—Les vuit muntanyes era una novel·la molt intensa sobre l’amistat, amb protagonistes molt apassionats. La felicitat del llop es desenvolupa també a la muntanya, però és menys intensa. Volia treballar una història més senzilla?
—Volia treballar sobre sentiments més delicats. Les vuit muntanyes parlava de sentiments més forts, potser els més importants de la vida: la relació amb el pare, la relació amb un amic de tota la vida... A La felicitat del llop volia parlar més de la vida quotidiana, de les diferents relacions que es van produint entre nosaltres, d’aquests petits enamoraments, de tenir cura d’algú i de poder-hi ser. Això és el que he estat experimentant en els últims anys al lloc on visc, del dia a dia.
—Té a veure, doncs, amb els últims anys de la seva vida? On viu?
—Visc, des de fa més de deu anys, en un petit poblet que només té quinze habitants permanents. Quan hi ha les vacances d’estiu o d’hivern potser pugem a cent. I estem a uns set quilòmetres d’un poble de mil habitants. Es diu Estoul i es correspon amb el poble de la novel·la, Fontana Fredda.
Al principi la muntanya és el lloc idealitzat que esculls per una decisió potser radical per buscar la solitud, poder escriure i estar sol. Una muntanya, fins i tot, filosòfica. Amb el temps, aquesta muntanya ha esdevingut un espai molt més real. És molt menys simbòlica i molt més concreta: una muntanya on la gent viu i treballa per viure, té els seus problemes i els seus desitjos. Això és el que he estat vivint des dels 30 fins als 40 anys.
—Com és Estoul?
—A pesar d’estar a 1.800 metres d’alçada i sota les glaceres del Monte Rosa, estem a hora i mitja de cotxe de Torí i a dues hores de Milà, gairebé com una perifèria de la ciutat.
—Per això a Les vuit muntanyes parlava de la vida a la muntanya, solitari i pràcticament aïllat, i aquí parla ja d’una comunitat petita, però amb esquiadors a l’hivern, treballadors de les pistes, etc.
—Per en Pietro i en Bruno, els personatges de Les vuit muntanyes, semblava que només existia la muntanya, i res més. Amb el temps he anat descobrint que hi ha tota una comunitat, encara que sigui petita, on es produeixen tot de relacions socials, on hi ha tota la gent que treballa a la muntanya. Molta gent que va a esquiar potser no se n’adona, però hi ha una pila de feines. A més, també hi ha totes les classes socials: qui t’ajuda a baixar del telecadira està a baix de tot; després hi ha diversos nivells fins al director de les pistes. Això és una cosa que vaig descobrir quan vaig estar treballant al restaurant d’Estoul, que va ser com traspassar aquesta frontera entre la muntanya que visites perquè t’agrada, perquè l’estimes, i la muntanya on ja hi vius.
—Per això aquesta novel·la es també més coral? Hi ha un protagonista principal, però comparteix moltes pàgines amb la Babette, la Silvia, el Santorso i “els treballadors”.
—Sí, també perquè volia escriure sobre la muntanya des de diverses perspectives. Tenim la de la Silvia, que és més jove i busca una aventura, potser una utopia i un futur en la muntanya. Tenim la del Fausto, que ja és més gran, que ja ha estat ferit i ha patit una sèrie de derrotes en la seva vida. Ell busca modestament un lloc on tornar a començar. La Babette està en una fase encara més avançada, ja està decebuda, el gran amor ja ha passat i la muntanya ja no li fa ni fred ni calor. I, per al Santorso, com és casa seva, mai no ha significat res la muntanya. És simplement el seu món. El que jo volia és tenir totes aquestes edats i perspectives juntes i fer com un quadre. Tantes muntanyes com persones diferents.
—Hi ha un personatge, en Passang Xerpa, que havia estat “dues vegades a l’Everest, però era impossible arrencar-li cap filosofia”. Potser la idealització de l’alta muntanya la fan els urbanites?
