Si us pregunteu què tenen a veure la victòria del feixisme a Itàlia i un article d’opinió sobre línies d’autobusos a Manresa, us respondré que tota la del món. Ambdós casos mostren que els cercles polítics i culturals catalans han renunciat a explicar la realitat des d’un punt de vista propi, és a dir, català i antiespanyolista, i s’han instal·lat en la comoditat d’anar a redós dels debats marcats per qui combrega amb els marcs de pensament que condemnen els catalans a la subalternitat.
De l’alarma causada pel nou govern de Giorgia Meloni a Itàlia tan sols recordaré allò que he repetit manta vegades i que m’ha causat una profunda síndrome de Cassandra, que Catalunya ja va articular una resposta al feixisme, i a les causes que n’han adobat el creixement, amb el projecte nacionalista de l’1 d’octubre. I que en l’etapa marcada per la col·laboració amb la repressió espanyola, l’independentisme polític i cultural ha de seguir promovent aquell marc en què la voluntat d’afirmar-se com a poble va generar l’oportunitat no només de debatre sobre emancipació nacional, feminisme, drets LGTBI, antiracisme i lluita de classes, sinó de materialitzar-ne les conclusions. Catalunya va articular una resposta arrelada a la seva realitat i no reaccionària a la pèrdua de sobirania i identitat que viuen les societats marcades pel neoliberalisme econòmic i el cosmopolitisme cultural, i que a Catalunya han assolit la seva màxima expressió amb la rocambolesca candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern i amb la decadència de Barcelona, per moltes biennals de pensament que organitzi.
És per això que veure les elits polítiques catalanes, des del president Aragonès fins la CUP, avisant que no permetran que passi el feixisme (de Vox i la temudíssima extrema dreta catalana) és adonar-se de fins a quin punt ens aixequen la camisa. L’extrema dreta no deixa de ser el fill bord de les relacions d’opressió que fonamenten les democràcies liberals -el masclisme, el racisme, el classisme, l’LGTBI-fòbia i l’imperialisme- i per tant la seva presència, si és controlada, beneficia el sistema, en presentar-lo com a acceptable en contraposició a la barbàrie feixista. La fermesa de negar-se a declarar davant de Vox en un judici, però fer-ho davant d’una justícia espanyolista, i la de teixir un cordó sanitari al feixisme al Parlament, però deixar que els jutges triïn i destriïn diputats i presidents, és la fermesa del rendit, de qui ja no li queda cap altra llibertat que la d’escollir com ser oprimit. La rendició no s’assumeix, per moltes astracanades repressives que pateixis, sinó és perquè mentalment ja t’has predisposat a assumir-la. Aquesta voluntat, a Catalunya, va molt lligada a l’hegemonia cultural de l’espanyolisme.
És aquí on ens traslladem a Manresa. A un bitllet d’opinió publicat al diari Regió 7 que es queixa de la precarietat del servei de busos Manresa-Barcelona i Manresa-Universitat Autònoma. Menys d’una vintena de línies en un diari comarcal que s’alcen com a recordatori tossut i indignat que la realitat demogràfica del país és més calidoscòpica que la que gent com el productor Alizzz, les creadores del txarneguisme i els neo-lerrouxistes dels Comuns i Ciutadans ens volen fer creure. A Catalunya, els eixos de llengua, classe, ètnia, identificació nacional i lloc de residència estan intricadament entremesclats entre ells, i és per això que entre el catalanoparlant ric, de vuit cognoms catalans, independentista i que viu fora de l’AMB, i el castellanoparlant pobre, de família espanyola, unionista i que viu a l’AMB hi ha tot un mosaic de combinacions que queden amagades per un projecte cultural i intel·lectual que pretén reduir la realitat catalana a una confrontació entre els dos pols, sigui perquè se n’identifica amb l’extrem precari-castellanoparlant (neo-lerrouxisme), sigui perquè s’alça com a identitat mestissa entre els dos (txarneguisme).
El consens polític, mediàtic i intel·lectual neo-autonomista, que inclou bona part de l’independentisme, com a fidel feligrès de l’espanyolisme cultural, hi cau de quatre potes, estenent la catifa vermella a Alizzz i concloent, en molts casos, que és clar que cantar en castellà a Catalunya és fer cultura catalana. Oblidant pel camí que, mentre s’atorga una medalla als Estopa, es programen les produccions en català de dramaturgs catalans a les tantes de la nit a TV3, i es triga mesos a pagar la feina a la Carla Rovira, un dels millors autors de teatre -incloent dones, homes i persones no binàries- que hi ha ara mateix a Catalunya.
És perquè el Premi Camoes, el més distingit de les lletres portugueses, premia a l’autora moçambiquesa Paulina Chiziane, a la vegada que el Terra sonâmbula de Mia Couto és escollit un dels millors llibres africans del segle XX, tinguin l’idioma que tinguin, que el significat de l’adjectiu que acompanya la cultura d’un indret vindrà definit per la geografia o la llengua en la que es produeix, i que la tria d’un o altre aspecte porta associada unes dinàmiques de poder pròpies. En qualsevol país no colonitzat -i que pot haver estat colonitzador- la distinció quan es parla de geografia i quan es parla de llengua és clara; però la colonització dels pobles es basa en la dissolució intencionada de geografia i llengua, a fi que la cultura i llengua del colonitzador acabin substituint les del poble que controla.
És perquè fer cultura en castellà implica inserir-se, volgudament o no, a la poderosa estructura política, econòmica, social i cultural que la sosté, que els artistes catalans que fan art en castellà sempre tindran més oportunitats de sortir de la precarietat, o triomfar als circuits internacionals, que els que ho fan en català. És perquè tothom defineix la seva identitat a partir d’uns discursos socials que el precedeixen, sigui per subvertir-los, sigui per reforçar-los, que visions txarneguistes i neo-lerrouxistes esdevenen, volgudament o no, identitats al servei de l’espanyolisme cultural, a qui ja li va bé presentar els catalanoparlants de comarques -els que van en autobusos sobreocupats i trens que descarrilen- i la indústria cultural en català -la que és incapaç de pagar en trenta dies- com un opressor inclement.
Una lluita antifeixista sincera passa per entendre què diuen aquells bitllets que trobem en les pàgines de tots els diaris comarcals d’arreu del país, perquè el que va faltar per materialitzar un dels pocs projectes que a l’Europa occidental ha plantat cara, a la vegada, a l’imperialisme i a la crisi econòmica, va ser que els líders polítics i de la societat civil independentistes van actuar, i segueixen actuant, segons unes coordenades marcades per la ideologia colonialista que els empresona. Derrotar el feixisme que tan preocupa als nostres polítics passa recordar-los que nosaltres, a Catalunya, ja vam crear un projecte esperançador davant les incerteses del present. I que l’esperança era, i encara és, catalana.