Era el mes de juliol de 1978, l’estiu en què succeí la tragèdia del càmping dels Alfacs, a Sant Carles de la Ràpita, quan un camió cisterna sobrecarregat de propilè explotà i una immensa bola de foc arrasà el càmping situat a tocar de la carretera, la «nacional» 340. Perderen la vida més de dos centenars de persones. Aquell dramàtic succés ens agafà a mi, amb dotze anys llavors, i a la meva família de viatge pel Pirineu occidental català. I veritablement ens trasbalsà aquella tragèdia, puix que havíem passat per aquella carretera de camí cap al nord. Ja aleshores la Vall d’Aran tenia molta anomenada; era el lloc escollit per a esquiar del Borbó successor de Franco regnant, i cap allà volien anar mon pare i ma mare amb els seus tres fills encara uns nens. De camí cap a terres araneses havíem de passar pel Pallars, després d’haver recorregut bona part del Principat. Veníem d’Alacant. Ja aleshores em cridà molt l’atenció —a mi, un vailet alacantí— que aquelles gents parlaven igual que nosaltres. A més a més, mon pare feia servir el seu parlar del migjorn valencià sense dubtar-ho en els tractes amb les persones autòctones. Us he de dir que mon pare no era ni de bon tros un defensor del vernacle autòcton, més aviat era una víctima de la diglòssia imposada a la ciutat del Benacantil, que l’empenyia a considerar la llengua pròpia prescindible. Ara bé, en aquell entorn, amb gran naturalitat li brollava el català après als carrers alacantins. I així, parlant valencià alacantí a cada indret on ens deturàvem, transcorregué aquell viatge a la cerca dels cims pirinencs i les valls entapissades de verd, fins i tot a l’occitana Vall d’Aran, a la qual entràrem pel port de la Bonaigua i sortírem pel túnel de Vielha. Arribats a l’Alta Ribagorça, descobrírem per atzar el llogarret de Sarroqueta, a Pont de Suert. Era un vespre plujós, la nit ens venia al damunt, els hotels i pensions de Pont de Suert estaven plens. On passaríem la nit? Finalment, un hostaler, fent-se càrrec de la situació (una família amb tres fills petits) i sempre expressant-se en la llengua compartida, ens recomanà una casa en aquell vilatge al qual s’accedia per un camí tortuós. Allà, a Sarroqueta, ens acollí molt amablement una família de pagesos i el que havia de ser una sola nit es convertí en una estada de dies fruint de la bellesa del paisatge ribagorçà. Després el viatge continuà i ens endinsàrem a la Ribagorça encabida a l’Aragó, a la província d’Osca, i —ep!— la llengua dels seus habitants continuava sent la mateixa: les Paüls, Renanué. Bissaürri... Anàvem cap a Benasc, a la cerca de la Maleïda, la muntanya més alta del Pirineu. Arribàrem a Benasc i el valencià alacantí continuà brollant de la gola del meu progenitor en els tractes amb els naturals del lloc. I, així, home de recursos oratoris, sense deixar de fer servir la llengua pròpia dels alacantins, aconseguí allotjament en una indret ja petat per l’afluència de turistes. Què us diré? Els benasquesos parlaven de manera peculiar, cert, però no tanta com per a impedir la intercomunicació amb parlants de català de l’extrem meridional del país del catalanesc. Parlaven —diguem-ne— el seu «valencià», que mon pare, un parlant de dialecte valencià de l’extrem sud no sentia com una llengua diferent. Ells tampoc. Després de la Vall de Benasc, el desig familiar era arribar fins a les envistes del Mont Perdut o Punta de Treserols i així, carretera i manta en un Seat 850, anàrem més enllà de la Franja. Que havíem deixat la Franja —encara no tenia coneixement que existia— el vaig comprovar en arribar a una població, crec que era l’Aïnsa, i en preguntar en una botiga en català (bé, valencià meridional alacantí) la dependenta, mirar-nos de fit a fit, ens etzibà emmurriada, «aquí no hablamos catalán». Sense adonar-nos havíem deixat la Ribagorça, país de catalans, i havíem entrat al Sobrarb aragonès.
