L'oposició russa

El maldecap de Putin

L’opositor Aleksei Navalni fa any i mig que està la presó per ser el principal opositor al règim polític actual de Rússia.


 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El passat 14 de juny la família i la portaveu d’Aleksei Navalni, l’opositor més conegut al règim de Vladímir Putin, denunciaren la seva «desaparició» de la presó on estava tancat des de feia quasi un any i mig. Ràpidament, els mitjans occidentals se’n feren ressò i les autoritats russes contestaren l’endemà. Ho feren a través de Serguei Yazhan, president de la Comissió de Supervisió Pública, que declarà a l’agència russa de notícies Interfax que «no ha desaparegut. Ha estat traslladat a una colònia de règim estricte, la IK-6, a la localitat de Melijovo».

L’aclariment oficial no tranquil·litzà gaire els seus seguidors i familiars, que temen que acabi mort en circumstàncies no aclarides. No seria el primer. De fet, és tota una «tradició» que els opositors que han arribat a adquirir tanta importància que Putin els hagi vist com un vertader perill han acabat misteriosament morts. Aleksandr Litvinenko, antic agent del KGB, denuncià la corrupció del Kremlin i s’exilià a Londres, on va ser assassinat per enverinament amb poloni el 2006; la justícia europea va concloure que va ser un assassinat «probablement ordenat» des de Rússia. Anna Politkóvskaia, una periodista crítica amb Putin que arribà a tenir una enorme popularitat, fou assassinada d’un tret al cap i mai s’ha investigat qui ordenà la seva mort. Mikhaïl Khodorkovski era l’home més ric de Rússia, fins que s’enemistà amb Putin i denuncià la corrupció general del Kremlin, cosa que provocà que l’acusaren de corrupció i fou condemnat a nou anys de presó. Pitjor va ser el que li passà a un altre multimilionari, Borís Berezovski: quan denuncià la corrupció generalitzada del règim de Putin, s’exilià a Londres, on l’intentaren matar en repetides ocasions fins que el 2013 aparegué mort, penjat, a casa seva. Un altre opositor, Borís Nemtsov, va aparèixer cosit a trets el 2015. El 2018 va ser el torn de l’exiliat a Londres Nikolai Glushkov, trobat estrangulat...

En resum: significar-se com a opositor a Putin té un alt risc. I més a l’actual Rússia, on, a diferència de fa uns anys, el règim ja no dissimula les seves ànsies autoritàries. D’ençà la invasió d’Ucraïna s’han tancat els mitjans crítics principals i s’ha bloquejat l’accés a pàgines web que es desmarcaven de la versió oficial de la «missió especial». El mes de març s’aprovà una nova llei que «regula»la informació amb l’objectiu de «combatre la desinformació» —o sigui, les versions occidentals de la guerra— amb penes de fins a 15 anys de presó. El temor davant la desaparició de Navalni s’entén perquè poc abans havia aprofitat la vista pública d’un recurs judicial, que havia presentat la seva defensa, per expressar que la d’Ucraïna és «una guerra estúpida producte d’un boig», que és «el vostre Putin», digué, adreçant-se als jutges, els quals sentenciaren que no existia motiu per al recurs i confirmaren la pena de presó que està complint.

Navalni. Aleksei Anatólievitx Navalni (Butin, província de Moscou, 1976) és advocat, però sobretot se’l coneix pel seu activisme polític. A partir de 2008 va anar adquirint un creixent protagonisme a Rússia, i des de 2009 també en els mitjans de comunicació internacionals, com a ferotge crític del règim de Vladímir Putin. El 2012, The Wall Street Journal el definí com «l'home que Vladímir Putin tem més». La fama adquirida —el seu bloc al web LiveJournal arribà a tenir un gran èxit— com a activista el portà a ser elegit com a candidat opositor a l’alcaldia de Moscou el 2013. Va obtenir el 27% dels vots, un resultat sorprenentment alt. Només el guanyà el que resultà elegit alcalde, Serguri Sobianin, el designat per Putin. Navalni i el seu equip asseguraren que els oficialistes havien comès frau electoral per evitar la segona volta, en la qual ell hauria tingut moltes més opcions de victòria.

Al capdavant del seu Partit del Progrés, enquadrat en el Consell de Coordinació de l’Oposició Russa, Navalni s’ha convertit durant els últims anys en la cara més coneguda de l’oposició a Putin, al qual ataca sobretot per ser el gran responsable d’haver podrit les estructures polítiques del país. Des de 2011 insisteix que el règim de Putin és «absolutament corrupte» i que el partit oficialista, Rússia Unida, és un grup de «pocavergonyes i lladres». El desembre d’aquell any fou arrestat per primer cop, durant 15 dies, per participar en protestes populars contra el que considerava un frau electoral en els comicis legislatius celebrats poc abans. Una vegada alliberat, parlà davant d’una gernació de 120.000 persones a Moscou, insistint en allò de «pocavergonyes i lladres» per referir-se a l’elit governamental, una definició que va tenir un gran èxit popular. Fou el moment en què començà a tenir problemes seriosos.

