Els bons resultats de les llibreries des del confinament pandèmic i les bones perspectives de les editorials en els últims anys (Ernest Folch explicava a EL TEMPS que n’hi ha que han augmentat els seus resultats en dos dígits) porten un Sant Jordi carregat d’innombrables novetats. N’hi ha que van arribar abans de Nadal i mereixen ser recuperades si no s’han llegit encara, com Junil a les terres dels bàrbars de Joan-Lluís Lluís (Club Editor, 2021), Premi Òmnium; Terres mortes (Anagrama, 2021) de Núria Bendicho (Vegeu crítica al num. 1962), Ja estem morts, amor (Angle Editorial, 2021), de Xavier Aliaga (entrevistat al num. 1955); La verda és porta de Joan Todó (Godall, 2021) o el Premi Proa, El país de l’altra riba (Proa, 2021) de Maite Salord.
La collita de Sant Jordi ens porta una nova proposta del mallorquí Melcior Comes, que va enlluernar fa tres anys amb Sobre la terra impura. Ara fa una proposta més arriscada però igual de crítica amb el poder i la corrupció entre les esferes empresarials de Catalunya i Mallorca, amb tot de noms ocults que corresponen a personatges reals: Tots els mecanismes (Proa, 2022) pren el títol d’una cançó dels Antònia Font com l’anterior el manllevava dels versos de «Lo pi de Formentor» de Costa i Llobera.
No és l’única proposta rellevant de les Illes Balears. Sebastià Alzamora presenta una novel·la breu i aparentment senzilla, però impactant: Ràbia (Proa, 2022). Curiosament, en tots dos llibres, el de Comes i el d’Alzamora, hi ha una denúncia de l’ús de presos polítics per part del franquisme per construir refugis, búnquers i carreteres durant la Guerra Civil.
Una altra novetat que no pot passar desapercebuda és L’estiu dels brivalls(Vincle, 2021) de Francesc Viadel. L’obra, guanyadora del Premi de Novel·la Negra Teodor Llorente, supera els límits del gènere i fa una demostració de literatura: una llengua riquíssima en vocabulari, uns personatges impactants, retratats amb cura, i una història tremenda i tremendista de la supervivència en una petita ciutat valenciana que, a finals dels vuitanta, encara viu bàsicament del món rural. Una novel·la tan colpidora com les que Franck Bouysse ens ha portat de l’estat francès aquest any. La de Viadel és més urbana; les de Bouysse creixen en la solitud del món rural més aïllat. Molt impressionants són les dues mostres que han editat Periscopi (Nascut de cap dona) i Alrevés/Crims.cat (El diable no viu a l’infern) traduïdes per Anna Casassas i Maria Llopis, respectivament. Molt recomanables i inquietants.
La solitud del món rural també ens va portar fa mig any la magnífica Sola (Proa, 2021) de Carlota Gurt, un esqueix original i personalíssim de la Solitud de Víctor Català (que acaba de reeditar Ed. 62), i ens arriba també en l’última novel·la del tríptic que Eva Baltasar havia començat amb Permagel i Boulder. Ara, la protagonista de Mamut (Club Editor, 2022) se’n va a una masia solitària on pràcticament només tindrà contacte humà amb un pastor de les terres veïnes.
L’allau d’autores en la literatura catalana és molt destacable. A les noves veus de Gurt (1976) i Baltasar (1978) cal afegir els noms de Marta Batallé (1978) i les més joves Clara Queraltó (1988) o Blanca Llum Vidal (1986), cadascuna amb un estil tan personal que poc té a veure amb el de les altres. Tanmateix, moltes d’elles són feministes i a la majoria de les seues obres es dilueixen les fronteres dels gèneres.
No pot quedar oblidada l’última novel·la de Clara Queraltó, Et diré R. (Proa, 2021), pel seu coratge i l’actualització personalíssima del realisme brut. La poeta Blanca Llum Vidalha fet una nouvelle epistolar tan poètica com atípica a La princesa sou Vós (Club Editor, 2022). Marta Batallé escaneja la joventut que viu al Raval de Barcelona a El paradís no era això (Empúries, 2022).
Al mateix temps, La Magrana publica les novetats d’una escriptora de la generació anterior, Núria Perpinyà (1961), Diatomea, i una nova veu, Aina Guitnau (1986), que ha escrit Canviar de pell.
La novel·la de Perpinyà és un salt en la seua trajectòria, i en el temps. Anem al segle XXIII, un temps sense pàtries -on tothom va canviant de domicili cada tres per quatre-, dirigit per una classe política exclusivament femenina -una altra vegada el gènere- i assotat per contínues inundacions.
