Sorpresa? Era, malauradament, d’esperar. L’espanyolisme de cachirulo insisteix a negar la catalanitat lingüística de la Franja de Ponent, o —diguem-ne— de Llevant de Saragossa estant. Literalment, a l’espanyolada maña li horroritza que a la Vall de Benasc, a la Ribagorça, a la Llitera, al Baix Cinca, a la Terra Alta i a la Matarranya es parli català. Ep! I també li emprenya, tot i que no tant com el català, que encara hi hagi qui persisteixi a salvar la llengua aragonesa de l’extinció. En un sàbat d’aires feixistoides, el vell palau de l’Aljaferia —ai si Abū Ja‘far Ahmad aixequés el cap!— serví d’escenari per a l’enèsima bretolada lingüicida del mañismo catalanòfob, estòlid de vocació. Fixeu-vos: l’alcàsser aixecat pel gran sobirà de la taifa de Saragossa al segle XI, l’al-Ja‘fariyya, dit així per la kunya —nom de paternitat— del monarca, Abū Ja‘far, que ell mateix anomenava Dār as-Surūr («Casa de la Felicitat»), pol d’atracció de la intel·lectualitat andalusina de l’època (allà ensenyà el cèlebre Ibn Bājja o Avempace), ara s’ha convertit en una Dār al-Hamāqa («Casa de l’Estultícia») per a celebrar aquelarres en honor a la deessa burrera. Com qualificar sinó l’aberració, proposició no de llei, del proppassat 9 de setembre, provocada pels neofeixistes de Vox i secundada pels no menys intolerants de PP, Cs i PAR?
A l’Aragó, l’Aragó triprovincial i comunitat autònoma d’avui dia, s’havien tret del barret una Acadèmia Aragonesa de la Llengua (AAL). De quina llengua? Doncs mireu: una acadèmia dedicada a dues de les tres llengües que en l’actualitat es parlen en aquesta comunitat, l’aragonès i el català. I algú dirà, què fem del castellà aragonès, la llengua majoritària? Si de cas no mereixeria formar part de la flamant AAL? I és que igual que s’havien empescat la llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental (LAPAO) i la llengua aragonesa pròpia de l’àrea pirenaica i prepirenaica (LAPAPIP), bé que a algú se li podria haver acudit la llengua aragonesa pròpia de l’àrea centre, oest i sud (LAPACOS). Com és ben sabut, el castellà parlat a l’Aragó —diguem-ne el LAPACOS— té unes remarcades característiques diatòpiques, tantes o més que el català i l’aragonès. El castellà, però, ni tocar-lo, que per això —poca broma!— ja està Madrid, la seva Real Academia Española, la que «limpia, fija y da esplendor», i els seus excelsos acadèmics: ¡a sus órdenes! Amb el català, en canvi, la cosa és diferent, convertit en un campi qui pugui en què qualsevol politicastre pot definir-lo de manera ridícula o muntar una acadèmia, institut o xiringuito a voluntat amb la intenció clara i manifesta, o dissimulada, de patuesitzar-lo (o xapurriauitzar-lo) encara més. Si els valencians d’ofrenes i noves glòries —a Espanya!— han muntat el seu corralet lingüístic, ara amb igual nombre de gallines que de galls (vatua tu quin èxit!), l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), doncs els aragonesos un altre, l’Institut Aragonès del Català inserit en la recent parida AAL. I, mentrestant, les patums de la Secció Filològica de l’IEC a acotar el cap, a callar i a fer-se l’orni. Acadèmies per a tothom i per a tots els gustos. Amb el català —ja veieu— val tot per tal de reduir-lo a la més mínima insignificança geogràfica, dividir-lo, dialectalitzar-lo a perpetuïtat i desproveir-lo del model estandarditzat útil per a tots els parlants que l’avali com a llengua nacional. Per a què una AVL? Per a què un Institut Aragonès del Català? Doncs mireu, per a dissimular la manca de política lingüística i alhora repartir míseres engrunes —el cas valencià és ben exemplificador— quan el que necessita el català per a sobreviure és el pa sencer de la normalització als territoris respectius.
