La política i Fuster

Ho escrigué Derrida arran del pensament de Karl Marx: quan cal anar proclamant constantment que les idees d’algú ja són mortes i estan superades, és que precisament potser no estan ni tan mortes ni tan superades. Passa el mateix amb Joan Fuster i el seu pensament nacional, sobretot pel que fa als Països Catalans: periòdicament assistim a la seva negació de manera contundent o a l’afirmació que fou un maximalisme ja superat. La proclama arriba de diferents bandes, no només de l’espanyolisme. Hi participen el valencianisme descafeïnat que ha renunciat als seus propis símbols i objectius, i el catalanisme –també l’independentisme- que, amarat de provincianisme, ignora completament el País Valencià i les Illes i, sovint, tot allò que passa fora de Barcelona. De vegades la maniobra es basa a lloar la seva faceta com a assagista literari per contraposar-la a la d’ideòleg: mentre que la primera seria el seu llegat perenne, la segona hauria quedat desfasada i descartada. La necessitat de tornar a Fuster, però, ni que sigui per negar-lo, indica més aviat el contrari, que continua ben viu i que preocupa i mobilitza, encara que això no significa en cap cas que els partidaris n’hagin –n’haguem- de fossilitzar el seu relat ni els seus models explicatius.

Sigui com vulgui, les coses són molt més complexes que una simple negació o adhesió. Per això és important l’aparició d’un llibre com Joan Fuster i el pensament nacional, d’Antoni Rico, que estudia en profunditat quina fou la recepció del pensament nacional de Fuster dels anys seixanta a principis dels noranta per part de les diverses cultures polítiques dels Països Catalans. De fet, es podria dir que el llibre de Rico forma part d’un mateix projecte intel·lectual amb un altre llibre publicat a Afers: Una singularitat amarga, de Ferran Archilés, una obra que podia irritar segons quins lectors per tal com semblava exigir a Fuster haver llegit tot de textos sobre teoria de la nació i el nacionalisme –fins i tot alguns que per cronologia era impossible que hagués llegit-, però que al mateix temps, a través justament d’un coneixement molt ampli dels estudis sobre nacionalisme, aportava nous elements per analitzar i estudiar l’articulació del seu relat nacional. Així, si Archilés se centrava a estudiar la formació discursiva del relat sobre la identitat valenciana que Fuster havia traçat, Rico es dedica a estudiar-ne la seva socialització, la seva capacitat de penetració social i d’influència, principalment a través dels partits polítics.

Deia que les coses anaven més enllà d’una negació o adhesió: això és així perquè justament Rico ens ensenya que la major part de cultures polítiques no feren ni una cosa ni l’altra –un cas a banda és la dreta espanyolista, que s’hi oposà frontalment, amb l’ús de violència inclòs. Totes, però, en reberen la influència o, si més no, en quedaren condicionades. Sobretot al País Valencià, on la seva empremta fou enorme, però també a Mallorca i a Catalunya. El fet que l’estudi comprengui una cronologia àmplia ajuda a establir els punts de fissura i de viratge pel que fa a la seva acceptació de diferents punts del pensament fusterià. Rico, de fet, també ens mostra que els canvis que s’hi produïren foren bàsicament conseqüència de la influència que el pensament fusterià tenia en cada moment en les persones concretes que hi feien de dirigents i hi tenien pes. Molts d’ells tenien contacte directe amb Fuster, com “les ballarines”, que era tal com l’assagista de Sueca es referia al grup d’universitaris coneguts com la “generació valenciana dels seixanta”, que anà prenent un protagonisme creixent els anys de la Transició.

Precisament, Rico explica com dels anys seixanta fins l’aprovació de la Constitució de 1978 i de l’Estatut de Benicàssim de 1982 fou quan més clarament diversos punts del pensament fusterià foren integrats per més forces polítiques. Bàsicament perquè la reflexió de Fuster sobre la realitat valenciana havia quallat en les minories intel·lectuals i universitàries gràcies al fet que se situava clarament en l’antifranquisme, apostava per la democratització i la modernització del país, i per la recuperació lingüística i nacional en relació als Països Catalans (això darrer amb una ambigüitat suficient a textos com Nosaltres, els valencians, en part fruit de la censura i l’autocensura, per no acabar de concretar quin era el seu model polític per articular-los). La modernitat que emanava el discurs fusterià, doncs, quallà, amb molts matisos i en alguns casos amb discrepàncies internes i ambigüitats –com a les estructures del comunisme oficial-, al si del món de l’oposició al règim, sobretot d’esquerres. 

