Partit del Sud-Oest d'Espanya

L’eixida abrupta de Pedro Sánchez i l’abstenció a la investidura de Mariano Rajoy han evidenciat l’ascendència decisiva del PSOE andalús –i en especial, del sevillà– sobre el socialisme espanyol. EL TEMPS es desplaça al territori de Susana Díaz per analitzar els seus mecanismes de poder.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El pis forma part del sector sud d'habitatges municipals aixecats al barri d'Heliópolis els anys de la Segona República. Ocupa la planta baixa esquerra del bloc número 13, que dóna al carrer de la Condesa, i consta de 62 metres quadrats i dues habitacions. L'Ajuntament de Sevilla els va projectar amb la idea de llogar-los als seus treballadors, però paraven massa lluny del centre, raó per la qual la majoria d'ells va optar per rellogar-los.

Al baix en qüestió, van arribar-hi Felipe González Helguera i Juana Márquez Domínguez. Ell provenia de Cantàbria, i en instal·lar-se a Sevilla, va donar continuïtat a la tradició familiar, obrint una explotació de vaques al barri de Bellavista, encara més separat del centre de la ciutat. En aquella estança modesta, a tocar de l'estadi del Reial Betis Balompié, va nàixer Felipe González Márquez, la figura més transcendent de la història moderna del PSOE, que va estudiar al col·legi dels claretians, ubicat dos carrers més enllà. Un antic bidell del consistori resideix avui a la casa. Va adquirir-la quan l'Ajuntament va traspassar-la definitivament als funcionaris municipals.

González no és tan sols la persona que va dirigir el PSOE del 1974 al 1997 i el Govern espanyol del 1982 al 1996. La seua influència -en el sentit ampli de la paraula- es manté intacta, com ha quedat clar en el procés que ha menat a l'eixida abrupta de Pedro Sánchez de la secretaria general del partit i a l'abstenció socialista en la investidura de Mariano Rajoy. Uns moviments inaudits que González va instigar -en confessar que se sentia "enganyat" per Sánchez, qui li havia garantit que el PSOE s'abstindria i deixaria governar el PP- i que Susana Díaz ha executat sense miraments, fent servir el pes i l'estructura de la federació andalusa, que controla amb mà de ferro.

Díaz, secretària general del PSOE andalús (PSOE-A) i presidenta de la Junta d'Andalusia, és gairebé tan devota de González com de l'Esperanza de Triana, la confraria més antiga de Sevilla, enclavada al seu barri de tota la vida. En una de les seues esglésies, de fet, va fer de catequista. "Llavors ja havia pres consciència de classe", explica, en terminologia marxista, una companya de la seua etapa a les Joventuts Socialistes (JJSS), l'organització on Díaz va començar a militar el 1991, a 17 anys. Per a molts socialistes andalusos, la religió no és l'opi del poble, sinó la canalització d'un sentiment molt profund, que trenca amb les ideologies.

"Va ser gràcies als governs del PSOE que gent tan humil com nosaltres va eixir de l'ostracisme i va poder anar a la universitat", prossegueix aquesta companya de partit. "No érem felipistes ni guerristes, perquè això significava escollir entre el pare i la mare, i ens els estimàvem a tots dos", afegeix, alhora que reconeix que mai no hauria imaginat que Díaz arribaria tan lluny: "Tenia un ímpetu, unes ganes i unes conviccions molt sòlides", recorda en evocar el seu pas per JJSS, "però no era més ambiciosa que la resta". Això sí, va escalar ràpidament al si de l'estructura juvenil, i arribà a la secretaria d'organització, una plataforma perfecta per posar en pràctica les seues habilitats internes. Per exemple, iniciant una guerra oberta contra la direcció de Cadis, on hi havia Bibiana Aído, que més tard seria ministra d'Igualtat amb José Luis Rodríguez Zapatero. En veure la manera d'actuar contra Sánchez, Aído ha experimentat una espècie de déjà vu. Ella i Díaz fa lustres que no es parlen.

Malgrat la conjunció de desitjos demostrada aquests dies, les diferències entre Felipe González i Susana Díaz són ben evidents. Els separen 32 anys i moltes inquietuds: a ell li encanta llegir autors llatinoamericans, passejar per la natura, podar bonsais i tallar escultures de fusta, mentre que ella dorm el temps estrictament necessari, beu litres i litres de Coca-Cola, i la resta del dia, la dedica a maquinar. Tot just allò que González detestava de la política -atendre les disputes inherents a qualsevol formació- és la veritable passió de Díaz.

Connexió real (i reial)

La jugada que ha migpartit el PSOE i ha permès a Rajoy continuar a La Moncloa no hauria prosperat, pereò, sense la participació de tots dos. La mediació de Felipe González va servir perquè Susana Díaz fóra rebuda amb els braços oberts pels presidents de les principals empreses de l'Ibex 35. Des d'Isidre Fainé, de CaixaBanc, fins a Patricia Botín, del Banc Santander, i des de José Ignacio Sánchez Galán, d'Iberdrola, fins a César Alierta, de Telefónica, a qui la presidenta andalusa, amb el seu to jocós habitual, en cercles reduïts acostuma a referir-se com "el Tito Alierta".

