Nit del 25 de desembre de 1991. El president soviètic Mikhaïl Gorbatxov anuncia la seva dimissió en una intervenció televisada, la bandera soviètica és arriada del Kremlin i és substituïda per la bandera tricolor russa; un fet carregat de simbolisme amb el qual es posa punt i final a set secades d’existència de la Unió Soviètica. Si John Reed va descriure la revolució bolxevic de 1917 com “deu dies que van trasbalsar el món”, es pot afirmar que els esdeveniments que es van produir durant l’any 1991 a la fins llavors Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques van fer trontollar el planeta. I és que, juntament amb la mateixa revolució bolxevic, la Segona Guerra Mundial i la fi dels imperis colonials, la caiguda de l’URSS va ser un dels fets històrics que més impacte va tenir a escala global durant el segle XX, marcant la fi de la Guerra Freda i de l’ordre mundial bipolar que havia existit des de finals dels anys quaranta, amb una competició entre els camps capitalista i socialista, i entre les principals superpotències que dominaven els respectius espais: els Estats Units i l’URSS.
Des del punt de vista rus, l’impacte de la fi del gegant soviètic va tenir unes dimensions colossals a escala política, econòmica, social i també cultural. No és casualitat que el 2005, el president Vladímir Putin qualifiqués la caiguda de l’URSS com la “catàstrofe geopolítica més gran de segle XX”. Aquesta es va produir per un cúmul de causes estructurals i conjunturals, de batalles de poder internes, però també d’alguns errors estratègics que, en última instància, van acabar provocant un escenari de desaparició del gegant soviètic que gairebé ningú no podia preveure quan Gorbatxov va arribar al poder el 1985 i va engegar els seus intents de reforma del sistema. En aquest article s’analitzaran les causes, els esdeveniments històrics, i també les conseqüències i el llegat per a Rússia de la desaparició del gegant soviètic.
La crisi estructural del sistema soviètic
Després dels tímids intents d’obertura encetats per Nikita Khrusxov a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, l’arribada de Leonid Bréjnev a la secretaria general del Partit Comunista de la Unió Soviètica el 1966 va marcar l’inici d’una nova etapa d’estancament. Bréjnev va dirigir l’URSS fins al 1982, i en paral·lel a la consolidació d’una certa prosperitat econòmica i social per a la gran majoria de ciutadans soviètics, va ser durant aquests anys quan es van començar a posar de manifest una sèrie d’indicadors que evidenciaven un esgotament econòmic del sistema. Així, un cop s’havia completat la industrialització i una modernització del país fetes a marxes forçades durant les dècades precedents, a través de grans mobilitzacions de recursos materials i humans i en un context on bona part dels recursos es destinaven a la indústria pesada —especialment al complex militar-industrial— en detriment dels béns de consum, s’esgotaven les fórmules per al creixement econòmic del país.
En paral·lel, l’excessiva burocratització del règim, la corrupció creixent, el progressiu endarreriment tecnològic en comparació amb els països occidentals i la creixent distància quant a desenvolupament social i econòmic en relació amb aquests que es va produir des de finals dels anys seixanta, van provocar un període d’estancament i progressiva decadència. Va ser en aquests anys quan es va produir el sorgiment d’un sector privat a l’ombra del sistema, especialment pel que fa a productes de consum, un mercat negre en el qual participava també una part de la nomenklatura soviètica. Així, a poc a poc es va anar produint una progressiva erosió de l’Estat i una certa desideologització d’aquest, amb un descrèdit progressiu entre l’elit pel que respecte a la ideologia socialista oficial. L’envelliment i l’immobilisme dels alts dirigents del partit i de l’Estat, molts d’ells provinents de l’època de Ióssif Stalin, i la manca de transparència interna, va provocar que no es detectessin aquests primers senyals d’alarma en relació amb la resiliència i les possibilitats de subsistència del sistema a mitjà i llarg termini.
Les reformes i els girs de Gorbatxov
Després de la mort de Bréjnev, i dels curts mandats de Iuri Andrópov i Konstantín Txernenko, l’arribada al poder de Mikhaïl Gorbatxov el 1985 es va caracteritzar per un reconeixement públic de la crisi estructural del sistema en els àmbits tecnològic, polític, econòmic i ideològic. Així, el dirigent soviètic ràpidament va engegar una sèrie de reformes econòmiques (conegudes com a perestroika —‘reconstrucció’— i uksorenie —‘acceleració’—) i polítiques (glasnost —‘transparència’—), orientades a la liberalització, la democratització i a una certa obertura del sistema en diferents àmbits. Unes reformes que sovint es van implementar de forma precipitada i amb freqüents girs de guió, sense una estratègia coherent de fons, generant greus contradiccions internes al si del sistema, i que en última instància van provocar uns efectes no desitjats.