Ara bé, l’AAL reconeix el català amb tots els ets i els uts com a llengua d’Aragó. Això té la seva importància. El nom sí fa la cosa, si més no, jurídicament, i a l’Aragó no s’ha negat el nom a la cosa, com sí que fa el xiringuito lingüístic valencià que s’empatollà el cartagener Zaplana en 1998. Català? Sí, és català la llengua autòctona parlada a Benasc, a Benavarri, a Tamarit, a Fraga, a Mequinensa, a Calaceit, a Aiguaviva, com és català la llengua de Morella, de Castelló de la Plana, de València, de Xàtiva, d’Alcoi, d’Alacant, d’Elx, del Carxe i de l’illa de Tabarca. Tanmateix, la dreta més rància de l’espanyolisme instal·lat al País Valencià ha fet bandera de guerra, amb èxit, de la nomenclatura d’una llengua que ni estima ni vol parlar. La mateixa dreta rància i feixistoide que a l’Aragó ni estima ni parla el català ni tampoc l’aragonès, fins i tot la disfressada de regionalista, que a la casa d’Abū Ja‘far Ahmad, ara transformada en seu de les Corts regionals aragoneses, ha votat, per pura i simple catalanofòbia, la supressió de l’Institut Aragonès del Català i l’anul·lació del nomenament de quinze membres de la nova AAL, torpedinada abans de néixer.
En aquest particular festival glotòfag d’intolerants catalanòfobs no faltaren les veus que plantaren cara. Cal destacar l’actitud honorable del portaveu de Podemos a la cambra aragonesa, Nacho Escartín, que féu un discurs en les tres llengües d’Aragó (castellà, aragonès i català) en defensa de la pluralitat lingüística. Escartín fou increpat grollerament pels diputats del PP quan utilitzà el català mentre que els de Vox abandonaven maleducadament la sala. Segons la resolució aprovada a proposta de la ultradreta espanyola, la qual —atenció!— el govern aragonès pot acceptar o rebutjar, l’Institut Aragonès del Català s’ha de suprimir «perquè no reconeix la protecció de les llengües i modalitats lingüístiques de la zona oriental d’Aragó i, per tant, és contrari al respecte, a la convivència i a l’entesa recollits a l’estatut» (sic).
Que bramin! Però la Franja parla català
La llengua catalana està inserida entre les fronteres aragoneses des de temps immemorial, des de la mateixa constitució del regne d’Aragó. Fins i tot s’estenia més enllà de l’actual Franja. El català històricament arribava a Casp, Binèfar i Montsó, i en els temps de plenitud nacional de la Corona catalanoaragonesa, quan la llengua dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona era la catalana, el català era també llengua dels aragonesos. El català, doncs, forma part de la història aragonesa i, val a dir-ho, contribuí a forjar la identitat del país, i en català encara es parla i s’escriu avui des de la Ribagorça fins a les terres del Matarranya. Quan els reis d’Aragó s’adreçaven als seus vassalls de la Franja ho feien en català, com quan Martí I escrigué al comanador calatrau del castell de Maella: «Comanador. Ja sabets com nós havem convocades corts a Maella als aragonesos e havem deliberat d’anar-hi per lo riu ensús. Perquè us manam que ens certifiquets per vostra lletra fins a qual lloc porem anar per lo dit riu que sia pus prop de Maella e que sia camí pla. Dada en Tortosa, sots nostre segell menor, a 16 dies de juliol de l’any 1404». I quan els maellans escrivien, òbviament, ho feien en català, la seva llengua, com comprovem en el notari maellà Pere de Bages el 15 de juliol del mateix any: «A 15 dies del mes de juliol fonc feta bona crida per la vila de Maella, per veu de Pasqual Cabaner, corredor de la dita vila, per manament del senyor rei, en la qual crida foren prorrogades les Corts entrò a 20 dies del mes». Què punyetes, doncs, de xapurriau, patuès, o llengua o modalitat de la zona oriental d’Aragó? Ras i curt, català!
Bramaran però no convenceran. Ja poden muntar els catalanòfobs amb cachirulo les pirotècniques legislatives que vulguin, que la Franja (de Ponent o de Llevant) no deixarà de ser lingüísticament catalana. No he posat l’exemple de Maella debades, puix que amb aquesta localitat continuació de la Terra Alta, però sota la jurisdicció de la diòcesi de Saragossa (oficialment encabida al Baix Aragó), té relació un personatge singular de la història literària de la Franja, el rector de l’església de Sant Esteve de Maella i capellà reial Guillem Nicolau, que —vegeu!— dóna nom, des de 1986 però amb períodes d’incertesa a causa de les incomprensions polítiques, a un premi literari del Govern d’Aragó en llengua catalana d’autor nascut a les terres sota administració aragonesa. Un premi i —ep!— pareu de comptar, que no tots els anys des de 1986 s’ha convocat. Si manen els roïns —els eixelebradament contraris a l’existència del català— oblideu-vos del Premi Guillem Nicolau.
