Societat

Vulneració de drets: totes les sospites que recauen sobre el CIE de València

En el seu desè any de vida, l'ONG Campanya pel Tancament dels Centres d'Internament d'Estrangers (CIE) llança un informe sobre les vulneracions que s'estarien produint al CIE de Sapadors, ubicat a València ciutat. Al document, a través de testimonis dels interns i d'informes del Síndic de Greuges, relaten l'opacitat dels centres i la manca d'informació. La mort del jove Marouane-Abouobaida ha generat l'alarma sobre el que ocorre en aquests centres.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Des de l'ONG Campanya pel tancament dels Centres d’Internament han publicat un informe titulat “CIE de Zapadores: Sin derecho a tener derechos”, dins del marc de 10 anys de campanyes contra els CIEs a l’Estat espanyol. Al text expliquen les dures condicions i l’escassa transparència amb què operen aquests tipus de centres. Al CIE de Sapadors de València, segons denuncia l’informe, un 42,9% dels interns són persones acabades d'arribar a l'Estat espanyol. A més a més, la gran majoria dels qui són internats arriben a Sapadors, el CIE de València ciutat, per una sanció administrativa —equivalent a una multa que pot posar un agent, per exemple, per beure al carrer. Així, en la major part dels casos, els migrants acaben als CIEs per no tindre permís de residència o treball o per haver arribat a l’Estat espanyol de manera irregular. La mitjana de les estades és d’entre 31 i 60 dies de durada.

L’informe, en dades

L’informe arreplega les conclusions de quasi 500 persones a què l'organització 'CIEs No' ha visitat durant els dos últims anys, la meitat de les quals van ser internades amb menys de 30 anys. Els principals llocs de procedència són el Magreb i l’Àfrica subsahariana. L’estat en què es troben les instal·lacions és, segons afirmen des de 'CIEs No', lamentable: d’una banda, el sistema de refrigeració no funciona correctament, l’aigua ix bé gelada o bé cremant, les zones comunes estan plenes de brutícia i tenen males olors, entre d’altres desperfectes. El menjar i l’atenció sanitària, segons els testimonis arreplegats, no estan en condicions dignes. També tenen fortes mancances quant a informació sobre els seus drets i assistència jurídica, de manera que es troben desprotegits. Molts conten haver patit maltractaments per part de la policia. Al 2019, l'organització 'CIES No' va rebre, almenys, 50 denúncies dels interns per “tractes intimidatoris, degradants o racistes”. Moltes, afirmen, no les van fer públiques per por a possibles represàlies, entre les quals figura la deportació immediata.

Així, mig centenar d’interns van denunciar tractes intimidatoris, degradants o racistes. Hi ha constància que hi van ser tancades 12 víctimes de tràfic de persones, 11 menors d’edat i dos malalts amb VIH. De les víctimes del tràfic de persones, algunes són menors d’edat i, en alguns casos, hi ha constància que van ser tancades mentre compartien espai amb els seus proxenetes. La major part dels menors d’edat són alliberats sense que les autoritats facen un seguiment de la situació o, almenys, sense que existesca constància de la responsabilitat de l’Estat sobre els menors. Les dues persones amb VIH necessiten un tractament que no poden rebre als seus països d’origen, i tampoc no han comptat amb cap tipus de protecció per part del Govern espanyol. Un d’ells va escapar de l’avió a última hora i sobre l’altre hi ha obert a hores d’ara un expedient d’expulsió. 

Concentració en protesta per la mort de Marouane a juliol del 2019 / CIEs No.

 

La mort de Marouane Abouobaida: un cas sense aclarir

L’informe comença incitant a la reflexió al respecte de les vulneracions de drets que, diuen, tenen lloc als CIEs. Amb aquesta finalitat, exposa una frase que va pronunciar l’activista Mor Diagne al documental Makun (No plores): “perquè les presons estan per promoure la reinserció dels delictes que hom ha comès, però, a un CIE...per què has d’estar tancat: per ser pobre, per ser negre o per ser africà?”. Marouane va arribar del Marroc amb 23 anys, i va ser internat a Sapadors, on va morir el 15 de juliol del 2019. Segons el portaveu de CIEs No, Adrián Vives, la responsabilitat és de l’Estat espanyol. Després de patir una pallissa, segons afirma l’informe, el jove va ser enviat a una cel·la d’aïllament, malgrat les reiterades ocasions en què va manifestar que es trobava dolorit pels cops que havia rebut. 

