Hi hauria d’haver una mena d’obligació de tornar a veure i flairar llocs com aquests
una i altra vegada per no oblidar que existeixen.
George Orwell, El camí a Wigan Pier
L’home que tindrà un paper clau en aquestes eleccions està ajagut en una butaca atrotinada amb revestiment de tartà. És un dilluns de novembre i diu: “És igual qui guanyi, igualment no canviarà res”.
L’home es diu Daryl, el cognom no el vol dir. S’ha ben calat una gorra Adidas. A fora, el vent fa espetegar la pluja horitzontalment per la ciutat de Wigan, al nord d’Anglaterra; a dintre, Daryl xucla un cigarret elèctric amb aroma d’anís i vetlla la seva vida. Consisteix en una sala humida plena de tamborets i butaques de pell; a la paret hi ha penjades banyes de cérvol.
Daryl va obrir aquesta botiga de trastos al març i li va posar de nom Bulldog Forge, en record del llegendari fabricant d’eines Bulldog Tools, que va instal·lar-se al seu barri fa més de 200 anys. Actualment, a l’antiga seu central de la companyia hi ha apilonat el mobiliari de pubs i hotels que han tancat. “Amb això no et fas ric”, diu Daryl. Però en comparació amb com havia viscut temps enrere, ara la seva vida és gairebé luxosa.
Daryl té 54 anys. Viu en una de les regions més pobres del Regne Unit. Havia estat infermer. Va ser víctima de violència domèstica. Ha estat un sensesostre. Abans votava el Partit Laborista. Però no és segur que ho torni a fer.
El 12 de desembre els britànics decidiran el seu futur. I el nord d’Anglaterra, on viuen molts Daryls, s’ha convertit en el camp de batalla d’aquesta campanya electoral.
Els experts electorals creuen que persones com Daryl seran determinants en les eleccions més importants de la història britànica recent. Per això durant unes dues setmanes s’interessaran per ells polítics que tenen problemes per situar al mapa llocs com Wigan, Warrington o Workington.
Ja són les terceres eleccions en quatre anys i mig, així ho ha volgut Boris Johnson. El primer ministre està tip de la paràlisi que ha provocat el Brexit, encara per executar. Johnson preveu que la seva capacitat de seducció els donarà, a ell i als conservadors, una majoria còmoda; que abans de final de gener sortirà de la UE i finalment podrà “deslliurar” el reialme, emmordassat per Brussel·les. Així ho veu Johnson.
Per a Johnson aquesta és la partida de la seva vida. Però encara que les enquestes siguin tranquil·litzadores per als tories, la maniobra per aconseguir el poder és altament arriscada. Johnson ha fet bascular el seu partit cap a la dreta a una velocitat de vertigen, ha apartat conservadors moderats i ha espantat votants més liberals a cabassos. Es dona per fet que els tories, que ara només tenen un govern en minoria, perdran escons a Londres i Escòcia. Si volen sortir escollits per majoria absoluta, han d’arrabassar desenes d’escons als laboristes, el partit més gran de l’oposició.
I, per fer-ho, ciutats pobres com Wigan i venedors de trastos com Daryl són ara més importants que mai per a Johnson.
El primer ministre només té una oportunitat per afegir algunes taques blaves —el color dels conservadors— al nord d’Anglaterra, tradicionalment tenyit de vermell. La missió és aclaparadora: des que el nord es va alçar, als anys vuitanta, gairebé unànimement contra Margaret Thatcher, molta gent considera que els conservadors no són votables.
Però el Brexit ho ha trastocat tot. Després de dècades de desindustrialització i de globalització, els electors del que havia estat la zona carbonera del Regne Unit han votat molt majoritàriament sortir de la UE. Que encara no s’hagi produït la sortida, indigna molta gent. Això és el que podria aprofitar a favor seu Johnson, segons creu el laboratori d’idees conservador Onward.
Els tories haurien de fer tot el possible per posar de part seva persones de mitjana edat sense formació universitària de les anomenades ciutats de la lliga de rugbi del nord, que solen viure en ciutats petites i en zones rurals, passen dificultats financeres i estan decebudes amb la indecisió laborista respecte al Brexit. Onward ha designat aquest tipus de votant “l’home de Workington”, segons l’antic bastió del carbó. Però també li escauria “la dona de Wigan”.
