Europa viu angoixada per la decisió de l'autòcrata Vladímir Putin de tancar l'aixeta del gas rus. Encara que hi ha estats de l'eurozona que tenen una dependència no massa elevada del combustible del país eurasiàtic i de les reserves acumulades durant aquests mesos d'estiu, la clausura del subministrament tindria un notable impacte en potències econòmiques com ara Itàlia i, especialment, en la locomotora europea, és a dir, en Alemanya. La inestabilitat energètica ha provocat un escenari d'inflació desbocada que durant els primers compassos de l'ocupació russa d'Ucraïna havia apujat els preus de les matèries primeres de manera sensible. En les últimes setmanes, però, s'ha produït una baixada del cost de l'alumini i del blat. Encara més, en els darrers dos mesos el preu del petroli ha experimentat un descens del 21,4%.
En aquest escenari de volatilitat dels preus d'unes matèries primeres necessàries per mantenir el ritme industrial i per emprendre l'anhelada transició ecològica de l'economia, naveguen com autèntics patrons dels oceans les companyies comercialitzadores d'aquests productes, caracteritzades per acumular un poder no gaire conegut i envoltades d'ombres passades en les seues actuacions empresarials. Javier Blas, periodista de l'agència de referència de les notícies econòmiques Bloomberg, i Jack Farchy, reporter del prestigiós diari del món dels negocis Financial Times, han escrit l'obra El mundo está en venta. La cara oculta del negocio de las materias primas (Península, 2022), una cartografia sobre els actors que s'encarreguen en un món globalitzat de connectar els productors d'aquestes matèries amb els seus demandants.
Relacions amb cleptòcrates, al·lèrgia històrica a la transparència, regats als embargaments econòmics, passió pels estats considerats com a paradisos fiscals, devoció per incrementar sense prejudicis morals els seus comptes corrents i una capacitat d'influència portentosa defineixen els grans actors d'una indústria que va observar com d'una de les empreses pioneres van sorgir-ne altres que van ocupar la seua posició al sector. Glencore, al capdavant del comerç de metalls, un dels tres principals comerciants de petroli i amb la consideració de ser un dels majors comerciants de blat del planeta, n’és l'exemple paradigmàtic: «Si bé Glencore domina el comerç de matèries primeres en l'actualitat, en els vuitanta era Marc Rich + CO qui desenvolupava el paper de líder, i als seixanta i setanta era Philipp Brothers. Les tres empreses tenen una connexió quasi familiar: Marc Rich era alt executiu de Philipp Brothers abans de deixar-la per passar a fundar l'empresa que du el seu nom, i Marc Rich + Co va passar a denominar-se Glencore quan els principals executius expulsaren Rich de l'empresa que havia creat».
Trafigura, la segona major comercialitzadora de petroli i de metalls del món, pertany a la mateixa nissaga empresarial. No debades, va ser fundada per un grup de treballadors de Marc Rich molestos per la situació que aleshores vivia la companyia. En el camp del petroli, s'ha quedat en la segona posició per darrere de Vitol, la qual és definida d'aquesta manera pels autors del llibre: «Els seus executius exhibeixen la confiança de l'elit britànica, com correspon a una empresa amb l'oficina situada a uns metres del palau de Buckingham, i que ha tingut durant molt de temps un conseller delegat, Ian Taylor, que era un visitant habitual del número 10 de Downing Street». En l'àmbit de l'agricultura, tanmateix, la corona és per a l'estatunidenca Cargill, una comercialitzadora de cereals propietat d'una família que atresora el privilegi de reunir la quantitat més gran de membres multimilionaris, fins a abastar-ne els catorze.
Els beneficis obtinguts per aquestes companyies han estat espectaculars. En 2019, per exemple, les quatre principals comercialitzadores de matèries primeres van facturar 725.000 milions de dòlars, més que les exportacions d'una potència econòmica com ara el Japó. Marc Rich + Co, de fet, va guanyar tants diners durant la crisi del petroli de 1979 que s'hauria pogut considerar una de les 10 empreses més rendibles dels Estats Units d'Amèrica, així com els beneficis assolits per les tres principals empreses de matèries primeres en la primera dècada del nou segle van superar als gegants més famosos del comerç mundial, com ara Coca-Cola o Apple. La raó d'aquests rendiments extraordinaris fou la voracitat xinesa de matèries primeres per impulsar una transformació econòmica alimentada per la globalització.