Qui era Guillem Nicolau?
Era l’any 1989 quan vaig descobrir per primer cop les terres del Matarranya. Des de Fredes (Baix Maestrat), per pistes forestals vaig travessar els Ports de Beseit i em vaig trobar amb la magnificent bellesa natural del Parrissal i amb la seductora parla dels habitants de Beseit, tan semblant a la meva del sud valencià. Anys més tard hi tornaria i en una conversa amb el botiguer del poble, el de la botiga situada al costat de l’Ajuntament a tocar de la llotja, vaig saber de l’existència del Premi Guillem Nicolau. Guillem Nicolau! —Vaig exclamar sorprès. Sí, no ho sabia, desconeixia aleshores que l’autor de la traducció catalana de la Crònica de Sicília, l’obra històrica que havia estudiat a la meva tesi doctoral, donava nom a un premi literari en català atorgat pel govern aragonès. Certament, em sorprengué però també m’alegrà saber-ho. També vaig visitar Maella, a la cerca d’alguna petja d’aquell literat medieval. En unes terres empeses per les circumstàncies a l’amnèsia de referents literaris i històrics sorgia la figura del rector de Maella, un personatge que destacà com a traductor del llatí al català durant els regnats de Pere III el Cerimoniós (1336-1387, IV en la numeració aragonesa establerta per Jerónimo Zurita) i Joan I el Caçador (1387-1396).
En els temps de Pere III i Joan I la lectura dels escriptors de l’antiguitat clàssica estava reservada als coneixedors de la llengua llatina i als afortunats que havien adquirit coneixements de grec. Els autors de l’antiguitat, però, eren desitjats per la noblesa il·lustrada de l’època que posseïa nocions de gramàtica (de llatí), però no tantes com per a llegir a pèl Ovidi, Virgili, Sèneca... i les velles gestes de grecs i romans en la llengua original. Calia traduir del llatí al pla, al vulgar, perquè els no avesats a les dificultats sintàctiques de l’idioma dels antics romans poguessin fruir dels continguts d’aquelles obres. D’ací la presència de traductors a les corts europees més instruïdes, amb la missió de traslladar del llatí els llibres de l’antiguitat a la llengua viva vulgar. I vet ací que apareix el capellà Guillem Nicolau en la història de la literatura catalana, un home, com de seguida veurem, vinculat a Maella, a la Franja i a l’Aragó.
La primera notícia que tenim de Guillem Nicolau és la del seu ingrés, el 30 de juliol de 1366, com a ajudant de registre de l’escrivania de la reina, la tercera esposa de Pere III, la siciliana Elionor, la «reina grassa», com era dita per la seva voluminosa massa corporal, i mare dels reis futurs Joan I i Martí I. Ací començà, a la cancelleria de la reina Elionor, la carrera professional al servei de la reialesa del jove Guillem Nicolau. Òbviament, se suposa que per a aconseguir el lloc, certificat per Ferrer Saiol (atenció!, el padrastre de l’escriptor Bernat Metge), el nou ajudant de registre tenia els coneixements pertinents, gramaticals i jurídics, als quals afegia la formació eclesiàstica. Nicolau ascendí a la cancelleria d’Elionor fins a convertir-se en cap de l’escrivania, abans de ser nomenat capellà de la reina el 8 d’abril de 1370.
Guillem Nicolau, doncs, havia obtingut els ordes eclesiàstics majors i s’havia convertit en prevere, la qual cosa permet albirar (per l’edat mínima per a accedir al presbiterat, els vint-i-cinc anys) que degué néixer en la primera meitat de la dècada dels quaranta del segle XIV. On? Vet ací el misteri. Ara mateix, per la mancança documental, no podem determinar quan nasqué i on, però, per la vinculació posterior a la Franja i a l’Aragó, hi ha la possibilitat ben probable que nasqués en algun lloc sota jurisdicció aragonesa. De moment, quedem-nos en la seva condició de capellà de la reina, la qual cosa l’apropà a la família reial i al rei, el rei de la famosa frase que defineix la «catalanoaragonesitat» medieval, el país de la senyera d’or i gules: «de Tarassona entrò a Salses e de Salses entrò a Guardamar».
