El Premi Andròmina de Narrativa va començar —paradoxalment o a consciència?—amb una obra que intentava fer esclatar els límits de la novel·la, Assaig d’aproximació a “Falles folles fetes foc”, d’un escriptor atrevit que volia cremar tòpics literaris en favor de la modernitat, Amadeu Fabregat (Torreblanca, Plana Alta, 1948). Qui seria després redactor d’EL TEMPS i primer director de Televisió Valenciana signava una tirallonga sobre la idoneïtat o no de publicar un text, ‘Falles folles fetes foc’, d’un tal Lluís Montanyà. Exemple d’avantguarda reivindicativa o boutade?
Fa set anys, al suplement d’El País en català, “El Quadern”, el crític i assagista Àlex Broch emmarcava l’obra de Fabregat en un corrent valencià amb “un risc formal superior, una recerca i una transgressió dels codis molt més agosarada” que la dels novel·listes d’aquell moment al Principat. “En estudiar la novel·la catalana recent —afirmava Broch—, ningú no podrà negar ‘l’experiència valenciana’ com una de les més arriscades i renovadores del moment”.
Assaig d’aproximació a “Falles folles fetes foc” no seria l’única novel·la experimental dels Andròmina, però en aquesta primera època un altre guanyador del Premi passarà a la història com a trencador, tot i que des d’un posicionament menys extrem. El psiquiatre Joan B. Mengual, amb el pseudònim d’Isa Tròlec, guanyà el 1976 amb Ramona Rosbif, una novel·la irreverent, desficaciada i rabiosament popular. Segons deia l’escriptor Jaume Fuster, “una nova possibilitat que la nova narrativa catalana al País Valencià no havia intentat fins ara: la novel·la descordada, l’esperpent satíric”. Isa Tròlec (Sanet i els Negrals, Marina Alta, 1945 - València, 1992) culminaria la seva petita revolució formal amb Mari Catúfols, també editada per Tres i Quatre el 1978. Per desgràcia la carrera literària d’Isa Tròlec la va estroncar la seva prematura mort, als 46 anys.
Per raons ben diferents, la carrera literària d’Amadeu Fabregat tampoc no havia tingut continuïtat. Per contra, el segon premiat amb l’Andròmina, Joan F. Mira (València 1939), havia de representar una de les carreres més sòlides de les lletres catalanes, que ja acumula el Premi d’Honor d’Òmnium, dos premis de la Crítica Serra d’Or —en traducció i assaig—, el Premi Crexells, el Premi Sant Jordi de Novel·la i altres guardons. L’obra guanyadora de l’Andròmina de Joan F. Mira (1974) va ser Els cucs de seda, un llibre amb deu relats que d’alguna manera queden aixoplugats per un títol amb aroma de metamorfosi, de creixement. Fins aquell Andròmina, Joan F. Mira havia publicat El bou de foc, un estudi de gramàtica (Som) i Un estudi d’antropologia social al País Valencià. A partir d’Els cucs de seda, Joan F. Mira ha esdevingut una veu literària d’alta volada, que en narrativa s’ha concretat en Els treballs perduts, Borja Papa i Purgatori, entre d’altres. En les últimes dècades, també ha traduït l’Odissea, La divina comèdia i els Evangelis.
La tercera obra guanyadora del Premi Andròmina és una de les novel·les més importants de la segona meitat del segle XX al País Valencià, un dels long-sellers que no paren de vendre’s i que lectors de totes les edats encara descobreixen generació rere generació: Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez-Cutillas (Madrid, 1921-2009). Els records d’infantesa en un poble de la Marina, la riquesa lèxica, el to del relat han convertit aquesta joia en un clàssic.
La raó d’aquesta efervescència creadora en els primers premis Andròmina cal atribuir-la a un possible esclat de producció literària provocat per la decadència del franquisme, però també a una norma “imposada” per Joan Fuster en els primers anys del Premi. Com en tantes altres iniciatives al País Valencià, el suport de l’escriptor de Sueca va ser vital i també les seves condicions. Per tal d’oferir un aparador als autors valencians que escrivien en català —i que arribaven amb dificultats al món editorial barceloní—, Fuster va insistir a l’editor Eliseu Climent que el premi de narrativa dels Octubre estigués limitat, de bon començament, a veus valencianes.
Això explica, en part, l’aparició de nous autors i autores amb tanta potència narrativa aquests primers anys. Després de Carmelina Sànchez-Cutillas, guanyaria el Premi l’esmentat Isa Tròlec i després Josep Piera, que ja havia publicat un llibre de poesia però no s’havia atrevit encara amb la narrativa. L’escriptor de Beniopa (Safor), que després s’ha consolidat com una de les veus més sòlides de la poesia valenciana, va guanyar amb Rondalla del retorn, sobre la vida en un poble valencià, lluny del front bèl·lic, durant la guerra i la postguerra (vegeu entrevista a la pàgina 46).
