Corria l’any 1982, concretament el 24 de maig, l’any en què —cito Fuster— «el contubernio d’UCD i PSOE» votà l’Estatut valencià que «no queda gens clar que siga “d’autonomia”. Però això no té importància. “La España de las Autonomías”, la LOAPA, i tota aquesta merdeta pactada, ens situa on érem: on deixà la cosa don Javier de Burgos [Motril, 1778-Madrid, 1849], quan va dividir el territori de la Monarquia en províncies». Joan Fuster, contrari a aquell contubernio que frustrava les esperances dipositades en «les possibilitats obertes al dia de demà», allò que l’empenyé a escriure Nosaltres, els valencians, no s’està de criticar la forma i el fons d’aquell pacte, que porta com a conseqüència la burla de la Comunidad. Tot plegat —rebla Fuster— «pura imbecil·litat taxonòmica». Per una vegada, Fuster i el contubernista Emilio Attard coincidien, en això de Comunidad i imbecil·litat. O, potser, bé que sabia Attard què havia dit Fuster i s’atorgà, ufanós, l’autoria de la «imbecil·litat»: «La imbecil·litat de “Comunitat Valenciana” és meua» (EL TEMPS, núm. 282, octubre de 1991). Fuster escrigué això en una nota breu publicada al setmanari, editat a València, Qué y dónde (núm. 218, 24 de maig de 1982). Nota que acabava així: «Continuarem dient “País Valencià”, perquè és una denominació clara, real i efectiva: designa —i lamente la cita— “país”, “paisatge” i “paisanatge”. O siga: història, terra i gent. La Comunidad —ni “Comunitat” han gosat dir!— serà cosa de papers. ¿O no?». Fixeu-vos, «i lamente la cita», de la qual no esmenta l’autor, ni ganes. Però la deixa córrer: «“país”, “paisatge” i “paisanatge”». Qui li ho anava a dir, a Fuster, que quatre dècades després, precisament aquesta cita, que ell lamenta i que la fa empès —diguem-ne— per les circumstàncies, s’havia de convertir en la divisa de l’any dedicat a ell?
«País, paisatge i paisanatge». D’antuvi, si no es coneix el rerefons, semàntic i simbòlic, i s’ignora a dretcient la lamentació per la cita, podria passar (millor dit, la podrien fer passar) com una escenificació de l’ànima fusteriana, de l’esperit d’aquell assagista que (pròleg de Nosaltres, els valencians) escrivia des del seu apassionament per la vida i el destí del seu poble. Bé, això han degut pensar els triadors —o triador— de la frase, si han actuat de bona fe, sense caure en el cas que la frase en qüestió, com denuncià el 2 de gener passat el professor Amadeu Viana, és el títol d’un article espanyolíssim, en el sentit més carpetovetònic del terme, de don Miguel de Unamuno, «País, paisaje, paisanaje», aparegut a les pàgines del diari madrileny Ahora el 22 d’agost de 1933. Vet ací el perquè de les reserves —i lamentació— de Fuster. Fuster citant Unamuno en defensa del «país» que els contubernistes d’UCD, PSOE i «els fulanos de Madrid» negaven als valencians. De «país» ve «paisatge» i ve «paisanatge». Per què la por, la rabiosa oposició, al mot «país» referit a la terra dels valencians? Vet ací per què, per circumstàncies, Fuster reprodueix el títol d’un text unamunesc, no, precisament, benèvol amb els països perifèrics veïns de la Castella forjadora d’Espanya que tant vindicava l’anomenada Generació literària del 98. Resulta, si més no, insòlit, que la ploma de Fuster recorri a Unamuno, a l’intel·lectual basc d’ànima espanyolíssima que Fuster definia una cosa així com una Conchita Bautista o una Carmen Sevilla, conegudes vedets, de la cultura («El caso de don Miguel» a Contra Unamuno y los demás, 1975, publicat inicialment a La Vanguardia, el 21 de maig de 1971). Unamuno, un irracionalista, així el veu Fuster, nacionalíssim —nacionalíssim espanyol—, proferidor de «diversos y amenos exabruptos» («Siguen inventando ‘ellos’», El País, 23 de gener de 1982) no era sant de la devoció, com el lector pot imaginar, de Fuster. Fins i tot Fuster a «El caso de don Miguel» digué que «a mí, Unamuno me da grima». No s’explica, doncs, que Unamuno, precisament Unamuno, s’hagi vist mesclat —val a dir-ho, sense pretendre-ho, òbviament— en el centenari d’un dels seus més conspicus antagonistes.