En efecte, igual que ha passat amb altres opositors rellevants, els tribunals iniciaren la persecució quan adquirí gran rellevància mediàtica i política, fruit de la qual el 2013 va ser acusat, jutjat i condemnat per malversació de fons —la seva empresa de serveis cobrà de l’Administració de forma suposadament irregular— i fou condemnat a cinc anys de «treball correctiu». El compliment de la pena va ser suspès, però l’any següent hagué de fer front a una nova acusació de la mateixa naturalesa que el portà a l’arrest domiciliari i, finalment, altre cop davant d’un tribunal que el sentencià a altres tres anys i mig —una pena també suspesa d’aplicació a l’espera de la decisió final. Les sospites d’irregularitats en els judicis portaren el seu cas davant del Tribunal Europeu de Drets Humans, el qual sentencià el 23 de febrer de 2016 que s’havia violat el dret de l’acusat a un judici just. A finals d’aquell any l’opositor anuncià que es presentaria contra Putin a les eleccions presidencials de 2018. Tanmateix, la primera sentència judicial, que fou finalment confirmada pels tribunals russos, a desgrat del que havia sentenciat la justícia europea, li ho impediren.

Anna Politkóvskaia, una periodista crítica amb Putin que arribà a tenir una enorme popularitat, fou assassinada d’un tret al cap| Europa Press

Així i tot, el seu activisme no cessà. Tot el contrari: el 2020 ja s’havia convertit en un seriós maldecap continu per a Putin. I més ho fou quan aquell any el criticà, amb un gran ressò social, per anunciar la intenció —finalment aprovada en referèndum— del canvi constitucional que permetria al president seguir en el poder teòricament fins a 2036. El 20 d’agost del mateix any Navalni se sentí malament de forma sobtada durant un vol intern a Rússia. En aterrar ja estava en coma. Un membre del seu equip anuncià al món que havia estat enverinat. Aconseguiren portar-lo a Alemanya per tractar-lo, perquè temien per la seva vida si es quedava a Rússia. Aconseguí recuperar-se i les autoritats germàniques confirmaren que havia estat objecte d’un enverinament amb l’agent nerviós Novitxok —en realitat són diverses substàncies extremadament verinoses i d’altíssima letalitat, que foren desenvolupades en laboratoris soviètics entre 1970 i 1980—, cosa que apuntava clarament a una mà criminal russa. Tothom mirà cap al Kremlin. El govern de Moscou rebutjà qualsevol responsabilitat en l’afer. Segons Amnistia Internacional, hi ha «proves» que agents del Servei Federal de Seguretat —l’antic KGB— «van estar implicats» en l’enverinament.

Tot i que després de recuperar-se se li va aconsellar des de diverses bandes que no tornés al seu país, Navalni explicà que la lluita política l’havia de fer a l’interior i que no podia quedar-se a l’exili, com havien fet altres opositors. Va prendre un vol directe de Berlín a Moscou i quan aterrà fou arrestat. Era el 17 de gener de 2021. Va ser traslladat a la presó per complir la primera pena que li havien imposat, de dos anys i mig, amb l’excusa que, com que no s’haviapresentat a una revisió judicial del seu cas a finals de l’any anterior —quan es tractava l’enverinament a Alemanya—, la suspensió havia estat aixecada. El mes de març d’enguany un altre tribunal decidí el mateix amb l’altra pena i, per tant, la va fer efectiva.

L’horitzó judicial no ha acabat per al principal opositor de Putin. Ell mateix ho explicava —o, millor dit, els seus seguidors a través del seu blog i d’altres xarxes socials— i així ho recollia el passat 18 de gener France 24: «Navalni va escriure que “no sé quan acabarà el meu periple judicial i ni tan sols sé si acabarà del tot”». Es referia a la possibilitat d’una altra imputació, encara més greu: «Em ve una altra (acusació) a sobre: la de ser un extremista i un terrorista». El juny de l’any passat un tribunal dictaminà que la Fundació Anticorrupció —FBK, per les seves sigles en rus— creada per Navalni era «extremista» i la prohibí, seguint el rastre del que havia ordenat el govern el 2019, quan posà aquesta Fundació en la «llista d’agents estrangers» que actuaven al país. Tot això conduirà ben segur a un altre judici, en el qual, segons la normativa legal actual, l’acusat podria ser condemnat almenys a deu anys més de presó.

Durant l’any i mig que fa que està a la presó tant la Unió Europea com Amnistia Internacional i altres associacions a favor dels drets humans han demanat reiteradament a les autoritats russes l’alliberament de Navalni. Sense èxit. Ell no ha cessat en el seu combat per la llibertat política a Rússia. «No em penedeixo de res ni un segon, ho tornaria a fer i ho continuaré fent», explicà a través de les vies que els seus seguidors mantenen obertes. La seva situació ha empitjorat d’ençà de la invasió i guerra d’Ucraïna; no debades el control del règim intenta tapar qualsevol escletxa perquè la seva veritat oficial no tingui cap possibilitat de ser contrastada. Tot i això, Navalni es deixa sentir, a través d’internet: «Per què hem de viure tota la vida amb por i no podem arreglar tot d’una altra manera, més justa?», es demanava recentment, recollia el mitjà francès referit.

El 20 d’octubre passat el Parlament Europeu li va concedir el Premi Sàkharov a la Llibertat de Consciència, cosa que l’esperonejà per seguir en l’activitat opositora. Amnistia Internacional el reconeix com a pres de consciència: «Fou empresonat no per un delicte degudament reconegut (en el dret comparat) sinó per exigir el dret a la participació igualitària en la vida pública per a ell i els seus seguidors, i per demanar un govern que no sigui corrupte». Segons publicava l’any passat la BBC, Navalni compta també amb detractors entre els opositors a Putin, perquè consideren que té llaços amb l’ultranacionalisme rus, cosa que preocupa als liberals. Al mateix temps, els nacionalistes més extrems el veuen com a massa liberal i pro nord-americà —va passar un semestre a la Universitat de Yale el 2010. Ell es defineix com a «nacionalista i demòcrata» i ara com ara, a pesar de patir presó, és la cara més coneguda de l’oposició al règim de Putin.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.