Després de Josep Piera, el 1978, els jurats del Premi Andròmina el van declarar desert per primera vegada i això va fer decidir als organitzadors no limitar l’origen dels autors al País Valencià. Tot i això, el guanyador de 1979 va ser un escriptor de la Ribera Alta, Josep Lozano (Alginet, 1948), per una altra novel·la que crearia escola: Crim de germania. Una novel·la històrica literària que, amb el temps, esdevindria model per a molts escriptors en català. El Premi de la Crítica Serra d’Or el va reafirmar la seua qualitat.
Posteriorment, Lozano ha espaiat molt la seva producció literària, tot i que les seues novel·les van arribar sempre acompanyades de premis: el Prudenci Bertrana, el 1990, per a Ofidi, i el Ciutat d’Alzira, el 1991, per a Ribera, una incursió en la novel·la negra i un homenatge a la parla de la seua comarca. L’última novel·la, El Mut de la Campana, una tornada al gènere històric, és de 2003.
Un altre autor important en les lletres catalanes de la segona meitat del segle XX va ser Ignasi Riera (Barcelona, 1940), el primer autor del Principat en guanyar, el 1980, l’Andròmina amb Honorable Mr. R. Després d’aquest premi va aconseguir el Ramon Llull per El rellotge del pont d’Esplugues (1984) i el Premi Pere Quart d’Humor amb Bla, bla, bla (1989).
Les vuitanta
Als vuitanta arribaria una collita molt diversa d’autors d’arreu i tres autores guanyarien l’Andròmina els anys 1988, 1989 i 1990: Gemma Lienas, Isabel Olesti i Maria de la Pau Janer, respectivament. Totes tres, a més, arribaven a l’Andròmina sense gaires publicacions prèvies. Isabel Olesti (Reus, Baix Camp, 1962) no havia publicat res abans; Gemma Lienas havia presentat només una novel·la juvenil, i Maria de la Pau Janer, una novel·la breu (Els ulls d’ahir) abans de guanyar amb L'hora dels eclipsis. Tres perfils d’escriptores molt diferents que després han protagonitzat moltes pàgines de les seccions de llibres. Lienas (Barcelona, 1951), que va guanyar amb Vol nocturn, escriu sovint amb una visió de gènere i té també una important producció juvenil. En trenta-cinc anys ha aconseguit els premis Ramon Muntaner (juvenil), Fundació Bancaixa (juvenil), Ramon Llull i Sant Joan BBVA (llegiu-ne l’entrevista a baix).
Olesti va convèncer el jurat dels Octubre amb un recull de relats, Desfici, i ha seguit una trajectòria molt sòlida amb cinc novel·les, un recull de contes i diverses col·laboracions amb el col·lectiu d’escriptores Germanes Quintana (vegeu-ne l’entrevista a baix).
Maria de la Pau Janer (Palma, Mallorca, 1966) va ser una de les autores més populars i prolífiques de la literatura catalana dels anys noranta i de la primera dècada dels 2000, amb divuit llibres de narrativa (la majoria novel·les però també contes i rondalles), fins que el 2006 va quedar finalista del Premi Planeta amb la versió en castellà de Passions romanes. En vint anys va acumular els premis Crítica Serra d’Or de juvenil (1990), el Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1992), el Sant Joan (1993), el Carlemany (1995) i el Ramon Llull (1999). Des del trampolí del Planeta ha publicat dues novel·les.
Els vuitanta
La dècada dels vuitanta va acabar amb les tres victòries femenines, però la resta va ser monopolitzada per homes. El desaparegut periodista valencià Rafa Ventura Melià (Riola, Ribera baixa, 1948 - València, 2020) va començar amb una obra molt reivindicable després de quaranta anys, Àmbit perdurable, sobre la infantesa entre l’imaginari poble de Guadalxúquer, les platges de Torre de Mar i el balneari de Fontmalmesa, una geografia que retrata el protagonista entre espais singulars de les comarques valencianes (un indret de la Ribera, el poble d’interior amb aigües termals i el de costa, a l’estiu). La producció literària de Ventura Melià va ser desgraciadament escassa (dues novel·les a banda d’Àmbit perdurable i tres poemaris).
Una mort prematura va truncar la carrera literària del següent guanyador de l’Andròmina, Joan M. Monjo (Gandia, Safor, 1956-2007) que va guanyar el 1982 amb Ducat d’ombres i va deixar escrites dues novel·les més, un dietari i tres volums de relats, a banda de tres biografies.
Per contra, el guanyador de l’Andròmina del 1983 amb Calidoscopi ha esdevingut un dels escriptors valencians més prolífics, Josep Franco (Sueca, Ribera Baixa, 1955). Tretze novel·les per a adults, onze per a joves, estudis crítics, adaptacions, catàlegs i un llarg etcètera. A més, Franco és l’únic escriptor que ha guanyat l’Andròmina dos cops: el 2016, Franco va repetir amb La vida és dura. Si la primera novel·la era una ciutat captada des de molts diversos punts de vista subjectius, la segona és la reconstrucció de la vida d’un pintor des de la visió única i limitada d’un protagonista al qual s’ha d’aprendre a llegir entre línies.
