Pilar Bañón sempre fou una gran estudiant. De les millors de Torrevella. Quan va aproximar-se el moment d’escollir la via d’accés a la universitat, pares i professors van animar-la a inclinar-se per les ciències. Així fou com va matricular-se a un batxillerat més biològic, al primer curs, i a un de més econòmic, al segon. En aquells dos anys, desorientada, va passar de voler estudiar Medicina a inclinar-se per les Relacions Internacionals... I, finalment, a decantar-se per Filologia Catalana. Avui és la delegada del primer curs a la Universitat d’Alacant (UA).
“Filologia Catalana? Tu? Si ets castellanoparlant! Estàs boja, amb la teua nota podries entrar a Traducció i Interpretació!”, s’estranyava tothom. A l’institut ja havia sigut l’única alumna que s’havia inscrit a l’assignatura optativa de valencià, però aquesta decisió tan transcendent representava un salt qualitatiu. “Això t’abaixarà la nota mitjana de la PAU, Pilar! Com has de competir amb els valencianoparlants?”... Interrogants i exclamacions que esquivava amb determinació: “M’apassionen els idiomes i em molesta profundament la politització del català, tots tenim l’obligació de salvaguardar-lo”. De fet, una de les motivacions de ser delegada ha estat, precisament, “conèixer els diversos accents que conviuen a la classe”.
A 150 quilòmetres cap al nord, a l’Alcúdia de Crespins, Laura Boluda també va canviar de direcció a l’últim revolt del batxillerat. “Has perdut el temps, Laura”, van dir-li els pares, desagradablement sorpresos. “Tota la vida havia pensat que estudiaria una carrera científica, però a l’inici de l’últim curs vaig sentir la necessitat de matricular-me ací”, comenta ella amb un somriure de galta a galta des de l’aula de la Universitat de València (UV) on acaba de rebre la sessió setmanal de llatí. “Sempre he sentit interès per la filologia, la comunicació i la literatura catalana”, destaca, “és la meua llengua materna i no vull que es perda”.
Pilar i Laura són dues de les persones que han revolucionat les aules valencianes de Filologia Catalana. Eren semibuides i ara són plenes. A la UA s’han cobert 52 places, dues més de les inicialment ofertades, mentre que la UV s’ha quedat a només cinc d’esgotar el màxim de 70. Els 65 matriculats d’enguany la situen com la facultat presencial amb més alumnes de tot el domini lingüístic, pràcticament empatada amb la UB, que compta amb 64 inscrits. En tercer lloc se situa Alacant, que ha multiplicat per més de dos els 23 del curs 2017-2018.
La pèrdua d’alumnat era un mal endèmic, amb l’única excepció de la Universitat Oberta de Catalunya, d’estudis a distància. Per les seues peculiaritats, però, la taxa d’abandonament de la UOC és força més elevada. Les obligacions laborals i familiars o haver de compatibilitzar-ho amb altres estudis compliquen molt les coses.
Ateses les circumstàncies, ara fa dos anys, la Coordinadora d’Estudis Universitaris de Filologia Catalana —que aplega els nou centres— va proposar-se capgirar aquelles dades tan preocupants. Van llançar un SOS a les administracions i, a nivell individual, van dissenyar campanyes de captació de públic. La UV i la UA van anar-hi de bracet, i a través de vídeos, campanyes de premsa, promoció a les xarxes socials i xarrades divulgatives als instituts, han disparat la seua clientela.
“També preparem molt bé les visites dels estudiants que s’hi mostren interessats, hi ve gent mediàtica que els anima a fer aquest grau”, afegeix Marinela García Sempere, directora del departament des de fa pocs mesos però que va participar activament en les campanyes. “A la nostra facultat la qualitat de l’ensenyament és elevada, bona part dels professors han elaborat llibres de text i són experts en didàctica, treballem a fons el programa d’acció tutorial, que posa en contacte els alumnes dels diferents cursos, i fins i tot disposem d’un programa a la ràdio de la UA, que presenta Sandra Montserrat”, apunta.
“És sensacional, tenim el 95% de les places ocupades”, afirma orgullós Jesús Jiménez, director del Departament de Filologia Catalana a la UV, on ha substituït Emili Casanova, un dels professors més inquiets —i voluntariosos— de la facultat. “Hi havia una mancança de docents evident, entre la UA i nosaltres amb prou feines trèiem al mercat 45 graduats l’any, una xifra massa baixa”, diu Jiménez sobre una de les causes que explica l’allau d’estudiants. “Amb aquesta carrera i el màster de professor de secundària que poden cursar després durant un any només, qui no treballa és perquè no vol”, sentencia.