En contrast, el Premi Joanot Martorell d’enguany, ha estat per una novel·la molt arrapada a l’actualitat: El carrer de baix (Ed. 62, 2022) del valencià Vicent Flor, que parla de la despoblació, la soledat i l’espiral per un fill d’acollida amb problemes de droga i delinqüència.
Un llibre que mereix atenció, tot i no ser novetat estricta, és el guanyador del Premi Roc Boronat, Lluny vol dir mai més (Amsterdam, 2021), de Marc Cerrudo, que narra un mateix fet des de més de vint punts de vista, des del «comunista amant del ciclisme» al «monstre sota el llit» passant pel «traficant d’animals o «el gat marró amb taques blanques». Un festival.
Un dels autors exitosos que torna és Albert Sánchez Piñol, amb El monstre de Santa Helena, sobre Napoleó Bonaparte a través del diari de la marquesa Delphine de Custine, que hi ha viatjat (a l’illa de Santa Helena, on és desterrat Napoleó) amb el seu marit, l’escriptor François-René Chateaubriand. Dues estrelles més del Sant Jordi: Empar Moliner va guanyar el Premi Ramon Llull 2022 amb Benvolguda(Columna, 2022) i el dramaturg Sergi Belbel, el Sant Jordi amb Morir-ne disset (Destino, 2022). Seran dels més venuts.
Un imperdible d’aquest Sant Jordi és el llibre pòstum de Jordi Cussà, Muses (Comanegra, 2022), un altre exercici de llibertat literària -pel tema, per l’estil, per l’estructura- de l'autor de Cavalls salvatges. Pot passar com amb El primer emperador i la reina Lluna: el lector ha de fer un esforç al primer capítol. Després tot va rodat.
De la ficció a la no-ficció amb dos veterans escriptors que presenten dues petites obres ubicades a Itàlia: Vicenç Villatoro i Josep Maria Fonalleras. El primer, amb una nouvelle sobre una tornada, al poble natal, trenta anys després d’haver marxat: Tren a Maratea (Proa, 2022). Villatoro en pot petit. El segon es Un cafè a Roma (Univers, 2022), que condensa molts viatges, passejades, històries, anècdotes i cites -moltes cites- sobre la ciutat eterna. Essència de Fonalleras. En la mateixa col·lecció d’Univers hi ha una joia que no hauria de passar desapercebuda: Gust per París, d’A.J. Liebling. Una ampolleta amb perfums de cuina francesa.
Collita de traduccions.
El gran moment que viu la traducció al nostre país -bé sigui per la demanda, les editorials o l’esclat d’una o dues fantàstiques generacions de traductors- porta títols molt interessants a les parades de les llibreries per Sant Jordi. Entre les novel·les traduïdes hi ha obres de clàssics incontestables com William Faulkner, Graham Greene, Marcel Proust, Charlotte Brönte o Albert Camus; novetats de noms consagrats de la narrativa, com el premi Nobel Abdulrazak Gurnah, Jonathan Franzen, Nariné Abgarian, Amèlie Nothomb (Set, Anagrama, 2022) o Ali Smith o noms novíssims, com l’esmentat Franck Bouysse, la italiana Viola di Grado i el seu compatriota Paolo Cognetti (La felicitat del llop, La campana, 2021) o la britànica Tessa Hadley, (Amor lliure, Ed. del 1984, 2022) entre molts altres.
Al premi Nobel 2021, Abdulrazak Gurnah, el tradueix La Magrana, potser perquè vol renàixer de les cendres ara que està dins del grup Penguin Random House, potser perquè en castellà el publica Salamandra, un altre segell del grup. A la vora del mar és una de les obres importants d’aquest autor nascut a Zanzíbar que viu Anglaterra des de fa més de cinquanta anys. Els efectes del colonialisme, una de les denúncies que li van fer obtenir el premi de la Acadèmia sueca, també són clars en aquesta obra.
Edicions del 1984 ens porta la primera versió en català de Les palmeres salvatges de Faulkner, un luxe a l’abast gràcies a la traductora, Esther Tallada.
El novel·lista Jonathan Franzen (Llibertat i Les correccions) torna a disseccionar una família -un nucli que pot ser tan complex com un univers- a Cruïlles (Empúries, 2021) i aquesta vegada la fa girar al voltant de les religions i les creences. Franzen segueix fidel a la seva concepció sobre la novel·la i la feina del novel·lista: «El meu objectiu com a novel·lista -explicava fa uns mesos en una roda de premsa per videoconferència- no és representar res sinó contar una bona història i això vol dir personatges grans i complexos que es van revelant en moments d'intensitat.
