El juny de 2021 l’índex de preus al consum (IPC) va pujar un 2,7% en taxa interanual. Era una xifra assumible, una dada més amb què omplir el butlletí informatiu diari. Un any després, l’increment dels preus s’ha situat en el centre de totes les mirades i en un motiu de preocupació majúscul per als responsables públics. Des d’aquell juny, la inflació no ha parat de créixer. Durant l’estiu de 2021, se situà en quotes superiors al 3%, a causa, sobretot, de l’increment en els preus de l’energia derivat d’un sistema de fixació viciat de partida. El trencament de les cadenes de subministrament i el reajustament de les rutes marítimes a causa de la pandèmia també hi coadjuvava. A l’octubre, la inflació s’encimbellà fins al 5,4. Era, segons asseguraven des del Ministeri d’Economia i coincidien la major part dels analistes, una situació conjuntural, passatgera.
Les dades de gener semblaven donar-los la raó: una baixada del 0,4% respecte del desembre. La soga, per a les economies domèstiques, començava a afluixar-se. Era només un miratge, però. Perquè el 24 de febrer Vladímir Putin va ordenar atacar Ucraïna i amb aquella agressió tot saltà pels aires: les vides dels ucraïnesos i ucraïneses, en primer lloc; però també els equilibris geoestratègics i les previsions econòmiques sobre les quals treballaven tots els analistes. A principis de juliol, l’Institut Nacional d’Estadística donava a conèixer la inflació del mes de juny: 10,2%, la xifra més alta des d’agost de 1985. Tres dies després, l’Eurostat aportava les dades per a l’eurozona: 8,6%, la xifra més alta en tres dècades. Als països més pròxims a Rússia —això és Letònia, Estònia i Lituània— es disparava per sobre del 19%. La diferència de preu de l’energia entre el juny de 2021 i 2022 fou del 41,9%.
Fa deu dies la mateixa ministra d’Economia, Nadia Calviño, va haver d’acceptar que l’episodi no serà «conjuntural», sinó que es podria perllongar encara en el temps en indicadors alts. Un informe del BBVA publicat fa dues setmanes estimava que no serà fins 2023 que es produirà una estabilització. El darrer estudi de CaixaBank Research estima que durant la tardor podria produir-se un relaxament, cosa que situaria la taxa d’inflació de 2022 una mica per sobre del 7%. «Esperem que a partir de la tardor hi haja una tendència a la baixa. La taxa interanual al desembre podria situar-se al voltant del 5%, que és una taxa que continua sent elevada. Esperem que el 2023 siga de normalització, amb taxes d’inflació d’entre el 2% o el 3%, que són taxes que podríem considerar moderades», explica Oriol Aspachs, que és director d’Economia Espanyola de CaixaBank Research.
El curtcircuit que fa flama
Siga com siga, l’escalada de preus està derivant ja en un greu problema. Ho és per a les empreses, especialment industrials, que han vist com les seues factures energètiques es disparaven i, per tant, es retallaven els seus beneficis. I ho és, sobretot, per a les economies domèstiques. A cada pas endavant que fa l’IPC, la cistella de la compra s’encareix. Un meló val aquest estiu un 139% més del que valia fa un any. El plàtan ha pujat el 171%. El quilo de cebes s’ha duplicat i l’albergina pràcticament s’ha triplicat. El litre de gasolina i gasoil està instal·lat des de fa algunes setmanes per sobre dels dos euros i s’especula amb la possibilitat que es dispare per sobre dels 3 euros al llarg de l’estiu. La bonificació de 20 cèntims aprovada pel Govern espanyol l’abril passat, i que havia d’alleujar les butxaques dels conductors, ha acabat neutralitzant-se. Circular per les carreteres porta camí de convertir-se en un autèntic luxe.
La preocupació sobre l’impacte d’aquesta situació sobre el conjunt de la població s’ha fet, com més va més evident. «Som més pobres que abans de la guerra», reconeixia fa deu dies el governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos. No és només l’energia el que està més car. Tot ha pujat, com evidencia l’anàlisi de l’evolució de l’IPC subjacent, que exclou en la seua comptabilització l’energia i els aliments. El mes de juny fou del 5,5, la més alta de la zona euro. El contagi ha arribat a tots els racons. I res no hi ha més regressiu que la inflació. És, al capdavall, un impost silenciós que erosiona la capacitat de compra. Perquè les famílies amb pocs recursos destinen a la despesa d’aliments i energia un percentatge més alt de la seua renda familiar que no les famílies amb una posició acomodada.
