FILOLOGIA CATALANA

El català no té qui l'ensenye

És una emergència nacional. Any rere any, els graus de Filologia Catalana perden alumnat sense que universitats i administracions hi posen remei. El desprestigi de les humanitats, la manera d’impartir llengua als instituts i la sensació que només s’hi pot treballar com a docent desincentiven uns estudis que, tanmateix, són sinònim de feina segura. Els directors de departament fan teràpia de grup a EL TEMPS.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aparentment no hi tenen res a veure, però el grau de Filologia Catalana i l’Església catòlica comparteixen un problema greu: malgrat ser sinònim de feina segura, arrosseguen una manca de vocacions alarmant. En part, la cúria ha pal·liat aquesta crisi amb la incorporació de joves llatinoamericans als seminaris. A la carrera, en canvi, la caiguda d’inscrits no fa sinó agreujar-se cada any que passa.

Ora pro nobis, resen els directors de departament de les nou facultats que imparteixen Filologia Catalana als diversos territoris del domini lingüístic. Clamen per una ajuda divina —provinent de les administracions o de l’àmbit universitari— que capgire aquesta tendència imparable. I és que en el curs actual, que ja enfila la recta final, tan sols sis estudiants han fet primer de Filologia a Lleida. A Tarragona n’han sigut 12; a les Illes Balears, 14; a Girona, 18, i a Alacant, 23. Pel que fa a Barcelona, a la UAB se’n van matricular 11 —a més, n’hi ha 21 que cursen graus combinats amb anglès o castellà— i a la UB, 40, als quals encara es poden sumar els 15 de Filologia combinats amb una altra llengua i els tres de Lingüística i Filologia Catalana. Una xifra només millorada per la Universitat de València (UV) —49— i per la UOC, que n’ha comptat una norantena d’alumnes a distància, per bé que en aquest cas —fruit de la feina i de les obligacions familiars— la taxa d’abandonament és força elevada.

Els vuit centres que imparteixen els estudis de forma presencial estan en condicions d’absorbir anualment, segons la facultat, entre 50 i 80 alumnes de primer. En conjunt podrien captar-ne uns 700, però ara no apleguen a 200, cosa que compromet, i de quina manera, el futur de la llengua. “Hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa”, va escriure Salvador Espriu i va musicar Raimon. Sense estudiosos de l’idioma, qui se’n farà càrrec, de la seua salut? Qui n’impartirà els coneixements escaients, als instituts? Qui tindrà cura de l'edició dels llibres? Qui vetlarà per l’ús correcte a les institucions públiques i els mitjans de comunicació? La majoria de responsables dels diversos departaments de Filologia Catalana no dubten a parlar d’“emergència nacional”.

En algunes facultats, el nombre de professors supera àmpliament el d’alumnes. Per acabar-ho d’adobar, una part significativa dels aprenents hi arriben de rebot, com a tercera o quarta opció i, així que poden, canvien de carrera. És a dir, que la xifra de graduats encara queda bastant per sota de la de graduats en primer curs: un centenar i escaig cada estiu. La demanda d’aquest perfil professional és tan alta que el mercat laboral se’ls engoleix de seguida.

El catedràtic Emili Casanova, director de Filologia Catalana a la UV, no se’n sap avenir: “El curs vinent, únicament al País Valencià, necessitarem 100 docents nous”, afirma, “i durant la pròxima dècada en caldran uns 300 més”. La raó és senzilla: els professors i les professores que van estrenar-se a les aules amb l’entrada en vigor de la Llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV), l’any 1983, ja són al llindar de la jubilació. No debades, l’Observatori d’Inserció Professional i Assessorament Laboral (OPAL) de la UV preveu un 100% d’ocupabilitat al llarg dels pròxims 15 anys. “Les borses de professor de català són completament buides, igual com passa a Catalunya i Balears”, assenyala Casanova, convençut de les potencialitats que té “la vuitena llengua del món amb més penetració a internet”, parlada per 9 milions de persones. “Més de 7.000 estudiants fan classes de català a 150 universitats del planeta”, remata.