Tanmateix, el resultat de les eleccions estatals del 15 de juny de 1977 evidencià el fracàs electoral dels dos principals partits de matriu valenciana amb influència fusteriana: el Partit Socialista del País Valencià i la Unió Democràtica del País Valencià, que acabaren desapareixent com a partits independents i no sucursalistes respecte formacions de Madrid. També evidenciava que el gruix de la població valenciana, desconnectada de tots aquests debats, no havia rebut l’impacte del pensament fusterià i s’havia mantingut en la despolitització propugnada pel franquisme. L’aprovació de la Constitució i la impossibilitat que se’n derivava de federar les futures comunitats autònomes tancà clarament la possibilitat d’uns Països Catalans articulats políticament dins el Regne d’Espanya. 

Tot i així, el pensament de Fuster es deixà sentir aleshores en les sucursals valencianes de partits d’àmbit estatal com el PSPV-PSOE o el PCPV, en el procés que Rico anomena “la valencianització” de l’esquerra. Però el conflicte de símbols provocat per la dreta espanyolista amb molta manipulació mediàtica i violència al carrer comportà que tant socialistes –amb mostres de cinisme importants de personatges com Ernest Lluch- com comunistes acabessin acceptant suprimir el paquet simbòlic fusterià –i de retruc tota la seva visió nacional- i imposar el propi del blaverisme i l’espanyolisme a través de l’Estatut de Benicàssim i els seus retocs finals a Madrid: senyera amb blau, himne regional, denominació de Comunitat Valenciana. Tots dos partits acabaren purgant o marginant els seus sectors més valencianistes, però tot i així, tal com apunta Rico, Fuster també influí i recolzà algunes mesures concretes de la Generalitat Valenciana encapçalada per Lerma, com la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià.

Rico remarca que a finals dels setanta i principis dels vuitanta Fuster s’anà atrinxerant en posicions culturalistes –el màxim exponent de les quals en la societat civil fou Acció Cultural del País Valencià-, mentre el valencianisme polític mirava de recompondre’s en el camí d’agrupament de sigles que portà a la creació de la UPV. Del Principat estant, el catalanisme històric encapçalat pel pujolisme advocava per la prudència envers els Països Catalans: per una vertebració únicament cultural, però no política. En definitiva: es dedicà a consolidar i construir la nació portes endins, a les quatre províncies del Principat. Alhora, els socialistes mallorquinistes del PSM, que foren els únics que no quedaren supeditats al PSOE, mantingueren una actitud ambigua respecte al seu concepte de nació, també per la seva negativa a defensar una nació “baleàrica”. Només l’independentisme, que havia quedat com a cultura política extraparlamentària, seguí defensant políticament el pensament nacional fusterià pel que fa als Països Catalans.

Fuster, finalment, apostà pel silenci. A mesura que la seva situació econòmica ho permeté, deixà d’escriure a la premsa i d’intervenir al debat públic. És evident, que el seu projecte polític no es dugué a terme i que els Països Catalans quedaren descartats com a forma política per part de les forces majoritàries. Ara bé, d’aquí no se’n desprèn directament que tot plegat fos un fracàs. Fuster reeixí en situar el seus plantejaments nacionals al centre del debat en un País Valencià que avançava a marxes forçades cap a la despersonalització i la castellanització, alhora que va trencar inèrcies i va generar debats a la resta de Països Catalans. La mobilització que provocà fou sens dubte exitosa, i en cap cas se li pot atribuir cap responsabilitat en els errors dels qui s’hi identificaren, ni encara menys en la resposta salvatge que insuflà la dreta espanyolista a través del blaverisme. 

No dubteu, doncs, a llegir el llibre de Rico: situa perfectament l’abast real que tingué el pensament fusterià al conjunt dels Països Catalans i deixa una base imprescindible a qui vulgui estudiar la influència de Fuster i els debats sobre els Països Catalans a partir dels noranta. Tot plegat, a les portes del centenari de l’intel·lectual de Sueca, també mostra que la posteritat de Fuster no només és de paper: també és política, i, malgrat els qui el volen mort, enterrat i oblidat –perquè  tal com deia al seu aforisme, “al capdavall, la mort no consisteix únicament a morir-se. És morir-se i ser oblidat. A la curta o a la llarga, oblidat”-, continua sent un referent on pouar interrogants, dubtes, reflexions, plantejaments i una utopia.