Explica Sonia Rubio que la seua feina és atendre “dones trencades”. A voltes són joves que no poden suportar més el control que els seus nòvios tenen del mòbil; altres, mares en la quarantena que carreguen a les esquenes amb anys de vexacions emocionals; altres, dones que es senten ofegades i atemorides per una parella violenta que li obliga a mantenir sexe quan ella no vol. Algunes venen amb ferides físiques. Quasi totes, amb ferides emocionals profundes. “Dones trencades”, com diu ella.
Sonia Rubio exerceix com a treballadora social del Centre Dona 24h de València, un centre d’atenció a les víctimes de la violència masclista. A tot el País Valencià hi ha repartits nou centres: a Torrevella, Alacant, Elda, Dénia, València, Iàtova, Sogorb, Castelló i Sant Mateu. La intenció és obrir-ne també a Xàtiva, Elx Vinaròs. Són els centres de referència de la Generalitat Valenciana per atendre dones que pateixen el terrorisme masclista. L’any 2019, van atendre 3.899 persones. “No hi ha un perfil únic”, explica Rubio. Tanmateix, ella, que porta set anys treballant al Centre Dona 24h i que arrossega una llarga trajectòria en atenció d’aquestes característiques no s’està de destacar l’evolució que ha detectat en els darrers anys. “Abans les dones recorrien a nosaltres quan ja estaven absolutament desbordades, quan la situació amb els seus agressors era límit. Això ha canviat: ara les dones arriben en un estadi més primerenc del procés i, en moltes ocasions, són conscients que són víctimes de violència masclista- explica Rubio, qui també exerceix de professora en la Facultat de Sociologia de la Universitat de València-. El tabú que existia a l’hora d’admetre que s’és víctima de violència masclista s'ha anat esquerdant”.
Aquesta és una de les xicotetes conquestes de l’última onada feminista: situar la violència contra les dones com un fenomen social i estructural, l’expressió més extrema de la dominació que els homes històricament han exercit sobre les dones. La violència de gènere, que durant molt de temps va ser percebuda com un assumpte privat (d’ací que en diguérem “violència domèstica”) ha esdevingut una problemàtica col·lectiva. Perquè la violència contra les dones, per més que els discursos negacionistes intenten discutir-ho, existeix. A tota Espanya, 70 dones han estat assassinades durant 2021, segons el recompte de Feminicidio.net. Sempre segons aquest portal, nou d’elles residien al País Valencià, 15 a Catalunya i tres a les Illes. Segons l’Observatori contra la Violència Domèstica i Masclista, durant el segon trimestre de l’any, les Balears van registrar la taxa més alta de tot l’Estat de dones maltractades: per cada 10.000 dones, 16,6 van ser víctimes de la violència masclista. Només l’any passat la justícia va emetre 7.969 ordres de protecció, de les 11.098 sol·licitades. El 48,5% de les dones tenien relació amb l’agressor.
“M’agradaria dir que hem avançat en conscienciació però tinc moltes reserves. Hi ha espais on els homes han pres consciència de la seua posició de domini i fan esforços per canviar. Però el masclisme és estructural i està dins del sistema. Em preocupen molt els missatges llançats des de determinades plataformes polítiques i replicats després en mitjans de comunicació i xarxes socials”. Qui així s’expressa és Laura García Guardado, agent d’igualtat, una persona que sap bé el calvari que travessen les qui viuen el dia a dia del terror masclista. Ella mateixa va ser-ne víctima durant onze anys. El seu procés de presa de consciència i de reconstrucció li ha permès refer la seua vida.
En el cas de la violència exercida des de la parella, són processos llargs i molt durs que passen, en primer lloc, per trencar amb la dependència econòmica i emocional dels agressors. Les treballadores de la Casa de la Dona 24h ho coneixen bé. “El primer, quan ens arriba una dona, és saber en quin punt es troba de la relació. Hi ha fills? No els hi ha? Hi ha elements de perillositat que aconsellen un allunyament immediat? Disposa d’una xarxa d’ajuda? -explica Sonia Rubio-. Són elements bàsics per determinar els passos a donar”. A la Casa de la Dona les professionals fan el que s’anomena una intervenció psicosocial. Les escolten, els donen informació sobre els recursos públics disponibles, les acompanyen, els plantegen les alternatives. “Habitualment les dones vénen fetes un embolic. Nosaltres els ajudem a perfilar una estratègia per fer front a la situació i a les qui encara conviuen amb la parella les ajudem a programar l’eixida”, explica Rubio. Només al País Valencià, durant 2020 es van registrar 21.954 denúncies per violència de gènere, això és el 14,6% de totes les de l’Estat.