El catedràtic Emili Casanova és el director del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València (UV). / Miguel Lorenzo

A banda de la faceta estrictament docent, Filologia obre les portes als mitjans de comunicació que fan servir el català, tant en tasques de correcció com en les d’elaboració de continguts. Els experts en llengua són molt sol·licitats per les editorials, que els requereixen com a correctors, traductors, editors i redactors de materials didàctics i de consulta. Als ajuntaments i les conselleries —en especial al País Valencià, a causa del canvi polític experimentat el 2015— la figura del tècnic lingüístic també és clau a l’hora de promocionar i dinamitzar les actuacions en aquest camp.

El problema ve de lluny. L’any 2010, els nou departaments van encendre els llums d’alarma i van fer sonar totes les sirenes. Ja es veia clar que, a mitjà termini, les exigències del mercat no podrien ser satisfetes. Per aquest motiu van constituir la Coordinadora d’Estudis Universitaris de Filologia Catalana, amb la missió de crear sinergies que afavoriren un increment sensible del nombre de matriculats. S’hi va sumar la Universitat de Perpinyà Via Domitia, que oferta una llicenciatura semipresencial de tres anys amb la qual, però, no s’obté la capacitació escaient per treballar com a docent al sud dels Pirineus.

Tanmateix, els tocs d’alerta de la Coordinadora no han servit de res. La caiguda d’alumnes no ha cessat. Certament, com a conseqüència de la piràmide demogràfica, ara accedeixen menys alumnes a la universitat que no ho feien 10 o 20 anys enrere. Ara bé, hi ha carreres amb un índex de desocupació molt més elevat, com ara Periodisme o Comunicació Audiovisual, en què la demanda supera àmpliament l’oferta. “Als nostres joves, aquests graus els semblen bastant més atractius”, es plany Carme Oriol, directora del Departament de Llengua i Literatura Catalanes a la Universitat Rovira i Virgili (URV) de Tarragona. “A qui li agrada escriure, s’inclina per aquestes dues carreres; consideren que, de català, ja en saben, els fa l’efecte que es tracta d’uns estudis menors”, rebla.

En realitat, la competència és ferotge. D’una dècada ençà s’han multiplicat els graus —tot sovint combinats—, de manera que han sorgit alternatives que resulten més estimulants. Sens dubte, molt més suggeridores que no una carrera anomenada Filologia o Llengua i Literatura. “Molts associen els filòlegs amb els papers polsosos, una feina que consisteix a rescatar paraules de l’oblit”, afegeix Francesc Xavier Vila, director del Departament a la Universitat de Barcelona (UB). “Durant molts anys vam projectar una imatge antiga, i ara ho estem pagant”, explica.

Francesc Xavier Vila és el director del Departament de Llengua i Literatura Catalanes de la Universitat de Barcelona (UB).

Hi conflueixen més factors. Per exemple, el desprestigi generalitzat de les arts i les humanitats. Jaume Guiscafrè, el director del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de les Illes Balears (UIB), acusa directament el Ministeri i les diverses conselleries de ser-ne corresponsables. Fins i tot critica els instituts de secundària i batxillerat per “desincentivar tant com poden” aquesta branca del coneixement. “Alguns alumnes nostres van rebre pressions dels seus tutors per tal que no escollissin aquest grau”, revela ell.

Els i les millors estudiants de llengua també declinen d’inscriure’s a Filologia Catalana. Així, les guanyadores de les Olimpíades de Valencià —un certamen anual en què participen centenars d’estudiants de secundària— no mostren interès per la carrera. Encara pitjor, els centres de la Safor i la Costera —zones de predomini catalanoparlant— no envien alumnat a aquesta competició lingüística intercentres. D’altra banda, els estudiants de les comarques de Castelló —on la llengua és ben viva— que s’hi podrien sentir atrets s’estimen més d’escollir uns altres graus que no impliquen un desplaçament a València. La Universitat Jaume I és l’única que no oferta Filologia Catalana.

La quantitat... I la qualitat

Més enllà de la quantitat, preocupa la qualitat. Des del seu despatx de directora a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) —on el grau ha assolit enguany el seu mínim històric de matriculats, 11—, Eulàlia Bonet comenta que “d’alumnes, en tenim de molt bons que van escollir-nos com a primera opció, però, malauradament, no en són majoria”. És a dir, que alguns hi aterren sense entusiasme, decebuts perquè no han pogut fer-ho a Periodisme, Traducció o Filologia Anglesa, on sí que hi ha cua per entrar-hi. En el cas de la UAB, la competència de la UB —ubicada al bell mig de Barcelona, no en un campus allunyat, com el de Bellaterra— dificulta les coses. Per això van idear uns estudis combinats de català-anglès i de català-castellà en què hi ha 21 i 14 inscrits, respectivament. Els graus combinats de clàssiques-català i de català-francès van fracassar i ja han deixat d’existir. Com si es tractara de llengües mortes.

