—Com va nàixer la idea d’aquesta novel·la? Volia explicar el temps que els menorquins van ser a Algèria?
—El tema dels menorquins que van emigrar a Alger i van fundar Fort-de-l’Eau sempre m’ha interessat i, de fet, ja sortia a alguna novel·la meva anterior. Jo vaig començar a escriure sobre aquests menorquins i la seva vida a Fort-de-l’Eau i, quan tot just tenia la novel·la començada, van aparèixer les imatges del Junker 88 que hi ha a l’illa de l’Aire, sota l’aigua. Llavors vaig connectar la història d’aquest avió nazi que venia de bombardejar el nord d’Àfrica amb els menorquins que tenia a Fort-de-l’Eau. Va ser en aquest moment que la novel·la obre la perspectiva i s’hi incorpora la II Guerra Mundial amb aquest avi i net jueus que arriben a Alger.
—De fet, la primera línia argumental (després de la descripció de les imatges del Junker) és la del jove Daniel Gold, que arriba a Alger fugint del nazisme amb el seu avi. Per què aquests dos personatges?
—Alger, per mi, representava aquest punt de trobada de persones que arribaven amb una càrrega feixuga al darrere, amb pèrdues molt doloroses i, en aquest cas, aquests jueus fugint. La meva idea és que connectessin amb els menorquins que vivien a Fort-de-l’Eau, i a partir d’aquí vaig anar construint la novel·la. Evidentment, entremig hi ha un personatge important, que és el francès Michel Bisset, que és aquest senyor ric que d’alguna manera acollirà aquest nen jueu que arriba a Alger.
—Al llarg de les novel·les va tirant del fil de dues històries allunyades en el temps, que són la història d’en Daniel Gold i la de la seua neta, la Marta. Quin era l’objectiu?
—La novel·la té dos fils argumentals que, a més, tenen dos estils narratius molt diferents. Un està explicat en tercera persona, el que arrenca en la II Guerra Mundial i segueix la història de Daniel Gold, i després hi ha un fil més actual que comença amb les manifestacions en contra de la guerra de l’Iraq —que avui, per desgràcia, tornem a tenir ben presents—, a Barcelona, el 2003. Entre 2003 i 2013 se situa aquest segon fil narratiu que acabarà confluint amb l’altra història.
—Per què tries aquests dos moments?
—M’interessava destacar el fet que vivim l’actualitat com si fos un moment únic...
—... i desarrelat històricament?
—Sí. I tendim a donar molta importància a magnificar el que ens passa. En canvi desconeixem molt del passat i, en alguns casos, d’un passat molt proper. En aquest cas, la figura de la neta representa aquesta persona jove que es manifesta amb tota la seva contundència en contra de la guerra de l’Iraq i que en canvi desconeix absolutament les guerres que ha viscut la seva família —i que l’han marcat profundament.
—Com la que va fer fugir el seu avi?
—Sí.
—Des que comença a escriure té clar que estructurarà la novel·la així, sobre aquestes dues històries?
—Quan començ a escriure una novel·la no la tinc pensada al cent per cent. Començ amb les idees fonamentals. Jo sabia que hi hauria una família jueva, en aquest cas un avi i un net jueus que explicarien una història i que aquesta història s’havia de complementar amb una d’actual per poder evidenciar aquest desconeixement que moltes vegades tenim del passat. Moltes vegades perquè conèixer i saber no és fàcil i és dolorós. Imaginar persones que estimes en situacions tan difícils i extremes d’alguna manera qüestiona el confort actual. M’interessava que es destaqués aquesta idea.
—El cas de Fort-de-l’Eau, el poble fundat per menorquins, ja el coneixia i volia investigar-ne més?
—El coneixia, però no com ara, després d’escriure la novel·la, perquè he fet un treball de documentació. Jo no he estat a Alger ni a Fort-de-l’Eau. I, per tant, m’he hagut de basar en tota la documentació que hi ha i en imatges i fotografies que retraten aquella època.
—Per què no hi ha anat?
—M’hauria agradat, però parlant amb persones que hi han estat vam arribar a la conclusió que potser, fins i tot, és millor que no hi hagi estat, perquè la imatge que jo transmet a la novel·la segurament és més fidel al moment històric que retrata —i que no està condicionat per la imatge actual.
—Ara es diu Bordj el-Kifan. Li han dit si està molt canviat?
—Evidentment, ha canviat però també es mantenen restes del pas dels menorquins. Vas al cementiri, per exemple, i tot són llinatges mallorquins.
—Quan i com es produeix l’emigració de menorquins a Algèria?
—Hi va haver dos grans moments d’emigració de menorquins cap a Alger. Un va ser al voltant del 1850, que és la primera gran onada, i se n’hi van 10.000 menorquins d’una població de 40.000. I després hi ha una segona onada per la Guerra Civil espanyola. Imagino que els que hi eren des de feia més generacions, eren francesos, pieds-noirs, i van marxar a França (també els hi van donar molts avantatges i incentius). I n’hi va haver uns pocs que van tornar a Menorca.
—Un de cada quatre menorquins del 1850 va marxar a Alger?