I algú dirà: tota aquesta història, a quin sant? Doncs mireu. Vaig visitar Benasc en els anys setanta del segle passat i aleshores vaig tenir la percepció (jo, un noi de dotze anys d’Alacant, totalment límpid d’adoctrinament catalanista) que parlaven el seu català particular com jo, alacantí, el meu, però que la llengua, que anys després vaig saber que els benasquesos anomenen patuès, era la mateixa, si més no, a gran trets la mateixa. La Gran Enciclopèdia Catalana (article signat per Max Cahner i Teresa Lloret) defineix el benasquès com a «dialecte del català, de transició cap a l’aragonès, parlat a la vall de Benasc, molt relacionat amb els parlars ribagorçans més meridionals». En conseqüència, ha figurat en els mapes lingüístics del domini català. Anys després vaig descobrir, de sobte, que ara diuen —diuen alguns— que els benasquesos no parlen català i que el que parlen és aragonès. Aragonès? Vatua tu! Hi ha una gran diferència entre l’aragonès clàssic que escrivia Joan Ferrandes d’Herèdia al segle XIV abans del col·lapse lingüístic (la traducció de les Βίοι Παράλληλοι de Plutarc, les Vidas semblantes en aragonès) i la llengua de la Vall de Benasc, i no precisament per les diferències diacròniques. L’aragonès, com deia l’escriptor d’Alcanyís Bernardino Gómez Miedes (La historia del muy alto e invencible rey don Jayme de Aragón, primero deste nombre llamado el Conquistador (València, viuda de Pedro Huete, 1584) és llengua «común a las demás de España», és a dir, a la castellana, i rebla el clau afirmant que els castellans «hablauan casi en la misma lengua de los Aragoneses». En temps més recents, com allò de l’aragonès —i disculpeu-me els entusiastes de l’aragonès batua— no rutlla, doncs hi ha qui diu que a Benasc i la seva vall parlen una llengua autònoma i diferent a la catalana —sobretot a la catalana— i a l’aragonesa. Redéu els malabarismes que fan alguns, amb el mapa d’Espanya per capçalera, per a negar la catalanitat del cim de la Maleïda, mal rebatejat Aneto.
Què us diré? Excuses de mal pagador. És ben conegut que la gent de la Vall de Benasc fa servir la seva parla habitual per a comunicar-se amb els seus veïns catalanoparlants, mentre que amb els aragonesos ho fan sempre en castellà. Per què ho fan? Vaja! És una obvietat. Entre catalanoparlants, se sigui d’on se vulgui, parlem en català, des dels temps del comtat de Ribagorça fins avui. Ep! I no passa res. És el que sempre hem fet, el més natural del món, a no ser que s’hagin ficat pel mig ideologies estrafolàries i glotofàgiques que ens obliguen, a bastonades si fa falta, a negar i àdhuc a abandonar la nostra peculiar i nostrada manera de parlar. Que això un altra-llengua-parlant (sobretot si és castellà) no ho entengui, doncs vés què hi farem!, és el seu problema. Ara bé, que, per desídia, la neguen les institucions acadèmiques catalanes, abocant els parlants d’aquesta varietat tan peculiar del català a l’extinció, és frustrant.
Una parla controvertida
Mireu, si fóra pels espanyols, de tota espècie i pelatge llevat d’alguna nobilíssima excepció, el català restaria reduït a la mínima circumscripció geogràfica possible. Ras i curt, s’empatollaren l’estat-nació Espanya i només el conceben monolingüe castellà. I això —atenció!— des dels temps de Bernardino Gómez Miedes, que deia que Jaume I parlava una llengua «corta y peregrina» i àdhuc abans. Espanya no vol saber d’àrees catalanoparlants més enllà del Principat català estricte: encoratja el secessionisme lingüístic a València i nega la catalanitat lingüística de la Franja. Allò del glotònim LAPAO (lengua aragonesa propia del área oriental), relativament recent, n’és bona prova.