D’entrada, les reformes que ampliaven les esferes de llibertat econòmica, situant a l’horitzó avançar cap a una “econòmica mixta” entre el socialisme i el capitalisme, van derivar en un capitalisme cada cop més agressiu, amb conseqüències nefastes per a la població. Pel que respecte a l’estructura territorial, els canvis concebuts per dotar de més autonomia les quinze repúbliques que constituïen la Unió, van acabar derivant en solucions de caire gairebé confederal.
Després de l’ampliació de la llibertat d’expressió i de premsa, la reforma política de 1988 per a la democratització política es va impulsar a través d’una descentralització del sistema, d’una divisió real de poders i de la introducció de l’imperi de la llei. Institucionalment, això es va articular amb la introducció del Congrés de Diputats del Poble, concebut per ser el principal òrgan de poder del país, amb 2.250 membres, dos terços dels quals elegits per sufragi universal, del qual emanaria un Soviet Suprem de 450 membres. Entre altres funcions, el Congrés de Diputats del Poble tindria la competència d’escollir els màxims dirigents de la Unió a nivell executiu.
Un dels efectes no previstos d’aquestes reformes és que aquest procés reduïa i dessacralitzava l’enorme poder del secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica, un fet que suposava un allunyament de la línia històrica russa de poder centralitzat. En paral·lel, la crítica ferotge al sistema soviètic i l’erosió de la legitimitat d’aquest impulsada des del mateix centre, en base a un nou programa de “socialisme de rostre humà”, implicava també una renúncia a reivindicar la seva grandesa com a potència global, un factor generador d’una part important de l’adhesió social interna al règim soviètic. Així, es va anar creant un buidatge ideològic progressiu des de dins del mateix sistema, que a escala social no va ser omplert per l’adhesió als valors democràtics que es volia impulsar, sinó sobretot per l’auge dels nacionalismes locals, congelats en bona mesura durant dècades de poder centralitzat per part de Moscou.
Precisament, l’any 1988 va marcar l’inici de l’esclat de les demandes territorials i dels moviments independentistes, començant pels casos del Nagorno-Karabakh i Armènia, i dels països bàltics, als quals ràpidament van seguir altres com Geòrgia o Moldàvia. Aquests moviments es van produir a diferents nivells, no només de repúbliques, sinó també territoris autònoms dins d’algunes de les repúbliques.
Amb un poder central cada cop més afeblit i amb menys capacitat política per intervenir-hi i imposar-se des del centre, Gorbatxov va respondre de forma maldestra i sovint improvisada a les demandes i conflictes territorials que començaven a produir-se, amb una combinació de laissez faire i de manca de capacitat de reacció inicial.
Pel que fa a l’economia, com a part de la uskorenie (‘acceleració’) es va dur a terme una massiva emissió monetària destinada a la indústria pesada, desestabilitzant l'economia i provocant una enorme disparitat entre els diners en efectiu i els diners "virtuals". En paral·lel, es va produir una caiguda del treball i en conseqüència de la producció, i interrupcions de les cadenes de subministraments internes, provocant un creixent desabastiment de productes de primera necessitat, especialment aliments, roba i electrodomèstics, la qual cosa generava una sensació de desgovern i de pèrdua de control per part de les autoritats centrals envers la situació econòmica. Aquesta situació es va agreujar per l’extensió d’un cert “egoisme republicà” per compensar el desabastiment, amb acaparament i ocultació de mercaderies i articles de consum per part de les autoritats locals en diferents repúbliques.
De retruc, els efectes negatius de les reformes econòmiques en un context de major obertura política van facilitar, precisament, una contestació i un descontentament social creixents contra Gorbatxov. El desastre de la gestió de l’accident nuclear de Txernòbil i la retirada de les tropes soviètiques de l’Afganistan l’any 1989, després de 10 anys de intervenció militar fallida, van contribuir a fomentar la imatge de crisi múltiple del sistema, a escala interna i també internacional.
Precisament, des del punt de vista de la seva política exterior, l’actuació de Gorbatxov es va caracteritzar per buscar el final de la Guerra Freda amb Occident, amb unes propostes de desarmament i de reducció dels arsenals nuclears, en tant que la carrera armamentista era un dels factors que llastrava les bases de l’economia soviètica (la despesa en defensa de l’URSS a principis dels anys vuitanta se situava entre el 15% i el 25%, en funció dels càlculs). En paral·lel, el líder soviètic actuava a partir d’un approach liberal, entenent la humanitat com una “comunitat de valors universals compartits”, i defensant una “democratització” de les relacions internacionals. De la mateixa manera, defensava una “convergència” de l’URSS amb el món occidental, i la configuració d’un nou sistema global integrat partint d’aquesta unió i generant una nova civilització mundial. Aquesta era una visió absolutament idealista i allunyada de la realitat material, i va néixer amb el pecat original d’entendre que podia ser compartida per part dels Estats Units. A partir d’aquest approach Gorbatxov va adoptar el 1988 la coneguda com a “doctrina Sinatra”, segons la qual els països satèl·lits de l’URSS de l’Europa central i oriental podien fer allò que consideressin convenient. En paral·lel, es va produir una retirada de la presència militar soviètica d’aquests països, i una dissolució del Pacte de Varsòvia. Aquesta és una retirada unilateral portada a terme per una superpotència sense precedents en la història, i que trencava l’ordre europeu establert a la Conferència de Ialta de 1945. En actuar així, Gorbatxov, com a contrapartida, confiava rebre crèdits i préstecs per part de l’FMI per fer front a la maldestra situació financera de l’URSS. En paral·lel, confiava en la “bona voluntat” dels Estats Units, França i el Regne Unit, pensant que el resultat de la retirada soviètica el que portaria era una finlandització de l’Europa central i oriental, amb un statu quo neutral.