«País, paisaje, paisanaje»
Ignorància? Descuit...? El cert és que no casa bé, a priori, el títol d’un article de rabiosa i —com li agradava dir a l’assagista suecà— carpetovetònica traça en un homenatge a l’home que reviscolà la consciència nacional dels valencians. A «País, paisaje, paisanaje» Unamuno exalça «¡esta mano tendida al mar poniente que es la tierra de España!» i alhora lamenta una part del paisanaje que la conforma: «y algunos de estos pobres hombres pobres no son capaces de imaginar la geografía y la geología, la biografía y la biología de la mano española. Y se les ha atiborrado el magín, que no la imaginación, con una sociología sin alma ni espíritu, sin fe, sin razón y sin arte. ¡Hay que ver la antropología, la etnografía, la filología que se les empapiza a esas frívolas juventudes de los nacionalismos regionales! ¡Cómo las están poniendo con los deportes folklóricos, los bailes dialectales y las liturgias orfeónicas!». I conclou: ¡Qué paisanaje están haciéndole al paisaje!».
Unamuno no creia en la pàtria basca ni en la llengua dels bascos, que considerava prescindible. Això podria sobtar en un home bascoparlant i que havia disputat en 1888 a Resurrección María de Azkue i a Sabino Arana la plaça de professor de llengua basca a l’institut de Bilbao costejada per la Diputació de Biscaia. Des de 1891 s’estableix a Salamanca, com a catedràtic de grec de la seva Universitat i, lluny del País Basc, es referma en el seu ideari espanyolista, que ell concep com a regenerador. Unamuno concebia el nacionalisme basc emergent, així com el catalanisme i el galleguisme, com a producte «de la fantasía literaria de los grandes centros urbanos», si no era «producto impuesto a la larga por la cultura coercitiva de los grandes terratenientes» («La crisis del patriotismo», Ciencia Social, 1896, núm. 6). Unamuno —tria personal— adopta Castella (Espanya) com a pàtria i renega de les vel·leïtats basquistes de la seva joventut: «Los ensayos que constituyen mi libro En torno al casticismo, publicados un año antes que el citado artículo sobre La crisis del patriotismo, ensayos que son un ensayo de estudio del alma castellana, me fueron dictados por la honda disparidad que sentía entre mi espíritu y el espíritu castellano. Y esta disparidad es la que media entre el espíritu del pueblo vasco, del que nací y en el que me crié, y el espíritu del pueblo castellano, en el que, á partir de mis veintiséis años, ha madurado mi espíritu. Entonces creía, como creen hoy no pocos paisanos míos y muchos catalanes, que tales disparidades son inconciliables é irreductibles; hoy no creo lo mismo» («La crisis actual del patriotismo español», Nuestro Tiempo, núm. 66, 25 de desembre de 1905).
