a ponent dels Països Catalans, doncs conforme, per a ells, que se la quedin i la gaudeixin, amb banderota tricolor inclosa i senyora amb barretina frígia i en algun cas amb mamella a l’aire. Però és que la volien per a tot el seu Estado integral, avui dia la «indivisible» i «indissoluble» Nación espanyola, en la qual està engarjolada, a la força, bona part de la nació catalana. Com diria el benvolgut Raimon, de Xàtiva ell, «nosaltres no som d’eixe món». Nosaltres, els del món català, que com la major part del món, dels habitants del planeta Terra, no tenim el castellà com a llengua materna o llengua d’adopció, frisem pel dia en què una Constitució, ben nostra i només nostra, sense cap pretensió d’imposar-la a ningú, digui, clar i català: «El català és l’idioma oficial de la República».
Els polítics espanyols, és un tret del seu caràcter, siguin de dreta o d’esquerra, que ja sabeu ―frase atribuïda a Josep Pla― que el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres, tenen la capacitat d’entabanar els il·lusos. Són ben murris ―ho han demostrat― en això. I ―vaja!― no hi ha generació de catalans que se’n salvi, de la murrieria espanyola, des dels temps dels Àustries instal·lats a Madrid. Seria ara llarg i feixuc fer ací una història de les pilleries espanyoles contra els catalans ―potser algun dia ho faci― i prego al lector que em disculpi de fer-ho, si més no, avui. Els espanyols, cert és, al llarg de la història han engalipat catalans i els han enrolat al seu projecte polític amb promeses vanes mai no complertes, durant la II República també. Ara bé, el català sempre desentona, no és espanyol. Això li succeí al Nicolau d’Olwer, ja esmentat, i també a un altre ministre del govern provisional republicà espanyol de 1931, Marcel·lí Domingo, ministre d’Instrucció Pública, que també, com Nicolau d’Olwer, fou enviat a convèncer Macià perquè la República Catalana proclamada deixés de ser-ho. Marcel·lí Domingo, quinze dies després de la proclamació de la República, promulgà un decret, signat ni més ni menys que pel president de la República, Niceto Alcalá Zamora, pel qual eren derogades totes aquelles normes que prohibien la utilització del català a les escoles. Ara bé, el govern provisional republicà es negà a declarar oficial el català, que no tenia cap voluntat de fer-ho, la qual cosa impedia que el català es normalitzés en tots els àmbits de l’administració. Però, en fi, si més no, ara els nens podrien ser escolaritzats en català, almenys de moment i, clar està, calia el professorat escaient.
La República, perquè reconeixia «los derechos que las leyes del Estado reconozcan a las lenguas de las provincias y regiones» (article 4 de la Constitució) i, atenció!, perquè ´hi havia més d’un malcontent amb el decret de Marcel·lí Domingo, blindà la imposició del castellà a l’escola (article 50): «Las regiones autónomas podrán organizar la enseñanza en sus lenguas respectivas de acuerdo con las facultades que se conceden en sus Estatutos. Es obligatorio el estudio de la lengua castellana, y ésta se usará también como instrumento de enseñanza en todos los centros de instrucción primaria y secundaria de las regiones autónomas. El Estado podrá mantener o crear en ellas instituciones docentes de todos los grados en el idioma oficial de la República». Vegeu, «en el idioma oficial de la República». L’Estado integral, convertit en guardià i garant de la castellanització (espanyolització) obligada.
La catalanofòbia republicana
Després de l’aprovació de la Constitució republicana tocà complir la promesa. Recordeu-la: passeu de República a Generalitat i nosaltres (la República) ens comprometem a aprovar-vos un estatut d’autonomia. En certa manera, com la promesa del president del govern espanyol, José Luis Rodrígez Zapatero, en el 2003: «Aprobaré la reforma del Estatuto que apruebe el parlamento de Cataluña». L’aprovà? Li passaren el ribot a pler i el text que, finalment, sortí del Congrés espanyol, fou un de ben diferent del que hi entrà. Quan la República també, què us penseu? Les Corts republicanes s’arromangaren de valent per a distorsionar el text inicial aprovat en referèndum pels catalans del Principat el 2 d’agost de 1931.