Des de temps immemorials hi ha una Franja de parla catalana a l’orient d’Aragó. Pel que fa al nord d’aquesta Franja, parlem de la Ribagorça, l’antic comtat establert pels tolosans al segle IX i independitzat juntament amb el Pallars a la fi d’aquella centúria pel comte Ramon de Pallars-Ribagorça. A la mort d’aquest comte, el Pallars i la Ribagorça se separaren. La Ribagorça mantingué un comte independent fins al 1017 en que se l’annexionà el rei Sanç III de Pamplona. La Ribagorça basculà políticament cap a l’occident del Pirineu, però lingüísticament era la llar d’un dels dialectes constitutius del català occidental. País català, el rei Jaume I l’agregà a Catalunya en 1244, des de la vall de Bielsa fins a l’Ebre. El seu nét Jaume II, però, modificà aquests límits en 1300, per les protestes ribagorçanes a pagar l’impost del bovatge (gravava la possessió de bous, d’ací el nom), i la Ribagorça més la Llitera, des del seu extrem nord fins a la clamor d’Almacelles passà a l’Aragó. Ficada de pota? Els aragonesos, agraïts, el motejaren el «rei just» arran d’això, però Jaume II, el monarca que en paraules del valencià Jesús-Ernest Martínez i Ferrando millor representa el seny català, no restà satisfet i sempre tingué remordiments de consciència per aquesta amputació de terra catalana, encara que no la rectificà. Això sí, el comtat el cedí a un fill seu i el dotà d’autonomia respecte de l’Aragó. El comte de Ribagorça era vassall del rei segons els Usatges de Barcelona i no les lleis aragoneses. Naixia així la nissaga ben catalana dels comtes de Ribagorça, que àdhuc aspirà a la reialesa, extingida a la mort del comte Alfons V en 1425. El país, malgrat ser inclòs a l’Aragó, continuà sent català i catalana, amb totes les peculiaritats que vulgueu i les que els filòlegs ens descobreixen, la seva llengua.
I de la Ribagorça històrica formava part la Vall de Benasc i els pobles veïns que conserven la característica forma de parlar que els seus parlants, per influència occitana, anomenen «patuès». El dialectòleg Antoni Griera, l’autor de l’Atles lingüístic de Catalunya (1923-1964) demostrava fefaentment en diversos treballs («La frontera catalano-aragonesa», 1914; «La frontera del català occidental», 1918 i 1919) l’adscripció del benasquès al català. Estava clar i, vaja!, era del domini popular que allà, la terra de la Maleïda que descriu el cant IV del gran poema èpic Canigó, es parla català. Per què sinó Jacint Verdaguer escrigué:
«Dels rius Garona i Éssera sa gran gelera és mare,
Aran, Lis i Benasca podrien dir-li pare,
Montblanc, i Dhawalgiri li poden dir germà:
A continents més amples d’ossada serviria,
a l’àngel, per tornar-se’n al cel, de graderia,
de trono a Jehovà.
[...]
Los catalans que hi munten estimen més llur terra,
veient totes les serres vassalles de llur serra,
veient totes les testes als peus de llur tità;
los estrangers que obiren de lluny eixa muntanya,
—Aquell gegant —exclamen—, és un gegant
d’Espanya,
d’Espanya i català.»
Ara a la Maleïda, Malaïta o Maladeta, li diuen Aneto, un nom inventat, que s’empatollà a inicis del segle XIX el topògraf francès Henry Reboul, que l’anomenà Néthou, pel nom del poble que ell pensava més proper al cim, Aneto, un llogarret del municipi de Montanui (Alta Ribagorça), però Reboul reconeixia que la muntanya era dita Malaïta per la gent de la regió. I —vaja!— el nom prosperà, que fou integrat per Lucas Mallada en 1878 a les Memorias de la Comisión del Mapa Geológico de España. A partir d’ací, «Aneto» als llibres escolars, la muntanya més alta de la Península (no d’Espanya, perquè la d’Espanya, com bé sabeu, és el canari Teide). Tot plegat, la història d’un robatori onomàstic, que gràcies a Verdaguer encara mantenim i podem recuperar. No hem de renunciar a aquest símbol de catalanitat, tan portentós com el Canigó, per a Verdaguer, «un reboll» de la Maleïda.
