El jurat del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes ha decidit reconèixer Josep Piera «per la seva extraordinària trajectòria literària, creant un escenari mític a les muntanyes de la Safor, amb el Cingle Verd i la vall de la Drova com a grans escenaris lírics, amb una veu poètica inconfusible, i amb una constant i persistent defensa de la llengua catalana al País Valencià, des de la creació literària, la societat i l'escola».
Segons ha explicat el president d'Òmnium Cultural, Xavier Antich, el Premi vol reconèixer «l'aportació immensa de Piera a la literatura catalana» i serveix també per «posar de relleu la unitat cultural i lingüística dels Països Catalans» i «reivindicar la nació completa».
El President d'Òmnium també ha destacat «el paper de Piera com a articulador i pont entre diversos col·lectius amb la seva participació en la creació de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, el seu paper en la represa del Pen Català, en l'Any del Tirant, en la celebració a la Safor del Congrés de Cultura Catalan i en els Encontre d'Escriptors de la Mediterrània, entre d'altres».
En roda de premsa a Barcelona, Josep Piera va afirmar sentir-se trasbalsat pel premi i va dir que sempre ha volgut escriure amb realisme però sempre ha trobat «una petulància extraordinària escriure en nom dels altres o de nosaltres». Cadascú, va aclarir Piera, «escriu sobre el que sap, el que sent i d'ell mateix, però aquesta escriptura ha d'esdevenir compartible, simbòlica, perquè si no, als altres no els interessarà res el que escrius». Ací, va dir, és on hi entra «la literatura».
L'escriptor es va declarar «un animal de paraules» i va recordar quan, des de Beniopa, el seu poble natal, anava caminant al col·legi de Gandia i, per entretenir-se, anava imaginant ficcions «mentre reia, plorava o ballava -que jo sempre he estat molt ballador», ha dit un Piera rialler. Segons ell, un dia, la ficció que havia imaginat el va «emocionar tant» que la va «escriure en arribar a classe». I allà va començar tot. Un company la va llegir i la va lloar, tot i criticar-li que «no rimava». Piera, que va córrer a aprendre rima i mètrica, recorda que aquell primer text era en castellà -l'única llengua que s'ensenyava a escola- però que aviat va decidir escriure en català. En aquesta decisió va tenir a veure, ha dit, veure que hi havia gent de la nova cançó que la utilitzava per expressar-se.
Josep Piera, emmarcat en la Generació dels setanta, ha excel·lit en poesia, ha guanyat el premi Ausiàs March (el 1972, per Natanael); el Carles Riba (el 1979, per El Cingle verd); va obtenir el Premi Andròmina de Narrativa el 1977 per Rondalla del retorn i ha destacat en la literatura del jo, amb llibres memorialístics, de viatges i, fins i tot, de gastronomia.
Tot i que Xavier Antich l'ha qualificat de «militant», Piera ha rebutjat aquest terme que li recorda als militars: «I els militars no m'agraden». «Soc un desobedient i no soc militant de res, però si em comprometo a una cosa ho faig de per vida». I el seu compromís amb la llengua ha estat per sempre. «Jo no deixe les coses -explica Piera-; les coses em deixen a mi. Jo no vull deixar la vida però la vida voldrà deixar-me a mi algun dia. El que em queda ho vull gaudir poquet a poquet encara que el món va molt de pressa. No m'agrada cap a on va el món», va sentenciar Piera. «I no m'agrada el futur. Per això visc el present, l'efímer sistemàtic que dic jo».
Josep Piera podrà decidir on se celebra el lliurament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a la tardor. Xavier Antich ha explicat que la seva trucada a Josep Piera per anunciar-li el Premi d'Honor és la feliç «trucada de tornada de la que Josep Piera -en tant que membre del jurat dels Premis Octubre- em va fer el 1992 per anunciar-me que havia guanyat el premi Joan Fuster d'Assaig».
Per explicar la feina amagada i anònima de Josep Piera, Antich va voler recordar, quan una col·lecció de l'Editorial Tres i Quatre va publicar Pedres del volcà, d'Erri de Luca, ara un dels grans escriptors d'Europa però aleshores inèdit en català i també a l'Estat espanyol. Joan F. Mira va ser el traductor i Josep Piera era el director literari d'aquella col·lecció.
Igualment, Antich ha recordat el seu paper «silent» però destacat en els Premis Octubre, uns «Premis Octubre que han estat durant dècades -i ho són encara- el lloc més important i continuat de trobada d'intel·lectuals, escriptors i activistes culturals de tots els Països catalans; i durant dècades, l'únic lloc on, de manera regular i natural, cada any ens hi trobàvem».