-Assistim a una escalada de preus com feia dècades que no es veia. Al juny, a Espanya la inflació va pujar al 10,2% i a l’Eurozona al 8,1%. La pujada de preus, que primer ens van dir que seria transitòria, ha acabat consolidant-se. Durant quant de temps són sostenibles aquestes taxes d’inflació?
Començo la meua resposta amb una pregunta: quant pensava la societat espanyola que podria aguantar un confinament a meitat de març de 2020? Ningú hauria imaginat que estaríem tres mesos confinats i molts altres mesos de restriccions i que seríem capaços de suportar-ho. I, no obstant això, ho vam suportar. Certament, aquesta inflació té unes característiques extraordinàries. Aquesta és una inflació per xoc d’oferta. Bàsicament, a causa de l’encariment dels productes energètics i també d’algunes matèries primeres i de productes alimentaris. En el primer cas, l’encariment dels productes energètics és producte de la guerra a Ucraïna. Quant a l’encariment de les matèries primeres, es tracta d’un fenomen que ja arrossegàvem, perquè hi ha unes demandes de productes escassos. A això cal sumar la ruptura de les cadenes de distribució degut a la pandèmia. Per tant, assistim a una inflació per xoc d’oferta i això no té res a veure amb un xoc de demanda, com ha passat en altres moment de la història. La realitat és que, mentre hi haja guerra, tenim el risc que la inflació no només no es reduïsca sinó que fins i tot s’incremente. Els possibles talls d’enviament de petroli per part de Rússia podrien aguditzar l’increment dels preus. Si avui la meitat de la inflació és explicada pels increments dels costos de l’energia, tenim servida una crisi inflacionària més llarga del que podíem preveure fa tres o quatre mesos.
-Episodis inflacionaris anteriors poden tenir comparació amb l’actual?
En línies generals, la situació que vivim ara no es pot comparar amb els episodis dels setanta, tot i que és cert que, quan es va produir el tall radical d’embargament de petroli a Occident per la guerra entre Israel i palestins, es va produir un augment notable dels preus de l’energia, que van pujar molt més del que ha pujat en aquesta ocasió. Tanmateix, també hi havia altres raons que explicaven aquella inflació. D’altra banda, no es pot perdre de vista que en els últims anys s’està donant un procés de desglobalització que, alhora, provoca una relocalització. I aquesta relocalització, que és positiva en termes de creació d’ocupació i des del punt de vista mediambiental, genera un increment de preus.
-Aquesta setmana Pedro Sánchez, durant el debat de l'Estat de la Nació, va presentar un paquet de mesures que va des d'un impost a elèctriques i bancs a la bonificació del transport de rodalia. Quina opinió li mereixen aquestes propostes?
En realitat és tracta d’un gir cap al realisme i el sentit comú. Aquestes mesures s’ubiquen en la direcció del que reclamen les organitzacions polítiques internacionals tant a nivell polític com econòmic. El repartiment de les càrregues d’aquesta crisi es pot fer de dues formes: o bé que ho paguen els sectors de sempre o que es faja un repartiment equitatiu. I per tal que el repartiment siga equitatiu s’ha d’acudir a la recaptació fiscal d’aquells sectors que s’estan veien afavorits per l’actual estat de les coses, és a dir, el sector energètic i el financer. No s’ha de passar per alt que mesures d’aquest tipus ja s’estan aplicant en països del nostre entorn. Crec, per tant, que són mesures que van en la direcció de la justícia social i l’equitat i un repartiment equilibrat dels costos de la crisis. Podem catalogar-ho de gir a l’esquerra perquè a Espanya les dretes són tan retrògrades que en una situació com aquesta s’atreveixen a anomenar polítiques socials a donar beques amb famílies amb més de 140.000 euros d’ingressos.
Es podria fer més? Sí, hi ha marge per fer una política fiscal que incremente l’impost de societat, allò que realment es recapta. Les grans empreses espanyoles estan pagant del 3 al 4% dels seus beneficis per l’impost de societats, quan haurien d’estar pagant el 25%. Ens cal un impost per a les grans fortunes. Cal recaptar més d’aquells que disposen de recursos, patrimoni i riquesa acumulada. Són totes mesures que ens permetrien avançar en equitat i en justícia social. Aquest és un repte pendent de fa temps. No s’ha de perdre de vista que Espanya recapta una mitjana de set punts menys en termes de PIB fiscalment que la resta de la Unió Europea. Això equival a uns 80.000 milions d’euros l’any que perd el fisc espanyol i que podrien ser redistribuïts.
-En quins termes s’hauria de produir el pacte de rendes de què tant es parla?
La realitat és que, de facto, el pacte de rendes ja s’està donant per la via de mantenir els salaris. Per contra, les empreses sí que estan pujant els preus dels productes. Això significa que hi ha un increment dels beneficis extraordinaris, especialment per a les empreses de l’Ibex-35. I aquests beneficis no són taxats com correspondria en una economia que vol ser redistributiva. El pacte de rendes ja s’ha produït i ho ha fet en una direcció: en la pèrdua de poder adquisitiu dels assalariats. Per contra, els beneficis empresarials s’incrementen considerablement. No tenim una imposició justa, equitativa ni progressiva. I això el que fa és limitar el marge del Govern per fer polítiques redistributives, perquè disposa de menys recursos. No s’ha de perdre de vista que actualment el 8% de la població té necessitats severes, i això s’hauria d’atendre a través de les polítiques públiques adients.