Desencadenants: de la crisi multinivell a l’esfondrament
En aquest context de creixent inestabilitat social i política, Gorbatxov es va veure en la necessitat de recuperar part de l’autoritat perduda, reforçar el seu poder i, a través de la creació de la figura del càrrec de president de l’URSS, va mirar de fer un gir de guió, i ser nomenat com a tal per un marge estret per part del Congrés de Diputats del Poble el 1990.
A partir d’aquest moment, i tot i mantenir la retòrica i bona part de les formes democràtiques, la direcció política del líder soviètic es va caracteritzar per una sèrie de tics autoritaris, com ara reprimir de forma sanguinària els moviments independentistes de Letònia i Lituània el 1991, així com la contestació social i creixent tensió interètnica a l’Azerbaidjan el 1990, amb intervencions militars per part de les forces soviètiques que van provocar múltiples víctimes mortals. Una tendència que ja s’havia posat en pràctica a mitjans de 1989, amb una intervenció militar contra manifestants independentistes a Geòrgia que va provocar desenes de morts. Aquests fets van provocar una reacció social antiautoritària, amb mobilitzacions massives també a la capital soviètica, Moscou.
En aquest context és quan pren cada cop més força el factor que en última instància tindria una importància cabdal en la desaparició de l’URSS: el paper de Boris Ieltsin. Després d’haver estat promogut políticament pel mateix Gorbatxov pocs anys abans, Ieltsin a poc a poc es va anar erigint com a crític i principal opositor intern de Gorbatxov i dels fracassos de la perestroika. Amb un estil fortament populista, Ieltsin ràpidament va saber interpretar el pols dels carrers fent política des d’allà mateix, amb nombroses apel·lacions directes a la població, i va inaugurar una manera de fer comunicació política totalment innovadora per a l’època.
Des de 1990, Ieltsin es va posar al capdavant d’un grup social format per funcionaris i intel·ligència de segona línia, agrupats sota el moviment electoral DemRossia (Rússia Democràtica), amb l’objectiu de conquerir institucions de la República Socialista Federativa Soviètica de Rússia (RSFSR) —creades igual que a la resta de repúbliques com a part de les reformes— i exercir de contrapoder a Gorbatxov dins de la mateixa URSS, a fi de fer-se amb el control dels recursos dins del territori rus.
I és que, de fet, no van ser els nacionalismes perifèrics els que van fer trontollar els fonaments del poder de l’URSS. Es podria haver preservat una Unió amb unes nou repúbliques, totes menys els Bàltics, Geòrgia, Armènia i Moldàvia, les úniques que advocaven obertament per la independència. Durant els darrers anys, el principal factor desestabilitzador van ser precisament les dinàmiques i les lluites de poder internes a la mateixa Rússia. Així, paradoxalment, la principal amenaça de la supervivència de la Unió venia precisament des del cor d’aquesta. En aquest sentit, un cop DemRossia va passar a tenir el control de la cambra de diputats de la RSFSR, el juny de 1990 aquesta va votar una declaració de sobirania de Rússia, gairebé per unanimitat, en la qual afirmava el seu dret a sortir de l’URSS, i que en cas de col·lisió amb la legislació de la RSFSR, les lleis de l’URSS no tindrien validesa a Rússia.
Seguint el plantejament populista de Ieltsin, la declaració de sobirania incloïa el compromís amb el fet de “garantir a cada persona el dret inalienable a una vida digna”. Aquesta idea va generar expectatives entre la població russa, cada cop més afectada per les dificultats econòmiques, i part de la qual va veure en un “retorn a Rússia” una esperança davant d’una situació de desastre cada cop més generalitzada. Junt a la lògica de lluita de poder, les expectatives econòmiques dels nous empresaris russos que anaven sorgint també van tenir un paper clau en el desmantellament de l’URSS. En paral·lel, Ieltsin donava suport tàctic als nacionalismes perifèrics, i va signar diversos acords unilaterals amb altres repúbliques, incloent-hi els països bàltics, amb l’objectiu d’anar buidant de poder el centre per la via dels fets consumats.
