Aquesta setmana té lloc a Barcelona la Biennal de Pensament, un esdeveniment celebrat a diversos indrets de la ciutat que aplega intel·lectuals d’arreu d’occident en taules rodones, converses i tallers per debatre al voltant de quatre eixos: ciutat, democràcia, tecnologia i futurs.
A ningú se li escapa que la biennal és un esdeveniment per promocionar l’estratègia programàtica del govern de Barcelona en Comú. Això planteja el dubte de si una cultura promoguda per una institució és una cultura que veu limitat el seu potencial transformador.
En l’itinerari d’activitats sobre democràcia, no n’hi ha cap que esmenti el moviment independentista català, que ha aconseguit mobilitzar un terç de la població catalana en les manifestacions més massives que ha viscut Catalunya en la darrera dècada. Unes mobilitzacions tan o més multitudinàries que el 15M, les Primaveres Àrabs o Occupy Wall Street, formes de protesta que sí que apareixen a la programació. Tampoc hi té un lloc destacat l’embat repressiu de l’estat espanyol, que ha causat la intervenció del Parlament i la Generalitat, ha destituït dos presidents catalans i ha propiciat l’existència de presos polítics, exiliats i milers d’encausats.
De què serveix parlar de democràcia, si no es tracten els fets que, en els darrers tres anys, han contribuït a la seva pràctica desaparició a Catalunya? Podrem fer front a l’autoritarisme, com planteja una conferència, si no tenim en compte que prop de la meitat de la població catalana no ha pogut escollir els seus representants al Parlament català, a l’europeu i al congrés espanyol? Quin missatge de fraternitat –tema d’una altra xerrada– es pot defensar si els organitzadors de la Biennal ni s’han dignat a donar un espai per reflexionar sobre què implica que a qui pensa diferent se li hagi negat el dret a vot i se l’hagi empresonat? De què serveix celebrar una taula rodona sobre antirracisme, si a l’hora de la veritat el vot d’un deportador de gitanos s’accepta per assolir l’alcaldia? De veritat es pot parlar de ciutats inclusives i resilients quan el principal partit a l’alcaldia no va pactar amb la força guanyadora, molt més progressista que el seu soci de govern actual? Quin interès hi ha a parlar de ciutats globals sense prendre consciència de la força centrífuga que exerceix Barcelona envers la resta del país? Es pot plantejar una mobilitat sostenible sense tenir en compte la precarietat dels mitjans de transport públic a Catalunya?
Sense una mirada local i concreta que expliqui la translació a un territori de les dinàmiques econòmiques, culturals i polítiques globals, qualsevol política feminista, antiracista, ecologista i tots els istes de la Biennal està condemnada al fracàs. En massa moments, l’assumpció acrítica dels paradigmes difosos per l’acadèmia anglosaxona, dominant al món, ha creat una imatge desdibuixada dels problemes locals i ha traslladat les inquietuds americanes a indrets on no eren compartides, desviant esforços intel·lectuals de la resolució de conflictes més urgents. Sense l’ancorament a la realitat material local, el feminisme, l’antiracisme i els altres ismes es converteixen en capital simbòlic a l’abast d’una elit cosmopolita que salta de capital en capital fent exactament les mateixes coses a tot arreu. Si bé els ponents són els que finalment determinen, amb les seves explicacions, el contingut d’un acte, els títols i les explicacions dels esdeveniments a la web de la biennal, i l’enfocament de la biennal en sí mateix, són tan genèrics que podrien encaixar en qualsevol certamen que se celebrés a Berlín, París, Londres o Nova York.
Quan se celebren grans esdeveniments, com fires o competicions esportives, es parla de quin retorn econòmic i logístic tenen per a la ciutadania. En el cas dels certàmens intel·lectuals, ens hem de preguntar quina aplicació diària en el dia a dia del públic tenen els coneixements que s’hi difonen. La filòsofa Marina Garcés, participant també a la Biennal, anomena analfabetisme il·lustrat al fenomen pel qual la facilitat d’accedir a gran quantitat d’informació i coneixement no es tradueix en una major capacitat d’incidència política.
En un moment en què s’articulen respostes locals –siguin autoritàries, siguin emancipadores– a la pèrdua de sobirania i identitat que pateixen els pobles com a conseqüència de la globalització econòmica neoliberal i l’homogeneització cultural que comporta, ignorar que la unitat d’Espanya –el seu trencament o manteniment– i la desigualtat territorial a Catalunya són factors que marquen, respectivament i ensems, la qualitat democràtica de la que gaudeixen els barcelonins, el seu futur i el model de ciutat on viuen és oferir una visió de part de la cultura, que la converteix en una mena de poti-poti de temàtiques grandiloqüents que serveixen més per alimentar fantasies autocomplaents de futur que no pas respostes concretes en el present. Aquelles causes emancipadores que s’hi reivindiquen, i els grans professionals que en parlen, passen a formar part d’una propaganda que, en lloc del bé comú, serveixen a l’actor que les promociona. La Biennal de Pensament, més que un remei a l’analfabetisme il·lustrat, corre el risc de convertir-se’n en un símptoma.