El procés d’atenció i acompanyament a les denunciats ha millorat en els darrers anys, però, a parer de les persones que viuen aquests processos de prop, encara resta molt de camí a fer. La creació dels jutjats específics de violència sobre la dona, la millora dels protocols d'avaluació del rics, l'existència de la Renta Activa d'Inserció i la sensibilització de la judicatura a través de cursos de formació, entre més, ha servit perquè les dones no es troben en un escenari absolutament hostil, però el procés “continua sent molt dur per a les dones”, en opinió de Laura García Guardado, qui lamenta que continua revictimitzant-se a les dones que tenen la valentia d’interposar una denúncia. “A pesar de totes les millores, les dones no es senten suficientment protegides. Encara ens trobem que es qüestiona la paraula de la dona i, sobretot, el processos van molt lents; i això és un problema”, censura Sonia Rubio.
Més enllà del procés judicial mateixa, les persones involucrades en aquesta camp detecten altres dèficits. Com ara que, en els casos en què s’interposa una ordre d’allunyament i el seguiment policial es fa a la denunciant i no a l’agressor. O les dificultats que algunes dones troben per convèncer la judicatura de la violència psicològica. O el no poder restar en l’habitatge habitual, que és ocupat per l’agressor, tot desarrelant d’aquesta manera a la víctima. Per no parlar de la por a que els fills, en casos de divorci, esdevinguen el cap de turc. I una cosa recorden les persones involucrades en aquesta matèria: que hi ha víctimes i botxins de totes les classes socials. “A voltes he trobat que dues dones diferents han estat víctimes del mateix homes. És una qüestió que em neguiteja. Hem de treballar amb elles sobretot, però no ens podem oblidar d’ells”, afegeix la treballadora del Centre Dona 24h de València.
L’educació en igualtat és, a parer de les persones entrevistades, la pedra angular sobre la què ha de pivotar un canvi de mentalitat. La feina a fer és gran. El darrer baròmetre de Joventut i Gènere estimava que un 20% de les persones entre 15 i 29 anys considera que la violència de gènere no existeix i és un invent ideològic. En part per combatre aquestes idees l’Ajuntament de València va posar en marxa ara fa tot just un mes la iniciativa Taronja Sencera, un servei municipal per prevenir i atendre la violència de gènere entre adolescents i joves. En el mes i mig i escac que ha entrat en funcionament sis xiques i cinc xics han estat atesos. Les casuístiques són diverses: identificació de la violència, conductes de control, agressions sexuals, desvinculacions de l’entorn. “La coeducació o les xarrades a l’escola han permès que més joves prenguen consciència de l’existència d’un masclisme estructural. Però hi ha també un segment de població que n’és molt reticent. Sobretot en els xics detectem xicotets retrocessos”, explica Estefania Doceda, que és coordinadora de Taronja Sencera. “Hem de fer un esforç com a societat per educar la gent jove en els valors igualitaris. Cal convèncer els xics que és pel bé de les dones, però també dels seus”, apunta l’agent d’igualtat Laura García Guardado.
En tot cas, partits com Vox, que tenen en l’antifeminisme un dels seus eixos estructurals, han aconseguit atraure l’atenció d’una part de jovent que, amarats de patriarcat, veuen en l’auge del feminisme una amenaça als seus privilegis. Per alguna raó, el seu desvergonyiment masclista atreu una part de l’electorat masculí que ha trobat en l’anhel d’igualtat una mena de boc expiatori. “Tenim per davant un repte fonamental amb el jovent: aproximar-nos a ells i ser capaços de parlar el seu llenguatge -estima Doceda-. Hem d’arribar-los a través de les seues xarxes”. Taronja sencera, de fet, ja té un perfil a twitter i pròximament n’estrenarà un a Tik Tok en què els protagonistes seran els mateixos adolescents. En l’èxit que tinguen programes com estos resideixen els esperances per a un futur més igualitari i lliure de violència contra les dones.