—Sí, la població de l’illa no arribava als 40.000. Van marxar 10.000 i només van tornar uns 4.000 al cap d’uns anys. Però déu-n’hi-do 6.000.
—Per què va marxar tanta gent el 1850?
—Per una crisi econòmica important. Els motius per marxar, al segle XIX, són els mateixos que avui fan marxar la gent. Per misèria o per guerra.
—I per què a Algèria?
—Menorca havia tingut molta relació comercial amb Algèria. I França necessitava europeus i va donar moltes facilitats per anar-hi. El baró de Vialar va viatjar a Menorca i va prometre molts avantatges per als menorquins que hi volguessin anar. Eren molt valorats per la seva capacitat de feina i per la seva honradesa... Qui ha estudiat això és la Marta Marfany. Aquest és un tema prou conegut a Menorca. La gent recorda avantpassats que van marxar. Però la veritat és que fora de Menorca no és coneixia.
—La llengua dels menorquins de Fort-de-l’Eau també és més rica en girs menorquins.
—Els menorquins de Fort-de-l’Eau van mantenir la llengua, la cuina i les tradicions. Això és important. I per això he intentat que es reflectís bé aquest rallar menorquí. Totes les meves novel·les estan escrites en un català estàndard balear. Jo empr les formes verbals, pronominals i el lèxic que és correcte i que reflecteix aquesta riquesa lingüística, però en aquesta novel·la he anat més enllà i sí que surt alguna frase absolutament dialectal.
—Cosa que fa més menorquins —diguem-ne— els habitants de Fort-de-l’Eau.
—Sí, perquè fossin més creïbles i que no es confonguin amb el narrador.
—Què va ser més difícil per vostè a l’hora de contar aquesta història? Compaginar les dues històries en temps diferents?
—Per mi, el més complicat va ser construir els personatges. Creuar les històries... Bé, has d’anar dosificant la informació, perquè un fil narratiu no avanci l’altre —aquí sí que has de tenir cura—; però per mi el més complex és construir els personatges. El llibre l’encapçala una cita d’Albert Camus que diu que “l’escriptor no es pot posar avui al servei dels qui fan la història: està al servei dels qui la pateixen”. Per mi el més important és construir personatges creïbles per al lector i construir-los complexos: aquí no hi ha personatges bons i dolents. Tots tenen aquesta part positiva i aquesta part negativa. Tots són contradictoris i, fins i tot amb allò que no compartim amb ells com a lectors, els podem entendre. De fet, m’interessa que la història l’expliquen els personatges.
—Insisteix molt a retratar les diferents postures sobre la independència d’Algèria entre els personatges, sobretot entre en Daniel i en Michel.
—Em van ajudar molt, per retratar l’ambient d’aquesta època, les Cròniques algerianes d’Albert Camus. Ell allà es dol de l’actuació i de l’actitud dels francesos, d’aquesta manca de generositat i poca empatia respecte a la població autòctona. Moltes vegades expressa la seva decepció i diu: “Hem fet tard a solucionar un conflicte que acabarà perjudicant-nos a tots”. Camus no surt a la novel·la com a personatge, però sí que hi ha aquesta idea de justícia, de concòrdia... aquesta part surt molt en el personatge de Daniel Gold.
—En els agraïments cita Emili de Balanzó, que va ser president del Foment de Turisme de Menorca. Entenc que ell li va inspirar el personatge d’Emilià Pujol, l’últim amic d’en Daniel.
—Quan vaig començar la novel·la, no tenia cap intenció d’escriure sobre el turisme, però, és clar, a mesura que la història es va construint és lògic que Daniel Gold acabi treballant a Menorca del mateix que feia a Alger. Si allà regentava un restaurant allà, a Menorca també ho fa. Això em va permetre dibuixar el que van ser els primers anys del turisme. Menorca és la darrera illa que s’incorpora al boom turístic; ja se sabia què havia passat a Mallorca i Eivissa, i es mirava el turisme amb molt de recel. La democràcia i un moviment social importantíssim del territori van poder paralitzar algunes urbanitzacions que haurien acabat capgirant la fesomia de l’illa. Aquí no s’entra en valoracions, però és molt evident que els temes dels quals es parlava als seixanta són els mateixos d’ara: equilibri entre conservació del territori i economia o legalització —o regularització— de places il·legals, etc.
—I la figura d’Emili de Balanzó és un homenatge?
—Sí. De Balanzó va morir durant la pandèmia. Vam ser de les primeres persones que a l’illa tingueren covid. Ara ja ho tenim més assumit, però en aquell moment va ser una situació dura per a les persones que l’apreciàvem. No el podíem veure... i al cap d’unes setmanes va morir. Em vaig plantejar que, quan Daniel Gold arriba a Menorca, havia de trobar una persona que l’acollís i lògicament havia de ser una persona lligada al turisme. Així em va sortir l’Emilià Pujol, que és Emili de Balanzó. No em vaig encomanar a ningú i ho vaig fer. I la família està contenta. Me l’apreciava molt i quan vaig ser presidenta del Consell Insular em va ajudar molt.