Sota el lema conjunt “Filologia Catalana, un grau amb futur”, la UV i la UA han atret desenes d’estudiants que han vist clara l’oportunitat que tenien al davant. “Qui no ve és per desconeixement; si ens conegueren, encara en vindrien més”, deixa anar Jiménez, “el departament és molt prestigiós, molt potent en investigació, amb una ràtio de 3,7 sexennis per persona, una de les més altes de tota la UV... Tenim 24 anys de recerca de qualitat reconeguts pel Ministeri d’Educació”.
Josep Ribera, coordinador dels estudis de Filologia Catalana a la UV, troba que el canvi polític iniciat en 2015 no ha estat un factor clau. “Les polítiques de suport a la llengua eren inexistents, però les d’ara tampoc no han significat una evolució substancial”, enuncia. Ell també s’inclina per l’ocupabilitat com la raó número u de l’augment de matrícules: “És la manera més ràpida i més segura d’aconseguir una feina estable”.
Amor i lluita
Se’ls podria anomenar la Generació Ç, perquè han trencat amb una inèrcia molt perillosa per al futur de la llengua: la manca de vocacions començava a ser alarmant, fins al punt que, a Catalunya, la Generalitat s’ha vist obligada a reclutar professors de primària que, amb un simple C2, automàticament poden impartir català a secundària. Si fa no fa, el C2 equival als coneixements d’un alumne de quart de secundària.
La repoblació de les aules, per tant, ha estat rebuda amb emoció. Com la pluja després d’anys de sequera intensa. Sobretot perquè la gran majoria de nous alumnes han escollit aquest grau com a primera opció, cosa que no fa preveure una caiguda del nombre d’inscrits en els següents cursos.
“Nosaltres n’hem tingut que han arribat com a segona o tercera opció i han acabat doctorats”, recorda, confiada, Garcia Sempere. “Malgrat que a la UV i la UA les hem millorades ostensiblement, les xifres globals de Filologia Catalana encara presenten un dèficit d’alumnes greu amb relació a les places docents que caldrà cobrir en els pròxims anys”, assevera Jiménez. Això pot ajudar a persuadir de la conveniència de continuar els estudis a tots aquells que hi han accedit amb la intenció d’emigrar a un altre grau l’any vinent.
Amb tot, els comentaris que se senten entre els estudiants valencians de Filologia Catalana és de convicció absoluta. Quan indiquen les raons que els han dut a aquest grau, el component sentimental o ideològic hi juga un paper cabdal.
“Des de quart de secundària vaig començar a agafar-les amor, a les paraules”, diu Pau Gallego, de Castalla (Alcoià), “m’agradava saber quines paraules es deien al meu poble i quines es deien en uns altres llocs”. Tenia clar que volia estudiar Filologia Catalana i no se’n sent decebut: “Entre les meues companyes i companys detecte entusiasme, qui estudia una carrera com aquesta és perquè té passió pel seu poble i amor per la cultura”. No obstant, Pau també ha xocat amb la “ignorància” del seu cercle d’amistats, perquè, “a diferència de Filologia Hispànica, que està completament normalitzada i gaudeix d’un estatus de prestigi, Filologia Catalana se centra en una llengua minoritzada associada, a més, a la ultraesquerra i el nacionalisme”.
Ell estudia a la UA. Maria Zaragozí també podria haver-ho fet, perquè és d’Altea (Marina Baixa) i li quedava més a prop que no València, però ha preferit marxar una mica més lluny. “No tenia clar si fer Filologia Catalana o Filologia Hispànica, que m’agradava molt, però lluitar per la llengua materna em va fer decantar-me per la primera”, explica des del campus de Blasco Ibáñez de la UV. Al costat seu, Lucía Pastor, castellanoparlanant i veïna de la ciutat, es declara una “amant de les llengües” que no acaba d’entendre “com pot ser que el valencià estiga tan arraconat a València”. Ella, de fet, sempre s’adreça a tothom en aquesta llengua.
