Sortir al carrer s’ha convertit en un autèntic malson per al primer ministre britànic, el conservador i fervorós partidari de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, Boris Johnson. En els últims dies, el dirigent dretà s’ha enfrontat als xiulits de la població anglesa, per exemple durant els actes de celebració del 70 aniversari de la monarca Isabel II. Unes esbroncades força simptomàtiques, atès el perfil sociològic i ideològic del públic congregat en l’aniversari de la reina. El rebuig a la seua figura mostra, no debades, la involució en termes de popularitat que ha experimentat la seua figura, la qual va aconseguir en les passades eleccions britàniques la conquesta de diversos feus històrics del laborisme i una majoria parlamentària àmpliament folgada.
En les darreres setmanes, l’exalcalde de Londres semblava haver esquivat les conseqüències de l’escàndol de les festes celebrades en la seua residència governamental en temps de restriccions per l’emergència sanitària de la COVID-19. Malgrat els vincles financers dels conservadors amb oligarques propers al Kremlin, la invasió russa d’Ucraïna havia deixat en un segon pla informatiu els seus comportaments desinhibits i contraris a les recomanacions epidemiològiques en un moment de dolor i patiment pels efectes perniciosos del virus. Johnson, en certa manera, semblava regatejar, com si es tractara d’un extrem del Manchester City o del Liverpool, la crisi més seriosa del seu mandat. Res més allunyat de la realitat, però.
A primera hora del matí, el president de l’anomenat Comitè 1922, Graham Brady, comunicava que s’havia traspassat el topall del 15% de diputats conservadors que reclamaven el seu adéu com a inquilí de Downing Street, és a dir, aspiraven a liquidar la seua permanència com a primer ministre. Els toris activaven, d’aquesta manera, la moció de censura contra el seu propi líder, una actuació comuna al Regne Unit i, particularment, al Partit Conservador. Abans que Johnson, altres primers ministres de carnet tradicionalista han sofert revoltes internes, com ara la neoliberal Margaret Thatcher, John Mayor o l’antecessora de l’actual primer ministre, Theresa May. Els xiulits a la festa reial han estat un factor determinant perquè es consumara la petició de derrocament.
El moment escollit per aquest grup de parlamentaris conservadors per emprendre la moció de censura semblava el més idoni. Com a medicina per superar la patacada a les passades eleccions municipals de maig, la jugada consistia en canviar de comandant polític conservador quan encara la legislatura es troba a la meitat i, per tant, hi ha marge per forjar un lideratge que puga arribar amb garanties als pròxims comicis estatals per derrotar el candidat dels laboristes. La continuïtat d’un líder desgastat al capdavant del govern britànic en una època de turbulències energètiques, una inflació disparada i farcida d’inestabilitats geopolítiques podia, en canvi, desplegar una catifa per al contrincant progressista.
Johnson, conscient d’estar jugant-se el seu futur polític, intentava minuts abans de la moció de censura convèncer els seus parlamentaris, tot i expressar en la reunió prèvia a la votació amb els seus companys conservadors de la cambra britànica que «ho tornaria a fer». Unes paraules que s’allunyaven del to d’aquell discurs de disculpa, efectuat quan la pressió mediàtica i política semblava haver assolit el seu punt màxim. En aquella ocasió, la intenció era fer mans i mànegues perquè la societat britànica no pensara, ni tinguera la sensació que hi ha unes regles per als ciutadans comuns i unes altres força particulars per a l’actual mandatari conservador.
L’actual primer ministre britànic, al remat, ha obtingut elsuport de 211 diputats pels 148 que han demanat a través del sufragi parlamentari la seua dimissió. Malgrat haver-hi superat aquest match-ball, la seua posició com a capità de l’executiu anglès ha quedat força qüestionada. El líder conservador ha observat, no debades, com el 41,3% dels conservadors amb seients a la cambra han reclamat la seua marxa. Es tracta d’una xifra que supera la contestació que va rebre, per exemple, la seua antecessora en el càrrec, Theresa May, qui va testar com la revolta contra la seua figura estava protagonitzada pel 37% dels diputats toris. Una gran part dels primers ministres que han superat de manera ajustada una qüestió de confiança d’aquesta magnitud han acabat plegant temps després.
«És un moment decisiu i concloent. És un bon resultat. Ens permet deixar enrere tota aquesta situació, i centrar-nos en les qüestions importants, i en unir al partit», ha afirmat Johnson en declaracions a la cadena pública britànica BBC, amb la voluntat d’interpretar el resultat de la votació com a una victòria política, així com intentar llençar un missatge d’unitat envers un partit conservador migpartit entre els partidaris de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea i aquells que han estat escèptics sobre aquella decisió. A pesar d’aquestes afirmacions, el futur de l’actual primer ministre queda tocat i suspès en l’aire. O, per comparació amb els altres antecedents històrics de mocions de censura, profundament qüestionat.