—Quan veus la muntanya des de lluny, la veus com un símbol, però, quan hi ets, hi veus els arbres, els boscos, les plantes i les roques i els torrents. Com més te n’allunyes, guanya la visió de la muntanya com a símbol, el triangle, que representa l’ascens, la puresa, la conquista. De fet, l’alpinisme neix dels britànics, dels principis del 1800, quan anaven als Alps a la recerca d’aventures. Per tant, neix a la ciutat. Per qui viu a la muntanya, la muntanya és agricultura, és treball, és suor, és comerç, és on vius. I potser cal la visió de la ciutat també. Potser sense aquesta visió de la ciutat no hauríem arribat mai a donar aquesta noblesa a la muntanya. M’agrada molt posar en contrast aquestes dues visions entre l’alpinista i l’habitant de la muntanya, o entre el xerpa i la Silvia, que són diàlegs bastant filosòfics sobre aquestes dues posicions.
—Fontana Fredda, doncs, és real? Es correspon a Estoul?
—Sí, tenim una petita pista d’esquí; tenim El festí de Babette, que és un restaurant; el llop fa uns quants anys que ha tornat... Podríem dir que sí, que és un retrat bastant fidel d’Estoul. Fontana Fredda és el nom d’una font que hi ha a prop de casa, una font que està a 2.300 m d’alçada, una mica més amunt dels 1.900 on hi ha casa meva. Em va semblar que era un nom potent. Encara que sembli un oxímoron, també del fred pot nàixer la vida, l’amor, l’amistat.
—I Fontana Fredda és també protagonista?
—Sí, és un model que he tret d’un escriptor nord-americà, Kent Haruf, que va escriure la Trilogia de Holt (Cançó de la plana, Capvespre i Benedicció [totes tres editades en català per Periscopi]) sobre un poble de Colorado. M’agrada quan un escriptor funda la seva petita pàtria. També ho va fer Faulkner i és allà on hi ha la seva imaginació. Jo he utilitzat Fontana Fredda i la utilitzaré en el futur, perquè és el lloc on habita la meva imaginació, on passen les històries.
—Hi ha contínues referències a Isak Dinesen / Karen Blixen (El festí de Babette, Lluny d’Àfrica). Retratava simplement el restaurant d’Estoul o hi ha també un homenatge a l’autora?
—Sí que té un significat important. Karen Blixen és una de les meves escriptores preferides. I m’interessa el mite de Babette, la dona revolucionària que ha estat a la Comuna de París i d’allà se’n va a fer la seva petita revolució a un país del nord, on fa servir el menjar per tal de crear la seva pròpia comuna. Una història molt potent que he vist com triomfava en diverses ocasions i en altres, fracassava. Però és també el meu somni, fer una petita revolució, ser aquesta Babette en el lloc on he anat a viure. I l’altra obra mestra de Blixen, Lluny d’Àfrica, és propera a Babette perquè també explica el viatge d’una danesa a l’estranger, a un lloc tan fascinant i salvatge alhora, un lloc ple de bellesa, de poesia, d’amistat i d’acollida. Vaig anar a visitar el Museu Karen Blixen, que és a la perifèria de Nairobi [Kènia], i s’aprecia com allà hi va crear com un port segur per als seus amics caçadors, que anaven i venien, passaven per allà i sempre eren convidats a un sopar, una ampolla de vi o un llibre de la seva biblioteca per llegir. Era un refugi.
—Una altra referència és Hokusai i les seves Trenta-sis vistes del mont Fuji, de les quals n’hi ha una de conegudíssima —aquella de l’onada gegant— i 35 d’oblidades. Per què Hokusai?
—M’interessa molt la cultura oriental en molts àmbits. D’un temps cap aquí faig ioga, m’interessa el budisme zen, m’agraden molt els haikus... A casa tinc unes quantes edicions de les Trenta-sis vistes del mont Fuji —sempre que en trobo una que no tinc, la compro. De fet, aquestes Trenta-sis... van tenir tant d’èxit que després es van fer les Cent vistes del mont Fuji, que encara coneix menys gent. Durant el primer confinament vaig estar a Milà —perquè hi tenia la companya allà— i vaig trobar a faltar la muntanya. Llavors cadascuna d’aquestes planes servien per fer una meditació sobre la muntanya. Cadascuna d’aquestes làmines té tants detalls que t’hi pots passar una bona estona contemplant-les. I els capítols dels llibres estan pensats gairebé com una meditació per a cadascuna d’aquestes làmines. Però això no deixa de ser una estructura bàsica per a donar-me seguretat i que la narrativa pugui fluir.