Si hi aneu, a la Maleïda, passareu pel refugi de la Renclusa, construït pel Centre Excursionista de Catalunya en 1916, però ara gestionat per la Federación Aragonesa de Montañismo. Hi trobareu, però, una placa en memòria de la Maleïda verdagueriana, que diu:
«Quins crits més horrorosos degué llançar la terra
Infantant en ses joves anyades eixa serra!
que jorns de pernabatre, que nits de gemegar,
per traure a la llum pura del sol eixes muntanyes,
del centre de sos cràters, del fons de ses entranyes,
com ones de la mar!»
Què us diré? La Maleïda és Catalunya, com la vall que se situa als seus peus, que demostra la seva catalanitat conservant el seu tradicional i peculiar parlar. Sí, és català, com ja s’encarregà de demostrar el dialectòleg del castellà —eminent filòleg— Manuel Alvar al seus treballs (El dialecto aragonés, 1953; «Catalán y aragonés en las regiones fronterizas», 1955). Ara bé, Manuel Alvar era de Benicarló (Baix Maestrat) i encara que hispanista, estudiós dels dialectes de l’espanyol, no estava contaminat per sentiments negacionistes de la catalanitat. Cosa diferent era Ramón Menéndez Pidal —ai don Ramón!— que dedicà tot un article («Sobre A. Griera: La frontera catalano-aragonesa», 1916) a desacreditar el treball de Griera i negar la catalanitat de la parla de la Vall de Benasc. Seria llarg i potser un xic tediós esmentar totes les obres referides a la qüestió. No podem, però, oblidar el treball del benasquès Àngel Ballarín, amic de Manuel Alvar, i estudiós de la seva llengua materna. D’ell és el primer Diccionario de benasqués (1971) i l’edició d’una gramàtica (1976). Català atapeït d’elements lingüístics aragonesos (aragonesos del Pirineu, no de Saragossa) i occitans, el benasquès és un català de transició que provoca incertesa entre els estudiosos. Per a Joaquim Montclús i Artur Quintana («El català a l’Aragó», 1989) és un dialecte de difícil classificació. Joan Coromines no s’atreví a dir-li català, «a fi que la seva postura no fos mal interpretada», però introduí el topònim Benasc a l’Onomasticon Cataloniae. Tota una declaració d’intencions. És més, en aquesta obra i a «Els noms dels municipis de la Catalunya aragonesa» (1959) expressà que «seria molt fàcil de donar una base científica a una teoria que sostingués la catalanitat de Benasc».
Que si català, que si no, hi ha qui cerca una drecera, totalment —al meu parer— equivocada. De sobte ha aparegut una llengua diferent. El problema, ara mateix, és de demografia i de transmissió de la llengua de pares a fills, cosa que des de l’Aragó catalanòfob serà molt difícil de revertir. La situació d’emergència lingüística l’explica amb detall Antoni Babia en un llibre de 1997, La Franja de la Franja: La parla de la Vall de Benasc, on el català és patuès. Passen els anys, les generacions, i la pèrdua de parlants aboca el benasquès a la desaparició, mentre Lambán i companyia ballen joticas a la saragossana plaça del Pilar a major glòria de la glotofàgia espanyolista. Ara s’ha impulsat l’Acadèmia de la Llengua Aragonesa, amb una secció dedicada al català de la Franja. Com queda el benasquès? És una incògnita. Perquè, amb l’espanyolisme saragossà per muntera, difícilment el català-benasquès recuperarà la vitalitat del passat. José Antonio Saura Rami, vallbenasquès natural de Grist i professor de llengua castellana a la Universitat de Saragossa considerà el benasquès i el parlar ribagorçà no català de la conca del riu Éssera (de Seira a Fonts) com una entitat lingüística a part, ni aragonès ni català. Aquest és també el posicionament de la Sociedat Lingüística Aragonesa. Saura Rami fins i tot va més enllà i, embogit per la fal·lera secessionista, proclama la secessió de tot el ribagorçà i el valencià del català. Sobretot, que no sigui català, ni el que parlen a la Ribagorça ni —ja posat en matèria— el que parlen a València. En fi, què us diré? Atac d’espanyolitis aguda amb tics aberrants de catalanofòbia disfressats amb argumentacions pretesament lingüístiques.