“Alguns dels qui hi venen no saben escriure”, s’escandalitza Eulàlia Bonet. “Potser n’estan tips, perquè van fer català a l’escola i a l’institut i ja no els motiva”, diu, “cal reconèixer que aquests estudis no gaudeixen de gaire prestigi”. Un declivi progressiu que, al seu parer, “s’ha fet extensiu a totes ciències bàsiques” i que acaba beneficiant “les carreres més noves, més diferents”.

Eulàlia Bonet, directora del Departament de Llengua i Literatura Catalanes de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

A la UV, més del 70% de la cinquantena d’universitaris que cursen primer de Filologia Catalana havien posat aquesta opció com la tercera o la quarta, desitjant que no els tocara en sort. No debades, el 43% dels que van iniciar la carrera en el curs 2016-2017 no van continuar-la després. A València, la facultat més forta conjuntament amb la UB, el nombre de graduats anuals gira pels volts de la vintena. Una dada irrisòria.

A l’extrem meridional del mapa, Alacant, han reeixit a capgirar una tendència que menava a la irrellevància. Àngels Francés, la directora del Departament, es felicita de la “remuntada” protagonitzada enguany per la UA. De la desena o dotzena d’estudiants dels últims anys, n'han pujat a 23, alguns dels quals provinents del grau d’educació primària. Amb aquest títol a la butxaca, s’apunten a Filologia amb la intenció d’impartir classes de llengua a secundària, on la mancança de professors és notable. “Malgrat tot, no donem l’abast; de professors de català, el món laboral en requereix molts més”, observa Francés.

L’èxit d’Alacant rau en les campanyes de promoció del grau empreses darrerament. “Calia combatre la desinformació existent”, exposa ella. Gran part de l’alumnat és originari de les comarques del Vinalopó i de la Marina Baixa, però “cada vegada en tenim més de castellanoparlants d’Alacant, Elx o Torrevella que comencen a percebre el valencià com una llengua de futur”. Un raig d’esperança, per fi.

“Així com el mercat laboral és incapaç d’absorbir tots els graduats de Filologia Anglesa, té un dèficit evident de graduats en Catalana”, apunta Francés. En canvi, mentre la primera esgota —i té llista d’espera— els 100 numerus clausus de què disposa, la segona lluita per sobreviure. Un estudi intern de la UA situa Filologia Catalana com la tercera opció més recomanable des del punt de vista de l’ocupabilitat immediata, amb una taxa del 88,6%, només per darrere d’Enginyeria Informàtica i Òptica i Optometria, i clarament per davant de Criminologia o Traducció, dues carreres que a Alacant —en especial, al Baix Segura— podria semblar que tenen molta eixida.

La directora del Departament de de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant (UA), Àngels Francés. / Pepe Olivares

A Lleida, els matriculats en el primer curs del grau gairebé caben en un cotxe. “Efectivament, sis en són poquíssims, però és que n’hem arribat a tenir dos!”, exclama Joan Ramon Veny, el representant de la Universitat de Lleida (UdL) a la Coordinadora. Lluny queden els anys en què se n’hi incorporaven una trentena. Ací la carrera va passar a dir-se Estudis Catalans i Occitans. “Una errada greu”, segons el mateix Veny. De fet, tant en aquest cas com en el de les altres universitats que van passar a anomenar el grau Llengua i Literatura Catalanes, hi ha la convicció que s’ha de recuperar la denominació prèvia de Filologia Catalana.

Veny entén que el professorat del grau ha de seure al sofà i fer “autocrítica”. “Abans l’alumnat ens arribava de forma natural, però ja fa anys que això no passa, i nosaltres no ens hem mogut prou per tractar de posar-hi remei, com sí que han fet a Alacant”, admet. “Potser no ens pertoca a nosaltres aquesta feina, potser recorda una mica els venedors d’enciclopèdies, però haurem de prendre alguna determinació en aquest sentit”, opina. “Fa temps que la Coordinadora va alertar sobre els riscos de les jubilacions massives en secundària i ningú no hi ha fet res”, sentencia Veny, per a qui el desprestigi de les humanitats en general i de Filologia en particular va lligat al “pragmatisme imposat pel mercat capitalista”.

