Després de l’èxit de Sobre la terra impura (Proa, 2018), l’última novel·la de Melcior Comes arriba amb noves intrigues, amb fonaments reals, entre Mallorca i Barcelona. Tots els mecanismes té un interès literari innegable -amb barreja de gèneres, diàlegs creuats i molta intensitat narrativa- però també permet una lectura paral·lela que retrata alguns dels empresaris i polítics corruptes que van moure els fils de l’especulació a Catalunya i les Balears durant les dècades dels noranta i el 2000.
De fet, una de les dues famílies protagonistes de Tots els mecanismes, els Torrus, es va fer milionària molt abans, quan, als anys cinquanta i seixanta del segle XX, van construir bona part dels edificis del Turó de la Peira amb el ciment de la fàbrica Maruny, un producte nefast que després originaria l’aluminosi.
Els noms de Torrus i Maruny fan referència, clarament, a la família Sanahuja (responsable de bona part dels pisos amb aluminosi del Turó) i Ciments Molins (empresa que els feia el ciment).
Per identificar els Sanahuja, Melcior Comes deixa anar altres pistes, com que els Torrus van construir en els noranta un dels «centres comercials més concorreguts i emblemàtics de la ciutat (...), l’Afrau». Els Sanahuja havien estat els promotors de L’Illa Diagonal abans del 1992.
D’altres pistes, com el nom de l’arquitecte Jeremie Loiret (semblant a Jean Nouvel) poden relacionar el projecte que els Torrus volen fer a Palma en la novel·la, Es Carnatge, amb el cas real de Can Domenge, una promoció urbanística de 500 habitatges de luxe que la família Sanahuja volia aconseguir mitjançant un xantatge a membres d’Unió Mallorquina (que controlaven el Consell Insular, propietari dels terrenys).
Melcior Comes reconeix a EL TEMPS que Es Carnatge és efectivament Can Domenge. La idea de parlar dels Sanahuja va sortir de la seua lectura de La gran teranyina (Periscopi, 2017) de Roger Vinton (pseudònim): «En aquell llibre s’explica tot el cas del Turó de la Peira, dels pisos amb al·luminosi i també una història familiar que no he volgut incloure a la novel·la». El fet és que el misteriós autor de La gran teranyina va començar a creuar missatges amb Comes per les xarxes socials. «Em va escriure algunes vegades (ja saps que és un personatge molt esquiu) i vàrem estar xatejant sobre aquestes qüestions i em va donar algunes informacions que he pogut utilitzar. Fins aquí és el que crec que podríem dir», diu Comes.
El Cas Can Domenge va acabar amb la condemna de dos polítics d’Unió Mallorquina (Miquel Nadal i Maria Antònia Munar) per cobrar dels Sanahuja un suborn de quatre milions d’euros per sortir guanyadors de la subhasta de terrenys de Can Domenge.
Melcior Comes volia barrejar, en l’operació fosca d’Es Carnatge, una empresa mallorquina per tal de continuar disseccionant la societat de l’illa. Per això s’ha inventat la família Súbac, inspirada en un empresari corrupte que no va tenir res a veure amb el cas de Can Domenge però que és ben conegut a Mallorca: Bartomeu Cursach. «Aquest senyor un vertader mafiós, fins a un nivell bastant demencial. Algunes de les coses que explico de la manera com Jac Súbac havia fet diners hi estan inspirades: per exemple el capítol que parla dels anys noranta, quan fan tancar locals de la competència enviant-hi inspectors».
El problema és que Cursach, propietari de la discoteca BCM, una de les més grans d’Europa, és un personatge tan extrem que era poc creïble per una novel·la: «Aquest home va arribar a tenir set Boeings, tenia una companyia aèria pròpia i feia venir directament els turistes cap a les seves discoteques i els seus hotels. Però vaig veure que la història d’aquest senyor era tan exagerada que era inversemblant. L’havia de moderar». Comes recorda que «ara Cursach està tancat per assassinar un home que li feia xantatge amb unes fotos de contingut sexual» i que la seva «és una història infinita que donaria per dotze temporades dels Soprano». Per tant, va optar per un personatge «que no fos tan sòrdid ni tan exagerat, un tipus de personatge més literari, més tendre». Per això el patriarca de la família de Tots els mecanismes, en Jac Súbac, està inspirat en Cursach però també té un perfil humà que el fa més creïble.
El cas real que Comes ha maquillat menys és l’assassinat de l’alemany Manfred Bökelmann, que és en realitat el crim de Manfred Meisel, del 1997, i encara sense resoldre. «El seu assassinat -explica Comes a EL TEMPS- va ser exactament com explico a la novel·la, amb pocs canvis. No era ‘el Rei de la Llagosta’ com jo dic a la novel·la sinó ‘el Rei de la Cervesa’, cosa que he canviat, simplement, per donar-li més glamour. Però tenia moltes aus exòtiques, com el del llibre. La diferència principal és que, en el cas real no només els van matar a ell i al seu fill sinó que també van assassinar una dona de fer feines».
El polític corrupte que surt a Tots els mecanismes, Rafael Juvera, no guarda relació directa amb Miquel Nadal o Maria Antònia Munar, que van ser condemnats pel cas Can Domenge. «Hi ha molts polítics i polítiques que tenen aquest historial de suborns. A mi m’interessava molt veure com funcionava, des del punt de vista psicològic, el polític corrupte. Simplement es tractava de construir una biografia que fos versemblant i un discurs moral que fos versemblant».
En aquest cas, Comes creu que es va deixar influenciar més per una ficció cinematogràfica dirigida per Rodrigo Sorogoyen el 2018: «Pensava més aviat en els polítics corruptes d’El reino, una pel·lícula espanyola bastant notable amb Josep Maria Pou i Antonio de la Torre. Allà tenies aquesta mena d’individus i de mentalitat, amb el tarannà de polítics valencians corruptes amb connexions a Madrid... M’agradava molt el retrat psicològic i moral de la classe política que s’hi feia».
Finalment, Comes hi barreja una trama històrica de la Guerra Civil: l’ús de presoners en treballs forçosos durant la Guerra Civil: «És totalment real i en parla també en Sebastià Alzamora a l’última novel·la. I la Maria Escalas i en Miquel López Crespí. A la part costanera del nord-oest de l’illa hi ha camins, nius de metralladores, búnquers i torres de fortificació construïts per presoners republicans entre el 1937 i el 1940. És una història que valia molt la pena explicar i recordar quina mena de civils s’encarregaven de vendre material aquella comandància militar i mantenien una relació estreta en l’administració quotidiana dels camps de concentració». La història és real, però el personatge que l’explica a Tots els mecanismes no sap si la seva família hi va participar realment. O sí.