Des que és evident que aquests votants seran decisius, es pot observar com els tories fan un estrany exercici de contorsió política: amb gran amabilitat i prometent milions, aquestes setmanes Johnson i els seus aliats persegueixen justament aquelles persones a qui durant els últims deu anys han fet la vida impossible. I el més esbojarrat en aquests temps esbojarrats és que l’estratègia podria sortir bé.
Avui dia viatjar amb tren al nord d’Anglaterra és com viatjar a un país que sembla que s’enfonsi. En alguns indrets dels voltants de Manchester i Sheffield ha plogut tant en una hora com el que sol ploure en un mes. Més de 1.200 cases han hagut de ser evacuades. L’àrea està amb l’aigua al coll.
No fa gaire fins i tot s’hi va passejar Boris Johnson amb botes d’aigua, després d’haver assegurat durant dies als periodistes que tot allò no era tan greu. A Stainforth una dona que empenyia un carretó es va negar, més o menys educadament, a conversar amb ell. Va dir que tenia coses millors a fer.
També més cap a l’oest, a Wigan, aquest novembre pràcticament ha plogut ininterrompudament. A l’ajuntament ens rep Steve Dawber, de 63 anys, un home calb, simpàtic i cepat, que en la seva senyorial oficina sembla un visitant confós. El polític laborista és l’alcalde d’aquesta ciutat de 80.000 habitants. Una carrera notable per a un home que fa quaranta anys va començar a treballar apilant llaunes a la fàbrica local de Heinz, la més gran del món. Aleshores treballaven a Heinz 14.000 persones; avui dia en són 1.200. La resta han estat substituïdes per màquines que escupen més baked beans que mai: prop de mil milions de llaunes cada any.
Com que al mateix temps també van tancar les últims mines de carbó —en el que havia estat un bastió miner— i les últimes fàbriques tèxtils, Wigan va viure una decadència semblant a la d’altres ciutats mitjanes de la regió. Però abans que circulés per Londres la frustració que es coïa al nord, la crisi financera i bancària va tocar el Regne Unit. Després dels multimilionaris programes de rescat per a les entitats bancàries, el 2010 el nou govern del conservador David Cameron va declarar un període d’austeritat.
La política d’estalvi brutal del govern central de Londres va afectar amb especial duresa els bastions laboristes del nord. Nombroses biblioteques, piscines, clubs de joves i altres institucions públiques van tancar. Els salaris es van estancar i el nombre de treballadors precaris va augmentar. Com que alhora els tories van laminar l’Estat del benestar, va créixer el nombre de pobres.
Però quan, sis anys després, es va celebrar el referèndum sobre la pertinença del Regne Unit a la UE, van ser sobretot els partidaris conservadors del Brexit qui va saber convèncer la gent: la culpa de la decadència, deien, la tenien els treballadors estrangers del continent i els buròcrates sense cor de Brussel·les. Mentre que en el conjunt del país va votar a favor del Brexit un 52%, al nord —afectat per l’austeritat— va ser un percentatge clarament més alt: un 69% a Doncaster, un 68,3% a Barnsley, un 66,4% a Wakefield...
A Wigan, un dels llocs més afectats per la política d’austeritat, va ser un 64%. I Steve Dawber, amb la seva campanya pro-UE no hi va poder fer res. “Europa està al servei d’altra gent”, diu l’alcalde. Si bé el nord-oest d’Anglaterra rep més diners de Brussel·les dels que aporta, se’n beneficien ciutats grans com Liverpool o Manchester. En els últims deu anys Londres ha obligat la petita ciutat de Wigan a reduir el seu pressupost de 280 milions a 120 milions de lliures.
El consistori, dominat pels laboristes, va fer tot el que va poder per impedir la decadència de Wigan. Va oferir ajuts financers a ciutadans i associacions si estaven disposats a continuar gestionant privadament biblioteques, piscines o serveis sanitaris. Wigan va viure, doncs, un boom d’organitzacions de beneficència. “Aconseguim que la ciutat vagi tirant amb voluntaris“, diu Dawber.