Conciliar Espanya amb Euskal Herria, amb els Països Catalans, amb Galícia? No exactament així, puix que Unamuno creia en una Espanya —regenerada— que no incloïa la diversitat lingüística. El 26 d’agost de 1901 pronuncià un sonor i polèmic discurs als Jocs Florals celebrats al Nuevo Teatro de Bilbao, en el qual demanava públicament als bascos que renunciessin a la seva llengua: «Nuestra alma es más grande ya que su vestido secular; el vascuence nos viene ya estrecho; y como su material y tejido no se prestan a ensanche, rompámosle. Hay, además, una ley de economía, y es que nos cuesta menos esfuerzo aprender el castellano que transformar el vascuence [ho diu pels moviments basquistes que pretenien codificar la llengua], que es un instrumento sobrado complicado y muy lejos de la sencillez y sobriedad de medios de los idiomas analíticos». Així, doncs, què fer amb la llengua basca? Doncs, «enterrémosle santamente, con dignos funerales, embalsamado en ciència; leguemos a los estudiosos tan interesante reliquia». I avançant-se un segle al discurs de Joan Carles I del 2001 («nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suya, por voluntad libérrima, la lengua de Cervantes»), en el 1901, en aquells Jocs Florals de Bilbao Unamuno proclamava: «Del castellano pronunciado y construído por distintos pueblos que habitan en ambos mundos dilatados dominios, surgirán, no distintas lenguas, que no lo consiente la vida social de hoy y el rápido entrecambio, sino el sobre-castellano, la lengua española o hispano-americana, una y varia, flexible y rica, dilatada como sus dominios» («Los juegos florales: discurso de Unamuno», El Liberal, 27 d’agost de 1901).
L’èuscar era cosa del passat, prescindible; ara bé, Unamuno l’evocava en una mena de càntics d’elaborada creació retòrica, dels que provocaven grima a l’escriptor de Sueca: «Durante siglos vivió mi raza en silencio histórico, en las profundidades de la vida, hablando su lengua milenaria, su eusquera; vivió en sus montañas de robles, hayas, olmos, fresnos y nogales, tapizadas de helecho, argoma y brezo, oyendo bramar al océano que contra ellas rompe, y viendo sonreír al sol tras de la lluvia terca y lenta, entre jirones de nubes. Las montañas verdes y el encrespado Cantábrico son los que nos han hecho» («Alma vasca», Alma Española, núm. 10, 3 de gener de 1904). Un basc, però, condemnat a sucumbir. Definitivament, Unamuno anhelava un paisaje monolingüe castellà en la seva «mano tendida al mar poniente que es la tierra de España», amb un paisanaje sense èuscar, sense català, sense gallec, sense asturlleonès.
Aquell discurs unamunesc causà commoció a Bilbao. Sabino Arana, a la revista Euzkadi (núm. 3, setembre de 1901), retratà Unamuno: «filósofo-literato conocido por sus excéntricas genialidades y por lo inconstante y variable de su criterio, que le ha llevado a abrazar alternativamente las teorías más contrarias en religión, en moral y en sociología». Excéntricas genialidades o, a la manera fusteriana de dir-ho, «diversos y amenos exabruptos». I afegeix Arana: «Por lo demás, agregando de nuestra parte al discurso del Rector salmantino algo que él se calló, nosotros, los que le conocemos perfectamente de luenga fecha, podemos hacer saber al resentido público que el celebérrimo Mantenedor no siente lo que dijo en el Nuevo Teatro: porque el señor Unamuno, que indudablemente piensa, pocas veces por sí, las más con otros, es, en materia de sentir, lo mismo por sí que con otros, casi absolutamente nulo cero. Lo contrario de lo que entonces dijo pudo muy bien decirlo al día siguiente, seguramente lo ha dicho en alguna ocasión y es probable lo vuelva aún a decir». Cert és que, tot i la llunyania de sentiments patriòtics, Arana (el fundador del Partit Nacionalista Basc) i Unamuno es coneixien i es respectaven, i Arana sabia de les astracanades, cara a la galeria espanyolista, del basc convertit en rector universitari salmantí. En definitiva, a anys de distància i sota la lectura atenta del lector Fuster, el venerable escriptor, Unamuno, és «pólvora de traca», o més encara, «la Niña de los Peines y Conchita Piquer en una sola pieza, un fenómeno marginal y aberrante» (així definit a «El caso de don Miguel»).
