El cap de setmana en què el general Enrique Rodríguez Galindo, cap de torturadors a Intxaurrondo, va morir al llit, i en què el raper Pablo Hasél havia d’entrar a presó per cantar i piular veritats sobre un Rei lladre fugit i uns cossos policials que, en aquell precís moment, estaven apallissant manifestants en contra de la impunitat policial a la localitat andalusa de Linares, la consigna per anar a votar a les eleccions catalanes era evitar l’entrada de Vox al Parlament.
Diumenge, Vox va esdevenir la quarta força política a la cambra catalana. El partit que mai no ha admès crear un grup paramilitar per assassinar dissidència política d’una ètnia oprimida, com a part de l’entramat imperialista-repressiu del qual formava part Galindo, va guanyar les eleccions. Dimarts, representants de les dues forces que van obtenir prou vots com per seguir governant la Generalitat no van fer res més que piular d’indignació quan els Mossos es van emportar Pablo Hasél de la Universitat de Lleida, malgrat gestionar la Conselleria d’Interior i comptar amb la legitimitat popular que atorga que les forces independentistes obtinguessin més de la meitat dels vots.
L’extrema dreta és un recurs al servei de les democràcies (neo)liberals, que té com a finalitat reforçar les relacions de poder que les legitimen. En molts casos, l’extrema dreta no serveix per anar endarrere en la conquesta de drets i llibertats, sinó per no avançar-hi, en obligar les forces disruptives a aliar-se amb les defensores de l’statu quo per blindar uns consensos de mínims. Ho hem vist als Estats Units, on activistes com Angela Davis eren ben conscients que votar Joe Biden frenaria Donald Trump, però no acabaria amb el racisme. Ho hem vist a les eleccions presidencials franceses, on el neoliberal Emmanuel Macron es va imposar en segona volta a la ultradretana Marine le Pen, malgrat que bona part de l’statu quo intel·lectual, mediàtic i polític, incloent el mateix Macron, comença a emprar una retòrica similar a la de la ultradreta per estigmatitzar la dissidència feminista i antiracista.
Ho hem vist, també, a Espanya, on ERC i Bildu van donar suport a la investidura de Pedro Sánchez, del partit dels GAL i del que avala la repressió contra l’independentisme català, sota la consigna que calia evitar un govern de PP, Ciutadans i Vox. A Catalunya, Vox és l’excusa perquè ERC pacti un repartiment de poder amb Madrid, perquè JxC segueixi fent veure que defensa la via sobirana i unilateral, i perquè la CUP alimenti el mite que és possible constituir una Espanya de lluites antifeixistes i republicanes (“gràcies, Pablo, per dir que Puigdemont és un exiliat!).
A Europa, l’extrema dreta ha tornat a créixer en un període històric en què les democràcies (neo)liberals han renunciat a protegir la seva ciutadania. Mitjançant l’acceptació de l’austeritat pressupostària com a via per remeiar la crisi econòmica, la militarització dels cossos de seguretat i l’establiment de vigilància massiva que criminalitza la mera pertinença al propi estat, els estats han abraçat una doctrina neoliberal que ha aprofundit en la precarització i mercantilització de la vida i han creat el caldo de cultiu perquè l’extrema dreta agafi embranzida mitjançant la canalització de la reacció airada de dos segments de la població: aquellis* que pateixen la despossessió i la pèrdua d’identitat com a conseqüència de la globalització i aquellis que volen mantenir els seus privilegis de gènere, ètnia, classe i identitat nacional.
Vox no va crear els GAL. Vox no va aprovar la llei d’estrangeria, que condemna a la precarietat milers d’immigrants. Vox no va establir que la nacionalitat espanyola es transmetés amb la sang, fet que, elecció rere elecció –l’1 d’octubre, també–, deixa sense votar centenars de milers de catalanis. Vox no va modificar a corre-cuita la Constitució per avalar les polítiques d’austeritat. Vox no va aplicar les mesures d’austeritat que van retallar serveis socials, la sanitat, l’educació o els programes d’atenció a la violència masclista. Vox no va intervenir econòmicament, policial i política, la Generalitat, ni va enviar la policia a apallissar votants en un referèndum. Vox no ha condemnat lis presis polítiquis ni ha obligat la Generalitat a denunciar manifestants independentistes. Vox no ha gestionat de forma tan negligent la pandèmia fins al punt de causar la mort de centenars de persones grans que viuen en residències catalanes. Vox no encapçala l’oposició intel·lectual, política i mediàtica a la llei trans. Vox no està promocionant la identitat txarnega i poligonera com a base d’un projecte etno-nacionalista per a Catalunya.
Vox és una amenaça directa a les vides de dones, migrants, independentistes i persones del col·lectiu LGTBI. I com a tal se l’ha de combatre a nivell conjuntural: expulsant de l’espai públic lis sevis representants, com a Vic; desmentint el seu discurs als mitjans; ignorant-lo al Parlament. A nivell estructural, combatre Vox implica deixar de prioritzar lluitar contra la formació, i centrar-se en fiscalitzar l’actuació de la resta de forces polítiques, sigui perquè empren l’amenaça de l’extrema dreta per blanquejar les desigualtats i la repressió que perpetuen; sigui perquè difonen, com en el cas de la transfòbia del PSOE o la catalanofòbia espanyolista dels Comuns, unes ideologies d’odi que, de retruc, legitimen l’ideari de la formació d’Abascal.
En un context en què no demanem explicacions a aquellis que han adobat el camp perquè floreixi, voler aturar Vox és la millor manera de fer-lo créixer.
* Aquest article forma part del projecte de l’articulista d’experimentar amb noves formes de llenguatge neutre. L’objectiu és, per una banda, donar visibilitat a les persones no binàries quan es parli d’elles i, per l’altra, denunciar que el monopoli de l’espai públic i del coneixement per part dels homes ha suposat la transformació del masculí gramatical d’una forma de referir-se en genèric i ‘també’ als homes a una forma de referir-se als homes i, ‘per tant’, a tothom.