Però avui dia, de manera vergonyosa i infame, hi ha els que, investits amb els hàbits de l’espanyolisme excloent i unilingüe castellà, vomiten odi i ressentiment contra aquell passat en què catalans i aragonesos, ufanament, compartien estat sobirà i glòries nacionals. I —compte!— l’anticatalanisme exhibit pels diputats de PP, Cs, Vox i PAR a les Corts aragoneses el proppassat dia 9 és una forma d’antiaragonesisme, l’aversió a la història i les llengües pròpies d’Aragó per a abraçar cínicament les de l’enemic i rival ancestral, les del país de més enllà de Tarassona responsable per les seves ànsies imperialistes de la ruïna de la vella Corona de catalans i aragonesos.
El rector de Maella
Que Guillem Nicolau era de la Franja o de terres jurídicament aragoneses ho entrelluquem en l’interès que manifestà, aconseguida la confiança dels reis, d’obtenir un benifet eclesiàstic a la diòcesi de Saragossa, en concret a Maella. Entre 1369 i 1375 consta que estudià dret canònic. On? La documentació no aporta aquesta dada. Sigui com vulgui, estudiava i alhora regentava la capellania de la reina Elionor i també des de 1369 (16 de gener), per intercessió reial, obtingué del papa Gregori XI la concessió d’una prebenda a la diòcesi de Barcelona, la rectoria de l’església de Tiana, al Maresme. Guillem Nicolau, dit clar i català, estava ben apadrinat, però —ai llas!— resulta que la capellania del Maresme no li feia el pes, que ell preferia tirar cap a l’Aragó, però no a qualsevol lloc d’Aragó. Per què? Per arrelar-se a la terra d’origen? Altrament, l’obtenció d’un benifet —tinguem-ho ben en compte— no comportava abandonar els palaus reials de Barcelona. El beneficiari cobrava —sobretot cobrava— rendes i les tasques parroquials i l’assistència a les ànimes eren coses secundàries. Nicolau insistia a tenir un benifet a la diòcesi de Saragossa, el rei i la reina tornaren a escriure al papa en 1370 i —voilà!— Gregori XI concedí a Nicolau la parròquia de Mosquerola, a la comarca actual de Gúdar-Javalambre. Però —ai llas!— Mosquerola no era ni és la Franja. A Guillem Nicolau no li veieren mai el pèl per allà. Ell continuà de capellà de la reina, estudiant dret canònic i —això sí— cobrant les rendes de l’església de Tiana, a la qual no renuncià.
En 1373 es presentà una nova oportunitat: la parròquia de Maella havia restat vacant per defunció del seu titular. El rei i la reina tornen a escriure al papa, quatre vegades: el 26 de novembre i el 10 de desembre de 1373 i el 16 de gener i el 16 de juny de 1374. Amb bones recomanacions, qui la segueix l’aconsegueix i, finalment, Guillem Nicolau aconseguí el benifet de Maella, on consta documentalment com a rector des de 1377. El 20 d’abril de 1375 traspassà la reina n’Elionor i Nicolau passà al servei directe del rei, qui li encomanà la redacció dels epitafis del seu pare Alfons III el Benigne (IV en la numeració zuritiana) i del seu avi Jaume II, la traducció del vulgar (català) al llatí de la Crònica general o Crònica dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona, la que Jerónimo Zurita batejà erròniament com a Crònica de Sant Joan de la Penya i que també té versió aragonesa, i la traducció al català del Chronicon Siculum o Chronicon Siciliae (la Crònica de Sicília en la versió catalana). Conservem dues ordres de pagament amb la mateixa data (22 de novembre de 1275) pels treballs efectuats, la primera de Pere III i la segona de l’infant Martí.
Guillem Nicolau consta com a rector de l’església de Sant Esteve de Maella des de 1377. En 1387 el visitador diocesà recalà a Maella en visita pastoral. El nostre home, però, no hi era. Com és això? Nicolau, home ben relacionat, era un rector absentista que poc parava per la seva parròquia. Cobrava les rendes, que d’això tractava ser beneficiari d’un benifet, i a viure. En deu anys com a rector, només havia residit un any i escaig a Maella. D’això, òbviament, es queixaren els seus parroquians. D’això i també d’altres costums relaxats no propis d’un sacerdot: bevia molt, menjava carn quan no tocava, era antidogmàtic, opinió que expressava en públic sense cap temor i, a més a més, li agradava el tracte carnal amb el sexe femení en excés. En veritat, Nicolau era un clergue de circumstàncies, que devia la seva posició i fortuna al tracte amb la família reial i —important— a la seva perícia com a torsimany de textos llatins al vulgar català. L’acusaven de concubinatge i —vaja!— era cert. A Maella havia tingut tracte amb dos o tres noies i sempre, allà on anava l’acompanyava la dona amb la qual compartia llit. Solia passar llargues estades a Saragossa, possible lloc de residència, sempre amb la companyia d’una amistançada. Però tots aquests —diguem-ne— comportaments inapropiats, convenientment denunciats, no li suposaren cap censura. Ell continuà fent i també traduint del llatí a requeriment del rei o la reina. En 1390 encara consta com a capellà reial i rector de Maella.