Fuster qualifica Unamuno d’enorme «espectáculo intelectual», sobretot espectáculo, de l’estil de les vedets —amb ironia— que esmenta a «El caso de don Miguel». No fou l’únic que el veié així. Sabino Arana, arran de l’espectacle al Nuevo Teatro bilbaí, escrigué al número esmentat de la revista Euzkadi: «Como el cocinero que conoce a los que se sientan a la mesa, escoge y combina las especias y condimenta los manjares según el gusto de los que han de saborearlos, sin importarle un ardite que sean o no de su propio agrado los guisos que él mismo adereza: así el señor Unamuno, con toda frialdad, sin sentir mucho ni poco en pro ni en contra de lo que se propone decir, dice siempre a los que le oyen aquellas cosas que le conviene decirles, ora para mortificarlos, ora para ganarse su voluntad, sin que esto signifique que en el primer caso rechace lo que niegue o censure, ni que admita lo que afirme o apruebe en el segundo, sino que en aquél obedece principalmente al natural deseo de dar que hablar de él a los demás, y en éste especialmente al legítimo de atender a su propio sustento y al de su familia, moviéndose en uno y otro caso en ambas direcciones a la vez.»
Per a Unamuno, l’ànima basca, la catalana, la gallega, sobren del paisanaje espanyol, de la «mano tendida al mar poniente que es la tierra de España». Aquests no castellans (no espanyols) «no serán nunca paisanos» i a «País, paisaje, paisanaje» els qualifica de «señoritos rabaleros de gran urbe, rabaleros aunque vivan en el centro de la populosa aldea. Son los que han inventado lo del meteco, el maqueto, el forastero o sea el marrano. Ellos se creen, a su manera, arios. No verdaderos aldeanos, paisanos, hombres del país —y del paisaje— no cabreros o Sanchos si no bachilleres Carrascos. En el fondo resentidos; resentidos por fracaso nativo». I, amb altivesa, continua el seu exabrupte, tot titllant els que vindiquen la pervivència de la seva cultura no castellana de pobres diablos: «Les conozco a esos pobres diablos; les tuve que sufrir antaño. Querían convencerse de que eran una especie de arios, de una raza superior y aristocrática. Conocí más de uno que en su falta de conocimiento de la lengua diferencial del país nativo estropeaban adrede la lengua integral del país histórico, de la patria común, de esta mano que nos sustenta, entre Mediterráneo, Atlántico y Cantábrico a todos los españoles. Su modo de querer afirmarse, más aun, de querer distinguirse era chapurrar la lengua que les había hecho el espíritu.»
Unamuno era militantment nacionalista, nacionalista espanyol per elecció, que abraçava la fe espanyola amb la penitència, que també l’exhibia, del seu origen basc. En conseqüència, Unamuno detestava el bizkaitarrisme (basquisme) i també, òbviament, el catalanisme, moviments que ell acusava de covards, egoistes i defensius, perquè, segons escriu (Cartas de Miguel de Unamuno a Luis de Zulueta) i deplora, en compte de tractar d’imposar-se a Espanya, contribuir a fer Espanya, preferien separar-se’n. És més, àdhuc preferien llurs respectives llengües —cosa que a Unamuno li resultava grotesca—, els seus minoritzats i menystinguts idiomes, a «la lengua española o hispano-americana, una y varia, flexible y rica, dilatada como sus dominios». Així era Unamuno, implacable, amb la ploma i també amb les accions (arribà a menystenir la reina dels Jocs Florals de Bilbao de 1901), contra tot allò que qüestionés la seva imatge unificadora d’Espanya i l’espanyolitat. Causa, doncs, estranyesa que un text que exhibeix l’ideari nacionalista unamunesc, com és «País, patria, paisanaje», s’haja escolat en l’homenatge a un pensador situat als antípodes, nacionalment i ideològica, del pensament d’aquell.
