Una de les funcions de la ultradreta és apuntalar el sistema polític i social de les democràcies liberals d’occident. Davant de la pèrdua d’identitat i sobirania de les respectives poblacions a causa de les dinàmiques del neoliberalisme global, així com de la presència cada cop més forta a l’esfera pública de l’antiracisme o el feminisme, l’extrema dreta no proposa una alternativa a les estructures de poder, sinó accentuar-ne les vessants més excloents (ètniques, de gènere, etc.). Per combatre-la, els partits del sistema solen triar entre incorporar demandes de la ultradreta, assumir postulats dels moviments progressistes dissidents o bé fortificar els consensos de mínims sobre els quals es basteix l’ordre politicosocial. No són opcions excloents.
A Espanya, l’emergència de la ultradreta no només va lligada a les qüestions exposades, sinó també a la sacsejada que ha suposat l’independentisme català per al règim del 78, l’adaptació de l’imperialisme espanyolista a una època on la sobirania de l’Estat es veu modelada per la pertinença a la Unió Europea. La relació que el règim del 78 ha establert amb les nacions subalternes dins de les fronteres estatals ha estat la de disciplina, control i submissió a canvi de l’obertura democràtica, econòmica i sociocultural que implica ser membre de la UE.
Això ha fet que, en l’estratègia per contrarestar la ultradreta de Vox, el govern de PSOE-Podemos hagi optat per instrumentalitzar la por a la formació d’Abascal per fer que l’independentisme, i les altres nacions subalternes, acceptin el seu model disciplinari sota el xantatge que en vindrà un de pitjor. Es tracta, doncs, d’una aplicació, adaptada a les necessitats de l’espanyolisme, de l’opció de blindar els consensos mínims davant l’embat ultra. En el marc constitucional, l’autodeterminació de Catalunya es redueix a la tria de com vol ser dominada. Sota el govern espanyol més progressista de la història, la repressió contra l’independentisme, la negació del seu dret a decidir i l’assimilació de la seva llengua i cultura segueix avançant; com també ho fan les polítiques racistes, pro monàrquiques i pro íbex.
En aquest sentit, Vox no és una alternativa a Podemos i PSOE pel que fa a l’establiment d’un altre ordre espanyolista, sinó la seva perpetuació per vies més expeditives. O ni això. El PSOE és el partit dels GAL i actualment tenen un ministre acusat d’emparar tortures. En qualsevol cas, cada formació representa un radi diferent de la roda que és el règim del 78. El PSOE en serien els buròcrates; el PP, l’estat profund i bona part de les elits; Vox, la força d’atac; Ciutadans, l’encarregat de qüestionar consensos de la societat catalana com la immersió lingüística; Podemos, els activistes que aprofiten el xoc dels catalans reprimits per oferir-los una dominació més amable. Sota la roda espanyolista, el dilema sobre si s’és més d’esquerres o de dretes que espanyol és descobert en tota la seva artificiositat. Els Comuns van frenar l’ascens d’un alcalde independentista a Barcelona pactant amb un deportador de gitanos. El PSC s’ha manifestat amb Vox quan la unitat d’Espaya perillava de veritat. Al seu torn, JxC, ERC i CUP han emprat el fantasma de Vox per justificar la rendició que implica l’acceptació del model de dominació ofert pel govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias.
Arran de la derrota de l’octubre del 2017, un nou actor ensenya la poteta a l’escenari polític català. El llop. La ultradreta catalana. Perquè se n’entengui la dimensió, compta amb dos regidors a tot Catalunya. Una, a Ripoll. Segons informava Conrad Bosch, la resta de formacions ripolleses van comprometre’s a no pactar ni acordar res ni amb el seu partit ni amb l’altra formació reaccionària que es presentava. L’altre regidor és a Manlleu. Són de partits diferents, que no esmentaré per no fer-los publicitat. A les properes eleccions catalanes, a més del partit amb representació a Ripoll, han manifestat la intenció de presentar-s’hi dos partits reaccionaris més.
La ultradreta independentista ha estat residual a nivell polític i discursiu perquè l’independentisme polític i militant l’ha aïllat i minoritzat. El marcatge ha estat possible gràcies a la consciència antifeixista del moviment, així com per la idea –no exempta de tants biaixos d’ètnia, gènere i classe com es vulgui– que la catalana és una societat oberta. També perquè l’independentisme gasta la moral típica de l’oprimit que creu que ha de ser virtuós per obtenir el mateix que tenen els altres, fet que suposa, per contradictori que sembli, donar més visibilitat a la ultradreta catalana i espanyola.