Així no van poder aturar la decadència de la ciutat. Per bé que el centre històric de Wigan fa un goig sorprenent, amb els seus majestuosos edificis victorians, si t’hi fixes bé es veu com moltes de les botiguetes són regentades per organitzacions com els Samaritans, YMCA o la Fundació Britànica del Cor. Entremig s’han estès botigues de coses barates com Poundland, Poundstretcher o Pound Bakery, centres de bellesa, cases d’apostes i proveïdors de crèdit. La resta de la ciutat està dominada per cartells d’“Es lloga”.
Tot i que el Wigan del 2019 no té res a veure amb la ciutat plena de sutge que el 1937 George Orwell va descriure com un “lloc infernal”, amb persones desesperadament pobres que vivien “com paneroles” en suburbis laberíntics, la pobresa no ha desaparegut. Només que ara està més ben amagada.
Aquesta pobresa es pot visitar, per exemple, a Sunshine House, on aquesta tarda pedrega. Es tracta d’un edifici baix i funcional, de maó vermell, situat a un quart d’hora a peu a l’est del centre de la ciutat que es va fundar fa vint anys com un lloc de trobada del veïnat. Actualment Sunshine House és un animat centre social on es cuiden nens, es fa formació per a adults i la gent gran pot evadir-se unes quantes hores al dia de la soledat. La sala central és un cafè amb una llum encegadora que fa olor de fregit. Cada divendres s’hi serveix fish & chips per tres lliures, i el diumenge el menú de tres plats en costa cinc.
Fa dos anys hi van crear una petita botiga de queviures que anomenen Pantry (‘Rebost’). El que hi ha als prestatges ho han donat alguns supermercats. Un pa costa deu cèntims. Que els productes —a diferència dels bancs d’aliments, cada vegada més freqüents a Wigan— tinguin un preu simbòlic és important per als 2.000 clients de la botiga, diu Lisa, una treballadora: “Així és menys humiliant”.
Qui pregunta una mica per aquesta zona de Wigan on va viure fa vuitanta anys el socialista George Orwell i on va analitzar la situació de la classe obrera topa amb històries sempre iguals. Són històries de persones a qui l’Estat va retallar prestacions socials perquè, aparentment, tenien una habitació de més. De persones que han signat contractes de “zero hores” i així tenen feina oficialment, però en realitat s’estan a casa del matí al vespre i esperen que hi hagi alguna cosa per fer. De famílies que cada dia es veuen davant la disjuntiva de “Heating or Eating”: posar la calefacció o menjar.
Fa dos anys la periodista Claire Donnelly va començar a escriure moltes d’aquestes històries. Amb motiu de l’aniversari d’El camí a Wigan Pier d’Orwell, Donnelly va desplaçar-se a la zona amb companys de The Daily Mirror per descriure en vinyetes la vida al nord d’Anglaterra. El Wigan Pier Projecte havia de durar un any, però encara està en marxa. “Hi ha moltíssimes històries”, diu Donnelly. “Estem tornant als temps victorians”, en què no hi havia Estat del benestar. “Aquí, si neixes pobre, ets pobre tota la vida”.
Jeremy Corbyn, el polèmic líder laborista, fa temps que va convertir aquest problema en un eix central de la seva política com no havia fet mai cap altre líder britànic. Des que el 2015 va assumir de manera totalment sorprenent el lideratge laborista, ha retret reiteradament als les conseqüències funestes de les seves orgies de retallades. En aquesta campanya electoral Corbyn, de 70 anys, també aposta implacablement per titllar els conservadors de Johnson com una formació allunyada de la realitat, que preconitza una política feta pels rics i per als rics.
Els laboristes prometen inversions per valor de 83.000 milions de lliures: un rècord en solitari. vol recaptar els diners de grans companyies i de persones adinerades i ficar-los en un Fons de Transformació Social com el país no n’ha vist mai cap d’igual. D’això se n’ha de beneficiar sobretot el nord. Entre bona part de la població aquesta política té acceptació, però no sembla que Corbyn la pugui arribar a aplicar mai. Prometi el que prometi, per als electors tot queda eclipsat per l’actitud dels laboristes respecte al Brexit.
Si obté una victòria electoral, Corbyn vol negociar un acord suau amb la UE i tornar-lo a sotmetre a votació popular, amb la possibilitat que el Brexit quedi cancel·lat del tot. A Londres i al sud d’Anglaterra molts votants laboristes van estar entusiasmats quan Corbyn finalment es va decidir per aquesta posició.
