El ‘Dietari’ de Joaquim Molas, document i retrat

En aquest llibre es publiquen, per primera vegada íntegrament, tots els textos (1957-2015) que, a la manera d’un dietari, va escriure Joaquim Molas entre els 26 i els 85 anys: és a dir, durant, gairebé, tota la seva vida. Alguns —pocs— d’aquests textos ja s’havien publicat en revistes o diaris però ara es publiquen tots: els publicats i els inèdits, els que duien data i els que no en duien, les breus referències al que va fer un dia i àmplies reflexions sobre el país i la cultura, l’anàlisi d’autors i llibres i alguns aforismes. Tot. Té, doncs, el valor de l’exhaustivitat i el peatge de la dispersió. Tanmateix, no s’han publicat encara les “memòries” que Molas dictà a Marta Nadal a les quals, en aquest Dietari, s’hi al·ludeix tretze vegades i sobre les quals, en nota a peu de pàgina, les editores diuen que Molas «en el testament, va fer constar  que no volia que es publiquessin mai». 

Són textos escrits en llibretes o en agendes, amb bolígraf o a màquina i, a partir de 2005, a l’ordinador. Són reflexions directes, molt més espontànies que un article o un assaig perquè sap que, de moment, no es publicaran. Això els fa, certament, més lliures però també més contradictoris—«segons les èpoques, aquests papers responen a idees molt diferents del que és, o pot ser, un dietari»— i sense el rigor que ell mateix s’exigiria si els estigués preparant per a una edició. Conscient d’això, Molas sotmet els textos a un procés de correcció —o de destrucció, si cal— gairebé obsessiu, però, malgrat això, la insatisfacció de Molas persisteix: «només estic segur», diu, «de la meva inseguretat» i s’identifica amb el Pessoa que «realitza el que, en principi, era el meu somni: escriure literatura feta de fragments [...] que algú, després de mort, prengués la responsabilitat de seleccionar i publicar». Sense aquesta selecció que Molas suggereix, el llibre mostra millor el personatge —dubitatiu, angoixat, culte, ambiciós i feiner— que les seves opinions, a vegades contradictòries, a vegades, potser, precipitades. Ho sintetitza així: «En idear i planejar una obra: il·lusió, ambició, esperança. En realitzar-la: dubtes, obsessions, angoixa. Pujades i baixades. En acabar-la: satisfacció. En sortir al carrer: pànic. [...] En rellegir-la: insatisfacció, fàstic». Mèrit —inclòs l’estil— i límits. 

De les matèries del Dietari —de container qualifica Molas els dietaris— cal destacar les pròpies de la seva professió —redacció d’articles, participació en fundacions i comissions culturals i en els detestats jurats literaris, les classes universitàries, les edicions, etc.— que mostren un Molas influent i insatisfet amb una valoració oscil·lant sobre la utilitat del que fa però, en qualsevol cas, extraordinàriament treballador. I a l’arrel de la seva professió, una curiositat absorbent  per les obres d’art —literari, musical, pictòric— que qualifica, algunes vegades, amb opinions qüestionables. I en el marc professional, encara, cal subratllar el seu sovintejat tracte amb els grans escriptors contemporanis, que valora molt i sobre els quals en diu coses reveladores. Sobre la societat literària —«vista per dins és un niu d’escurçons»— la veritat és que les desqualificacions són escasses, malgrat l’espontaneïtat amb què escriu. Escasses però contundents: «J. LI.: parla moltes llengües, però sense dir res en cap d’elles. [...] La boca parla, parla, però el cervell no arriba a ser ni monolingüe: és mut».  

Menció a part és la preocupació constant de Molas pel futur de la cultura catalana. Constata que «el país ha tingut dos moments de plenitud: el segle xv (i potser una part del xvi) i el segle xx (o, d'una manera més poètica, el segle que va del 1880 al 1980). Han estat dos moments plens d'imaginació i de força creadora». Però pel que fa al present i al futur, es mostra molt pessimista per dues raons bàsiques: la demografia i la immigració no assimilada a la cultura del país. Ho diu i ho reitera. 

Molas mostra també el seu catalanisme, que evoluciona com el país: reprimit pel franquisme, esperançat i decebut per la transició, i que passa del federalisme —«una península Ibèrica de nacions lliures que viuen i pacten treballar juntes»—a la independència —«sempre he pensat que la sortida natural de les terres catalanes és la independència». Amb claredat, però amb dubtes sobre el seu èxit. 

Intimitats, poques. Les darrers paraules del Dietari (13 de febrer de 2015) són colpidores: «noto que començo a perdre l’oïda i la vista». Final.