A principis de 1991, Gorbatxov va fer el darrer intent per redreçar i reestructurar territorialment l’URSS, a partir del Nou Tractat de la Unió, negociat amb els líders de les nou repúbliques no obertament independentistes, per a la creació d’una estructura federal sota la denominació d’Unió d’Estats Sobirans. Aquesta proposta es va sotmetre a referèndum als territoris d’aquestes nou repúbliques (Ucraïna, Bielorússia, Rússia, Azerbaidjan, i les cinc repúbliques de l’Àsia Central), amb un resultat de 76% a favor de la proposta.
Cop d’estat fallit l’agost de 1991 i punt i final
El 20 d’agost era el dia previst perquè els líders de les nou repúbliques i Mikhaïl Gorbatxov signessin l’Acord de la Unió per a una nova estructura federal i aquest passés a implementar-se. Tot i que el tractat era precisament un intent de salvar la Unió, els sectors més conservadors i de “línia dura” del règim soviètic van témer que aquest fes envalentir diverses repúbliques a seguir l'exemple de casos com Lituània i pressionar per una completa independència. Així, un grup de membres de govern soviètic, líders del Partit Comunista de la Unió Soviètica i membres del KGB, van dur a terme un intent de cop d'estat entre el 18 i el 21 d’agost, deposant breument Mikhaïl Gorbatxov (el qual es trobava de vacances a Crimea), i van intentar prendre el control de país. L’intent de cop d’estat va fracassar, en tant que no va aconseguir mobilitzar suficients adeptes entre les forces armades, i gràcies a l’oposició que aquest va trobar a Moscou, liderada precisament per Boris Ieltsin.
L’intent colpista va arruïnar l’Acord de la Unió i, en deixar fora de joc gran part de les institucions centrals de l’Estat soviètic (desacreditades bé per haver participat de l’intent colpista o per haver-se mostrat passives davant d’aquest), en última instància va precipitar el final de l’URSS. I és que, precisament, el principal beneficiari del cop d’estat fallit va ser Boris Ieltsin, ja que a partir d’aquell moment van desaparèixer els darrers obstacles que tenia per fer-se amb el poder total a Rússia.
Durant els dies i setmanes posteriors al cop, es van succeir les declaracions d’independència de gairebé totes les repúbliques, i l’URSS va passar a ser una carcassa cada cop més buida de cap tipus de poder real, amb unes institucions que passaven a ser controlades per les respectives autoritats republicanes als territoris dels nous estats independents que anaven sorgint. Gorbatxov seguia sent nominalment el president de l’URSS, però cada cop es feia més evident que era un president d’un estat en procés d’extinció.
El cop de gràcia van ser els Acords de Belaveja, signats a Bielorússia el 8 de desembre de 1991 entre els màxims representants de les repúbliques russa (Boris Ieltsin), ucraïnesa (Leonid Kravchuk) i bielorussa (Stanislav Shushkévich), els quals posaven fi a l’URSS a escala legal. Així, des d’un punt de vista jurídic, la dissolució de l’URSS va ser signada per part dels tres estats que, almenys sobre el paper i de forma oficial, la van fundar el 1922. Mikhaïl Gorbatxov va anunciar la seva dimissió en una intervenció televisada la nit del 25 de desembre, moment en el qual es va arriar la bandera roja del Kremlin.
El dia després: la Rússia de Boris Ieltsin
A finals de 1991 i principis de 1992, la situació de la recent independitzada Federació Russa i de la resta de 14 noves repúbliques independents era de col·lapse econòmic i fragmentació del poder polític, escassetat de productes, racionament creixent i hiperinflació. Amb un sistema de producció interconnectat a escala territorial, com era el soviètic, amb parts de les cadenes de producció repartides entre diferents repúbliques, la desconnexió territorial interna va provocar el tancament de moltes fàbriques, i va enviar milions de persones a l’atur. En el cas de Rússia, la inestabilitat institucional, la crisi humanitària i el desgovern territorial va portar a la memòria de molts russos el concepte de “temps foscos” (Smútnoie vrèmia). Així és com són conegudes les èpoques de la història russa en les quals es dissol la tradicional verticalitat de poder, regna el desgovern i el caos, i Rússia pateix ingerències per part de potències estrangeres, especialment l’època entre 1598 i 1613 abans de l’arribada al poder de la dinastia Romanov, o el període convuls entre 1914 i 1922, entre la Primera Guerra Mundial, la Revolució Bolxevic i la Guerra Civil Russa. Tot i així, tenint en compte que la fi de l’URSS no va generar cap gran guerra entre repúbliques —els únics conflictes territorials que es van produir van ser al Caucas, a Transnistria i al Tadjikistan—, i que el Kazakhstan i Ucraïna van acabar cedint a Rússia les parts de l’arsenal nuclear soviètic que havien quedat al seu territori, es pot dir que des del punt de vista de la potencial conflictivitat el final de l’URSS va ser relativament tranquil·la, especialment si es compara amb el que durant aquells anys s’estava produint als Balcans.