De fet, aquesta obra de Hokusai no deixa de posar en escena un cert dramatisme: la muntanya impassible davant dels patiments dels humans, la seva vida efímera en comparació amb el temps de la muntanya. Però tot això es fa amb certa gràcia, lleugeresa, delicadesa i, fins i tot, un punt d’ironia. Una de les meves imatges preferides —que està només a Cent vistes del mont Fuji és un vagabund que està sota un arbre bevent una copa de sake on s’hi veu reflectit, cap per avall, el mont Fuji. I, de fet, això també li passa al Sandorso quan s’emborratxa i veu la muntanya, també cap per avall, en el seu got de ginebra. Tot plegat vol dir que a una cosa seriosa i dramàtica també se li pot pegar la volta. Aquesta lleugeresa que no era a Les vuit muntanyes, pot ser aquí amb més gràcia.
—La metàfora del títol fa referència a una comparació entre la felicitat dels arbres, la dels herbívors i la del llop, perquè els arbres no poden “buscar la felicitat desplaçant-se” com els herbívors, “la felicitat dels quals és perseguir l’herba”. En canvi, “el llop obeeix a un instint menys comprensible”. Vostè és un home de ciutat que, després d’enamorar-se de Nova York, es passa més de deu anys a les muntanyes. És vostè una mica llop també?
—Segurament sí, però també té a veure amb aquesta atracció que sento per la cultura oriental, contraposada a la felicitat que es troba a Occident —que es relaciona amb començar alguna cosa o marxar a algun lloc. Jo també ho sento així —soc fet d’aquesta manera—, però entenc que s’ha d’explorar la felicitat allà on ets. Tornant al ioga, es tracta de trobar la felicitat a l’estora on estàs practicant el ioga. Per un occidental és molt fort tancar-se en una habitació. Ara, amb la pandèmia la gent ho ha hagut de pensar: com ser feliç si no podem anar a la muntanya ni a la platja ni a Nova York. És un conflicte que jo tampoc sé resoldre però el llibre pretén, en certa manera, ser una meditació sobre això.
—Tant a Les vuit muntanyes com a La felicitat del llop hi ha protagonistes (Fausto i Babette) que es volen allunyar de la ciutat. Després de la pandèmia això es multiplicarà? Els muntanyesos tenen por que això passi?
—No, no tenen por, estaran contents que hi vagi gent. Veiem molts llocs amb cases buides, llocs despoblats i escoles que han de tancar perquè no tenen prou nens. Justament en el poble on visc, l’any passat hi va haver set o vuit matrícules noves —de dues o tres famílies que van vindre a instal·lar-se a la seva segona residència. I va ser molt bonic veure que hi havia més xiquets anant a escola. La gent de la muntanya no té por, perquè sempre serà un fenomen a petita escala; mai no serà un fenomen de masses. Sí que és cert que cada vegada hi ha més turistes, tant a l’estiu com a l’hivern, i això també provoca danys. És com una plaga dels nostres temps. En canvi, qui hi viu és poca gent, perquè a la gent li costa renunciar també a tots els serveis que ofereix la ciutat, i és l’estil de vida dominant. D’alguna manera també em sembla bé que la muntanya sigui per a uns pocs, perquè així els que hi arriben solen ser somniadors o gent molt disposada a fer esforços per aconseguir els seus fins.
—Hi haurà més novel·les sobre la muntanya?
—Espero que no, però és interessant trobar un lloc on poden passar les teves històries. És com trobar una casa; és com trobar una pàtria. Un escriptor sense pàtria gairebé és com un exiliat de per vida. No crec que m’hagi d’especialitzar en muntanya. De fet, aquesta història no és tant una història de muntanya com una història de relacions humanes.