Un dels factors, de fet, de la posició crucial que han adquirit aquestes companyies rau en l'espectacular creixement econòmic registrat pel gegant asiàtic. «La industrialització de l'economia xinesa va generar una enorme demanda de matèries primeres. En 1990, per posar un exemple, la Xina consumia la mateixa quantitat de coure que Itàlia. Avui, una de cada dues tones del conjunt del coure que s'extrau del planeta té com a destí les fàbriques xineses. A més, la migració del camp a la ciutat de la població xinesa va fer créixer la demanda d'importacions d'aliments i combustibles», expliquen els autors per remarcar que, arran d'aquest procés, va haver-hi un impuls del comerç internacional que va provocar una enorme pujada dels preus. «En recórrer el món a la recerca de matèries primeres per satisfer la insaciable demanda, les comercialitzadores de matèries primeres ajudaren a forjar noves relacions econòmiques entre la Xina i els països rics amb recursos d'Amèrica Llatina, Àsia i Àfrica», assenyalen.
Abans, però, van donar-se altres factors que van generar l'oportunitat perquè les comercialitzadores de matèries primeres escalaren fins a posicions de poder al món econòmic global. «El primer fou l'obertura dels mercats que abans estaven estrictament controlats, sobretot el del petroli. El domini de les grans petrolieres, conegudes com a les Set Germanes, es va reduir amb l'onada de nacionalitzacions que va assetjar els països d'Orient Mitjà en els anys setanta. El petroli, que fins aleshores havia estat propietat en exclusiva d'una empresa, des del pou a la refineria i la benzinera, podia, de sobte, comercialitzar-se lliurement, i va passar-se dels preus fixes a un mercat lliure. Els líders de l'Orient Mitjà i els de l'Amèrica Llatina tenien petroli per vendre, i els comerciants de matèries primeres feien tractes amb ells de manera indiscriminada. En el procés ajudaren a crear una nova forma de poder global: el petroestat», disseccionen.
L'altra causa fou l'ensorrament de la Unió Soviètica l'any 1991, un fet que va redissenyar una xarxa global de relacions econòmiques i lleialtats polítiques. «Una vegada més, els comerciants de matèries primeres es llançaren de cap, i s'endugueren la llei del mercat a les fins aleshores economies planificades. Enmig del caos, rescataren mines i fàbriques amb problemes i, fins i tot, sostingueren governs sencers. A canvi, s'asseguraren l'accés a certs recursos naturals en condicions extremadament favorables», exposen. L'últim factor que va empentar-los a l'èxit fou el paper creixent de les finances a l'economia global i l'auge del sector bancari des dels anys vuitanta. Si els seus predecessors van trobar-se amb la necessitat de tenir capital suficient per a pagar cada enviament de metalls i de gra, la generació següent de comerciants de matèries primeres podien manllevar diners i comptar amb garanties bancàries, la qual cosa els permetria comerciar amb quantitats molt més grans i concentrar sumes de diners d'una major dimensió.
Al servei de Hussein i Putin
En les múltiples operacions que els comerciants de matèries primeres han desenvolupat marcades per les sospites, van destacar les transaccions petrolíferes amb el dèspota iraquià Saddam Hussein. L’Iraq, després de la guerra del Golf de l'any 1991, va estar sotmès a un embargament petrolier per part dels Estats Units d'Amèrica amb l'objectiu d'evitar una altra aventura militar a Kuwait. Aquell embargament, tanmateix, va provocar una autèntica crisi humanitària per la importància d'aquesta indústria a l'economia del país. Arran la catàstrofe, l'ONU va crear el programa «Petroli per aliments», en el qual l’Iraq tenia permís per vendre el cru al mercat internacional. Ara bé, els ingressos percebuts havien de ser adreçats a un compte a Nova York gestionat per l'organització internacional, encarregada de destinar aquests diners a la compra d'aliments, medicines i altres béns de primera necessitat.
L'entrada de la Xina com a sol·licitant voraç de matèries primeres, però, va canviar el bon funcionament del programa dissenyat per l'ONU. Bagdad va veure l'oportunitat per burlar el sistema i aconseguir ingressos petroliers per destinar-los a altres finalitats. Els funcionaris iraquians van fer llançar el missatge entre els compradors de la necessitat d'abonar un recàrrec si volien continuar rebent els carregaments de cru. Tot i que l'ONU va advertir que la pràctica era il·legal, va haver-hi companyies comercialitzadores que van seguir el joc brut de l'Iraq. D'acord amb un informe de l'ONU redactat per l'excap de la Reserva Federal dels Estats Units d'Amèrica, Paul Volcker, el petroli es comercialitzava gràcies a una xarxa d'entitats constituïdes en paradisos fiscals. Trafigura emprava una empresa ubicada a les Bahames, Vitol a través d'una misteriosa entitat de les Illes Verges i Glencore va confeccionar una ruta per la qual adquirien el petroli a una empresa registrada al Panamà lligada inequívocament a la comercialitzadora.