A Lleida, el grau de Filologia Francesa ja va desaparèixer, un perill que Veny no albira en el cas de Catalana. “Som l’única facultat que ofereix estudis d’occità, un detall que potser espanta alguns estudiants i els fa emigrar a Barcelona, però que, alhora, significa un fet distintiu”, destaca. “A nivell institucional, no seria políticament correcte que s’extingira un grau de català i occità”, assevera. Veny, que vol ser optimista, somia que “arreli la idea de la facilitat de trobar feina” i que “es valori la filologia com l’origen del coneixement crític”.

Joan Ramon Veny és el representant de la facultat de Lleida (UdL) a la Coordinadora d'Estudis Universitaris de Filologia Catalana.

A les comarques gironines, on la llengua és tan hegemònica, el panorama no és gaire més engrescador. Ho testimonia Francesc Feliu, director del Departament de Llengua i Literatura Catalanes de la Universitat de Girona (UdG), que actualment exerceix com a president de la Coordinadora, un ens que es reuneix semestralment i que el proppassat divendres 18 de maig va fer-ho a Lleida.

Feliu se’n fa creus: “A Magisteri la nota de tall és sensiblement més alta i van curts de places”. Una dada que contradiu la teoria segons la qual la rèmora principal de Filologia és la seua percepció d’uns estudis massa encaminats a la pràctica de la docència. A continuació hi aporta més claus, una de les quals és la “desideologització de la llengua”. “La gent ja no estudia per raons de militància, la llengua i la cultura catalanes han perdut el seu component reivindicatiu, només cal repassar els discursos dels nostres polítics”, subratlla. “Els polítics catalanistes li donen una importància molt relativa a la pervivència, el foment i la millora del català, i la demostració és que, als especialistes, no se’ns té gaire en compte”, etziba Feliu, que conclou aquesta reflexió amb una pregunta que queda surant en l’aire: “Ens podem permetre, com a país, que no hi hagi gent preparada en la llengua i la cultura pròpies?”.

Per bé que la crítica a Bolonya no és compartida per tots els directors de departament, Feliu remarca que el pla d’estudis unificat impulsat per la Unió Europa “no prima els coneixements, sinó les competències, cosa que ha devaluat molt la importància dels coneixements lingüístics”.

Francesc Feliu, Director del Departament de Llengua i Literatura Catalanes a la Universitat de Girona (UdG) i actual president de la Coordinadora.

L’oasi digital. O no tant?

La norantena d’alumnes de la UOC són l’excepció de la regla. “Fa anys que liderem la xifra de matriculats en Llengua i Literatura Catalanes”, s’enorgulleix Ona Domènech, la directora del grau. Però ací tampoc no floreixen tant com podria semblar, les flors i les violes. Fa 8 o 10 anys, la xifra d’inscrits en el primer curs del grau superava amb escreix les 150 persones. A més, el nombre de graduats no acostuma a superar els 15 cada any. Són els avantatges i desavantatges d’una universitat virtual, encara que, tal com subscriu Domènech, “el 100% dels nostres graduats milloren les seves condicions laborals o canvien de lloc de treball”. 

La directora del grau de la UOC coincideix que les humanitats es troben en inferioritat de condicions. “A segons quins països de l’estranger les carreres tècniques també compten amb una part humanística... Tothom necessita formació humanística! En canvi, quan algú planteja d’incloure crèdits de llengua als graus de ciències, els responsables s’enerven de valent”, lamenta Domènech. “Si fem la República de Catalunya potser serem capaços de fer les coses com cal des de bon començament”, espera.

Ona Domènech, directora de Llengua i Literatura Catalanes a la Univesitat Oberta de Catalunya (UOC).

“Desgraciadament, els temes relacionats amb la llengua i la cultura sempre són els que preocupen menys, no repercuteixen en l’economia del país”, corrobora ella, “però la situació és alarmant, es tracta d’una qüestió de sostenibilitat”. “En el futur potser es reduirà el nombre d’universitats que imparteixen Filologia Catalana, no és gens descartable que això pugui passar”, remata, si bé confia que la UOC —estructura pública i gestió privada— se’n sortirà bé: “Per les nostres característiques, som els més innovadors, hem incorporat moltes matèries relacionades amb les noves tecnologies.