Dos veterans poetes, Jaume Santandreu (Manacor, 1938) i Ricard Creus (Poblenou, Barcelona, 1928), van guanyar els Andròmina de 1984 i 1985. El primer amb Mamil·la, encara i el segon amb L’ocell.
Novel·les històriques
Als anys noranta, els Andròmina van premiar un nombre considerable de novel·les històriques, entre les quals alguns títols essencials de la literatura catalana d’aquest gènere: L’últim muetzí, de Rafael Escobar; Espècies perdudes, de Vicent Josep Escartí; Camí de Palau, de Miquel Mas Ferrà, i Les confidències del comte Buffon, de Martí Domínguez. Quatre propostes totalment diferents vingudes d’orígens i estils diversos —algunes sota l’ombra del Crim de germania de Lozano; d’altres allunyades d’aquell camí, però totes propostes literàries sòlides.
Rafael Escobar (Burjassot, Horta, 1942) va guanyar el 1994 amb una novel·la sobre l’expulsió dels moriscos del Regne de València, una primera lectura de les dimensions de la tragèdia que suposava expulsar una tercera part de la població del territori valencià. “Els moriscos —explicava Escobar quan EL TEMPS l’entrevistà— són com els nostres indis, que nosaltres expulsem. Fent una comparança una mica còmica es podria dir que la novel·la és una pel·lícula d’indis i cowboys on els indis són els bons”.
S’ha de destacar que aquell mateix 1994 es va publicar Dins el darrer blau, la novel·la de Carme Riera que immortalitza la persecució dels jueus —presumptament conversos— a la Mallorca del segle XVII. Tant Riera com Escobar posaven la mirada en els capítols més foscos de la nostra història, els que han arrossegat durant segles culpa i vergonya col·lectiva. Totes dues reflecteixen un treball de documentació molt intens i furguen en sengles comunitats no del tot oblidades —sempre latents a Mallorca i al País Valencià—, però amb una història molt desconeguda.
Miquel Mas Ferrà (Palma, Mallorca, 1950) feia novel·la històrica d’un període més proper al del lector, concretament els anys anteriors i posteriors a la Guerra civil, centrant-se sobretot en la decadència de l’aristocràcia de l’illa a través de la història d’un matrimoni entre una dona de classe humil amb un aprenent d’escriptor d’origen més “alt” en l’escala social. A Camí de Palau, guanyadora de l’Andròmina del 1995, Mas Ferrà elabora una estructura narrativa complexa: la dona descobrirà els secrets del seu marit a partir de les confessions que ha fet a un capellà; l’escriptor s’explicarà a través d’un diari i finalment les històries dels dos cònjuges s’embrancaran en una mateixa veu.
Espècies perdudes, la novel·la de Vicent Josep Escartí (Algemesí, Ribera Alta, 1964) guanyadora del Premi el 1996, viatja fins a la Xàtiva del segle XVIII, on Arcàngel de Sant Esteve recorda el seu passat: “La història d’un exiliat de l’illa de Xipre”, explicava Escartí a EL TEMPS, “una persona de confiança del rei, que amb el canvi dinàstic ha de fugir i arriba a Xàtiva, on s’instal·la en la residència d’un noble austriacista”. La història, en aquest cas, es barreja amb cert realisme màgic, en consonància amb l’època, “perquè la societat barroca és eminentment màgica”.
L’altra gran novel·la històrica de la dècada l’escrivia un científic, el biòleg Martí Domínguez (Madrid, 1966), i retratava un món d’intel·lectuals i científics al voltant del París de la Il·lustració: Les confidències del comte Buffon va guanyar l’Andròmina del 1997 i marcava l’inici d’una carrera literària intensa i prolífica, amb literatura d’idees barrejada amb novel·la històrica (El secret de Goethe, El retorn de Voltaire) i incursions en els subgèneres de la novel·la rural de postguerra (La sega), l’època nazi (L’esperit del temps) i la novel·la negra (L’assassí que estimava els llibres). La qualitat d’algunes d’aquestes obres l’ha fet guanyar el Premi Prudenci Bertrana, el Josep Pla i l’Òmnium de Novel·la (vegeu-ne l’entrevista a baix).
Hi haurà més casos de novel·les històriques que guanyaran els Octubre, però sens dubte la dècada dels noranta és quan s’acumulen més obres premiades —i, probablement, també més obres presentades d’aquest gènere— per molt que després puguin ser obres molt diferents entre elles.
Hauran de passar disset anys perquè una novel·la tingui una altra vegada tots els ressorts del gènere històric, però arribarà barrejada amb elements del gènere negre.