La recerca de l'ONU va concloure que un col·laborador de la companyia Glencore havia abonat «aproximadament un milió de dòlars» en recàrrecs pels contractes concedits per Bagdad. «Una altra investigació diferent, coneguda com a informe Duelfer, va descriure Glencore com un dels compradors més actius de cru iraquià, i va citar registres iraquians que mostraven que aquesta empresa havia pagat 3.222.780 dòlars en recàrrecs il·legals durant el transcurs del programa 'Petroli per aliments’», complementen a l'obra.
«Al Kazakhstan, Txad i el Kurdistan, el poder financer de les empreses de comerç de matèries primeres va tenir un gran impacte. Però en cap lloc canalitzaren més dòlars a un estat que a Rússia. Probablement, en el procés feren més per ajudar a mantenir a Vladímir Putin en el poder que cap altre actor en el món dels negocis, fins i tot quan el mandatari rus es trobava immers en un conflicte geopolític hostil amb els Estats Units d'Amèrica i Europa», incorporen, per narrar com Ígor Setxin, un poderós confident del president rus que comandava l'energètica Rosneft, va recórrer a Glencore i Vitol per finançar la compra d'una altre empresa per 55.000 milions de dòlars. Ambdues comercialitzadores van aportar 10.000 milions de dòlars i van firmar aleshores l'intercanvi de petroli per préstecs més gran de la història.
Quan Putin va annexionar-se l'any 2014 Crimea i Washington va imposar sancions a personatges influents del Kremlin com ara Setxin, les finances russes, i singularment les de Rosneft, van experimentar perilloses turbulències. Les comercialitzadores de matèries primeres, lluny d'espantar-se, van incrementar el seu suport financer a l'energètica. Encara més, Glencore va possibilitar una altra maniobra empresarial arriscada de Setxin en un context econòmic advers. «Amb l'ajuda de les comercialitzadores, Putin havia aconseguit superar una forta recessió econòmica. Seria exagerat dir que els comerciants de matèries primeres salvaren la carrera política del president rus, però sense cap mena de dubte les seves intervencions hi van ajudar», subratllen. No és d'estranyar, per tant, que Ivan Glasenberg, màxim directiu de Glencore, acudira al futbol amb l'oligarca rus Oleg Deripaska o que el mateix Putin li entregara una medalla pels serveis prestats a Rússia.
Hi ha socis de Glencore, com ara Dan Gertler, que va ser sancionat pels seus presumptes negocis opacs i corruptes amb la indústria minera i del petroli de la República Democràtica del Congo, així com Guennady Timxenko, cofundador de la comercialitzadora Gunvor, per ser membre del «cercle íntim» del president Putin. Els Estats Units d'Amèrica, no debades, van tenir una actitud ferma contra aquells que s'havien saltat els embargaments econòmics que havien imposat o n'havien contribuït amb el seu finançament. És el cas del banc BNP Paribas, qui va pagar una multa de 9.000 dòlars i va estar bloquejat del sistema de pagaments en dòlars durant un any per infringir sancions imposades a Cuba, Iran o Sudan. BNP Paribas era el banc de capçalera de Trafigura.
La democratització de la informació per efectuar negocis, els episodis desglobalitzadors i la retirada dels combustibles fòssils han estat assenyalades com a tendències que podrien complicar el negoci de les comercialitzadores de matèries primeres. «Les prediccions sobre la desaparició de la indústria del comerç de recursos naturals són quasi, amb total seguretat, prematures. Mentre se continuen exportant recursos naturals a tot el món, els comerciants de matèries primeres encara tindran una funció. Per molt que els productors i els consumidors intenten endinsar-se en la indústria del comerç, no tenen massa possibilitats d'igualar la combinació de poder financer i l'agilitat dels comerciants en un futur pròxim. I encara que el canvi climàtic suposa una amenaça per a les matèries primeres que constitueixen la base del negoci dels comerciants, fins i tot els activistes mediambientals més apassionats són conscients que el petroli probablement serà una part fonamental del subministrament energètic durant molt de temps», reflexionen.
«Mentre els mercats no siguen totalment eficients, continuaran enriquint-se, fins i tot sense caminar pel fil entre les actuacions legals i les il·legals, i ho faran aprofitant ineficiències i movent matèries primeres per tot el món en resposta als senyals de preus dels mercats», conclouen per pronosticar el manteniment d'un negoci controlat per actors amb un poder econòmic crucial i amb uns currículums farcits de taques de tota mena.