Unamuno a València
Unamuno estigué a València en gener de 1918. El motiu: el casament del seu fill gran, Fernando, amb Maria Rincón de Arellano, filla d’un notari de la ciutat. Unamuno col·laborava assíduament al rotatiu El Mercantil Valenciano i, amb motiu de la seva estada a València, l’Ateneu valencià el convidà a impartir una conferència, pensada d’antuvi per a ser pronunciada a Madrid, però que com a conseqüència de les noces canvià de lloc. De què havia de parlar? Doncs vingué a parlar de Catalunya. Sí, de Catalunya i el català. Els generacionistes del 98 sempre trasbalsats per aquella Espanya apallissada a Cuba i Filipines, que pressentien es desfeia a la península, tenien una fixació malaltissa en Catalunya. I a València, el 4 de gener de 1918, Unamuno fou complimentat per la redacció d’El Mercantil Valenciano al restaurant Miramar, situat a la platja de Llevant (l’actual les Arenes). Per la vesprada, la conferència.
Unamuno parlà de Catalunya, el Principat, de la qual digué: «Cataluña se unió a España, perdiendo su personalidad, a cambio de un plato de lentejas: los aranceles. Pero hoy quieren recabar aquella independencia aunque sea perdiendo las lentejas [...] Cataluña no es una región más oprimida que las otras. Cataluña y Castilla son un matrimonio que no congenia, y la salvación, triste es decirlo, no es otra que la separación del alma castellana y catalana, aunque el cuerpo siga siendo uno mismo». Parlà del castellà a Catalunya: «Prat de la Riba dijo que Cataluña era la Prusia de España, y que era preciso conquistar a España por medio de la lengua catalana, aquella lengua que el gran Maragall calificó de áspera. Este odio a la lengua española se explica, porque en castellano se le han dicho muchas cosas a Cataluña; pero no se le ha enseñado nada». Parlà de l’autonomia: «Cambó no pide monarquía ni república: quiere Cataluña a secas. Además ha dicho que la cuestión de derechas e izquierdas no existe en España. Dicen los catalanistas que quieren destruir las oligarquías centrales. No es esta una cuestión de descentralización, sino de “descentramiento”: trasladar aquellos centros a Cataluña. No he venido ante vosotros para hablar contra la autonomía. He venido a exponer hechos, a explicar lo que ocurre [...]; esto es, que la unidad de la patria se ha roto, y que sobrevendrá una guerra civil, aunque no se vaya en ella a tiros por la calle». I parlà de la llengua, de la llengua dels Països Catalans: «El exclusivismo puede producir un grave conflicto entre la lengua regional y la lengua oficial de España, que no es una lengua castellana nacional, sino internacional, que hablan más de veinte naciones. En cuanto a vuestra lengua comparad el lemosín conceptuoso y retorcido de Ausiàs March y el castellano de las novelas de Blasco Ibáñez y de Wenceslao Querol, que escribió sus Rimas en un castellano más dulce que el sabroso jugo de vuestras naranjas».
Ausiàs March conceptuoso y retorcido, que escrivia en lemosín, versus Blasco Ibáñez y les Rimas castellanes de Wenceslao Querol. Unamuno interpel·lava a l’auditori a la cerca de la connivència amb les idees que ja havia exposat al seu País Basc natal. El lemosín, com havia dit de l’èuscar, era «un instrumento sobrado complicado y muy lejos de la sencillez y sobriedad de medios de los idiomas analíticos». I, és clar, sorgí la qüestió dels Països Catalans, puix que «los señores [Francesc] Cambó y [Joan] Ventosa vinieron aquí a conquistaros en catalán». Però, en canvi, «yo que vengo a hablaros, lo hago en castellano, porque esta es la lengua con la que podréis conquistar el mundo. Se produce y trabaja en lengua casera regional, pero se exporta en castellano, francés e inglés». I, per a acabar, rebla el clau amb una diatriba contra la llengua pròpia del País Valencià: «No debéis dar a vuestros hijos una enseñanza en valenciano. Eso sería empequeñecer a Valencia y España. Pero si quereis, para la vida retirada, para hablar a vuestros hijos, habladles el dialecto valenciano» (El Mercantil Valenciano, 5 de gener de 1918).