D’Armènia ens arriba I del cel van caure tres pomes (Comanegra, 2021), una novel·la de Nariné Abgarian que ha estat un èxit a Rússia i que té la càrrega lleugera de la literatura popular, un aire de mite o llegenda, i molts personatges extraordinaris. No és novetat estricta però no es poden oblidar tan ràpidament llibres que es mereixen tenir una vida llarga.
La gran Ali Smith, que ha publicat la tetralogia de les estacions (Tardor, Hivern, Primavera i Estiu) a Raig Verd torna, en aquesta mateixa editorial, amb Noia troba noi. La qualitat està garantida.
Viena Edicions continua publicant clàssics inèdits molt interessants com L’últim idili de Graham Greene i els llibres finals d’A la recerca del temps perdut de Proust: ara arriba la primera part de l’últim capítol: El temps retrobat I. Aquesta és la traducció de Josep Maria Pinto. Paral·lelament, hi ha la de Valèria Gaillard, que publica Proa.
Viena també ha apostat per la publicació de novel·les clàssiques angleses a través del Club Victòria. En aquesta col·lecció acaba d’editar Jane Eyre de Charlotte Brönte, Mansfield Park, de Jane Austen i Agnes Grey d’Anne Brönte. Paral·lelament, hi ha Cims borrascosos, de la tercera germana Brönte (Emily), que publica Proa.
Els aficionats al gènere i a l’època estaran gaudint d’aquesta competició entre el Grup Enciclopèdia (Viena) i el Grup Planeta (Proa), com els lectors de Proust.
Una novetat inesperada la porta la Nova Editorial Moll, L’astràgal, d’Albertine Sarrazine, un dels llibres que més va impactar Simone de Beauvoir i Patti Smith: la cantant, fins i tot, en va fer un pròleg que encapçala aquesta edició. L’obra és una barreja de vivències personals i saber literari de l’autora, que havia estat prostituta. Una mena de Walk on the wild side, un passeig entre els baixos fons i l’abisme que es desencadena després que la protagonista es trenqui un dels ossets del turmell.
L’autora més arriscada, entre totes les traduïdes deu ser la siciliana Viola di Grado (1987), amb una novel·la amb sexe i molt bona literatura: Fam blava (Angle Editorial, 2022). Traduïda per Anna Carreras, és un viatge a Xangai digne també de Sarrazine i Patti Smith.
Per acabar dues obres pòstumes dels grans Andrea Camilleri i John le Carré. D’aquest últim, Silverview (Ed. 62, 2022). Una última aventura d’espies del mestre del gènere. I de l’italià, el penúltim lliurament de la sèrie del comissari Montalbano: El cuiner de l’Alcyon (Ed. 62, 2022).
Floreixen els assaigs.
La collita d’assaig d’aquest Sant Jordi és molt bona, diversa i extensa, amb obres d’autors del país i traduccions interessantíssimes. Entre les obres catalanes destaca la rigorosa i llegidora incursió de Jordi Coca en Shakespeare (El teatre de Shakespeare en el seu context, Edicions del 1984, 2022), una mina de saviesa i divulgació.
Aquest any es commemoren els cent anys del naixement de Joan Fuster i de Gabriel Ferrateri això ha impulsat reedicions, revisions i biografies. Les més destacades, però no les úniques, de l’Any Fuster són el Premi Octubre Fuster i els mallorquins (Tres i Quatre, 2022) de Gabriel Ensenyat, Diari 1952-1960 (Tres i Quatre, 2022); Nosaltres, els valencians (Edicions 62, 2022) i un recull d’assajos de l’escriptor de Sueca antologats per Antoni Martí i Monterde, Figura d’assaig (Comanegra, 2022).
De l’Any Ferrater, comissariat per Jordi Cornudella, destaca una biografia signada per Jordi Amat, Vèncer la por (Ed. 62, 2022), i una antologia d’assaigs de Ferrater antologada per Marina Porras, Donar nous als nens (Comanegra, 2022).
A El somni d’Ulisses (Rosa dels Vents, 2022), l’historiador José Enrique Ruiz-Domènec fa un atrevit viatge per la Mediterrània, la seua història i les civilitzacions que el poblen des del 1.177 aC -quan col·lapsen «els imperis que havien forjat l’edat del bronze al Pròxim Orient i a Egipte» i «la civilització grega sorgeix de les ruïnes de Micenes i la civilització jueva d’una conferència de pobles anomenada Israel». Des de l’aparició de les religions monoteistes fins al Procés de Barcelona -encara se’n recorda algú- i les crisis actuals de les pasteres, passant per les Vespres Sicilianes, Marco Polo, Lleó l’Africà, Suez, Venècia i la guerra dels Balcans.
