-Què és És País Valencià?
És País Valencià és una associació cultural que hem posat en marxa gent procedent de l’esquerra, alguns dels quals procedents de partits i altres no, però tots amb un perfil valencianista, d’esquerres i progressista. Som, a més, una proposta apartidista, no neutral. Però no s’ha d’entendre això com que som apolítics perquè la cultura és política. Perquè moltes voltes els interessos polítics són els que governen els interessos culturals i a través d’ells imposen visions a la societat. Volem treballar des del camp cultural a favor d’una visió de progrés. Així doncs, el nostra objectiu és construir una factoria d’idees per a l’esquerra valenciana d’una forma el més plural possible. Volem ser un think tank i, alhora, un punt de trobada.
-El nom és ja una declaració d’intencions «És País Valencià». Reivindiqueu aquesta nomenclatura històrica, que està reconeguda a l’Estatut d’Autonomia i que s’identifica amb l’esquerra i el nacionalisme. Per què penseu que cal fer-ho?
Cal fer-ho perquè no s’ha fet suficientment. Perquè no és només un concepte legal i reconegut en l’Estatut, sinó que a més és un concepte modern: aporta una visió avantguardista, de construcció de comunitat, de poble i de país. Tenim una visió valencianista que passa per la defensa de la cultura i la democràcia de base i l’empoderament ciutadà. En aquest sentit, no és que siguem o no nacionalistes, sinó que tenim clar que com a persones progressistes sabem que el nostre àmbit directe de participació és el País Valencià.
-«El País Valencià serà d’esquerres o no serà», que deia Joan Fuster.
Exacte, perquè quan parlem de País, no parlem només d’un mapa, parlem d’una comunitat humana i cultural com a àmbit d’acció. I aquest àmbit és el que ens fa dir que estem fent país. I aquesta idea de país conté uns valors d’esquerres, de progrés i de democratització social que estan en la base mateixa d’una concepció moderna del nostre poble i del nostre país.
-És País Valencià és una resposta al valencianisme de comboi?
El de l’esmorzar?
-Sí, el de l’esmorzar!
A nosaltres també ens agrada esmorzar (riu)! No som cap resposta davant de cap altre moviment de reivindicació alegre i positiva de la nostra cultura i societat. Això no és, en absolut, un problema.
El problema real i que ens preocupa és l’onada reaccionària, la batalla cultural que ens està donant el feixisme sota noves i velles màscares i que pretén introduir unes idees perquè tots acabem normalitzant el seu marc mental. Aquesta és l’àrea de combat on realment hem de treballar. Perquè el que està en joc és l’hegemonia social i cultural d’una valors o uns altres. Aquest és el camp de batalla, l’espai de conflicte on nosaltres volem posar la proa.
-En la manifestació del passat 9 d’Octubre a la vesprada hi hagué una participació massiva. L’any posterior a les agressions feixistes també s’escoltà un crit unànime en contra del feixisme. Com valoreu aquesta massa crítica?
Aquesta massa crítica crec que és important construir-la perquè demostra la capacitat de resistència de la societat davant els intents de l’extrema dreta per validar i fer majoritaris els seus valors socials. Hem d’estar molt atents perquè no acabem validant els seus projectes d’odi. Per a això ens cal construir uns moviments de masses amb els quals construir un dic de contenció i una majoria social. Ells volen vendre el discurs que la seua visió de la humanitat és l’única i la bona.
Davant d’això és molt important fer veure a les institucions que hi ha una majoria al carrer molt més gran que aquests grups d’odi. Perquè si les institucions no tenen una línia clara, forta i consistent, acaben jugant també en el marc del capitalisme, que és el marc on naix el feixisme. I arribats a aquest punt hi ha molts forats per on poden circular moltes idees perillosos
-Com ens ho hem de fer la ciutadania per no fer-li el joc a l’ultradreta?
Creu que s’han de confrontar discursos però no hem de caure en la trampa i enles provocacions. Hi ha una clau clàssica, que és la de Lakoff: no penses en un elefant. És a dir, no podem validar que la seua proposta és normal; no podem comprar i assumir el seu marc mental perquè altrament tindrem perduda la partida. En aquest sentit, crec que és essencial no deixar que l’espai de democràcia que hem construït es contamine dels arguments d’odi que ells fan servir. Davant d’això, hem d’organitzar-nos col·lectivament, hem de formar-nos des de la perspectiva de l’activisme. Com diu Miquel Ramos la política no es pot deixar només en mans dels polítics. Per això crec que una de les vies més important de contrarestar la dreta és fer xarxa. Nosaltres volem aportar la nostra proposta per conquistar una majoria social en termes d’igualtat, solidaritat i fraternitat.
-La victòria de les forces de l’esquerra el 2015 va significar que moltes persones que militaven en moviments socials passaren a tenir responsabilitats dins els governs. Alhora, això ha fet apaivagar l’esperit crític d’alguns moviments socials envers el govern. Creu que hi ha un cert acomodament?