Serà Trencatenebres de Juli Alandes (Castelló de la Ribera, Ribera Alta, 1968), Premi Andròmina el 2014. Alandes, autor de les novel·les policíaques del policia filòsof Miquel O’Malley, introdueix un assassí en sèrie a la València dels anys vint i trenta, però també una estructura coral: narradors d’extracció social i adscripció política molt diferent; protagonistes, testimonis i implicats van desfilant la trama de mica en mica.
Una de les novel·les que va guanyar ex aequo l’Andròmina el 2012, Hi ha morts que pesen cent anys, de Tomàs Llopis (Beniarbeig, Marina Alta, 1954) torna a l’expulsió dels moriscos, episodi històric que enllaça amb la batalla de Setla de Nunyes, durant la Segon Germania, el 1693.
Macondo del Segrià, Yoknapatawpha de la Marina
Tampoc Trencatenebres és l’única novel·la que explora els límits de la novel·la negra i que rep un Premi Andròmina. El 2015, Miquel Àngel Estradé (les Borges Blanques, Garrigues, 1957) juga amb la fama de ciutat tranquil·la de Lleida a L’assassí que llegia Vidal Vidal, i imagina un assassí en sèrie que pretén revitalitzar-la amb els seus crims i les seues citacions de l’escriptor lleidatà Vidal Vidal. Una aventura entre el costumisme i la paròdia amb dosis d’humor.
Aquesta barreja tampoc és aliena a les novel·les que més clarament volen retratar un microcosmos proper a l’autor. Per això també hi havia un assassinat, humor i moltes històries creuades a L’estrep (Pólvora de rei) de Joan Olivares (Otos, Vall d’Albaida, 1956), que va guanyar l’Andròmina el 2005. La voluntat d’Olivares era creuar velles històries familiars i del seu poble, Otos. Però és un assassinat el que trenca la pau del poble i el que desperta les diferències entre classes socials i partits polítics (el Partit de Dalt i el Partit de Baix) en un moment tan delicat com l’any 1935.
Aquesta estratègia d’històries reals i inventades al voltant d’un univers literari propi es produeix també en altres novel·les guanyadores de l’Andròmina. Com passa a la literatura universal (el Macondo de García Márquez no és comparable al Yoknapatawpha de Faulkner), els universos literaris dels guanyadors de l’Andròmina no hi tenen gaires coincidències ni els seus estils s’assemblen.
L’Otos d’Olivares no és com la Bètera de Raquel Ricart, i aquesta no s’apareix a la Benià inventada per Josep Colomer.
Raquel Ricart (Bétera, Camp de Túria, 1962) va guanyar l’Andròmina el 2010 amb Les ratlles de la vida (novel·la editada, com totes les guanyadores dels Octubre, per Tres i Quatre). L’escriptora explicitava a EL TEMPS en una entrevista que Bétera havia “estat la font d’inspiració i el referent” d’aquesta història de quatre generacions d’una família, centrada sobretot en els personatges femenins, des de finals del XIX fins a finals del XX. Ricart juga amb l’estructura de manera que “cada capítol vaja aportant coses noves a les que s’havien explicat anteriorment”.
Posteriorment, Ricart ha publicat sobretot novel·les juvenils, guardonades amb diversos premis, i ha col·laborat en obres col·lectives com La improbable vida de Joan Fuster; Nosaltres, els fusterians i Nosaltres, les fusterianes, totes d’Edicions 3i4 (vegeu-ne l’entrevista a la pàgina 49).
Josep Colomer (el Poblenou de Benitatxell, Marina Alta, 1957) va guanyar l’Andròmina fa dos anys amb Les espines del peix, una novel·la on el seu poble es transformava en Benià i els pobles veïns en Benibé, Benicé, etc. Amb una estructura d’històries aparentment independents que finalment es troben parcialment, aquest autor, inèdit fins aquell moment, trenava històries plenes d’humor amb la gràcia que demostrava Jesús Moncada a Camí de Sirga, però amb una estructura més senzilla, més propera als contes de Calaveres atònites.
Amors i llenguatges experimentals
Quan ja tenia una carrera consolidada, molts lectors i diversos premis al sarró, Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943 - Barcelona, 2020) es va presentar —i va guanyar— el Premi Octubre de Narrativa amb Hum... Rita! L’home que ensumava dones, una novel·la dins d’una novel·la: el manuscrit trobat a València per Isa, on l’autor explica la seva relació amb Rita, una cambodjana sorda per un bombardeig. Sexe explícit i una estructura narrativa innovadora. Eren els elements que Isabel-Clara Simó va voler barrejar amb aquesta nova experiència literària. Era l’any 2001 i, des de Júlia (1983), havia publicat divuit novel·les. Divuit llibres i setze anys després, Isabel-Clara Simó rebia el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Les relacions complicades i les estructures narratives complexes, innovadores o trencadores és una altra de les preferències que els jurats de l’Andròmina ha anat seleccionant periòdicament com les propostes mereixedores de ser premiades. És el cas de Tres d’amor de Víctor Batallé (Badalona, Barcelonès, 1947), novel·la guanyadora de l’edició del 1994, que el seu autor explicava així a EL TEMPS: “És un home que als 63 anys decideix celebrar el seu aniversari conquerint l’amor d’un altre home. En el procés s’adona que el que està fent és tornar a ell mateix com a home. No es tracta, però, d’un amor carnal sinó d’un amor totalment espiritual. I tot aquest procés es troba tamisat per un tercer personatge que és la seua secretària i dona de confiança, que ha estat enamorat d’ell tota la vida”. A diferència de molts guanyadors de l’Andròmina, Batallé ja havia publicat molt (cinc novel·les i quatre llibres de poesia, a més de dotze obres de teatre en anglès i traduccions) quan es presentà als Octubre.
