-El concepte de “suport mutu” pot sonar com un concepte del passat, dels anys dels grans sindicats, a molta gent. Quin sentit té avui dia?
No crec que sigui una idea nova. Penso que durant la major part de la història, la gent ha sobreviscut compartint les coses bàsiques de la vida. Però, el capitalisme i el colonialisme ho han aturat. Ara estem molt separats els uns dels altres i hem de treballar per sous i tenim les nostres vides organitzades entorn l’extracció capitalista. L’habitatge, el menjar, la salut, tot el que són necessitats bàsiques, han estat convertides en oportunitats per al lucre. Les nostres vides estan organitzades a través d’estructures repressives que ens forcen a estar sota el poder i aquestes dinàmiques extractives. Aquesta és la raó per la qual la idea del suport mutu és important ara, i sempre ho ha estat pels moviments socials. La gent s’afegeix als moviments socials perquè estan preocupats per les condicions materials necessàries. Les coses que fan els moviments socials és agrupar gent i la frustració per les condicions materials i portar-ho a l’acció col·lectiva per canviar les condicions per a tothom. Quan defineixo el concepte de suport mutu avui, penso que és la part de la tasca que fan els moviments socials on ens trobem per cobrir les necessitats de supervivència. Amb la visió compartida que el sistemes ens culpen a nosaltres de no tenir cobertes les nostres necessitats vitals. El suport mutu diu que, si algú no té casa, és per culpa del sistema capitalista. Creiem en l’acció col·lectiva com a solució. Uneix-te al grup i trobem cases per tothom. Penso que molta gent ha estat convençuda per la idea liberal que els canvis socials esdevenen si aprovem una llei o si un activista fa un manifest, o si hi ha un judici important o si es guanyen unes eleccions. És la idea que el canvi social o l’alliberament vindrà del sistema d’elits. Els moviments socials estan formats per persones normals, que treballen juntes per sobreviure, que aprenen a prendre decisions conjuntes i construeixen poder i volen canviar les condicions. Davant els grans desastres que s’acosten, com el canvi climàtic, necessitarem aquest suport mutu cada vegada més.
-La voluntat del llibre és fer un manual per als moviments socials del segle XXI?
Em vaig inspirar per intentar popularitzar la idea de suport mutu quan Trump va guanyar les eleccions el 2016. Vaig veure que hi havia molta gent enfadada i espantada que podia mobilitzar-se. Però, el que se’ls proposava era donar diners a una ONG, o votar en quatre anys, o que uns advocats aturarien Trump. Això és molt passiu. Tot el que pots fer és seure a casa, mirar els mitjans, esperar a votar i esperar als tribunals? Ho trobo enganyós a l’hora de dir a la gent com ha d’actuar si està enfadada i vaig pensar que era una oportunitat per parlar del suport mutu. Per dir que podien implicar-se i participar ara mateix directament. Vaig fer una caixa d’eines per al suport mutu, amb exemples, i un vídeo explicant què era. Volia estimular la idea. El 2020 molta gent estava parlant de suport mutu i gent nova mobilitzant-se per primer cop. Jo volia fer un punt de partida molt bàsic per a persones que no havien estat abans als moviments socials. També és per la gent que ja hi és, per debatre.
-Per què creu que s’ha traduït a tantes llengües ràpidament?
No ho sé. Estic content de que sigui útil per tanta gent en diferents llocs. Vinc dels EUA, que som una societat molt isolada, desmobilitzada i individualista. Jo estava pensant en aquesta mena de gent. Estic sorprès que gent dels països europeus ho trobin útil, però ho deuen pensar perquè l’han traduït.
-Una de les preocupacions dels grups de suport mutu és no acabar fent tasques assistencials o caritatives en comptes d’acció política transformadora. Com ho veu vostè?