Sí i no. Hi ha una poc de tot. La situació de la política sempre és de conflicte i de contradicció. La democràcia està en el dissens. En aquest sentit potser alguns moviments s’han disgregat, i això es pot deure al fet que els seus objectius s’han assolit. Però altres no. Per exemple, aquest divendres (per ahir) hi ha una manifestació contra l’ampliació del port que crec que serà multitudinària. Hi ha els Friday for Future, també.
Estem vivint una situació en què és fàcil, des d’una òptica progressista, desmobilitzar-se, tot pensant que ja està tot guanyant, perquè al cap i a la fi ja governen els ‘nostres’. Però la cosa no és així. Vivim una situació de conflicte i contradicció. Tenim unes posicions plurals d’esquerra, algunes més transformadores i altres més conservadores, però totes juguen amb les cartes marcades pel fet d’estar governant dins la societat capitalista. Tot el marc cultural global és el capitalisme que ha construït la burgesia des de fa un parell de segles per imposar un sistema de dominació i una visió global.
Els partits de l’esquerra no poden conformar-se amb les victòries electorals. La seua aspiració ha de ser canviar la societat. En moltes ocasions els partits de l’esquerra es vanaglorien de la seua gestió. I això està bé però crec que el que realment s’han de preguntar és si han sigut capaços de transformar la societat.
Fa un temps un socialdemòcrata suec deia que Olof Palm va ser l’últim socialdemòcrata de veritat perquè tenia la capacitat d’imaginar una societat més enllà de l’existents. Ací tenim el problema que moltes voltes els partits d’esquerres fan coses molt ben fetes però no treballen per assolir una hegemonia cultural diferent. Si no dones amb les palanques de canvi adequades, jugues sempre amb les cartes marcades d’un model capitalista d’explotació, d’injustícia i de dominació de classe.
Aquest és un dels motius pels quals naix És País Valencià. Perquè si no existeix un marc diferent al que ja tens imposats és molt més difícil treballar per una transformació profunda de la societat. El port de València, per exemple, és un exemple paradigmàtic d’una política desarrollista que xoca contra la crisi de la globalització. L’ex vicepresident de Bolivia, Garcia Linera, diu que vivim un temps entre dues èpoques, en què està col·lapsant l’època del neoliberalisme i la globalització però hi ha una part que no s’ha donat compte. Estem en una situació d’incertesa global. I el risc és que en aquests clarobscurs, com deia Gramsci, nasquen monstres.
-Quina opinió li mereixen els sis anys de govern del Botànic?
Particularment veig que l’espenta del primer Botànic ha decaigut un poc en aquesta segona legislatura. Crec que el Botànic necessita una revifalla, una represa per l’esquerra. Necessita plantejar-se si les reformes i les polítiques de progrés van a poder construir un pont entre un present i un futur millor i si l’anem a poder recórrer. El que ens hem de preguntar és si podem aspirar a canviar les coses si juguem dins el marc mental de les classes benestant, de la patronal, de l’alta burgesia i de la dreta mediàtica i sociològica.
Crec que si no són capaços de canviar aquesta visió i avançar cap a una autèntica transformació social, poden deixar de rebre el suport de bosses importants de votants. No cal que la gent es faja de dretes. És suficient que la gent treballadora no vaja a votar. Crec que totes les forces del Botànic tenen en el seu bagatge la capacitat i les idees per dur endavant una transformació que il·lusione a la gent de progrés. I per això crec que és necessari articular un gran bloc de transformació social. No val la pena que ens barallem per quatre faves mal comptades. Hem de posar les llums llargues i plantejar-nos com articular un gran moviment de transformació social. Per això el compromís d’És País Valencià és ser una casa comuna, un punt de trobada sense sectarismes.
-Qui formeu ara per ara És País Valencià?
Són un grup xicotet de gent. Alguns venim del socialisme d’esquerres, del moviment sindical, persones de l’àmbit valencianista, comunista i també gent d’esquerres sense partit. Som, en tot cas, persones que venim de la militància de base i que fem aquest pas sense cap padrí.
-Hi ha altres organitzacions al País Valencià amb que, entenc, compartiu ideari. Penso per exemple en Acció Cultural del País o la Fundació Nexe. Per què heu sentit la necessitat de marcar perfil propi?
Són entitats que per a nosaltres son un gran referent i on, en una mesura o una altra, ens sentim representats. Ara bé Acció Cultural té un perfil molt centrat en qüestions de llengua. L’eix nacional, a més, és fonamental. Nosaltres compartim una cosmovisió de lluita valencianista i per la cultura pròpia, però també posem l’eix de l’esquerra en un lloc prioritari. La Fundació Nexe fa una funció excel·lent, i espero coincidir en ells en molts projectes, però està vinculada a Compromís i a nosaltres no ens interessa el lligam amb els partits. Volem ser una casa comuna per a qualsevol persona progressista del País Valencià. Tota la resta d’entitats tenen la nostra admiració i el nostre respecte, però nosaltres volem construir una xarxa més oberta que no siga apèndix de cap partit. Esperem, en tot cas, poder treballar del bracet en els objectius comuns que anirem trobant pel camí.