Deu dies després, el jutge de vigilància va ordenar a la policia (que gestiona el centre) l’aplicació de 16 mesures amb el propòsit de prevenir els suïcidis. A hores d’ara, 'CIEs No' no té constància que s’estiguen aplicant. Des d’aquesta organització esperen que, d’una banda, les càmeres dels CIE i, de l’altra, els testimonis dels companys, servesquen per aclarir els fets i depurar les responsabilitats sobre la seua mort. El ministre de l’Interior Grande Marlaska ha rebutjat donar explicacions al respecte. Des que existeixen els CIEs, almenys 10 persones han mort, o bé dins dels seus murs o bé durant els trasllats d’alguns interns. D’aquestes morts, tres han ocorregut al CIE de Sapadors de València, i una quarta s’està investigant per part del Síndic de Greuges.

Thimbo Samb, actor i youtuber del Senegal / Imatge de l’arxiu de  l’actor

 

Thimbo Samb: de sobreviure baix el pont del Túria a treballar per a Netflix

Thimbo fou un dels qui van conèixer Marouane a Sapadors. Rep la trucada d'EL TEMPS per telèfon. Sense perdre l’alegria, però, amolla: “la meua història és massa llarga, però tractaré de contar-la el millor possible”. Tot va començar l’any 2006, quan encara era menor d’edat. Després de tres intents per arribar a Europa, a la quarta ho va aconseguir. Va trigar nou dies a arribar a les Illes Canàries des del Senegal. El seu somni va començar a convertir-se en malson quan va arribar a la costa de Tenerife. Després del llarg viatge, uns agents de policia van identificar-lo: “em van preguntar el meu nom, els vaig respondre que Thiembou. Ells van escriure Thimbo”. Després el van traslladar a comissaria. Ell no ho sabia, però dies després seria reclòs en un CIE a Tenerife. Aquesta era la seua primera experiència a l’Estat espanyol després d’un llarg viatge. 

“Vaig estar allà 18 dies i no vaig poder dutxar-me. No teníem ni aigua calenta per poder dutxar-nos en condicions”. Després, recorda el tracte impersonal que reben als CIEs: “Allà no et tracten com una persona, sinó com a un número. Jo recorde que era el número 20, tenia el número a la dessuadora”. Després d’alguns anys, va sentir-se identificat quan va veure la pel·lícula del Diari d’Anna Frank: “al primer món segueixen existint camps de concentració. Són més moderns, però no puc posar-los altre nom. El nostre únic delicte és no tenir permís de residència”. Per a ell, molta gent diu que aquests són centres d’acollida: “en quin centre d’acollida no et deixen eixir quan vols i et furten la teua llibertat?”. Altrament, també denuncia la manca de drets que tenen els migrants quan arriben a un CIE: “se’t fa molt difícil denunciar quan pateixes un abús, perquè t’amenacen amb la deportació del país”. Segons exposa, “les vertaderes màfies són els qui exploten i s’emporten els recursos dels països africans”, forçant milers de persones com ell a fugir buscant una vida millor.

Els plans d’integració del futur

Des de posicions ultradretanes afirmen habitualment que moltes persones de fora “no s’integren”. Per a Thimbo, és molt complicat que puga funcionar la integració en el context actual: “has d’esperar tres anys per poder obtenir el permís que et permeta viure ací, i durant aquests anys no pots treballar legalment ni llogar un pis. Jo vaig passar tres mesos vivint baix el Pont del Túria”. Per a l’activista, els processos d’integració han de ser bidireccionals, i això enriqueix les societats: “els Ajuntaments, per exemple, tenen la capacitat de contractar cinc persones que hagen vingut d’altres països perquè vagen a les escoles contant les seues històries, contes, jocs i costums”. Aquesta és una via per normalitzar la immigració i fer front al discurs de l’odi: “ningú naix sent racista: el racisme s’aprèn a casa, als carrers i a les escoles. Molta gent té por a qui és diferent”. Afirma que alguns ajuntaments com el de València han plantejat alternatives similars, però mai no han arribat a posar-les en funcionament. 

Ara que els representants de posicions extremistes i integristes guanyen valor segons les enquestes, potser, explica, aquest siga un bon moment per començar a aplicar noves polítiques d’integració, perquè “la diversitat és obvia, però no ha de convertir-se en quelcom roí, sinó que ha de servir per enriquir les nostres societats”. En l’actualitat Thimbo és youtuber i conta la seua història des del seu canal i les seues xarxes, a les quals té milers de seguidors. A més a més, és actor a la sèrie de Netflix Perduda, entre d’altres, i participa en produccions “per fer créixer” el seu país. L’altre dia, relata, va adonar-se de la importància de l’intercanvi entre cultures quan uns xiquets que havien vist els seus vídeos  s’aproparen a ell i li cridaren “Thimbo, no al racismo”. A més a més, denuncia com “molta gent tracta aquestes qüestions sense preguntar primer els seus protagonistes ni deixar-los espais per expressar els seus sentiments”. Per a ell, fer front a l’extrema dreta passa per deixar arrere el paternalisme que des de posicions occidentals s’ha tingut amb Àfrica: “jo pescava a la meua terra i veia amb freqüència com grans vaixells americans s’emportaven els nostres peixos”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.