Oxfam Intermón ha posat xifres a aquest fenomen. Segons el seu estudi, la desigualtat no se’n va de vacances, entre gener i maig d’aquest any, el poder adquisitiu de les llars més pobres s’ha reduït un 30% més que la de les llars pobres. A més, només en el primer trimestre de 2022, el 35% dels ingressos d’aquestes llars va destinar-se al pagament de l’energia. L’informe també indica que la situació actual està erosionant la capacitat d’estalvi de les llars. Abans de l’escalada de preus, cinc de cada deu llars de l’Estat podien estalviar. En canvi, en l’actual conjuntura, només tres de cada deu poden mantenir aquest patró. «Les dades, per desgràcia, confirmen que la inflació sí que entén de classes, i castiga unes més que altres, ja que la vida és més cara per a aquelles persones amb menys recursos», explica Ernesto García, coordinador de Recuperació Justa a Espanya.
Fins ara, l’estalvi acumulat durant el període de confinament i restriccions ha permès a les famílies mitigar parcialment l’hecatombe dels preus. L’eufòria per la recuperació de la vida social, d’altra banda, ha situat molts en un miratge, una mena de carpe diem. Tanmateix, són moltes les famílies que han començat a estrènyer-se el cinturó, segons una enquesta realitzada per l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU). Així, el 45% de les famílies han deixat d’utilitzar la calefacció o l’aire condicionat; el 42% s’han passat a les marques blanques, i el 33% han retallat les eixides als bars i a activitats socials. La realitat de les famílies contrasta fortament amb la de les empreses energètiques. Segons Oxfam Intermón, els ingressos de les quatre grans companyies energètiques espanyoles van créixer el 34% entre 2020 i 2021. Es més, el 2021 els seus beneficis van duplicar la mitjana dels cinc anys precedents. Només les centrals hidroelèctriques i nuclears, segons aquesta ONG, haurien generat entre març de 2021 i març de 2022 més de 6.500 milions d’euros en beneficis extraordinaris.
Qui paga els plats
Així les coses, el Govern espanyol s’afanya aquestes setmanes per arribar a un pacte de rendes, és a dir, un pacte mitjançant el qual acordar com distribuir l’empobriment que aquesta situació està generant. «Moderació de rendes salarials i empresarials», en l’argot de l’executiu de Sánchez. Dimecres de la setmana passada, sindicats, patronal i Govern van seure a la taula sense arribar a cap acord. Per als sindicats, s’han d’aprovar increments salarials lligats a l’increment de l’IPC. El Govern advoca per mesures de control sobre els beneficis empresarials. La setmana passada la trobada a tres no va aportar cap avanç. Govern i agents socials s’han emplaçat a retrobar-se després de l’estiu. Per a Martí Parellada, catedràtic d’Economia de la Universitat de Barcelona, «el pacte de rendes, com ha assenyalat el Banc d’Espanya, requereix que els salaris acceptin un increment inferior a la inflació i que els empresaris no traslladin tot l’increment dels costos als seus preus finals. Això podria ser extensible als treballadors públics i als pensionistes, amb un compromís, per a aquests darrers, de recuperar aquella part de l’actualització de les pensions que no arribés a l’IPC el proper any, en exercicis futurs».
Els representants dels treballadors ja han advertit que cal arribar a un acord, per tal d’evitar una tardor de mobilitzacions. El Ministeri d’Economia, per la seua banda, vol establir un pacte amb una duració de tres anys. Una tardor de descontentament social seria un panorama ben poc agradós per al Govern de Pedro Sánchez, a les portes d’un nou cicle electoral.
Tipus d’incertesa
Siga com siga, la nuvolada sobre l’economia es fa cada volta més compacta. A mesura que el conflicte amb Ucraïna es perllonga, són més els interrogants que s’obren. L’entusiasme postpandèmic fa temps que es va esfumar i la paraula «recessió» ha començat a fer-se present. Les apostes a una recessió als Estats Units el 2023 ja ronden el 40% i el pessimisme s’ha instal·lat entre molts inversors. La por entre els analistes és que la pujada dels tipus d’interès provoque una frenada brusca de l’economia. El juny passat, la Reserva Federal dels Estats Units va anunciar una pujada de 0,75 punts, el major augment en 28 anys. Això situarà el tipus d’interès oficial de la major economia del món en una forqueta que va entre el 1,5% i el 1,75%.
El Banc Central Europeu li seguirà els passos en un parell de setmanes. El 21 de juliol hi ha prevista una reunió del màxim òrgan monetari europeu. Christine Lagarde, la seua presidenta, és partidària d’una pujada gradual, que començaria amb un increment de 0,25 punts. Altres membres del consell, els anomenats falcons, són partidaris d’una política més agressiva: 0,50 punts és la seua aposta. En l'última reunió del BCE, celebrada ara fa deu dies, es va fer evident que aquesta opció guanya cada volta més adeptes. En tot cas, el que és evident és que l’època dels diners fàcils ha passat a la història. «Els principals bancs centrals tenien previst augmentar els tipus de forma molt gradual. El full de ruta amb què es treballava a finals de l’any passat i principis d’aquest, quan ens pensàvem que la inflació seria acotada en el temps, ha obligat a fer un gir ràpid i dràstic», explica Oriol Aspachs. Al setembre, ja ho ha anticipat el BCE, hi haurà més pujades graduals.