Durant els anys vuitanta, el somni de part de la nomenklatura soviètica era convertir-se en propietària, per així poder enriquir-se. Així, si un dels primers objectius del règim soviètic des de principis dels anys vint havia estat estendre i universalitzar la identitat de la classe obrera, les noves autoritats de la Rússia independent van fomentar la creació d’una classe social de propietaris, de forma forçosa i precipitada, i amb uns costos enormes per a la població. A Rússia, i de la mateixa manera que en altres indrets de l’antiga Unió, el procés de canvi d’una economia planificada a un capitalisme es va portar a terme de manera traumàtica, amb l’aplicació d’una sèrie de reformes econòmiques radicals en un espai molt curt de temps, d’acord amb les receptes de la teràpia de xoc pregonada pels defensors del neoliberalisme de l’Escola de Chicago, molt influents a Moscou i altres capitals de l’antic territori socialista durant aquells anys. De fet, gran part d’aquests acadèmics i assessors van ser directament autors o coautors de la nova legislació que s’anava aplicant. D’aquesta manera, liberalitzacions de preus, privatitzacions massives i contenció pressupostària es van convertir en els tres grans dogmes, l’aplicació dels quals va comportar a Rússia conseqüències nefastes sobre l’economia nacional i la població, amb una caiguda del PIB rus de prop del 60% durant els anys noranta.
Davant la creixent inestabilitat social que van generar les reformes neoliberals, aquestes van haver de ser aplicades fins i tot per la força de les armes. Boris Ieltsin va ordenar l’estat d’excepció el 1993 i el posterior bombardeig de la Duma (el parlament rus), com a resposta a la negativa de la gran majoria de parlamentaris —una amalgama de comunistes i nacionalistes russos— a continuar donant carta blanca al president en l’aplicació de les seves mesures. Durant aquests episodis, Moscou va comptar en tot moment amb el suport de Washington i de la premsa occidental, qualificant el bombardeig de la Duma com a “Victòria a la vista per a la democràcia” (The Washington Post) o “Rússia escapa del retorn al calabós del seu passat” (The Boston Globe), mentre que la Casa Blanca emetia declaracions de l’estil “Els Estats Units no donen suport fàcilment a la suspensió de parlaments, però aquests són temps extraordinaris”, per boca del seu secretari d’Estat Warran Christopher.
A partir d’aquell moment, amb la redacció d’una nova Constitució exprés per l’equip de Ieltsin i la seva posterior ratificació en un referèndum ple d’irregularitats, Rússia es va convertir en l’estat formalment ultrapresidencialista que és encara avui, i el Kremlin va passar a tenir les mans lliures per continuar aplicant la seva agenda neoliberal.
Vistes amb perspectiva històrica, aquelles reformes van deixar un panorama desolador, enfonsant el país en la misèria. El 1998, més del 80% de les granges russes estaven en fallida i 70.000 fàbriques estatals havien tancat. Mentre que el 1989 hi havia a Rússia 2 milions de persones que vivien amb menys de 4 dòlars al dia, el que llavors es considerava el llindar de la pobresa, a mitjans dels noranta aquesta xifra havia crescut fins als 74 milions, el 50% del total de la població, d’acord amb xifres del Banc Mundial. D’aquests, uns 37 milions es trobaven el 1996 en una situació de pobresa desesperada.
El nombre de drogoaddictes es va multiplicar per 900 de 1994 a 2004, arribant a més de quatre milions aquell any, la majoria heroïnòmans. L’any 1995, al voltant de cinquanta mil russos eren portadors del VIH, xifra que es va doblar en dos anys, arribant a un milió deu anys més tard, segons la UNAIDS. Pel que fa al nombre de suïcidis, el 1994 se’n van produir el doble que el 1986, mentre que els crims violents es van multiplicar per quatre durant aquest període. Es calcula que en total, des de 1992 fins al 2006, ni més ni menys que 6,6 milions de persones van morir a Rússia de manera directa o indirecta com a conseqüència de les mesures de xoc impulsades per Ieltsin. Un autèntic genocidi econòmic, perpetrat a fi de destruir les estructures socialistes i posar les bases d’un capitalisme de casino al país.
Tot i la duresa cada cop més extrema de les condicions de vida per a milions de russos, la por de la població a un caos encara major, i incús a una guerra civil (els records d’un passat traumàtic també van entrar en joc) van promoure una certa passivitat i acceptació del nou statu quo per part de la població. A part d’una immensa majoria de perdedors, aquest nova situació va comptar també amb un grup molt selecte de guanyadors, que van acumular immenses quantitats de riquesa com a conseqüència de la venda a preu de saldo de gran part del patrimoni públic. En paral·lel, l’Estat va perdre parcialment el monopoli de la violència, amb un boom de la delinqüència i la inseguretat que va provocar un auge de grups de seguretat privats, formats per exmembres de les forces armades o dels cossos de seguretat de l’Estat, els quals molt sovint rivalitzaven i es feien la guerra entre ells al servei de determinats interessos corporatius.