Unes relacions que l'han feta levitar, situar-se per damunt del bé i del mal. Així, durant la campanya del proppassat mes de juny, va alertar els andalusos de la inconveniència de tenir préstecs i hipoteques a La Caixa, perquè "els seus interessos se n'aniran a Catalunya i cotitzaran a la hisenda catalana". "Tothom ha de tenir clar", va advertir també, "que els vots dels andalusos no serviran per pagar un peatge a les marees ni els privilegis d'Ada Colau, o les bogeries independentistes de Pablo Iglesias".

Aquelles declaracions també representaven un toc d'atenció a Pedro Sánchez, a qui no volia veure governar, de cap de les maneres. Això hauria implicat la seua consolidació com a líder del PSOE i l'hauria situat en un plànol institucional superior. Ara mateix Susana Díaz presumeix de governar la segona adminsitració més gran de l'Estat, però si Sánchez aconseguia controlar la més important de totes, la seua ascendència al si del partit es diluiria de forma exponencial. La resolució del comitè federal del 28 de desembre del 2015, després dels primers comicis estatals, vetava qualsevol acord que respectara el dret a decidir, una de les banderes electorals de Podem.

No sols la connexió González-Díaz ha aplanat el camí a Rajoy. Al PSOE andalús corre la brama del paper destacadíssim que també hi ha jugat l'anterior monarca, Joan Carles I. Amb els poders econòmics neguitosos per l'absència de govern i l'insistent "no és no" de Sánchez, que conduïa a uns tercers comicis, el pare de Felip V va prendre les regnes de la negociació, amb la missió de desblocar-la al més aviat possible. La bona sintonia que ha cultivat amb Felipe González és vox populi, però no és tan conegut que Joan Carles també té una opinió molt positiva de Susana Díaz, amb qui va empatitzar ipso facto. Van reunir-se per primera vegada a La Zarzuela el 12 de setembre del 2013, quan ella acabava d'estrenar-se com a presidenta andalusa, i sis mesos després, el febrer del 2014, van despatxar novament, amb el referèndum català del 9 de novembre a l'horitzó. Ni l'un ni l'altra no van voler explicar els motius de la trobada.

L'altra pota que ha sostingut el PP a La Moncloa es diu Juan Luis Cebrián, i per extensió, el diari El País, que va parir i ha transvestit per complet. Amic íntim de González i igualment molt ben relacionat amb la Casa Reial, el periodista madrileny ha animat la defenestració de Sánchez i l'entronització de Rajoy. Un any abans ja havia rebut amb entusiasme l'entesa PSOE-Ciutadans a Andalusia.

Sota l'argument que Podem anhelava "destruir" el PSOE, Susana Díaz va centrar tots els seus esforços a rebre el suport del partit d'Albert Rivera, que en el quart debat d'investidura, celebrat 81 dies després dels comicis del 22 de març del 2015, va accedir a mantenir-la a la presidència. Ni l'ombra del cas dels ERO, que podia malmetre la imatge pretesament regeneradora de Ciutadans, va fer impossible aquell acord, igual com ara el cas Gürtel tampoc no ha resultat un impediment a l'hora d'investir Rajoy, tot i que el judici als caps visibles de la trama s'ha solapat amb el debat parlamentari.

La truita

Era novembre del 1973, i aquella colla de joves socialistes havia acudit a una assemblea clandestina de la UGT a Sevilla en què els havien acusat de trair la classe treballadora. Amb la intenció de compensar el regust amarg, van marxar a dinar al camp. Van acampar en una pinada de Coria del Río, on van fotografiar-se plegats sense saber que aquella instantània captada per Manolo del Valle -advocat i futur alcalde de Sevilla, qui mai no hi volia aparèixer, per por de ser delatat- passaria a la història com "la foto de la tortilla".

"Sí, però de truita, no n'hi havia cap!", exclama convençut Pablo Julià, fotògraf de llarga trajectòria i propietari de la càmera, que a la imatge apareix dret al darrere de Felipe González, amb la seua dona -Isabel Pozuelo- recolzada en el seu muscle. Alfonso Guerra, Manuel Chaves, Carmen Hermosín i Luis Yáñez, uns altres històrics més del socialisme andalús i espanyol, també hi són presents, així com Carmen Romero, que es casaria amb González, i algunes persones molt marcades per la repressió franquista, com ara María Martín, la dona de Curro Rodríguez, sindicalista de la UGT que va estar empresonat, o Rosa Rodríguez, que havia regressat de l'exili francès.

Quan Pablo Julià observa la imatge, no pot amagar un cert desencís. Encara que només va militar pocs anys al PSOE, del 1969 al 1976, manté intacta l'amistat amb Chaves i González. Amb el primer, passeja i practica ciclisme, i amb el segon, acostuma a parlar sempre que passa per Sevilla. De fet, l'ex-president del Govern, que exercia com a advocat laboralista i ja s'havia pogut comprar una casa, va cedir-li una habitació. Amb l'arribada de Julià -que havia arribat de Cadis per estudiar filosofia i lletres- i uns altres joves, la vivenda de González va convertir-se, si fa no fa, en una llar d'acollida, amb multicopista inclosa.