Un màster com el de Cifuentes

La necessitat peremptòria de professors de llengua a Catalunya ha fet que el Departament d’Ensenyament encete fórmules inèdites, com ara que docents de primària puguen impartir català a secundària amb un nivell C2, una titulació que equival a la d’un estudiant de quart de secundària. A la carrera de Magisteri, de fet, els docents no aprofundeixen l’estudi de la llengua catalana, sinó que es limiten a seguir el programa marcat pel Ministeri d’Educació. “Com han d’ensenyar una cosa que no han après?”, es demana Francesc Feliu, de la UdG.   

Per si no n’hi havia prou, l’exigència d’un màster per impartir classe també s’ha relaxat bastant a Catalunya. Qualsevol graduat de qualsevol especialitat podrà esdevenir ara professor de català sense tenir la titulació específica de filòleg. Un arquitecte o un graduat en dret podrà ensenyar català havent superat un curs en què català i castellà formen part d’una sola especialitat. “És un problema molt seriós, avui pot ser professor de català qualsevol persona que només hagi fet sis crèdits de la matèria, ens trobem davant un autèntic desastre que va in crescendo”, confirma Francesc Xavier Vila, de la UB.

Eulàlia Bonet, de la UAB, qualifica la notícia de “nefasta” i no vol imaginar com serà la preparació lingüística dels futurs universitaris: “Si ara ja hi arriben mal preparats...”. Ella sent “ràbia”, perquè “aquesta necessitat de professorat era una evidència que es veia venir de feia anys i que ningú no ha acarat com cal”. Ona Domènech, de la UOC, està convençuda que “aquestes facilitats no fan sinó restar alumnes als graus de Filologia”. La Coordinadora vol exigir que els graduats en Filologia Catalana tinguen preferència a l’hora d’accedir a les places de professor de català, cosa que ara no succeeix. Refusen un màster light, a l’estil Cifuentes.

Qui més qui menys també mira cap a les aules de secundària i batxillerat. Diuen que la manera d’ensenyar-hi les dues llengües oficials és més aviat avorrida —ortografia, sintaxi, literatura clàssica, etc.—, cosa que desincentiva l’alumnat potencial. El Departament de Filologia Catalana de la UV ha remès una enquesta als instituts perquè en detecten les causes. Ben pocs s’han molestat a omplir-la, i entre les argumentacions hi ha, precisament, el refús que els joves senten envers les llengües, la manca d’eixides professionals que hi perceben, que no s’hi puguen guanyar molts diners, el caràcter minoritari del català i l’excessiu localisme de la llengua pròpia. Alguns docents de secundària han encoratjat el Departament de la UV a promocionar els estudis de Filologia Catalana a partir de quart d’ESO i no in extremis, a segon de batxillerat.

Carme Oriol, màxima responsable de Llengua i Literatura Catalanes a la Universitat Rovira i Virgili (URV) de Tarragona.

“Falta informació sobre allò que estudiem i sobre les eixides laborals que té”, posa damunt la taula Àngels Francés des d’Alacant. Sens dubte, molts veuen Filologia com la manera de ser professor. Res més. “I en el cas valencià, a més, el component polític no hi ajuda”, afegeix. “En general, la llengua fa nosa”, lamenta Francesc Feliu, “i la complexitat sociolingüística del país encara ho posa més complicat”. Carme Oriol exculpa els docents perquè “a causa de la reducció d’hores de català i castellà, no se’n poden sortir gaire, del guió establert”. “Pens que cada centre i cada professor és d’una manera, no hem de generalitzar”, diu el balear Jaume Guiscafrè.

Jaume Gusicafrè, director del Departament de Filologia Catalana a la Universitat de les Illes Balears (UIB). / Isaac Buj

Tres visions d’un gran problema

Maria Josep Cuenca és catedràtica de Filologia Catalana de la UV i anys enrere va ser vicerectora d’investigació. Ella entén que les causes no cal buscar-les en secundària —“les assignatures de matemàtiques, física i química tampoc no són una alegria”, expressa—, sinó que cal centrar-se a detallar les eixides professionals del grau. “Té moltes més possibilitats laborals que no Periodisme o Traducció, però la gent pensa que trobarà feina com a traductor i no com a filòleg”, continua, “jo mateix hauria pogut estudiar Traducció per comptes de Filologia, si llavors hi haguera existit”.