Traduir les Heroides d’Ovidi
A Barcelona (era capellà reial), a Saragossa o a Maella, Guillem Nicolau continuà treballant per a la cort. Copiava butlles papals, com feia en 1377, o traduïa obres —ell que en sabia, de llatí— que interessaven als seus regis benefactors. Pere III traspassà la nit del 4 al 5 de gener de 1387 i fou succeït pel seu primogènit, Joan I, un rei que ha passat a la història per la seva afició al luxe i al dispendi desmesurat. I luxe era la cultura, de la qual el nou rei li agradava fruir. Joan I, home que el seu pare definí «de calitat reposada» era gran aficionat a la cacera, sobretot a la cacera, i també a la música i a les bones lectures d’autors clàssics, entre els quals un dels més lloats del moment era Publi Ovidi Nasó. Guillem Nicolau, que, finalment, hagué de transigir a residir a Maella, s’havia format en els cercles de l’incipient humanisme català: havia estat a les ordres de Ferrer Saiol i, de segur, coneixeria el fillastre d’aquest, Bernat Metge, qui, per les seves capacitats literàries, es convertiria en un dels principals cortesans de Joan I. El gust per la literatura dels clàssics llatins unia a tots aquests homes de la cancelleria reial, disposats a escometre el gran repte de dotar la literatura catalana dels grans textos de l’antiguitat. Sembla que per pròpia iniciativa Guillem Nicolau, a Maella o Saragossa estant, decidí traslladar al català un dels textos més emblemàtics ovidians, les Heroides o col·lecció d’epístoles en què vint-i-una heroïnes manifesten el seu amor al seus venerats herois. No ens estranyi que, home d’esperit concupiscent, a Nicolau li atragués la poesia amorosa vessada al text d’Ovidi. El cas és que començà a traduir les Heroides i tal ocupació arribà a oïdes de Joan I, que, a Montsó estant, sol·licità que li fes arribar la «còpia de les Epístoles d’Ovidi que vós havets arromançades» (28 de gener de 1384).
Com sabia Joan I de l’existència de la traducció de Guillem Nicolau? Doncs per familiars i domèstics que en tenien coneixement, com escriu la reina Violant de Bar (segona esposa de Joan I) en una altra carta adreçada al rector de Maella perquè li enviés la còpia de les Heroides traduïda al català. Violant, amb més interès pel text ovidià que el seu espòs, insistia i, com el rector de Maella no contestava, sol·licità la intervenció en l’afer de l’arquebisbe de Saragossa; possiblement perquè Nicolau residia llavors a la capital aragonesa. I —important!— en quina llengua la reina Violant li ho sol·licità al prelat aragonès Garcia Ferrandes d’Herèdia? Doncs en quina llengua havia de ser? En una de les dues llengües pròpies d’Aragó: en aragonès o, com és el cas, en català. Ah! El castellà no pintava fava aleshores al país dels aragonesos. Vet ací la carta (11 de febrer de 1390):
«Arquebisbe, per ço com nós trobam plaer gran en les lletres d’Ovidi en pla, les quals ha arromançades e té lo rector de Maella, segons per relació digna de fe d’alscuns familiars e domèstics nostres havem entès, per ço us pregam que en cas que lo dit rector, al qual nós ab lletra nostra escrivim per aquesta raó, no es recusàs trametre les dites lletres, que vós ab aquelles millors maneres que tenir porets les li trescats de poder e per persona certa les nos trametats sens tota triga, car nós de continent que les hajam les farem copiar e les li remetrem sens tota falla. E d’açò nos farets plaer, lo qual molt vos graïrem.»
