Em passa cada cop que hi vaig. Quan passejo per les sales del CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) que acullen anualment l’exposició dels darrers premis World Press Photo, no puc evitar la sensació d’estar participant de l’espectacularització del dolor i la misèria aliens.
Sé que dins del fotoperiodisme hi ha recurrentment debats sobre els límits, les contradiccions i la funció d’una feina que alhora és imprescindible per fer-nos evidents realitats d’arreu del món que, si no, quedarien silenciades. Refugiats atrapats a Grècia, l’impacte del coronavirus arreu del món, conseqüències dels conflictes armats que segueixen vius, l’amor a les armes en llars dels Estats Units, desforestació a l’Amazones.
I m’hi trobo Palestina. El text que acompanya les fotografies explica que 4.200 palestins romanen detinguts per motius de seguretat a les presons israelianes, segons l’organització B’Tselem. Alguns s’enfronten a condemnes de més de 20 anys. Les condicions d’empresonament són duríssimes, perquè no els deixen tenir contacte físic amb les persones que estimen. Però se les empesquen per extreure semen, que les seves parelles s’inseminen. I així acaben tenint uns fills que són els únics que, fins que tinguin 10 anys, podran abraçar deu minuts cada cop que els vagin a visitar.
És Palestina, però una Palestina que ens mostren resignada amb un conflicte que els mandataris internacionals no tenen entre les urgències a resoldre. Ni el moviment del BDS (que anima al boicot, desinversions i sancions contra Israel per aturar la brutalitat a què sotmet la població de Gaza i Cisjordània) ha aconseguit tornar a situar la qüestió palestina entre les prioritats mundials.
Volo amb la imaginació. Fa 150 anys el World Press Photo hagués reflectit la lluita de la Comuna, que va fer tremolar les monarquies i burgesies europees. El 1917 el protagonisme hauria estat per als soviets d’obrers, soldats i camperols assaltant el Palau d’Hivern. El 1936 hauria estat per a les tropes milicianes aturant el cop d’estat feixista de Franco. El 1945 per a la bandera soviètica onejant sobre el Reichstag. El 1959 seria per a l’entrada a l’Havana de Fidel i el Che encapçalant l’exèrcit rebel. El 1962 per a les celebracions de la independència d’Algèria. El 1969 per a la palestina Leila Khaled alçant un AK-47 dos mesos després d’haver segrestat un avió. El 1975 hauria estat per als tancs de les Forces Armades Populars d’Alliberament de Vietnam traspassant els murs del palau presidencial de Saigon. El 1979 per a l’entrada a Managua del Front Sandinista d’Alliberament Nacional. I me’n deixo tantíssimes...
Totes elles, fotografies per il·lustrar un segle i mig d’ofensiva de les classes explotades del planeta per construir un món lliure de desigualtats i d’injustícies.
“Aquests ens agraden, mare?”, em pregunta el meu fill quan ens aturem davant de la fotografia d’una dona bielorussa que espera que el seu marit, opositor a Lukaixenko, surti de la presó. “Ni uns ni altres”, li responc amb desesperança. I li intento explicar la complexitat de conflictes on cap dels que s’enfronten ho fan per millorar realment les vides de les classes populars.
Seguim recorrent les sales del World Press Photo i li transmeto esperança al petit a través de les gestes individuals d’un esportista iranià que va quedar invàlid per un greu accident, d’un equip de bàsquet que manté la vida social en una ciutat nord-americana desindustrialitzada, de la recuperació d’una espècie de panteres que estava en perill d’extinció o d’un enginy per tenir aigua en una zona desèrtica al nord de l’Índia.
Aquesta setmana hem sentit a les notícies que la pandèmia ha eixamplat encara més la desigualtat: el 10% de la població mundial acumula el 75% de la riquesa. També passa al nostre país que les persones treballadores anem perdent poder adquisitiu a cada bugada. Les condicions per a un moviment revolucionari que lluiti per posar fi a aquestes desigualtats hi són. I tot apunta que, malauradament, augmentaran amb les conseqüències de l’emergència climàtica que ja tenim a sobre.
Fa un any en aquestes mateixes pàgines em feia ressò de les paraules de la palestina Rafeef Ziadah: «Nosaltres ensenyem vida». Ens toca aprendre dels encerts i errors de les experiències passades i trobar la manera de redreçar-nos, per tal que anualment les parets del CCCB no només reflecteixin el dolor i la misèria que colpeixen milions de persones, sinó que es tornin a omplir de lluites per la vida.