La biòloga i divulgadora científica Cristina Junyent proposa una aproximació a la ciència després de la pandèmia en el nou volum de la col·lecció Magma de Publicacions de l’Abadia de Montserrat: Fugir de les tenebres. No permeteu que la incomprensible varietat de tipografies dels titolets us espanti, perquè Junyent s’acosta a la «Ciència i ciutadania després del coronavirus» -com diu el subtítol- a través de personatges, històries i informacions rellevants.
L’Ajuntament de Barcelona edita un complet Àlbum Joaquim Molas amb textos i fotografies seleccionats i treballats pels filòlegs i admiradors Manuel Llanas i Llorenç Soldevila. La vida i obra d’un dels més influents crítics literaris del país al llarg del segle XX es recorren amb interès per unes pàgines que demanen a crits més marge (per dalt, per baix i per totes bandes). L’Àlbum Molas inclou tanta informació o més que la recent edició d’El mirall de la vida. Dietari 1956-2015 (Ed. 62, 2021) del mateix Joaquim Molas, editat per Rosa Cabré i Maria Capdevila -de gran valor documental. Amb els índexs dels dos volums hi ha condensada la història de la literatura de la segona meitat del XX.
El líder d’Els Pets, Lluís Gavaldà, fa unes memòries músico-sentimentals i això ja és molt original en el context català: Sona la cançó (Rosa dels Vents, 2022) parla de Gavaldà i de la música però sobretot d’un passat proper, de com s’escoltava la música i de com es vivia la música. Una crònica musical amb els genolls pelats.
Una altra proposta original repassa l’art encarregat, promogut o patrocinat per la família Borja a partir del papat de Calixte III. Els Borja i l’art és obra de l’expert Marià Carbonell i està editada per Tres i Quatre. La mateixa editorial publica dos assaigs d'anàlisi política: el d'Antoni Rubio a Valencianisme líquid, és un recorregut per les renúncies del nacionalisme al País Valencià, i Independència és revolució d'Albert Botran Pahissa. Amb aquest llibre, el diputat de la CUP vol refutar dues idees, que la independència es puga fer "de la llei a la llei" i que la independència es puga aïllar de canvis socials com la justícia social, l'ecologisme o el feminisme.
L’última sorpresa de la no-ficció arriba editada per la petita editorial ViBop. Es tracta d’El llibre dels vins d’Arnau de Vilanova, un compendi medieval sobre les virtuts dels vins que ara es pot llegir com un viatge al segle XIII a través d’uns escrits breus, a mig camí entre la recepta de cuina, el vademècum i els apunts d’un druida. Traduït del llatí per Patrick Gifreu, que també escriu les imprescindibles i interessantíssimes notes.
La més actual de les traduccions d’assaig és A l’ombra d’Amazon d’Alec MacGillis (Edicions del Periscopi, 2022), que analitza les desigualtats territorials que l’empresa nord-americana de comerç electrònic ha provocat als Estats Units. En una roda de premsa a Barcelona, MacGillis va recordar que, amb un milió d’empleats, Amazon és ja la segona empresa amb més treballadors dels EUA, amb un milió d’empleats, després de la cadena de distribució Walmart. MacGillis va recordar que Amazon «no crea llocs de treball» sinó que «estan substituint treballs que ja existien al comerç minorista». MacGillis té l’esperança que Europa sabrà defensar-se d’Amazon millor que els EUA -«amb lleis sobre el comerç digital com l’aprovada recentment per la UE»- però alerta que també té més a perdre, perquè els centres urbans de les ciutats europees conserven més comerç que no les americanes. Un toc d’alerta.
Angle Editorial presenta en un volum els tres llibres de memòries de Deborah Levy, una escriptora en anglès nascuda a Sud-àfrica: Coses que no vull saber / El cost de viure / Propietats reals. Levy escriu com pocs i s’enfonsa com ningú en les seues vivències. Unes memòries atípiques, plenes de metàfores, d’històries breus i de molta veritat. Levy, feminista i molt literària, va fent salts per la seva biografia sense un ordre cronològic establert per tal d’explicar-nos etapes concretes de la seva vida o furgar en una temàtica concreta. Primer la infantesa a Johannesburgh i la joventut al Regne Unit; després el seu divorci als cinquanta i la manera de refer el seu present, i, finalment, unes memòries temàtiques sobre les possessions. Amb traducció de Marina Espasa.
També cal destacar Mares, pares i més de Siri Hustvedt (Ed. 62, 2022), que barreja feminisme, família i literatura. Molt adient per un Sant Jordi del 2022.