L’arribada de Carlos Mazón a la direcció del PP valencià ha tingut conseqüències a nivell local. Les velles guerres entre zaplanistes i campistes, les purgues i els nomenaments unilaterals tornen a estar a l’ordre del dia en un PP que es veu afavorit per les enquestes, però que també ha de fer front a una sèrie de conflictes interns en aquest context electoral.
Mazón, de la família política d’Eduardo Zaplana, representa tot allò que va exhibir el PP durant les dues primeres legislatures en què va governar al País Valencià (1995-2003). Tant és així que els vells zaplanistes, marginats durant l’etapa hegemònica de Francisco Camps (2003-2011), ara troben una nova oportunitat per a recuperar l’espai que van perdre. L’absorció de facto de Ciutadans per part del PP, de fet, té aquesta doble lectura.
Tot i que portes enfora Mazón justifica la necessitat d’unificar el centredreta amb la incorporació de destacats membres del partit taronja, el cert és que aquesta suma comporta la tornada de vells zaplanistes al PP. A Alacant no eren poques les veus que asseguraven que la fundació de Ciutadans a nivell local i provincial es va gestar en un despatx del Port d’Alacant, quan la màxima infraestructura marítima estava presidida pel zaplanista José Joaquín Ripoll.
Qui fora president de la Diputació d’Alacant entre 2003 i 2011, i imputat el 2010 en el cas Brugal –a hores d’ara pendent de sentència–, va ser també un dels grans protectors de Mazón. De fet, el va incorporar al seu govern de la Diputació col·locant-lo com a número dos del PP per la llista del recòndit poble de Catral (Baix Segura), amb el qual l’actual líder del PP valencià no tenia cap mena de relació. D’allò ja han passat quinze anys, i entretant la figura d’Albert Rivera va amenaçar de fer ombra al PP. Va ser el moment en què molts dels antics zaplanistes d’Alacant, enfrontats amb Camps, van fer el salt a Ciutadans.
Mazón no va estar entre ells, però no va estar lluny de fer aquell pas. De fet, va estar entre els candidats a integrar-ne l’executiva al 2015 i va ser proposat com a candidat a l’alcaldia d’Alacant per la formació taronja el 2019. Mazón va rebutjar-ne l’oferiment, però molts dels seus altres companys el van acceptar.
És el cas de Pachi Pascual, candidat amb Ciutadans a l’alcaldia de Sant Vicent del Raspeig (l’Alacantí) en les últimes eleccions locals, que va assolir cinc regidors, un més que el PP. La seua reincorporació ha sigut aplaudida per la direcció local del partit, però no tots els regressos han comptat amb aquest vistiplau.
A Sant Joan d’Alacant, també a la comarca de l’Alacantí, l’alcalde Santiago Román va ser investit com a candidat de Ciutadans en virtut d’un pacte amb el PSPV, partit amb què es va repartir l’alcaldia durant la present legislatura. Durant el segon equador la batllia li està corresponent a Román, que en aquest període ha fet públic el seu fitxatge pel PP, que l’erigirà candidat, i ha anat més enllà expulsant del govern local els regidors socialistes i incorporant-ne els populars.
Román, vell zaplanista, va fer el salt a Cs quan estava enfrontat al dirigent local del PP, Manolo Aracil, pròxim a Francisco Camps, que encara continua al davant del partit a la localitat. De fet, aquest enfrontament s’ha reproduït recentment, amb la incorporació del PP al govern municipal, quan Aracil ha qüestionat públicament la gestió de Cs en la cartera de Parcs i Jardins. “Aracil pot dir el que vulga, però Mazón sap que Román és millor candidat que ell i per això l’ha fitxat: sap que té més tirada, i la seua candidatura és més fiable”, afirma un dirigent del PP d’Alacant. En les últimes eleccions locals, en canvi, Román va obtindre quatre regidors amb Cs i Aracil sis amb el PP.