L’aprenentatge de la soledat (Andròmina, 2007), de David Vilaseca, i El poder excloent de l’essa sorda, de Daniel O’Hara (Andròmina, 2011), eren també obres molt personals i intenses.
David Vilaseca (Barcelona, 1964 - Londres, 2010)) guanyava el 2007 amb una novel·la que narrava la història d’un personatge a través d’un diari de quinze anys: “El personatge parla —explicava Vilaseca a aquest setmanari—, des del present, d’una temporada a l’infern, entre la rauxa i el dolor, uns anys que són el millor i el pitjor de la seva vida”.
Després de guanyar l’Andròmina de 2011, Daniel O’Hara, pseudònim de Daniel Muñoz (Barcelona, 1968), feia cinc cèntims a EL TEMPS sobre la seva novel·la, que finalment es publicà amb el títol de Dependent ben plantat per a hereu sobiranista: “D’una banda, la novel·la és un melodrama social i, d’una altra, un drama sexual. I explica la història d’un marieta xarnego de Cornellà de Llobregat que renega totalment dels seus orígens i s’enamora perdudament d’un advocat catalanista conservador que li posa un professor perquè aprengui a parlar català amb propietat, concretament perquè aprengui a fer la essa sonora”. Hi ha sexe explícit, perquè “sense sexe no s’entendria l’argument”. I hi ha una estructura més convencional, tot i que O’Hara havia fet dues novel·les anteriors que eren sengles monòlegs interiors.
A pesar de ser inclassificable, L’Altíssim, d’un jove de 27 anys Joan Jordi Miralles (Osca, 1977), també es podria posar dins d’aquest calaix per la recerca d’un nou llenguatge i la tensió en les relacions humanes. Aquesta obra, carregada de violència, barrejava, segons ell mateix, una història “quotidiana i una d’utòpica o desutòpica, la més pornogràfica: d’una banda, el fisioterapeuta que té una relació ambivalent amb els malalts (...); de l’altra, m’he imaginat que en sortiria, d’un home situat al mig d’una guerra i havent perdut la memòria”. Era la primera novel·la de Miralles i el jurat feia una predicció: “Més que aire fresc, és un tornado”. Des d’aquell 2004, Miralles ha publicat sis novel·les, la qualitat de les quals han reconegut els premis Marian Vayreda 2017 (La intimitat de les bèsties) i Joanot Martorell 2018 (Aglutinació).
Sense cotilles
Les últimes dues dècades de premis inclouen obres interessantíssimes difícilment classificables en gèneres o temàtiques més generals i signades per autors de primera línia. Vicent Usó (Vila-real, Plana Baixa, 1963) va guanyar el 2002 amb Crònica de la devastació, una immersió en una guerra que vol ser totes les guerres, perquè no està situada geogràficament ni històricament. Un viatge a la crueltat.
Xavier Aliaga (Madrid, 1970) va guanyar l’Andròmina el 2008 amb Els neons de Sodoma, una paròdia dels best-sellers de trames esotèriques que Dan Brown representava en aquells anys, però integrant-lo en la societat valenciana rural: “Descriure”, deia ell a EL TEMPS fa tretze anys, “aqueixa intrahistòria dels pobles, el pes dels matriarcats a les zones rurals i la seua decadència, el món que gira al voltant de la parròquia i culmina amb les festes del patró... i traure-ho de mare”.
El memorialisme ha estat també objecte de premi en les últimes edicions de l’Andròmina. Josep-Lluís Carod-Rovira (Cambrils, Baix Camp, 1952) va guanyar ex aequo un Andròmina el 2012 amb La passió italiana, un recorregut per Itàlia refet des de la memòria i al costat de vells companys de viatge, com el pare Batllori, Lluís Juste de Nin, Josep Maria de Sagarra o Josep Piera.
L’última edició de l’Andròmina va premiar el 2020 No sé què mor. Dietari 2017-2019 de Ramon Ramon (Catarroja, Horta, 1970), un autor amb llarga trajectòria en poesia, des que el 1991 publicara A tall d’incendi (Premi Benvingut Oliver). “Literatura sense cotilles”, que és com diu l’autor que li agrada escriure.