Entre 1992 i 1994, els ministres de Ieltsin van transferir grans quantitats de diners públics de manera irregular a bancs privats de recent creació en mans de nous empresaris o antics membres de la nomenklatura soviètica. Posteriorment, l’Estat contractà els mateixos bancs per portar a terme les subhastes per a la privatització de camps de petroli, mines, empreses estatals i altres actius públics. Els bancs les portaven a terme, però a la vegada hi participaven utilitzant els diners que havien rebut del mateix Estat, amb la qual cosa sempre es feien amb els actius atesa la manca de competidors durant el procés, i sempre a un preu molt inferior al de mercat. D’aquesta manera, els propietaris d’aquests bancs es convertiren en nous posseïdors dels antics béns públics, mitjançant un procediment diabòlic en el qual el poble rus, involuntàriament, posava els diners per al saqueig del seu propi país.
És així com sorgiren els anomenats “oligarques”, nous propietaris de la gran majoria de les 240.000 antigues empreses públiques que es van posar a la venda durant la primera meitat dels anys noranta. En total n’eren set, tots ells homes, entre els quals es calcula que van arribar a acumular durant aquells anys una quantitat de riquesa equivalent al 50% del total del PIB nacional, creant immenses corporacions monopolístiques com ara Yukos, Sidanko, Norilsk Nickel, etc., les quals tancaven la porta a qualsevol tipus de competència. Amb aquesta reduïda elit empresarial controlant fermament els béns clau del país, gradualment van obrir-los als inversors estrangers, com ara Shell o BP, que van adquirir porcions importants obtenint uns beneficis substancials.
Amb el segon mandat de Ieltsin assegurat a les eleccions de 1996, els interessos corporatius dels oligarques quedaven protegits i es mantenia la seva impunitat (i la del mateix president). Amb la debilitat del Kremlin i el caos econòmic i social en què estava sumit el país, la influència política dels oligarques va anar en augment fins al punt que Ieltsin esdevingué un polític titella a les seves mans, la funció principal del qual era protegir els interessos d’aquesta nova elit de poder. Durant aquells anys, també van ser freqüents les seves aliances amb grups mafiosos per tal de protegir la seguretat física de les seves propietats i eliminar possibles rivals o adversaris.
Pel que fa a la seva política exterior, Boris Ieltsin es va mostrar encara més radical que Gorbatxov en les aspiracions poc realistes d‘unir Rússia amb Occident, plantejant-se inclús una possible integració del país a l’OTAN. Així, especialment durant els seus primers anys de mandat, Ieltsin aspirava a esdevenir el número 2 de la comunicat occidental, després dels Estats Units. Tot i les bones formes, i l’aparent bona sintonia entre Clinton i Ieltsin, Washington percebia Rússia com un país en declivi i vençut; per tant no hi havia cap incentiu a cedir davant de cap de les demanes substancials plantejades per Moscou, i menys encara a atorgar-li un tracte d’igual a igual. En paral·lel, el fet que les autoritats russes percebessin com a prioritat la construcció de la “democràcia” (sobre el paper) i el capitalisme al país va provocar que la defensa de l’interès nacional en política exterior quedés relegada a un segon terme. Quant a la imatge internacional, la incapacitat de les forces russes per imposar-se als independentistes txetxens a la guerra de 1994-1996, esdevenint un territori independent de facto des de llavors i fins al 1999, va contribuir a projectar una imatge de la Federació Russa com a estat gairebé fallit.
Vladímir Putin i el canvi de tendència
La situació a Rússia va canviar radicalment a partir de l’arribada de Vladímir Putin al poder a principis de l’any 2000. Com ja havien fet el 1996, durant la campanya electoral de l’any 2000 els oligarques van gastar ingents quantitats de diners per assegurar l’elecció del dofí de Ieltsin com a nou president, confiant que seria tan fàcil d’instrumentalitzar com ell. Tanmateix, pocs podien imaginar-se que el tarannà de Putin seria completament diferent.
Ja el juliol de 2000, Vladímir Putin convocà tots els oligarques a una reunió al Kremlin que ha passat a la història, en la qual va deixar clares les noves regles del joc i marcà les línies vermelles que des de llavors ja no es podien creuar. A grans trets, els va fer acceptar el pagament d’impostos, la fi de l’evasió fiscal, la reinversió dels beneficis empresarials a la mateixa Rússia i, el més important, el final dels jocs polítics. Tots ho van acceptar, excepte tres: Vladímir Gusinski, que va ser desposseït del seu imperi mediàtic; Borís Berezovski, que es va haver d’exiliar a Londres i va morir en circumstàncies encara no resoltes el 2013, i Mikhaïl Khodorkovski, empresonat des de 2003 fins al 2013 acusat d’evasió fiscal, i exiliat a Suïssa des de llavors. En paral·lel, Putin va iniciar una recuperació per part de l’Estat d’algunes de les empreses energètiques que havien estat privatitzades, com ara la petrolera Yukos de Khodorkovski, i les va posar de nou al servei dels interessos de l’Estat.