A Elda (Vinalopó Mitjà), qui fora candidat amb UPyD –primer– i amb Ciutadans –després–, Paco Sánchez, ha sigut designat a dit per Mazón en contra del parer de l’executiva local. Tot i que Sánchez no va estar mai afiliat al PP, sí que va estar en l'òrbita de José Joaquín Ripoll, amb qui va ser director de l'Institut de Cultura Juan Gil-Albert d'Alacant, vinculat a la Diputació. Una relació que el va connectar, directament, amb Mazón. Al 2019, Sánchez, com a candidat de Cs a Elda, va empatar a regidors amb el PP (cinc), i la seua tria no ha sigut benvinguda, atès que desenes de militants del PP han amenaçat amb donar-se de baixa i han criticat la unilateralitat de la designació. També van anunciar que traslladarien el seu malestar a l’executiva del partit, però no han transcendit més reunions, fet que segons alguns militants és l’evidència que Mazón, a través de la secretària general Ana Serna, “estan aconseguint refer les relacions”.
Més contundent va ser la resposta dels dirigents locals del PP a la ciutat veïna de Monòver, on la dirigent i portaveu del partit, Ana Marhuenda, va dimitir amb altres dos regidors –en total, tres dels quatre que té la formació a la localitat del Vinalopó Mitjà– després que Mazón designara, també de manera unilateral, el jove Guillermo Rico com a alcaldable. Rico va ser el candidat del partit local Veïns de Monòver a les últimes eleccions, quan va traure tres regidors, i ha sigut fitxat pel dirigent del PP valencià “sense haver fet ni una consulta als qui hi militem des de tota la vida”, diu un membre del partit a la localitat. Els regidors dimitits no han deixat la cadira municipal, però sí els seus càrrecs com a màxims dirigents del partit a nivell local –i un d’ells, Miguel Salvador, també com a militant.
Aquests càrrecs electes fins i tot han emès un comunicat en què han assegurat rebre pressions de la direcció provincial del PP per a mantindre els seus càrrecs fins que acabe la legislatura. Desvelaven, fins i tot, que un dels motius argumentats per a animar-los en aquest objectiu era el fet de poder guanyar 500 euros per assistir als dos plens que encara s’han de celebrar abans que acabe la legislatura. Asseguren també que Rico encara no s’ha posat mai en contacte amb ells.
Un altre d’aquests conflictes també té l’origen en l’alcalde de Ciutadans, Javier Mora, que durant el seu període com a primer edil de Granja de Rocamora (Baix Segura) ha fitxat pel PP per a les pròximes eleccions. Més enllà d’aquest moviment, considerat poc estètic, els regidors del partit de Mazón –quatre– han presentat la seua dimissió en bloc davant el que consideren “una imposició”. Javier Mora, que va ser fitxat per Ciutadans quan era independent, va obtindre cinc regidors al 2019, un més que el PP, i és considerat una aposta segura per al pròxim cicle electoral en aquesta petita localitat.
Ana Serna, secretària general del PP a la demarcació d’Alacant, està assenyalada com a responsable per part de bona part de la militància d’aquestes localitats de no haver “establert cap relació” durant el procés de negociació de les llistes i de les candidatures. Pel que fa a Mazón, els qui més el coneixen ho tenen clar: “Qui vol guanyar ho ha de fer assumint totes les conseqüències, i en el seu cap només entra guanyar”.
La frase cobra sentit si es té en compte l’últim cas. A Calp (Marina Alta), Mazón ha designat candidat a l’alcaldia César Sánchez, el seu predecessor a la Diputació, a qui els mateixos zaplanistes van haver d'acceptar amb resignació després que intentaren erigir-hi l’exalcalde d’Altea, Miguel Ortiz, ara col·locat per Mazón a la institució provincial, qui no va traure l'acta de diputat. Sánchez, soldat de Camps a la demarcació d’Alacant, ja va ser alcalde de Calp (2011-2019), i la seua tria ha revoltat l’alcaldessa actual, Ana Sala, qui va fer una roda de premsa titllant el nomenament de Sánchez com a “cacicada”. Sala també va deixar sense competències dos dels seus regidors, i va arribar a suggerir que el PP es va atrevir a apartar-la per la seua condició de dona. “Si el meu nom fora Manolo, Joan, José o Carlos, segurament això no hauria passat”. El mateix César Sánchez aspirava a continuar al capdavant de la Diputació el 2019, quan ja era diputat al Congrés, però Mazón li ho va impedir. Ara tots dos s'han tornat a apropar.
Mazón sembla tindre clar que la victòria electoral només serà possible si aglutina bona part d’un espai dividit els darrers anys. I si cal, a còpia d’integrar vells enemics i d’apartar militants fidels. “Assumint totes les conseqüències”.