Unamuno i Maragall
Sobta que un home com Unamuno, tan contrari a l’existència de les cultures ancestrals de la Península, tingués relació epistolar amb un prohom de les lletres catalanes com era el poeta Joan Maragall. Precisament, Joan Fuster desvetllà aquest intercanvi de cartes en un article, «Maragall i Unamuno cara a cara», publicat a la revista de l’exili Pont Blau (núm. 8, abril de 1953). Fuster hi deia, de Maragall: «El nostre poeta té, com a home, la virtut de voler i saber comprendre, que tan costosa li era, el [sic] castellà». I, en conseqüència, «Maragall, per tant, havia d’acceptar el que de positiu hi havia en Unamuno, i ho acceptava d’aqueixa manera». Ara bé, aquesta comprensió de la relació entre els dos intel·lectuals, el català i l’espanyol, no estalvia la crítica punyent de Fuster al segon, a qui considera un monologuista incapaç de dialogar, d’un «personalisme estil Juan Palomo folklòric, el del yo me lo guiso yo me lo como: Unamuno s’ho guisava i s’ho menjava ell tot sol». I és que, per a Fuster, «Unamuno va assumir, igual que altres escriptors de la seua Generació, el paper d’inquietador, d’agitador, necessari en una Espanya que, sota l’estúpida tranquil·litat d’uns anys o l’aparatosa complicació d’uns altres, era realment una cosa inerta». Per tot plegat, conclou Fuster: «Quan don Miguel es planteja això que la seua Generació anomenà el problema d’Espanya, hi dóna —no en podia donar altra— una resposta d’àrida ressonància ètica, millor dit: de sola ressonància ètica». Generació, que Fuster defineix formada per «individualistes rabiosos, d’aqueix individualisme espanyol de pandereta, jeremies recalcitrants, ficats en una política que menyspreaven».
Altrament, la crítica a Unamuno no li vingué solament de l’Espanya —diguem-ne— perifèrica, de país no castellà, en la qual se situa Fuster. L’altiu, en les formes, rector de Salamanca, monologuista incapaç de raonar, inquietant agitador i individualista rabiós, també rebé i rebrà crítiques de l’Espanya «estricta», la monolingüe castellana, i així «la Niña de los Peines y Conchita Piquer en una sola pieza» que descriu Fuster es converteix, ras i curt, amb una irreverència supina, en un «pelma»; Unamuno sinònim de «pelma», escriu Francisco Umbral a Diccionari para pobres (2007).
Un santurrón laico
Miguel de Unamuno i Joan Fuster eren dues personalitats intel·lectuals diametralment oposades. No coincidiren en el temps, però el segon tingué ocasió i temps per a llegir i conèixer el pensament del segon. Explica Fuster a «El cas de don Miguel» que en els seus temps d’estudiant, els llibre d’Unamuno eren més difícils d’aconseguir que els de l’Aretino o els de Voltaire. I això, val a dir-ho, que don Miguel justificà el cop d’estat de juliol de 1936 contra la II República, encara que aviat es decebé. Diu Fuster que, d’amagat, llegien els llibres d’Unamuno com si fos dinamita ideològica, però que a la fi, aquelles lectures resultaven ser «pólvora de traca». Vet ací el perquè de l’oblit futur de l’obra unamunesca. També, val a dir-ho, en el mateix article del recull Contra Unamuno y los demás Fuster reconeix que don Miguel de Unamuno és un gran escriptor, malgrat que a ell, personalment, li «da grima». L’esdevenir vital del rector de Salamanca, ras i curt, el resumeix Fuster —a parer de Fuster— en la sentència: «Los españoles, acosados por un tremendo “sentimiento trágico de la vida”, por algunas agonías crueles, por Dios sabe qué fatalidad histórica, habían sido grandes poetas, grandes santos, grandes conquistadores. No creo que Unamuno tuviese una opinión parecida sobre sus contemporáneos: ni siquiera él fue un gran poeta, y más que santo fue un santurrón laico, y su asignatura de heroísmo