Quan fem suport mutu, hi ha el perill de caure en dinàmiques caritatives. Si el grup de suport mutu comença a fer servir criteris rígids d’eligibilitat, per decidir qui pot tenir suport i qui no, cau en un mètode excloent que és com les dinàmiques caritatives. Com només ajudar a gent si està serena, o si té papers o si no és treballadora sexual… Aquesta mena de criteris morals. És molt comú vigilar per esdevenir això. L’altra qüestió és si el suport mutu treballa per resoldre realment el problema o està aïllat i no hi ha estratègia per desmantellar el sistema actual. Si intentem aconseguir diners per donar-ho a la gent que es pagui el lloguer, mai aconseguirem prou diners. El sistema d’habitatge, en ciutats com Barcelona, és massa car. Necessitem ser part d’un moviment que posi fi al sistema d’habitatge capitalista i retroni la ciutat a la gent que hi viu. La pregunta és com aquests grups de suport mutu poden vincular-se a mètodes de transformació radicals, que canviïn el sistema en si mateix. Aquesta és la gran pregunta. L’altra qüestió és que els projectes de suport mutu creuen en l’autonomia de la gent a les crisis i que es poden organitzar de forma horitzontal, sense jerarquies. El llibre és sobre això, sobre com crear grups que no siguin com negocis o organitzacions caritatives, sinó que actuïn des de la radicalitat i el prendre decisions conjuntament.
-Aquests grups de suport mutu poden suplir necessitats materials. Però, són capaços de generar un canvi sistèmic a llarg termini?
Els grups de suport mutu són només una part dels moviments socials. Als EUA, per exemple, tenim també moviments per acabar la amb la policia o les presons. Tenim diferents tàctiques, gent fent suport mutu per ajudar les persones que són a la presó o acompanyant casos i famílies. Però, també hi ha una estratègia dins el moviment per desfinançar la policia i campanyes per tancar les presons o per aturar la construcció de noves presons o estacions de policies. O per fer fora la policia de les escoles. El moviment té molts mètodes. El suport mutu ha d’estar connectat amb altres mètodes que ataquen el sistema i construint allò que volem.
-No és preocupant que sigui la militància la que hagi de suplir necessitats que no fa la institució?
Les institucions, des de la meva perspectiva als EUA, les institucions no resoldran aquest problema. Els estan creant. El Govern dels EUA està dissenyat per crear i protegir el capitalisme, per crear pobresa. Aquest sistema no resoldrà les necessitats de la gent, està dissenyat per provocar crisis i concentració dels beneficis. Fins i tot en les pitjors crisis, el Govern ofereix la menor ajuda possible. No penso que el sistema comenci mai a tenir cura de la gent. Si dona alguna cosa, ho farà en la mínima capacitat possible i amb ple de regles excloents. El patró general els darrers 40 anys és el de donar menys suport cada vegada als pobres. No tinc cap fe en què el govern ajudi la gent. Pot ser que breument faci concessions. Però, la raó per la que ens cal el suport mutu, és perquè el sistema no ens ajudarà i perquè el sistema col·lapsarà. Les crisi es faran pitjors en els propers anys i hem de practicar com organitzar-nos. El Govern no cuidarà de nosaltres.
-En certa manera, no és una manera de tapar les mancances de la institució i ajudar a mantenir la pau social que fa que el sistema es mantingui?
Aquest és el motiu pel qual el suport mutu ha de ser radical. Pel que he vist als EUA, els Governs responen als moviments de suport mutu de tres maneres. Unes vegades els ignoren, d’altres els criminalitzen i arresten tothom, i altres cops els intenten cooptar. Dir, “mireu, tot està bé, són veïns ajudant veïns”. Aquesta és la raó per la qual hem de posar a la superfície que estem impugnant el sistema. Hi ha un grup al Canadà que es diu “ningú és il·legal”. Ells fan molta tasca de suport mutu. Intenten que la gent no sigui deportada. Van blocar un aeroport per evitar una deportació. Fan una acció de suport mutu important, però el seu nom és “ningú és il·legal·. No et pots equivocar amb un grup progovernamental. No són simpatitzants del Govern, són molt militants. Demostren que el Govern i les corporacions causen les crisis.
-No només perquè facin quedar bé els Governs, sinó perquè la gent pensi que les organitzacions ja poden solucionar les necessitats que tenim i, per tant, no cal fer més.
Podria ser meravellós que el suport mutu pogués resoldre això. Però, si la gent pot resoldre les seves necessitats d’aquesta manera, el govern estaria molt espantat. El capitalisme funciona des del control de les nostres necessitats per sobreviure. Si poguessin resoldre tot el problema de l’habitatge, ens voldrien matar. Però, sí, el nostre objectiu és ser autònoms vers els capitalisme. Els projectes de suport mutu poden ajudar una part de la gent, no tota, però també mobilitzar gent perquè estigui enfadada amb el sistema per crear crisis. El suport mutu és part de la mobilització de la gent pel canvi, no per pacificar-la.