Guillem Nicolau s’excusà, per carta, de no haver donat compliment als desitjos de rei i reina, tot explicant que volia introduir glosses al text ovidià traduït. I la reina, de seguida, tornà a escriure «a l’amat nostre en Guillem Nicolau, rector de l’esgleia de Maella e capellà del senyor rei». Volia el text original traduït i les glosses. La traducció de Guillem Nicolau arribà a na Violant, tingué un gran èxit a la cort i es convertí en un text literari de referència, el qual fins i tot influí en la redacció del Tirant lo Blanc. S’ha conservat en un manuscrit, el ms. 543 de la Bibliothèque Nationale de París. La primera heroida, la carta que Penèlope escriu a Ulisses, comença així:
«Ulixes, jo Penòlope, muller tua, tramet a tu, tardant, aquesta lletra; prec-te que no em rescrives res, mas que vingues personalment tu, qui seràs lletra consolatòria a mi.
Certes, Troia, odiosa a les dones gregues, és desgastada; e a penes Príam, rei de Troia, no és estat de tan gran proesa ne tota Troia volguera que quan aquell adúlter Paris anà en Grècia ab lo seu navili fos ofegat en les aigües tempestuoses. Car, si ho fos, no haguera jagut en lo llit freda, desert; ne desemparada de tu me complanyet dels dies qui se’n van llongs, ne la tela penjable llassara les mans vídues, a mi volent enganar l’amic de la nit llonga.»
Català a la Franja, català a l’Aragó
Així escrivia el rector de Maella, a Maella estant o a Saragossa. Com hi podeu observar, al text seleccionat, escriu en català correcte, correctíssim, culte, en el català llengua nacional de l’època. He comentat més amunt que no podem determinar el lloc de naixença del traductor de les Heroides d’Ovidi, però l’interès de Guillem Nicolau per obtenir un benifet a la diòcesi de Saragossa, on finalment hi residí, planteja la possibilitat, força versemblant, que fóra originari de les terres de la Franja. Si més no, tot i mantenir la condició de capellà reial, des de Maella o potser Saragossa traslladà les Heroides al català. Si no fóra així, a quin sant la intervenció de l’arquebisbe de la seu saragossana?
Quan Guillem Nicolau vivia eren els temps d’apogeu nacional de la Corona d’or i gules. Vicissituds històriques, però, capgiraren aquella època de plenitud i la unió amb Castella condemnà l’Aragó i els Països Catalans a esdevenir entitats polítiques subalternes, desproveïdes de sobirania, car el poder emanava i encara emana de la Castella carpetovetònica rebatejada Espanya. La història és ben sabuda: la llengua castellana foragità l’aragonès autòcton de la quasi totalitat del seu territori i arraconà el català a les terres frontereres amb el Principat català.
Guillem Nicolau és un testimoni literari preclar d’aquell moment de plenitud de l’Aragó, de quan les seves llengües, aragonès i català, convivien en harmonia i sense l’estigma de la patuesització o xapurriauització. Bé que mereix l’homenatge d’un premi amb el seu nom que tant de bo tingui continuïtat i alguna cosa més: que, per justícia i higiene democràtica, la seva llengua catalana sigui respectada, fomentada, ensenyada i normalitzada sense entrebancs des de Benasc a Torredarques. I ja que he parlat d’Ovidi, el poeta de Sulmona, a manera de colofó acabaré donant la paraula a un altre Ovidi, el cantautor alcoià Ovidi Montllor, que deia que «hi ha gent a qui no li agrada que es parli, s’escrigui o es pensi en català», com tan magistralment ha demostrat la ultradreta espanyola al parlament aragonès el proppassat dia 9, i concloïa que «és la mateixa gent que no vol que es parli, s’escrigui o es pensi». És la mateixa gent delerosa d’aplicar la seva particular Endlösung lingüística (recordem-ho: proposició no de llei del neofeixista Vox) per a convertir l’Aragó en un erm cultural, oblidadís del seu passat, desproveït d’identitat pròpia i espanyoladament carrincló. Fa quasi quaranta-sis anys de la mort del dictador Franco i quaranta-tres de l’aprovació de la «sacrosanta» Constitució dels espanyols i encara continuen sent conculcats i trepitjats sense solució de continuïtat els drets lingüístics dels ciutadans «aragonesos» catalanoparlants a la Comunitat Autònoma d’Aragó. Un tremendíssim dèficit democràtic. Què us diré, politicastres que afronteu les nobles pedres de la casa d’Abū Ja‘far Ahmad? Vergonya us hauria de donar!