Fixeu-vos, l’article 1 deia: «Catalunya és un Estat autònom dintre la República espanyola». I així restà ribotat per les Corts republicanes: «Catalunya es constitueix en regió autònoma dins de l’Estat espanyol, d’acord amb la Constitució de la República i el present Estatut». Ja veieu, siguin de dretes o d’esquerres, perquè allà, en 1932, a Madrid, hi havia dreta i esquerra representada, un espanyol és un espanyol, catalanòfob en essència. Això ve, la catalanofòbia, dels temps de la Guerra de Successió de principis del XVIII i àdhuc d’abans. I, pobrets, encara no l’han superada. No els agradava que Catalunya fóra «Estat» y si quieres lo tomas o sino lo dejas, como las lentejas. Val, tira-li, tot sigui per arrencar-los un mínim d’autogovern. També, és clar!, els diputats espanyols eliminaren tota referència a la incorporació d’altres territoris a Catalunya (article 4), més enllà de les províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Ep! Els redactors de l’Estatut de Núria (el de 1931, dit així pel lloc on fou redactat) pensaven en clau catalana completa, en Països Catalans. Els espanyols, òbviament, ho rebutjaren i aquest article no passà el sedàs de la comissió parlamentària i no es discutí al ple de les Corts. I després vingué l’article de la llengua (article 5, convertit en 2 per la comissió parlamentària). La redacció aprovada en referèndum deia: «La llengua catalana serà l’oficial a Catalunya, però en les seves relacions amb el Govern de la República serà oficial de la llengua castellana. L’Estatut interior de Catalunya garantirà el dret dels ciutadans de llengua materna castellana a servir-se’n personalment davant dels tribunals de justícia i davant del òrgans de l’administració. Així mateix, els ciutadans de llengua materna catalana, tindran el dret d’usar-la en llurs relacions amb els organismes oficials de la República a Catalunya». El català llengua oficial de Catalunya? Ep! Què has dit? Mai! Allà cremà Troia.
Succeí de tot i se sentiren multitud d’animalades. Per exemple, un diputat d’esquerra, del Partido Social Revolucionario, elegit per la circumscripció de Sevilla, José Antonio Balbontín y Gutiérrez. Aquest individu, com qui no la vol, soltà, com una Teresa Rodríguez qualsevol en Twitter: «yo estimo, y por eso quería explicar mi enmienda, que a los trabajadores catalanes les interesa extraordinariamente saber el idioma castellano». No parà ací el Balbontín i continuà: «...me interesaría añadir que, no sólo la enseñanza, sino también la defensa del castellano en todos los órdenes de la vida civil catalana, sea una función exclusiva y específica del Estado; es decir, no sólo enseñar el castellano en las escuelas, sino defenderlo contra posibles abusos en lo que se refiere una también posible persecución del castellano». I rebla, per a finalitzar, el clau: «Éste era el sentido de mi enmienda, lo que yo quería salvar a toda costa: el castellano. Y no me importa perder ―entiéndalo la Comisión― todo lo demás. Absolutamente todas las libertades políticas, económicas y administrativas para Cataluña; conservar sólo el idioma como lazo de común del proletariado, porque esto es lo que hará posible una España nueva. Nada más». I què li importava, al bajoc aquest, diputat per Sevilla, què parlàvem i parlem a Catalunya? Ja veieu com les gasten, les de l’esquerra espanyola, siguin del pelatge que siguin. No entenien i encara no han entès ―beneits― que l’alliberament de Catalunya, en 1931 i en 2023, era i és l’única solució revolucionària possible per a alliberar-se ells mateixos de la maquinària estatal depredadora manipulada des de Madrid. Malalts d’Espanya, de espanyolíssima espanyolitis, l’esquerra espanyola, esmaperduda, sempre ha anat a la deriva, empesa pels procel·losos vents que bufen a la seva dreta.
La defensa del castellà, una llengua forana i imposada, a Catalunya, això unia a esquerra i dreta espanyoles a les Corts republicanes. Catalanofòbia i anticatalanisme desfermat. El lerrouxista Fernando Rey Mora, del Partido Republicano Radical, recordà, per si a algú no li quedava clar, la supremacia del castellà: «Hay un hecho evidente: el castellano es cooficial con el catalán en Cataluña, pero el castellano tiene un rango muy superior al catalán, por su extensión y porque es el idioma constitucional, el de todos los españoles». I ―vaja!― murga i més murga, fins i tot la flor i nata de la intel·lectualitat espanyola present en aquelles Corts: José Ortega y Gasset i Miguel de Unamuno. Unamuno soltà la diatriba següent: «Esto implica [el català llengua oficial de Catalunya] que si todos los ciudadanos tienen derecho a elegir el idioma oficial que prefieran en sus relaciones con las autoridades de la República, estas autoridades de la República han de tener la obligación de conocer el catalán. Y eso, no, Que les convenga, es otra cosa, es una cosa completamente distinta; pero obligación, de ninguna manera». Fins i tot un diputat de l’Organización Republicana Gallega Autónoma etzibà que la cooficialitat del català era anticonstitucional. Vatua amb els gallecs! L’home estava preocupat ―veges tu!― perquè a les oposicions a Catalunya (com la infermera catalanòfoba de l’Hospital la Vall d’Hebron) exigirien el coneixement del català. I el tio, amb galtes de marbre, va i soltà, en seu parlamentària: «Un caso concreto: el Ejército. Los soldados que presten Servicio en Cataluña, ¿van a tenir derecho a que sus oficiales les den las voces de mando en catalán?».