I com li agrada llegir a l’esperit cinquantí de l’Andròmina, encara jove. •
ANDRÒMINES EN EL RECORD
•RAQUEL RICART (Bétera, Camp de Túria, 1962) va guanyar l’Andròmina el 2010, amb ‘Les ratlles de la vida’
«El Premi facilita que et reconeguen com a escriptora»
Què va suposar per A vostè el Premi Andròmina?
—Jo ja havia presentat Les ratlles de la vida a diversos premis i no havia guanyat. I la veritat és que després la novel·la va rebre també el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians i el Premi de Creació Literària de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. I s’ha reeditat i encara es continua venent i es continua llegint. Trobe que és el més famós dels que he escrit. Per tant, sigué una alegria, un llançament i em donà l’oportunitat de fer amistat amb Francesc Calafat, que era jurat als Premis, amb Núria Cadenes, que va apostar molt pel llibre, i amb Francesc Sellés, que va faltar.
—Un premi li fa més fàcil poder dedicar-se a la literatura?
—Publicar no és mai fàcil. En el meu cas, almenys, no és fàcil. Sempre s’acaben publicant, però és complicat. Un premi, òbviament, facilita que el teu nom siga un poc conegut i que et reconeguen com a escriptora.
—Creu que publicar és més fàcil o més difícil que fa cinquanta anys, quan van nàixer els Premis Octubre?
—Potser més fàcil. Però també és cert que els Octubre van significar un boom d’autors valencians, per l’acabament de la dictadura, possiblement, i per altres raons. És possible que ara siga més fàcil editar-los, però més difícil que els llibres actuals s’estudien a les universitats actuals, que estan més atentes a la literatura anterior. Una altra dificultat actual és entrar al mercat del nord, on és impossible accedir.
—Costa que els escriptors valencians troben un lloc a les llibreries del Principat?
—Si no publiquem en editorials d’allí, no hi tenim espai.
—Moltes gràcies.
• MARTÍ DOMÍNGUEZ va guanyar l’Andròmina el 1997, amb ‘Les confidències del Comte Buffon’
«Els premis han de descobrir autors nous»
Què recorda del Premi Andròmina?
—Aquell any va ser estrany, perquè era el segon any d’Eduardo Zaplana a la Generalitat Valenciana i no va permetre la celebració dels Premis Octubre a la Fira. Al final es van haver de fer a la Facultat de Geografia i Història, i no hi va haver sopar, com sempre s’havia fet. No va ser la celebració típica dels Octubre; va ser més reivindicativa en una sala d’actes de la Facultat de Geografia i Història plena de gom a gom.
Recordo que Toni Mestre va ser el mestre de cerimònies, com tantes nits. Jo el coneixia perquè havia anat al seu programa de ràdio, i em va acollir bé. Tinc un record molt bonic d’aquell dia. Els Octubre sempre han estat un espai de reivindicació, no només de país sinó d’una manera de veure el món i d’entendre el paper de la cultura en la política i en la construcció d’una societat més culta i més progressista.
—Què va representar el Premi Andròmina per a vostè?
—Jo tenia 31 anys, però estava acabant el doctorat i en una situació molt insegura. Això va significar publicar la primera novel·la i d’alguna manera trencar un tabú: que un científic pogués guanyar l’Andròmina. Un científic en actiu! Perquè ara estic a la Facultat de Periodisme, però en aquell moment estava acabant la meua tesi doctoral sobre les papallones nocturnes. Imagina’t. Va ser una cosa molt sonada. Molts científics em van escriure: “Ho has aconseguit!”.
—Era la seva primera novel·la.
—Jo només havia publicat Peiximinuti, un recull d’articles d’EL TEMPS. En el fons, el Premi va ser una victòria, en molts aspectes, de la tasca cultural i editorial que fa Eliseu Climent. Ell va ser el que em va animar a escriure a EL TEMPS en un moment molt inicial. En aquell moment, jo estava a segon de carrera i ell buscava algú que parlara “d’animals i plantetes”. Volia que EL TEMPS tinguera de tot i em punxava: “I tu, no t’hi animaries?”. Jo havia escrit alguna ressenya i una entrevista a Santiago Grisolía, amb el periodista Miquel Alberola, i al final em vaig animar a fer els articles. La idea de la novel·la va eixir quan me’n vaig anar al Museu d’Història Natural de París. Jo intentava fer un assaig sobre el Buffon i el seu paper com a escriptor i me’n vaig anar aquell Museu, que és una instal·lació decimonònica amb mil coses. Allà vaig llegir el que havia fet Buffon, les seues expedicions d’ultramar i tot, i vaig dir-me: “Això és una novel·la”. Però, si jo no haguera tingut una mica de mà per fer textos assagístics gràcies a EL TEMPS, no sé si l’haguera fet. Després de Les confidències... vaig guanyar el Premi Crexells —allò va ser molt sonat— i després el Prudenci Bertrana amb El secret de Goethe i el Josep Pla amb El retorn de Voltaire. El paper dels premis ha de ser, precisament, descobrir autors nous i animar la gent a començar.