En primer lloc, perquè el cordó sanitari aplicat a la ultradreta catalana és més ferm que l’aplicat a l’espanyola. Les formacions ultres catalanes de les properes eleccions malviuen de fer soroll a les xarxes socials i a canals de TDT residuals, amb seguidors que es reuneixen al fòrum digital Racó Català. Membres de Vox i periodistes d’ultradreta espanyolistes tenen tribuna a programes de TV3 en horari de màxima audiència, com el FAQS. Gabriel Rufián guanya popularitat entrevistant el xenòfob del PP Xavier Garcia Albiol, al ciutadà anticatalà Arcadi Espada i a l’exdiputada de Vox Malena Contestí. En segon lloc, perquè l’independentisme magnifica la importància de la ultradreta catalana i l’equipara en força i presència a l’espanyola, cosa que causa la seva visibilització a espais on no ha arribat fins ara.
Polèmiques com les del cap de setmana passat, al voltant de l’assistència del vicepresident Josep Costa a una reunió per explorar una llista única on hi participaven reaccionaris, ajuden a donar publicitat a aquestes formacions. Si donem per vàlida la versió de Costa, podem concloure que els errors del vicepresident van ser no saber qui eren els participants a la reunió i no entendre que un vicepresident, en actes polítics, no hi va mai a títol personal. Els mitjans de comunicació havien de verificar les seves declaracions. Malauradament, fa temps que bona part d’ells han decidit o bé ser els fulls parroquials d’un dels tres partits independentistes o bé no ficar-se en merders perquè si no el comissari polític de torn els hi traurà la subvenció, que és el que garanteix que avui en dia tinguem mitjans en català. Així doncs, es van limitar a donar veu a Costa i a Sergi Sabrià, el més vehement a l’hora de demanar la dimissió del vicepresident, i qui dia passa any empeny. Això va perpetuar el clima conspiranoic que tant agrada a l’extrema dreta, malgrat que la polèmica es podria haver despatxat en un tres i no res: si Costa diu la veritat, que no torni a equivocar-se; si menteix, que dimiteixi per validar la ultradreta i tacar la institució del Parlament.
La ultradreta catalana és un espantall llaminer pels partits. Mentre es parli d’ella, no es parlarà de l’homicidi per negligència que suposa la gestió del coronavirus per part de la Generalitat, ni de la repressió que ha infligit als independentistes. Mentre se la magnifiqui, el col·laboracionisme d’ERC amb els poders de l’estat i la gesticulació fèrtil en mots però estèril en pràctiques de JxC passaran com les opcions més raonables per encarar l’alliberament nacional. La imatge dels cupaires Carles Riera i Mireia Vehí fent el mico al programa de Rufián –i en castellà!–, tampoc augura gaires alternatives. L’extrema dreta catalana serà tan minoritària i friqui com es vulgui, però promet dues coses que ara mateix no té l’independentisme: dignitat i voluntat de lluitar per alliberar la comunitat. També té un rudimentari i esbiaixat discurs postcolonial, que és la clau de volta per bastir un projecte independentista capaç de lluitar pel seu objectiu.
La ultradreta catalana, igual que l’espanyola, s’ha d’aïllar, atacar i no reconèixer com a interlocutora vàlida. Això passa per crear una alternativa a ella que no sigui la submissió política i cultural a l’espanyolisme. L’única via per fer-ho és un discurs nacionalista català feminista i antiracista, per neutralitzar la xenofòbia i el masclisme que branden els ultres; que defensi sense embuts la llengua i la cultura catalanes i que sigui descaradament anti-espanyolista.
Això implica canvis de mentalitat significatius al sí de l’independentisme. El moviment ha emprat la repressió envers els seus líders i el moralisme que tots plegats són bones persones per evitar assumir qualsevol responsabilitat política per les decisions preses. Si no es vol que pugi l’autoritarisme, no s’ha de ser autoritari. A banda d’això, calen altres modificacions. JxC ha d’abandonar polítiques neoliberals i classistes que han contribuït a la despossessió de la ciutadania i la seva pèrdua de sobirania sobre béns comuns i de primera necessitat. ERC ha de deixar de creure que no és nacionalista i que Catalunya és un poble unit per valors cívics. Fa anys que s’ha demostrat que aquesta visió tan sols serveix per edificar una societat global que privilegia les elits econòmiques mundials i que imposa una uniformització cultural a favor de les llengües amb més pes. La CUP ha d’entendre que la solidaritat entre pobles sempre és autocentrada. Podemos té sectors anticapitalistes, antiracistes, feministes i queer, però són espanyols. No tenir en compte això pot portar, com ha passat, a aliances que impliquen la renúncia a l’independentisme mentre es manté l’espanyolisme banal.
Per sort, a diferència de Vox i d’altres formacions d’extrema dreta, la ultradreta catalana no compta amb estrategues de la talla d’Steve Bannon ni amb líders carismàtics. Mentre la seva presència al proper hemicicle català és una incògnita, la de l’espanyola és dona per assegurada. La més que probable poca representació de Vox no implicarà un retorn a la Catalunya franquista, sinó que enriquirà la ja variada representació de l’espanyolisme opressor al Parlament català, de la mà del PSC, Ciutadans, Comuns i PP.