Totes dues comparteixen classe amb Vicent Llopis, de Beniarrés (Comtat), un jove de 22 anys que treballa com a assessor d’imatge personal en una botiga i que, en el seu temps lliure, es declara “escriptor de poesia”. “Sols el poble salva el poble”, contesta quan se li demana per què ha decidit estudiar el grau. Amb els coneixements que hi assolisca, espera perfeccionar els seus poemes.
Un objectiu ben diferent al de María José Cerdà, resident a la partida rural de Puçol, al camp d’Elx (Baix Vinalopó), qui de petita ja desitjava ser professora i ara ho té a tocar. “En realitat, tenia pensat estudiar Filologia Anglesa, mai no havia imaginat que estudiaria valencià a l’àmbit universitari, però la situació tan penosa que travessa la llengua al nucli urbà d’Elx, on costa moltíssim escoltar-la i pràcticament ha desaparegut entre els joves, m’ha dut ací”, comenta per telèfon, mentre torna en tren a casa des del campus de Sant Vicent del Raspeig de la UA. “M’ha cridat agradablement l’atenció haver-hi trobat castellanoparlants de Torrevella, Elda o Asp”, remata.
Inés Puertos, de Castelló de la Ribera, és una altra que va haver de comunicar la mala notícia als pares: “No faré Medicina, com sempre us havia dit”. S’estimava més ser professora. Per això va matricular-se a Magisteri i, com a tercera opció, a Filologia Catalana, un grau que ja no pensa abandonar. “A banda de defensar la nostra llengua, aquests estudis tenen una eixida laboral evident”, rebla.
Al costat seu, Jordi Martínez, un denier que viu a Alcoi i estudia a la UV, es debatia si fer Relacions Internacionals a Madrid o Barcelona quan, finalment, va irrompre l’amant de la literatura medieval catalana que porta a dins i va anotar el codi de Filologia Catalana. “Què puc aportar a la meua llengua, què puc fer perquè sobrevisca?”, va preguntar-se un dia. La conseqüència ha sigut aquesta.
Un enamorament per la llengua que Roser Serra també esmenta a l’hora de raonar el perquè de la seua elecció, que va concretar-se al llarg del batxillerat: “Sempre he anat a escola en valencià, volia conèixer i fer servir millor la meua llengua, a més d’aprofundir en la literatura catalana”.
L’amor per la llengua i la lluita per la seua supervivència en un entorn globalitzat, en convivència amb una altra de tan forta com el castellà, són dos dels principals elements que han mogut la Generació Ç a fer aquest pas. L’arribada d’alumnes castellanoparlants constitueix una altra novetat esperançadora. De qualsevol manera, continuen representant una xifra massa baixa sobre el total de matriculats. Mentre a Periodisme un de cada tres alumnes de la UV és de la ciutat de València, a Filologia Catalana aquest percentatge és d’un de cada sis.
I falta resoldre, encara, el forat d’estudiants de les comarques castellonenques, on no existeix aquest grau i on els estudiants s’estimen més quedar-se a fer Humanitats a la UJI que no marxar cap a València. Aquest és el pròxim gran repte. •
DEL CRIT D’ALARMA A L’ALÈ D’OPTIMISME
El 21 de maig de 2018, EL TEMPS publicava un extens reportatge sobre l’“emergència nacional” que significava la caiguda abrupta de matriculats a les facultats que imparteixen Filologia Catalana de cap a cap del domini lingüístic.
A l’article, els nou directors de departament mostraven la seua preocupació extrema pel que significava la davallada d’estudiants a l’hora de subministrar noves fornades de professors als centres educatius. No debades, la mancança de graduats ja havia dut la Generalitat de Catalunya a rebaixar-ne els requisits necessaris per tal d’impartir l’idioma propi.
Tot just un any i mig després, el panorama és força més optimista. Els nou directors han transmès a aquest setmanari la seua satisfacció per l’increment d’inscrits, que va iniciar-se el curs passat i ha trobat continuïtat en el present. Universitats valencianes a banda, les dades són especialment positives a la Universitat de Lleida, que el curs passat va multiplicar per dos els quatre matriculats de l’anterior i enguany ha triplicat les xifres del 2018-2019, arribant-ne a 21.
La Universitat de Girona, la Universitat Rovira i Virgili i la UAB també han doblat els alumnes de dos anys enrere, mentre que a la UB n’hi ha un terç més que no aleshores. A la UOC, la única no presencial, la pujada ha estat igualment notable; amb els inscrits del segon semestre, tornaran a superar-ne els 140. Només la UIB presenta unes dades similars a les de llavors.