—Moltes gràcies.
•ISABEL OLESTI (Reus, Baix Camp, 1957) va guanyar l’Andròmina el 1988, AMB EL recull
de contes ‘Desfici’
«Els meus pares no sabien que escrivia»
Què va suposar per a vostè el Premi Andròmina?
—L’Andròmina va ser el primer premi que vaig rebre i va ser el més especial, diguem-ne. Jo no havia escrit mai, però em vaig posar a fer contes i els vaig aplegar en un recull que vaig presentar a l’Andròmina sense ànims de guanyar-lo —perquè algú, no recordo qui, m’hi va animar. Aquella setmana dels Octubre baixava, precisament, a València amb alguns amics. I el dia del lliurament del Premi era a València, però, com que no esperava guanyar, no vaig anar al sopar dels Octubre. Com que no hi havia mòbils, la gent de Tres i Quatre va trucar a casa meva per dir-me que havia guanyat, però no em van trobar perquè jo ja era a València. Va ser molt curiós. A més a més, va coincidir que coneixia Ferran Torrent i havíem quedat amb ell de passar-lo a buscar a l’hora que sortís dels Premis per anar a fer copes i no sé què. Vaig anar a buscar-lo a la sortida dels Premis i llavors no sé qui que em coneixia em va dir: “Que ja ho saps que has guanyat?”. I jo: “Com que he guanyat?” I allà cridant “És aquesta, és aquesta la guanyadora del Premi”. Però res. Ja havien marxat pràcticament tots i me’l van haver de donar un altre dia.
—Quina casualitat que fos a València.
—Sí, una altra cosa curiosa és que els meus pares estaven a Reus, que se n’anaven a dormir, i, com sempre, tenien Catalunya Ràdio posada, i van sentir: “L’escriptora reusenca Isabel Olesti guanya el Premi Andròmina”. Ells, que ni sabien que jo escrivia, van començar a preguntar-se si seria jo, perquè, a Reus, d’Isabels Olesti no n’hi podia haver gaires. Van trucar a un amic seu, que en sabia de literatura per preguntar-li per l’Andròmina i ell: “Home, és un premi molt important. A veure si us truca”. Jo els vaig trucar l’endemà i va ser divertit. En tinc un record molt especial, perquè, a més, va ser una bona entrada a la literatura. Les crítiques també van ser bones. Recordo que a LaVanguardia la va fer en Ramon Pla, que havia estat jurat del Premi, i deia que “havia entrat amb molt bon peu a la literatura”. Que ho digues en Ramon Pla, em va emocionar. I així estic encara, que encara escric. I a València la recordo amb molta estima.
—Per què es va presentar a l’Andròmina?
—Ho vaig presentar a un premi perquè jo no era ningú a la literatura i temia que les editorials no em fessin cas. Un premi és un aval. Després del premi vaig començar a escriure als diaris. I, fins i tot, em van donar una beca per anar a Nova York i ho van tenir en compte. Era un aval. Sí que t’obre portes.
—Moltes gràcies.
•GEMMA LIENAS (Barcelona, 1961) va guanyar el premi Andròmina el 1987, amb ‘Vol nocturn’.
«Un premi et dona visibilitat»
El 1987 va guanyar el Premi Andròmina amb la novel·la Vol nocturn. Era la seua primera novel·la?
—No exactament. Havia publicat una novel·la juvenil, Cul de sac, a Empúries, i després em vaig posar a escriure tres coses i les vaig presentar a tres premis diferents, i les vaig guanyar les tres amb un mes de diferència entre elles. Primer vaig guanyar el Recvll de Blanes, amb un conte per a adults; després vaig guanyar el Ramon Muntaner, amb una novel·la juvenil, i després l’Andròmina amb la novel·la d’adults Vol nocturn. Vaig tenir molta sort, perquè jo era una persona desconeguda. Només havia publicat una novel·la juvenil i no em coneixia ningú. I l’Andròmina em va fer molta il·lusió. La pena va ser que jo no tenia ni idea que el podia guanyar. En aquella època, no ho sabia, però molts premis ja saps d’entrada qui els guanyarà. I l’Andròmina no estava donat d’entrada i a mi ningú em va dir que tenia possibilitats. Per tant, no vaig anar a València. Estava a Barcelona quan em van trucar i em van dir si podia baixar a València. Els vaig dir que no, perquè, clar, ja estaven al sopar dels Octubre. Era impossible arribar a temps.
—No l’havien avisat amb més antelació?
—No, no. Em vaig quedar a casa veient-ho a la televisió. Després, ja vam fer un dinar a Barcelona amb Eliseu Climent i membres del jurat, crec recordar. Això em va passar també amb el Premi Ramon Muntaner. També em van avisar quan estaven en el sopar de lliurament. La diferència és que Girona està a una hora de cotxe i me n’hi vaig anar. Vaig arribar a les postres, però amb temps de recollir el Premi.