-Hi ha molts experts que adverteixen que incrementar els salaris no és una bona mesura, perquè aleshores es correrà el perill del que s’anomena “efectes de segona ronda”. Quina opinió té al respecte?
Cal anar amb cura, perquè els qui diuen això són els mateixos que no diuen res quan s’incrementen els beneficis empresarials mentre creix la desigualtat. Hi ha dues maneres d’afrontar aquesta situació: amb una redistribució dels costos d’aquesta crisi econòmica o fer que els treballadors, pensionistes, joves i capes socials més desafavorides paguen els plats trencats. El resultat d’aquesta segona opció comportarà un increment de les desigualtats. Les coses són així de clares i cal dir-ho.
-És cert que els beneficis de les empreses de l’Ibex s’han disparat, com també ho han fet els grans bancs. Ara bé, també hi ha moltes empreses, sobretot del sector industrial, que ara mateix, a causa dels increments dels costos energètics, estan passant per una situació molt difícil. I adverteixen que, en aquesta tessitura, un increment salarial podria derivar en acomiadaments.
Hi ha una paradoxa. El món empresarial pateix increments de l’energia. Ara bé, quan el Govern anuncia que vol posar un impost a l’energia per disposar de recursos que puga traslladar al teixit econòmic i social (com ara ha passat amb els préstec de l’ICO, els ERTO...), les patronals, representatives del teixit empresarial, posen el crit en el cel. Qui ho pot entendre això? És absolutament paradoxal que això passe. Les xicotetes empreses haurien de revelar-se contra això. D’altra banda, és cert que el mercat laboral està funcionant prou bé. A més, les exportacions continuen funcionant i s’espera un estiu bo des del punt de vista turístic. Però és cert que si continuem amb la crisi derivada de la guerra, a la tornada de l’estiu és molt probable que es registren dades pitjors. Ara bé, hi ha un risc molt major: la pujada de tipus d’interès.
-De fet, la Reserva Federal ja ha pujat els tipus i es preveu que el Banc Central Europeu faja el mateix a finals d’aquest mes. Quins seran els efectes?
El primer que cal tenir en compte és que la inflació dels Estats Units té una component diferent de la de la Unió Europea. Perquè EUA és productor d’energia. La inflació dels EUA sí que té una component de demanda, perquè, a hores d’ara, la seua economia d’EUA sí que ha estat reesclafada, ja que els diners que va injectar Biden durant el primer any de mandat va ser superior al bilió de dòlars. Una pujada moderada dels tipus d’interès no la farien entrar en recessió; ara bé, una pujada dels tipus com reclamen els falcons, sí que la podria fer entrar en recessió. En aquest cas, assistiríem a una “estanflació”, això és, una combinació entre estancament econòmic i inflació. En canvi, a la UE és diferent. Ací la pujada de tipus d’interès frenarà l’economia, el consum i l’ocupació.
-Però els tipus d’interès han estat anormalment baixos.
Tanmateix, una escalada del tipus agressiva introduiria encara més incertesa. Les persones que han comprat un habitatge des de 2013, quan l’euríbor estava en mínims, veurien incrementar les seues hipoteques d’una manera ben notable, amb la qual cosa s’incrementarien els desnonaments i els impagaments. Un increment de tipus molt accentuat tindria efectes molt perniciosos sobre l’economia. Les pujades de tipus han de ser moderades. Siga com siga, cal reconèixer que estem en una situació endimoniada, inèdita en Europa des del final de la II Guerra Mundial. Amb la guerra d’Ucraïna hi ha dos pols en disputa, un dels quals, a més, és exportador en matèries primeres. No hi ha solucions fàcils en aquest laberint. El que vivim és una crisi derivada d’una guerra. Per tant, no hi ha solucions que no passen per una pau ràpida o una treva, però aquests són escenaris molt poc probables. Així doncs, la impressió és que haurem de conviure amb inflacions altes durant prou de temps.
-Creu que anem cap a una tardor calenta?
Els treballadors, amb la prolongació de la inflació alta, s’hauran de mobilitzar, perquè aquesta situació és cada volta més complicada. Per tant, tot dependrà de si patronal i sindicats aconsegueixen un pacte de rendes equilibrat, no com el que existeix avui en dia, que és absolutament desequilibrat. La situació a la tornada d’estiu serà endimoniada i els governs haurien d’estar preparats. Calen moltes accions, tot i que aquestes seran pal·liatives, però no curatives, perquè la situació és molt difícil d’abordar. En tot cas, el que aquesta situació fa evident és que cal avançar com abans millor cap a la transició energètica. Ens cal apostar per fonts renovables d’energia i que, alhora, aquesta transició siga justa, perquè no pot acabar perjudicant les capes de població més desfavorides. Tenim l’obligació de fer aquesta transició, per qüestions econòmiques, però, també i sobretot, perquè hi ha una emergència climàtica de la qual, sembla, ens hem oblidat.