Amb el seu cop de puny sobre la taula l’any 2000, Putin va posar les bases per restablir el poder perdut pel Kremlin durant els anys noranta, reconduint la situació econòmica (en bona part també gràcies a l’increment del preu dels hidrocarburs) i recuperant la iniciativa política a mans del Govern rus. Així, l’Estat rus i els interessos nacionals es van tornar a situar per damunt dels interessos del poder econòmic del país. Pel que fa a la qüestió territorial, ja com a primer ministre el 1999 i posteriorment com a president, sota el mandat de Putin es va recuperar el control sobre Txetxènia per la via militar, a través d’una segona guerra que de nou va provocar desenes de milers de morts i de desplaçats. En paral·lel, els ingressos per les exportacions d’hidrocarburs van permetre al Govern rus iniciar una modernització de les forces armades.
Allunyar-se de la seva tradició històrica de sistemes polítics jeràrquics, centralitzats i de la verticalitat del poder necessària per governar un imperi territorial, va portar l’URSS i Rússia durant el final dels anys vuitanta i durant els noranta a una situació de caos i desgovern, amb conseqüències catastròfiques per a la població. El caos viscut llavors és encara molt present entre bona part de la població, i tot i la contestació interna actual i el paper que tenen figures com ara Aleksei Navalni, a mitjà termini és poc probable que es produeixi cap canvi al país que no vagi en la direcció de reforçar encara més l’autoritat del Kremlin.
Pel que fa al vessant internacional, en el moment de la seva investidura com a president a principis del 2000, Putin va adoptar una línia en política exterior continuista amb l’anterior, que buscava fomentar el paper de Rússia com a aliat d’occident. En conseqüència, el president rus va ser el primer líder mundial a oferir suport a Washington en la seva lluita antiterrorista arran dels atemptats de l’11S, proporcionant informació sobre infraestructura, localització de terroristes i bases logístiques i d’entrenaments a l’Afganistan, i oferint també l’ús dels espais aeris de Rússia i dels països centreasiàtics per als avions de l’OTAN. Al mateix temps, Rússia va obrir les portes a l’ús de bases militars a l’Àsia Central per a forces dels Estats Units.
Paral·lelament, Putin va decidir tancar les bases russes a Cuba i al Vietnam, dues reminiscències de la Guerra Freda. Tot i aquesta disposició a cooperar amb els EUA i l’OTAN, el cert és que de bon principi Moscou es va anar trobant amb una sèrie de gestos poc amistosos que deixaven entreveure que Occident no comptava amb Rússia com a soci estratègic fiable, uns fets que segons Moscou van anar dinamitant les relacions entre Rússia i els EUA, sobretot en l’àmbit de la seguretat.
En primer lloc, l’expansió de l’OTAN a l’Europa central i de l’Est, amb la inclusió de nou nous membres entre 2004 i el 2009, va ser interpretada pel Kremlin com un reforçament dels instruments d”unilateralitat col·lectiva” i de la “mentalitat de bloc”. Aquesta inclusió d’antics membres del Pacte de Varsòvia a l’OTAN fins a arribar a les fronteres amb Rússia va trencar un dels compromisos fets a Gorbatxov com a condició perquè l’URSS acceptés la reunificació d’Alemanya.
En segon lloc, per a Moscou la qüestió més delicada va ser el desplegament de l’escut antimíssils de l’OTAN en territori europeu, una tercera àrea de posició del sistema nord-americà de defensa antimíssils. Com a resposta, entre altres mesures Rússia ha desplegat, durant els darrers anys, míssils Iskander a l’enclavament de Kaliningrad.
En tercer lloc, durant els darrers anys, el Kremlin ha anat denunciant el que considera com a episodis d’ús unilateral de la força sense autorització del Consell de Seguretat de l’ONU. En concret, es refereix a episodis com ara els bombardejos de l’OTAN contra Iugoslàvia el 1999, la intervenció a l’Iraq el 2003 o la de Líbia el 2011, la qual, tot i rebre el suport de la Resolució 1973 del Consell de Seguretat, va anar molt més enllà de la imposició d’una No-Fly Zone, i es va convertir en una intervenció militar a gran escala des de mar i aire, que en última instància va provocar la caiguda de Gaddafi. El Govern rus veu aquestes intervencions amb preocupació, entenent que afecten l’estabilitat i la seguretat regional i inclús global, enfortint les amenaces terroristes i l’extremisme religiós sobretot en el context d’un ja de per si inestable Orient Mitjà, una zona molt propera a la frontera russa del Caucas.
En la mateixa direcció, tot i les múltiples ofertes fetes per Rússia per establir una col·laboració d’igual a igual entre l’OTAN i la Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva (organització politicomilitar que agrupa Rússia, Armènia, Bielorússia, el Kazakhstan, el Kirguizistan i el Tadjikistan), l’OTAN sempre s’ha negat en rotund i ha preferit signar acords amb els seus membres de manera individualitzada, intentant minimitzar el paper d’aquesta organització. Moscou percep aquesta actitud com un menyspreu al seu paper com a actor principal en afers de seguretat a l’antiga òrbita soviètica. Tampoc no va ser vist amb bons ulls al Kremlin el suport dels EUA a les conegudes com a “revolucions de colors” a Geòrgia (2003), Ucraïna (2004) i el Kirguizistan (2005).