—Què va significar per a vostè el Premi Andròmina?
—Jo, en aquella època, feia d’editora i vaig continuar fent d’editora a Cruïlla, però és veritat que això em va donar notorietat i va permetre que em conegués molta gent. No vaig deixar la feina —perquè estava bé on estava—, però sí que em va obrir moltes portes i em va fer més fàcil publicar els llibres posteriors.
En aquell moment, se’n feia menys, de promoció. Però també és cert que els llibres competien amb menys llibres i era més fàcil visibilitzar -los. Ara n’hi ha tantíssims que es fa molt difícil. Després, durant molts anys, vaig anar molt al País Valencià a parlar de llibres. Em cridaven molt. I jo crec que és per l’impacte de l’Andròmina.
—Quina és la importància d’un premi per a un autor novell?
—És molt important, no només pels diners —que et donen una certa tranquil·litat perquè és un coixí—, però sobretot et dona notorietat. N’hi ha tants, de llibres, que és difícil guanyar visibilitat a la llibreria, i el fet de guanyar un premi te’n dona.
—Moltes gràcies.
—Felicitats a l’editorial i a tots els que han fet possible els Octubre, i l’Andròmina en concret, perquè és molt important que un premi en català hagi aguantat cinquanta anys i en uns temps tan durs i tan vertiginosos com els actuals, on tot va tan de pressa.
•JOSEP PIERA
(Beniopa, Safor, 1947) va guanyar l’Andròmina el 1977, AMB ‘Rondalla del retorn’
«Escriure aquella novel·la va ser una forta vivència»
Què va representar per a vostè el Premi Andròmina?
—Jo havia fet poesia però narrativa, mai. Em van animar a escriure i presentar-me a l’Andròmina, i vaig decidir fer un llibre sobre la memòria de la guerra i la postguerra des de la rereguarda, des del punt de vista dels que es quedaren. Per això em vaig inventar un personatge que torna de l’exili per recollir aquesta història oral. I per això es diu Rondalla del retorn.
—Quin era l’objectiu?
—Intentava donar veu, fer una mena de nouvelle verité amb les contalles d’aquells que havien viscut aquell món. La meva generació és la primera que no té una guerra a la seua biografia, la primera per a la qual la guerra ha sigut una contalla que ha escoltat: un drama familiar o popular que li han contat. Nosaltres no havíem vist pel·lícules de la Guerra Civil, havíem vist pel·lícules de les guerres mundials, però no de la guerra que et contaven a casa. Era una guerra contada, no viscuda. En aquell moment, les úniques pel·lícules de la guerra eren les que havien fet el règim: n’hi havia molt poques i resultaven pamfletàries, perquè ho tractaven des de l’altra cara de la moneda. Això s’ha fet després, però en aquell moment no ho havia fet ningú.
—Va parlar amb la gent de Beniopa sobre aquells anys de guerra i postguerra?
—Pràcticament totes les històries que es conten en el llibre són tretes de l’oralitat i més o menys camuflades, perquè la gent no volia que es contaren les seues històries ni que les gravares. La por dominava la gent. Jo vaig tindre un cert sentiment de frustració, perquè no volien parlar. Uns perquè no volien recordar desgràcies i altres perquè preferien oblidar. Estem parlant de 1976 o 1977. Una cosa és explicar-ho en una conversa i una altra que quedara clar qui ho contava. Algunes de les coses que poden semblar surrealistes, la gent les contava com a fets ocorreguts, tant si eren d’un bàndol com d’una altre. Uns explicaven el que havien fet els de la FAI i els altres el que havien fet els de la Falange. Però no volia ser ideòleg, perquè històries i víctimes n’hi havia d’una banda i de l’altra.
Per mi, escriure aquella novel·la va ser una forta vivència. El resultat no ho sé. Jo era poeta i era la primera vegada que m’enfrontava a una narració en una llengua amb la qual no tenia la fluïdesa que he adquirit després. Tots els de la meua generació veníem de l’escola franquista. Era la voluntat d’escriure i l’apassionament de fer-ho en una llengua que, com dic sempre, sabíem però no sabíem que la sabíem.
—Va condicionar la resta de la seua obra narrativa aquella obra?
—En certa mesura, sí, i en una altra, no. En part sí perquè sempre heu usat el viscut —més que no el biogràfic— com a material literari —això era important per mi, perquè li donava sentit a la tria de la llengua. I anava a literaturitzar un món que no tenia tradició literària i, per tant, s’havia de crear aquesta tradició literària. Des del punt de vista narratiu, vaig patir, i per això la meva prosa ja va anar sempre més cap a la memòria, els viatges, la creació d’un espai mític —però no des de la novel·lística.
—Moltes gràcies.