Els Crítics

La vida és VerdCel

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La història de VerdCel sempre ha anat lligada a la terra. Al conreu d’una música lleugera, delicada, celestial. Sense perdre un cert esperit pop. Una sonoritat influenciada pels paisatges que envolten l’Alcoi natal d’Alfons Olmo, ànima del grup.  

De plantes, talaies i cims (i una aroma) (2017) és un compendi de tot plegat. Una reivindicació vitalista a través del camp, les muntanyes, els rius i la naturalesa. Però també de l’existència, de l’amor, de la pau i, fins i tot, del nostre país. El darrer treball de VerdCel transmet totes aquestes sensacions. Sense abandonar la petjada alternativa, adopta un estil generalment més assossegat, més reflexiu, més pausat. Paradoxalment, però, la percussió es converteix en base i no en complement. El seu paper va més enllà de la subsidiarietat. La seua importància és manifesta en la diversitat, en la multiculturalitat del so resultant. A “Verda flama”, per exemple, hi apareixen ritmes àrabs, flamencs i mediterranis. El tast d’un disc farcit de sonoritats afroamericanes, ibèriques, andines, africanes, etc. De la mà de Carles Dénia —encarregat de la preproducció—, VerdCel guanya en varietat. Els rescata d’una certa monotonia en els àlbums precedents. 

Hi ha més fruits que arredoneixen un treball pensat amb un doble vessant: escoltar i llegir. El llibre De plantes, talaies i cims (i una aroma) és un doble joc de creixement i caiguda, de vida i mort. “Construir”, “Conrear” i “Temps” són els títols de la part alfa del poema. I “Presagi i caiguda del punt Omega”, “Cim pla” i “L’ocàs” conformen l’omega. Una contraposició de les circumstàncies de la vida. I que, malgrat la tendència del poemari, reflecteix un clam optimista, segons les lletres i els ritmes que proposa VerdCel. 

De plantes, talaies i cims (i una aroma)
VERDCEL
Satélite K, 2017
Pop

 

Els recitats de l’actor Juli Cantó —una part del paisatge de totes les produccions del grup— atorguen més força a aquest argument, fan més compacte i harmònic el disc. En un treball caracteritzat per una crida optimista i en favor de la vida, aquest recurs provoca, de nou, una sensació força colpidora. Hi ha més possibilitats d’emocionar. 

El disc presenta la mateixa divisòria del llibre que l’acompanya, d’Edicions 96. Cançons com ara “Optimístic”, “Tanta vida”, “Verda flama” o “Abraçats al cim” mostren les alegries de la vida, els bons moments i els somnis. Anhels que van més enllà de l’amor: també s’hi reivindica la il·lusió de la nació completa, de Salses a Guardamar

Temes com ara “Foc amic”, “Dia dels trons” o “Alhora” mostren l’altra cara, l’omega que es diu al llibre. Són els que reflecteixen les misèries de la guerra, les enganyifes de l’amor o la desgràcia de la mort de l’amant. El canvi de temàtiques té la seua correlació amb la música. Sense deixar de banda els recitats ni les incursions de percussió, el so guanya en duresa amb la guitarra elèctrica com a protagonista indissimulada. El final de “Líquidament” és la màxima expressió d’aquesta tendència. 

“Força de gravetat” és l’epíleg ideal del disc. La combinació de guitarres elèctriques i percussions menors com a contrapunt de la cançó inicial, “Optimístic”, farcida de ritmes d’evocacions aràbigues i de guitarra clàssica. “Aquest món està podrit, implosiona per moments. Fora planys, construïm un nou món”, diuen al final del disc. “I la vida passa, i tant que passa!”, és l’apoteosi que llança Alfons Olmo quan la música quasi ha deixat de sonar. La vida adquireix els tons del VerdCel. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.