“Quan els joves s’adonen de la urgència de renovar el professorat que ara es jubila, els estudis de Filologia repuntaran de nou”, confia Cuenca. “Hem d’acostar-nos als instituts i parlar el seu llenguatge, però no ens hem d’oblidar dels pares, que també tenen un paper fonamental en el procés d’elecció final”. Al seu parer, urgeix “trencar el mite de les llengües útils o inútils, en què el català sempre és considerada del segon grup”. En el cas valencià, Cuenca creu que el context català no ajuda gens: “Al conflicte lingüístic tradicional, ara hi sumem el polític”.

Maria Josep Cuenca, catedràtica de Filologia Catalana, va ser vicerectora de la UV. / Miguel Lorenzo

Company seu a la facultat, Josep Enric Ribera fa tres anys que va arribar-hi, procedent de secundària. Durant tres lustres havia estat professor de l’institut d’Almenara (Plana Baixa) i té una mirada panoràmica de la manca de vocacions, que es nega a qualificar així. “És un problema que afecta tots els ensenyaments que no tenen un component pràctic”, diu. “En el cas valencià en concret, les polítiques del PP van fer molt de mal, van fer-se un fart d’evidenciar que el valencià era inútil”.

Al seu pas per l’institut va veure alumnes que sentien inquietud filològica però que en última instància van inclinar-se per una enginyeria. Hi veien més opcions de treball. “Ha arribat l’hora de trepitjar de debò els instituts del país i explicar que estudiar Filologia és la via més segura de trobar feina”, assenyala Ribera. La carrera ja no és aquella que, ara fa 20 o 30 anys, aixoplugava els alumnes nacionalment més conscienciats. A les aules de Catalana se sent parlar castellà. “Al capdavall, és un símptoma de normalitat”, convenen alguns dels experts consultats.

Ribera, quan gira la vista enrere, sí que detecta una “repetició de continguts a castellà i valencià” que inexorablement convida a l’avorriment. Encara que des de la UV tracten de propagar els famosos que parlen català com una manera de promocionar-la i fer-la més popular, aquest docent ha conclòs que “només es considera pràctic allò que ix per la televisió”. Hi insisteix, però, que “el biaix cap a les ciències” per part del professorat de secundària afecta i molt. “No ens podem enganyar: l’orientació dels estudiants bons cap a carreres cientificopràctiques, hi és”, puntualitza.

Josep Enric Ribera, actualment professor de Filologia Catalana a la UV, va passar molts anys com a professor d'institut a Almenara. / Miguel Lorenzo

Qui potser hauria de visitar els instituts per narrar la seua experiència és Jaume Monzó, una de les persones que més ha notat el canvi polític iniciat el 2015. “Si estàs disposat a fer moltes hores, pots guanyar molts i molts diners”, reconeix aquest “emprenedor lingüístic”, segons s’autodenomina. Si fa no fa, els filòlegs d’avui són els paletes dels anys del boom immobiliari. A més, treballen asseguts i amb aire condicionat. Un luxe.

“La bossa és buida, a cada poc rebutgem ofertes de centres concertats que han hagut de posar docents de francès i de castellà a fer classe de català”, prossegueix Monzó, que compatibilitza tot de feines. Els cursos de llengua als funcionaris s’han disparat —de 2.411 alumnes en els tres últims anys del PP als 9.447 dels tres primers del Govern del Botànic— i la sensació és que la llengua importa més. I no sols a la Generalitat; als ajuntaments, també.

Jaume Monzó, que s'autodenomia “emprenedor lingüístic”, compatibilitza tot de feines relacionades amb la llengua i n'ha de refusar moltes més. La demanda de filòlegs al País Valencià és elevadíssima.

La legislació implementa el requisit lingüístic en alguns llocs de treball i els aspirants a una plaça tracten de posicionar-se amb vista a oposicions futures. L’obertura d’À Punt Mèdia, la multiplicació de cursos per treure’s un títol oficial de la Junta Qualificadora i el perfeccionament dels examinadors hi juguen a favor.

I és que, per primera vegada, al capdavant de la direcció general de Política Lingüística valenciana hi ha un filòleg: Rubén Trenzano. El Departament de Filologia Catalana li ha sol·licitat ajuda perquè, com si fora un mag, tracte de revifar uns estudis que no volen escriure el seu punt i final.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.