En canvi, al nord, on batega l’antic cor laborista, molts se senten traïts. Aquí la gent no vol els milions de Corbyn, sinó sortir de la UE, encara que la situació pugui empitjorar encara més.
Els polítics han deixat massa sovint desemparada la regió, diu la laborista Lisa Nandy, una dona decidida de 40 anys que representa Wigan al Parlament britànic. Per als votants el Brexit ha estat la pedra de toc per saber si encara podien creure’s alguna cosa d’algun polític. “A la meva ciutat parlar d’un ‘People’s Vote’ [la votació que preveu Corbyn si guanya] per a molta gent vol dir que no se’ls prenen seriosament i que el seu vot no compta”, assenyala Nandy. No es pot concebre què passaria si s’acabés fent marxa enrere amb el Brexit. Ara Nandy, quan truca a les portes durant la campanya, ja només sent “Aneu-vos-en!”; “i la gent no es refereix als laboristes, sinó a tots els polítics”.
Els primers senyals ja van aparèixer en les eleccions europees del maig: a Wigan va guanyar el Partit del Brexit, de l’instigador Nigel Farage, amb un 41%. Els laboristes, que des de feia cent anys havien guanyat totes les eleccions, van quedar en segon lloc.
Precisament aquest canvi massiu d’afinitats polítiques és el que Boris Johnson vol aprofitar per a ell i per al Brexit. Ell també ha promès diners a la gent del nord. Un Fons de Ciutats que ha d’aportar milions a les caixes de les ciutats més pobres, encara que sorprenentment entre els beneficiaris potencials hi hauria moltes ciutats que no són tan pobres, però que són governades pels conservadors. Sobretot, però, Johnson sedueix la gent amb el jurament que el seu acord pel Brexit s’aprovarà al Parlament abans de Nadal. Diu que serà el seu “regal de Nadal anticipat”.
És una inversió estranya de les circumstàncies: mentre que la tradicional lluita de classes de Corbyn ja no té ganxo entre els típics votants laboristes, Johnson, exalumne d’Eton– s’ofereix com un company als obrers del nord.
Però n’hi ha prou, amb això? Sigui com sigui, a Wigan no es troba gaire gent que reconegui obertament que votarà Johnson. A la majoria els passa com a Maggie, que va amb bastó, que passa gairebé cada dia per Sunshine House i que diu: “He votat tota la vida els laboristes, però ara s’ha acabat”. Per què no? “En una paraula: Corbyn”. Aquesta vegada Johnson, doncs? “No n’estic del tot segura”. Són gairebé les mateixes paraules que utilitza el venedor de trastos Daryl i moltes altres persones que aquests dies trobem pels carrers de la ciutat. Per a gairebé tots, les eleccions són un maldecap.
El 12 de desembre, doncs, serà decisiu veure si el Partit del Brexit és capaç de tornar a omplir aquest buit; i ja veurem a qui farà més mal: a Corbyn o a Johnson.
Per a Jordan Gaskell la resposta és evident: “Els traïdors laboristes han d’anar fora”. Gaskell, un noi escanyolit de 16 anys que parla com si estigués electritzat, ha aconseguit certa anomenada a la zona. Aquest estudiant va fundar al veïnat els Leavers of Leigh i fa una marxa setmanal per la regió amb la seva colla, en què en moments d’ardor cremen banderes de la UE. Com que a Gaskell li agrada portar una bandera britànica a mode de capa, l’han batejat com “el croat de la capa”.
Gaskell es pot inflamar en pocs minuts prenent una xocolata calenta. “La voluntat del poble ha de ser acceptada”. Com a màxim el 31 de gener el país, diu, ha de sortir de la UE. A la seva iniciativa s’hi han sumat diversos exsimpatitzants laboristes i conservadors. I fa poc, als marges d’una manifestació, fins i tot un captaire li va tornar una moneda de vint i una altra de cinquanta penics que ell li havia tirat al barret. “Volia donar els diners per a la nostra causa”.
Després de tres anys i mig de frustració pel Brexit, que ningú s’enganyi: “Aquí dalt la gent està preparada per a una guerra civil”. Són gent senzilla i honrada que ara ja estan farts de tot, diu Jordan Gaskell. “La gent no neix radical, s’hi torna quan la ignoren durant molt de temps”.
Ann-Kathrin Nezik
© Der Spiegel
Traducció d’Arnau Figueras