A Ortega y Gasset li preocupava ―i molt!― una Universitat catalana, o més concretament, amb igualtat de tracte del català i el castellà. En definitiva, com havia assenyalat el lerrouxista Rey Mora, havia de quedar clara la supremacia del castellà: «en una Universidad bilingüe, título que parece anunciar estricta paridad en el trato de los dos idiomas, es evidente que la lengua española quedaría en desventaja, aun contando con la más absoluta buena fe en el cumplimiento de todas las ordenanzas». A Ortega, com a Unamuno, li repugnava que una altra llengua que no fóra l’espanyola fóra eina para la transmissió del coneixement a l’Estado integral. Ortega i Unamuno avorrien els Catalunya i els catalans. Ortega els defineix com a problema, el problema catalán, el qual ―digué― «es problema precisamente porque no es sólo catalán, sino divergència grave entre el modo de sentir, respetabilísimo, de muchos catalanes, y el de la inmensa mayoría del pueblo español». El diputat català Rafael Campalans, de la Unió Socialista de Catalunya i un dels redactors de l’Estatut de Núria, visiblement irritat, replicà al supremacista i arrogant Ortega (punyetes amb la intel·lectualitat espanyola), tot fent servir la ironia: «Nosotros no tenemos la culpa de no haber sido asimilados o suprimidos. Siento una pena enorme al ver que en el siglo XV o en el siglo XVI no se quemara a todos los catalanes, por ejemplo, o no se les hubiera echado de Cataluña. Yo estaría muy tranquilo ahora, porque ya no habría problema». Campalans, val a dir-ho, estigué èpic en la defensa del català davant les hienes espanyolíssimes. En un moment de la seva intervenció, digué: «Somos nosotros los que venimos aquí de cara al futuro; y ¿con qué se nos sale? Con papeles viejos, con leyes derivadas del estado de fuerza creado en Cataluña por Felipe V. Y ante nuestras reivindicaciones se nos oponen, ¡señores!, las leyes autocráticas y despóticas de la dinastía borbónica». Retratats! Ortega, Unamuno i tota la banda d’admiradors de Felip V transvestits en republicans. Això d’admiradors del primer Borbó no ho dic debades. Azaña, que ara estava en una situació compromesa, puix que l’Estatut calia aprovar-ho, en la primavera de 1939, quan la República s’enfonsava, escrigué: «Admitamos que una violencia sostenida durante dos siglos contra un hecho natural, hubiera resultado a la larga ventajosa para toda España. Admitamos que en nuestro tiempo, habría valido más que todos los españoles hablasen una sola lengua y estuvieran criados en una tradición común, sin diferencias locales». Vegeu quin era, de debò, la gran autoritat de la II República espanyola. A Azaña ―vaja un moniato!―, en un moment tan tràgic per als catalans i també per als espanyols, per a tot demòcrata fóra d’on fóra, el que més li treia la son era «que todos los españoles hablasen una sola lengua y estuvieran criados en una tradición común, sin diferencias locales».
Mentre això passava a les Corts, a fora, l’espanyolisme inicià una campanya salvatge contra Catalunya. L’espanyolisme al complet hi participà, monàrquics, socialistes i republicans estrictes. En juliol de 1932 els ajuntaments castellans capitanejaren una mobilització amb el lema «Castilla siempre Castilla se alza contra la afrenta». Alhora les cambres de comerç, d’indústria i d’agricultura de l’Espanya carpetovetònica bramaven al uníson: «¡Muera el Estatuto, viva la República!». I a les cambres se’ls uniren col·legis professionals, organitzacions patronals i entitats culturals espanyolíssimament espanyoles. La Federación Universitaria Española organitzà una mobilització estudiantil amb el suport de les Juventudes Socialistas amb el lema «¡Abajo el Estatuto, viva la República y viva España única!». Tot amanit amb la virulència de la premsa, sobretot el rotatiu madrileny El Imparcial, que arribà a dir: «Antes que el Estatuto, la guerra civil». El Imparcial era el periòdic ―se’n deia liberal― fundat per l’avi de José Ortega y Gasset. Ja veieu els de la tricolor de banda morada de quin peu calçaven i jo diria ―a la vista està― que encara calcen. És clar, torno a citar Raimon: «nosaltres no som d’eixe món».
Finalment, el tràmit, l’aprovació de l’Estatut, se salvà, això sí, amb un text al qual li havien passat salvatgement el ribot. Ah! I hi hagué assonada militar pel mig, la Sanjurjada. El dia 10 d’agost del 1932, quan solament s’havien discutit a les Corts vuit articles de l’Estatut, el general monàrquic José Sanjurjo, des de Sevilla, encapçalà un cop d’estat contra la República al crit de «¡Viva España única e inmortal!». Fracassà, però això persuadí definitivament republicans i socialistes espanyols a deixar de fer els gamarussos en la qüestió catalana. L’Estatut s’havia d’aprovar i ja, perquè l’estabilitat de la República estava en joc. L’enrenou de l’oficialitat del català l’apanyaren dient que el català, com el castellà (amb esment explícit a aquesta llengua), és llengua oficial a Catalunya. Azaña, cap del govern republicà, i Alcalá Zamora, el president de la República, complien la paraula donada a Macià i la República recuperà credibilitat i estabilitat. L’Estatut s’aprovà el 9 de setembre de 1932. L’Avi callà i atorgà. De moment, tenien Estatut i, doncs, hom podria iniciar l’autogovern català, de la Catalunya estricta, tant de temps anhelat, i la llengua catalana, malgrat l’espanyolisme republicà, tornava a ser oficial.