Què en queda, d'aquell jove sevillà amb pantalons de campana que va enfilar-se a la direcció del PSOE? És lògic que ara, quatre dècades més tard, haja propiciat l'abstenció del seu partit per tal que governe el PP? Pablo Julià sospira i contesta que "per culpa de la nostra cultura llatina, molta gent no acaba d'entendre que un ex-president puga guanyar-se la vida i tenir un cert èxit", però a continuació admet que "la separació de Carmen Romero, la seua relació amb una dona de la dreta [l'empresària Mar García Vaquero] i les imatges amb ella a sobre d'un iot li han fet perdre tot el crèdit, de cara a la ciutadania".

De qualsevol manera, Julià opina que el mal del PSOE és anterior: "El partit va tenir uns grans generals, però van arribar a ser-ho a l'edat de 30 anys, i no van preocupar-se a tenir bons coronels. Hi ha un desert ideològic que ja dura tres o quatre generacions, amb molta gent vivint del partit, que mai no ha treballat al marge de la política". Una definició que encaixa amb el perfil de la presidenta andalusa, en contraposició als advocats Rafael Escuredo, José Antonio Rodríguez de la Borbolla o Manuel Chaves, i a l'inspector tècnic de treball José Antonio Griñán, els seus quatre antecessors a la presidència de la Junta. El secretari d'organització del PSOE-A, Juan Cornejo, segueix el mateix patró, i l'ex-presidenta del comitè federal, Verónica Pérez, intitulada "l'única autoritat del PSOE" durant uns dies, també.

"No pot ser que la federació andalusa parle en nom del conjunt del PSOE", s'enerva Pablo Julià, encara astorat per la manera com van desfer-se de Sánchez. "La tradició del partit diu que cal respectar la figura del secretari general, he trobat a faltar capacitat i cultura socialista", precisa, "els barons han decidit allò que els ha vingut de gust, sense tenir en compte el secretari general, una cosa que al PSOE mai no havia succeït". Julià destaca el paper "nefast" que ha jugat Susana Díaz, a qui no concedeix moltes opcions d'èxit, si aspira a governar l'Estat: "El discurs de mis hospitales, mis niños i mis andaluces potser funciona a Triana, a Sevilla i al conjunt d'Andalusia, però amb aquesta demagògia no guanyaràs vots a València. Més enllà de Despeñaperros, patiria de valent".

Una comparació dolorosa

Ningú no qüestiona l'habilitat de Susana Díaz per fer-se estimar entre els andalusos. "És una gran mitinera, i al carrer, en la distància curta, és insuperable", reconeix una persona del partit que demana de romandre a l'anonimat, "però intel·lectualment i en termes de gestió, no té res a veure amb els presidents anteriors".

Fent una repassada ràpida, observem un Rafael Escuredo (1980-1984) que va erigir-se en el gran defensor de l'accés a l'autonomia a través de l'article 151 de la Constitució -la via ràpida- en contra de la UCD. "La dreta ens volia submisos, en una situació d'inferioritat respecte a altres comunitats, i això va despertar un sentiment autonomista que en realitat no existia". Heus ací alguns dels mals que encara paga el PP, avui dia. En aquella consulta, el sí a la via ràpida va assolir el 55% dels vots, i l'abstenció, propugnada per la UCD i AP, el 36%. Hi havia por de perdre el tren de la història.

Els anys de Rodríguez de la Borbolla (1984-1990) van caracteritzar-se per les topades constants amb el vice-secretari general, Alfonso Guerra, que va forçar-ne el relleu en favor de Manuel Chaves. A Escuredo, també havia decidit substituir-lo com a candidat la direcció federal, en un moviment invers al que ara ha suposat la decapitació de Sánchez.

Les etapes més recents, les de Chaves (1990-2009) i Griñán (2009-2013), van ser de més tranquil·litat interna, amb la imputació doble pel cas dels ERO, en què s'investiga si van cometre alguna irregularitat de tipus administratiu en la gestió d'aquells fons. En aquest quart de segle, a poc a poc, Susana Díaz va anar ascendint graons al si de l'estructura partidària. De la secretaria d'organització de JJSS a la secretaria d'organització del PSOE provincial de Sevilla; d'ací, a la secretaria d'organització del PSOE-A i a la Conselleria de Presidència i Igualtat de la Junta, i per últim, presidenta autonòmica i secretària general a Andalusia.

Una carrera meteòrica amb la vista posada al carrer Ferraz i el palau de La Moncloa, però amb un modus operandi que coarta les seues opcions futures. Si mai arriba a dirigir el PSOE, potser ja no serà el PSOE que va propulsar el seu admirat Felipe González, sinó un altre de reclòs al sud d'Espanya, i més concretament, a la seua Sevilla -i Triana- natal. Fins i tot podria rebatejar-lo sense perdre'n l'acrònim: Partit del Sud-Oest d'Espanya (PSOE).

Si vols gaudir de reportatges com aquest abans que ningú, subscriu-t'hi!

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.