En aquest sentit, la històrica intervenció de Putin a la Conferència de Seguretat de Munic de 2007 va marcar un abans i un després. En aquella ocasió, per primera vegada el president rus va formular crítiques obertes i molt contundents al paper dels EUA i de l’OTAN com a màxims responsables de crear un clima internacional en el qual, segons les seves paraules, ningú no pot sentir-se segur. També, el president rus va formular per primera vegada una defensa oberta d’un ordre global multipolar.
Des de llavors, Rússia ha tingut un paper més assertiu a escala internacional, començant per la seva reacció a l’ofensiva georgiana sobre Ossètia del Sud, que va provocar la guerra russogeorgiana de l’estiu de 2008, el veto conjunt amb la Xina a la intervenció militar dels EUA a Síria l’any 2013, l’ofensiva aèria en suport a les forces d’Al-Assad iniciada el 2015 o l’annexió de Crimea i el foment de la rebel·lió militar a l’est d’Ucraïna en resposta al Maidan i al cop d’estat contra el president Ianukóvitx el 2014. Com a resposta a les sancions econòmiques, a la militarització de l’Europa central i oriental i a la creixent hostilitat amb Occident dels darrers anys, últimament Moscou s’ha anat reorientant estratègicament cap a la Xina, especialment pel que fa a la cerca de suport financer xinès i als acords en l’àmbit energètic.
El llegat de l’URSS i el nou paradigma global
Des d’un punt de vista ideològic, el final de l’URSS va provocar un fort impacte i anys de desorientació en bona part de l’esquerra global, en perdre el gran referent global que hi havia hagut durant el segle XX pel que fa a conquestes per a la classe treballadora, especialment quant a drets socials i econòmics. De fet, la fi de l’URSS va anar acompanyada d’una acceleració dels programes neoliberals en diversos països occidentals i en altres zones del món, a partir del conegut com a “Consens de Washington”, en tant que s’esvaïa el fantasma d’una revolució proletària, una por per part dels règims imperants que va ser clau per a la construcció d’estats del benestar durant els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial.
Quant a Rússia, un cop superada la crisi històrica iniciada a finals dels vuitanta, es pot dir que avui el país ha recuperat un estatus com a territori plenament sobirà i autosuficient, tenint en el manteniment d’aquest estatus de “gran potència” la seva principal prioritat, la qual considera indispensable per a la defensa del seu interès nacional. Així, Moscou ha fet del tractament entre potències en clau d’igualtat i de reciprocitat un dels seus principals objectius, especialment pel que fa a la Xina i els EUA.
Trenta anys després de la caiguda de la Unió Soviètica, en el marc d’un món que finalment ha esdevingut multipolar, la Rússia de Putin vol mantenir-se com a pol independent i autònom en aquest nou paradigma, basat en la mesura del possible en la predictibilitat i l’estabilitat estratègica entre potències. Així, una de les línies vermelles de Moscou és el reconeixement per part d’altres actors de Rússia com a potència hegemònica regional a l’espai exsoviètic, i amb capacitat de codecisió i cogestió dels afers globals, al mateix nivell que altres pols. Precisament, durant els darrers anys, els seus principals conflictes amb Occident han vingut per accions dels EUA i la UE en l’àmbit postsoviètic, segons una lògica que Moscou considera com de suma zero.
Per acabar, la història de l’URSS i de la Federació Russa dels darrers trenta anys ha contribuït a l’evolució i configuració dels successius ordres globals. Així, s’ha passat d’un paradigma bipolar, en el qual l’URSS tenia un paper preponderant i protagonista juntament amb els EUA, a un món unipolar, un cop l’URSS va desaparèixer i Rússia no estava en condicions ni tenia la voluntat ni la capacitat de rivalitzar amb els EUA; i finalment a un nou ordre multipolar, fomentat per l’ascens de la Xina, el de diverses potències regionals i també per la tornada de Rússia al tauler global com un dels principals actors pel que respecta a la projecció de poder exterior. Així, quan es compleixen tres dècades de la fi del gegant soviètic, i tot i les seves carències estructurals a escala econòmica, demogràfica o tecnològica en comparació a la Xina i als EUA, és d’esperar que durant els propers anys la Federació Russa tingui com a prioritats continuar tenint un paper principal en els afers globals, i en la consolidació del nou ordre mundial multipolar caracteritzat precisament per una creixent competició i confrontació entre la Xina i els EUA. Un marc que, de retruc, permet a Rússia exercir el rol de “tercera opció” des del vessant diplomàtic i en el camp de la defensa per a molts països, especialment a l’Àsia, l’Àfrica i Llatinoamèrica.