Passar-se de frenada
L’equilibri en joc és força complicat. El que tracten els bancs centrals és de refredar l’economia a través d’una baixada del consum i de la inversió per l’encariment dels preus dels diners. En última instància, l’objectiu és contenir i reduir la inflació. Lagarde vol que en el mitjà termini aquesta se situe en el 2%. «El quid de la qüestió serà saber si el BCE serà capaç d’afinar el ritme d’increment del tipus. A mesura que els tipus creixen, és d’esperar que el consum i la inversió es moderen no suficientment per entrar en recessió però sí per mantenir-nos en taxes de creixement fluixos», adverteix el responsable per a Economia Espanyola de CaixaBank Research.
La por, per a alguns economistes, és, però, que la retracció del consum siga massa forta i acabe provocant un refredament excessiu de l’economia. O el que és el mateix: que s’acabe vestint un sant per desvestir-ne un altre. Als Estats Units aquesta és una possibilitat que els analistes cada volta consideren menys remota. Nomura Securities estima que aquest escenari podria donar-se a partir de l’últim trimestre de l’any. Aquesta casa d’anàlisi pronostica que podria tractar-se d’una recessió llarga, però moderada.
El fantasma de la reducció del PIB també planeja sobre alguns països europeus. Sobretot si els problemes de subministrament energètic de gas s’accentuen a la tardor i a l’hivern. D’entre les economies grans, la més perjudicada seria Alemanya, molt depenent del gas rus. Un refredament d’aquest país, motor importador de la Unió Europea, es deixaria notar sobre la resta del continent. Un tall de l’enviament de gas rus a Europa situaria els seus estats membres en el més advers dels escenaris dibuixat pel Banc Central Europeu. En aquest supòsit, la institució que presideix Christine Lagarde pronostica un descens de l’1,7% del PIB per a 2023 per a l’eurozona. El director de l’Agència Internacional de l’Energia, Fatih Birol, ja va advertir a principis de juny que els vint-i-set haurien de preparar-se per a un tall complet dels subministraments.
La preocupació a Brussel·les és cada volta més evident. Aquest dijous el comissari d'Economia, Pablo Gentiloni, ho va verbalitzar: "L'economia europea s'està movent des de l'alentiment del creixement cap a la frenada (...) El risc de recessió ha deixat de ser un escenari hipotètic". En cas que Moscou decretara la interrupció dels subministrament de gas a Europa, la Comissió Europea dona per fet que hi haurà un període de recessió.
Existeixen indicis que un escenari tal es done també a casa nostra? Si Rússia continua enviant gas a la Unió Europea, hi ha risc de caiguda del PIB a l’Estat espanyol? La ministra Nadia Calviño ho va negar de forma categòrica fa dues setmanes. El mateix va fer la presidenta de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal, Cristina Herrero. Martí Parellada, que és president de l’Institut d’Economia de Barcelona, és optimista. “Si per recessió s’entén un decreixement del PIB durant dos trimestres consecutius, és difícil pensar avui dia que es donen aquestes condicions. Ans al contrari, podem veure com algunes activitats, com el turisme, estan recuperant els nivells prepandèmics; els nivells d’ocupació estan millorant notablement, i alguns paràmetres bàsics de l’economia espanyola estan millor del que es trobaven en el moment de la Gran Recessió. Per exemple, els bancs estan en una molt millor posició i la contribució del sector exterior al creixement de l’economia és un indicador de la millora dels nivells de competitivitat de les empreses”, explica Parellada. Per tot això, explica, “tot fa pensar que el més probable, tot i la volatilitat del context internacional, és que hi pugui haver una reducció dels ritmes de creixement, però no una recessió”.
L’atac de Rússia a Ucraïna, de fet, ha obligat a revisar a la baixa totes les previsions que els organismes havien fet per a aquest 2022. També les de 2023. A l’abril, BBVA Research ja va retallar en 1,4 punts la seua previsió de creixement per a aquest any, fins al 4,1%. El mateix va fer amb les previsions per a l’any pròxim, ja que les deixà en el 3,3%. Per a l’any pròxim CaixaBank pronosticava un creixement del 3,7%. Aquesta mateixa setmana, però, han revisat la xifra fins al 2,4%. “És un canvi de perspectiva notable, però és una taxa de creixement moderada —assegura Oriol Aspachs—. És veritat que algun trimestre podríem tenir creixements febles, no només a causa de la inflació, sinó també pels tipus d’interès, que frenaran el creixement. Però no crec que estiguem en un escenari de recessió. Per entrar-hi, caldria que passara alguna cosa més”. Les previsions de la Unió Europea publicades per aquesta setmana estimen que el PIB de Estat espanyol creixerà d'un 4%, però es ralentitzarà fins el 2,1% per l'any 2023, la qual cosa significa 1,3 punts menys del previst a la primavera per l'executiu comunitari.