-Què diria a aquella gent que pensa que ja en té prou en gestionar casa seva i la seva feina, que potser té més d’una feina precària, i que potser no tenen l’energia o la voluntat de participar d’aquests moviments?
En tots els moviments socials que han existit al món, la gent que hi treballa més és la gent que viu en pitjors condicions. Són els que sempre tornen a lluitar, perquè són els que estan més desesperats. No és un privilegi fer suport mutu, és allà on hi ha població més estressada on hi ha més suport mutu. Crec que la gent que s’adona com de desesperades són les coses, pensa que això és el més important que pot fer.
-Al llibre diu que el sistema d’organitzacions sense ànims de lucre és un paradís fiscal…
Sí. La gent rica posa part dels seus diners en una fundació i dona suport a una organització sense ànim de lucre. I és una manera de tenir sota control els seus diners i només he de deixar anar un percentatge petit cada any. És una manera de tenir els meus diners allunyats dels impostos i decidir on els vull invertir. Pot ser a l’òpera o on sigui.
-Diu que els grups de suport mutu s’han de proveïr d’una mena de justícia comunitària o justícia transformadora, per què?
Quan la gent crea grups de suport, apareixen conflictes entre les persones. Més, perquè vivim en societats sexistes, racistes… Hem d’aprendre noves formes de relacionar-nos i tenir respecte entre nosaltres i mantenir-nos al marge d’aquestes dinàmiques. Hem de crear maneres de resoldre aquests conflictes més enllà de castigar o fer fora la gent. Al EUA aquesta feina es diu justícia transformadora i ve dels moviments per acabar amb la policia i les presons. Hi ha moltes pràctiques que es fan servir dins els grups de suport mutus per intentar reduir el sexisme i el racisme i per prevenir la violència sexual. Aprendre com podem canviar els nostres comportaments i mentalitats.
-No pot ser un problema que aquesta feina sigui feta per persones que no són professionals…
La nostra idea és que tothom pot aprendre a prevenir i resoldre. No volem que això quedi en part d’una petita part de professionals. No creiem que el sexisme o el racisme pugui ser resolt per un grup de professionals. La professionalització d’aquesta mena de coses tendeix a institucionalitzar-les, fer-les menys radicals i incloure menys gent. El que volem és aprofundir per transformar realment les nostres mentalitats i com ens relacionem. Això vol dir que tothom esdevingui un expert.
-Ha dedicat molts anys a donar suport legal a persones trans. Fins a quin punt creu que les lleis que reconeixen l’autodeterminació de gènere donen resposta a les necessitats d’aquest col·lectiu?
No crec que les lleis puguin resoldre la transfòbia. Els darrers anys tenim moltes lleis que diuen que el racisme és il·legal, però durant aquest temps, les condicions de la gent de color han empitjorat. El que veiem és que les lleis contra la discriminació no funcionen. Garanteixen la reputació dels governs, però no canvien les condicions. S’han aprovat lleis i les persones trans han seguit patint. Per això crec en el suport mutu. Quan els governs diuen que resolen coses, és per mantenir la pau social i netejar la imatge del govern. El que canvia la vida de les persones de les persones trans és quan ens ajudem entre nosaltres a resoldre les necessitats bàsiques i lluitar contra el sistema que ens fa vulnerables. Per això lluitem per l’habitatge i per acabar amb la policia. La policia és el principal enemic de les persones trans. Tota la meva obra és sobre canviar el desig de ser reconeguts a la llei -que no ofereix molt- per entendre com els sistemes actuals fan mal a les persones i com arraconar-los per construir les relacions socials que volem per sobreviure.
-Com interpreta que les lleis d’autodeterminació de gènere provoquin una reacció tan forta per part d’un sector del feminisme?
Als EUA tenim alguns moviments antitransfeministes. És molt conservador i dretà. És terrible. Ells assenyalen les lleis i les ataquen, però al cap i a la fi, senzillament és que no els agrada la gent trans. És ridícul. La raó per la qual soc feminista és perquè crec que els sistemes de gènere són imposats a la gent violentament i brutal i vull acabar amb això. Per suposat, vol dir que la gent trans ha de poder alliberar-se i ser qui vulguin ser. Em xoca que hi hagi feministes que neguin l’existència de la gent trans, però crec que és part d’una reacció que està passant arreu del món. Per això hi ha un feminisme que és reaccionari i que sembla part d’aquesta amenaça dretana.