comenzó y acabó sin pena ni gloria», com llegim a «Siguen inventando ‘ellos’» (El País, 1982). És el santurrón autor de El sentimiento trágico de la vida (1913) i La agonía del cristianismo (1925), que no eren ni són —diu amb ironia Fuster a «El cas de don Miguel»— «productos apropiados para el consumo del mundo extraceltibérico». A parer de la crítica contemporània a Unamuno de més enllà dels Pirineus, Fuster —sembla— té més raó que un sant. Així, el jesuïta alemany Friedrich Muckerman, director de la revista catòlica Der Gral, en el seu núm. 6-22, de 1927, desqualificava La agonía del cristianismo, llibre que considerava «una de les mescles més indigestes de misticisme i dialèctica» que ha hagut d’empassar-se. Per això no entén la fama d’Unamuno, a l’igual que no l’entén la racionalitat fusteriana, «a no ser [continua Muckerman] que siguin l’acientifisme, la manca de lògica, la manca d’originalitat, el misticisme confús de cap a peus, les característiques que avui dia asseguren la celebritat». I és que com afirma Fuster, també a «El cas de don Miguel», d’Unamuno, «lo que de hecho se admira es el exotismo: la españolada implícita». Espanyolades o, com diu en altre lloc («Siguen inventando ellos»), «payasadas teológicas».
Acientifisme? Unamuno era un escèptic de la ciència, o, més aviat, directament renunciava a ella: «¡Que inventen ellos!», els altres, proclamava, en una mostra més de l’aversió hispànica cap a la ciència. Fuster, òbviament, no comparteix la irracionalitat que destil·la tal «exabrupte» acientífic unamunesc. Ho critica, amb gran dosis de sarcasme, a «Siguen inventando ellos», article en què Unamuno no surt, òbviament, gens ben parat; ni ell ni la Generació de lletraferits castellanòfils a la qual pertany: «Ya estamos convencidos, antiunamunianamente, que la marginación científica y tecnológica es un drama económico inmenso, y que, en esto como en lo demás, somos una triste colonia. Unamuno, como toda la generación del 98 —o así llamada—, constituye un fenómeno ideológico preindustrial, que los sociólogos de la literatura castellana tendrían que explicar. Hoy, eso, releído, pone la piel de gallina. Les califican de regeneracionistas. ¿Lo fueron de veras? No Unamuno, no Azorín, no Baroja: en el fondo, no. Ni siquiera Ortega, más joven, más sagaz, ya europeo. Los mitos ancestrales les apabullaban. Nadie, o muy pocos, creían en la necesidad de inventar, porque de eso se encargaban ellos».
Comptat i debatut, es comprèn que l’ús fet per Fuster, potser per l’atzar, o bé per la conveniència adventícia del moment, d’una frase d’Unamuno, comporti la postil·la immediata «i lamente la cita». Tots dos escriptors, com hem vist, representen interessos culturals, ètics, filosòfics i àdhuc d’actitud envers la vida diferents, incompatibles, amb tarannàs encara més contrastats pel que fa a la identitat de cadascun i als projectes nacionals, radicalment antagònics, que descriuen i defensen. Ara bé, per sorpresa Unamuno s’ha colat, sense que ningú, a priori, ho demanés, en la commemoració del centenari de l’escriptor —el savi— de Sueca. Errada? Hi ha qui qualifica el fet directament d’acte «macabre», uns altres no se’n saben avenir, uns altres, en canvi, xiulen dissimuladament fent-se l’orni i eludint tota responsabilitat en la tria i, finalment, uns altres, potser embargats de sucursalisme, provincianisme i regionalisme bien entendido, callen i atorguen. Sigui com vulgui, una frase que posa títol a un dels textos més exacerbadament espanyolistes de Miguel de Unamuno y Jugo (1864-1936), «País, paisaje, paisanaje», i que, si ningú li posa remei, presidirà l’any dedicat a homenatjar l’autor de Nosaltres, els valencians, Joan Fuster i Ortells (1922-1992).