Però és català
Efectivament, el benasquès no és català, igual que la Terra és plana i no es mou. El terraplanisme lingüístic amb cachirulo al cap (els del LAPAO i el LAPAPYP) ha convertit la Franja territorial catalana sota administració aragonesa en terreny propici per a escopir foteses i degradar els parlants de llengua diferent al castellà: on no li diuen xapurriau li diuen patuès. Totes dues denominacions despectives que haurien de ser desterrades per respecte als parlants de les respectives varietats. Divide et impera, l’estratègia és ben clara: separar el català de la Franja, sigui a Benasc, a Tamarit, a Fraga, a Mequinensa o a Calaceit, de la resta del català, pas previ a l’objectiu de la substitució definitiva pel castellà. Vet ací el gran problema i la gran preocupació, que amb tanta moniatada i teoria inútil, per tal de no dir-li català el benasquès acabi desapareixent engolit pel castellà. A hores d’ara —i ja fa quatre dècades que traspassà el dictador Franco— encara no s’explica la poca o nul·la atenció que rep el català de l’administració regional aragonesa.
La gran angoixa dels no catalans a l’Aragó: fugir del mot «català» com de la pesta. El professor de llengua espanyola de la Universitat de Sevilla Antonio Aranda Ortiz, en un article publicat a l’Archivo de Filología Aragonesa, «Vías de acceso a la caracterización històrica de un habla altoaragonesa: el Benasqués» (1989), exhibia la preocupació que sulfura a l’espanyolada lingüística. Si de cas aragonès, català mai! Així, amb tot el morro del món i amb Menéndez Pidal per bandera, acusa els filòlegs catalans de practicar «intentos más o menos claramente confesados de sacar las hablas benasquesas del contexto lo mismo histórico que administrativo al que desde hace muchos siglos pertenecen —o, por mejor decir, al que corresponde la comunidad de sus usuarios—, y que no es otro sino el Reino de Aragón, para adscribirlas al dominio catalán por algunas afinidades catalano-benasquesas que, ciertamente, no son difíciles de descubrir y, menos aún, de acentuar a gusto de cada cual». I tant que les afinitats no són difícils de descobrir! Tot és català! El que passa és que —ai llas!— la Ribagorça fou regalada a l’Aragó pel rei Jaume II i, posteriorment, al segle XIX, fou inclosa a la província d’Osca. Això i no una altra cosa, en definitiva, és el que determina, a ulls ideològics espanyols (castellans), que el benasquès no sigui català.
I des de Catalunya que es fa? Doncs —vaja!— miren cap a una altra banda. Des dels anys vuitanta del segle passat, amb l’aparició de les normes ortogràfiques del Consello d’a Fabla Aragonesa, la tendència entre l’aragonesisme lingüístic incipient ha estat la de desvincular les parles de la Vall de Benasc del català. Precisament, contra la tradició clàssica de l’aragonès, les normes d’aquest Consello, amb el Francho Nagore al capdavant, han pretès esborrar qualsevol similitud gràfica de l’aragonès normatiu de nova planta amb el català. Veieu quin nivell! És per això que, com he dit més amunt, l’aragonès no rutlla, o més aviat no acaba d’engegar. Massa prejudicis catalanòfobs i sentimentalismes de cachirulo. L’Institut d’Estudis Catalans, mentrestant, s’inhibeix, calla i atorga, i la catalanística dubta, no acaba per decidir-se, no vol «caure en la temptació inicial de classificar el benasquès com una part de les llengües en contacte geogràfic (català o aragonès)», com féu Joaquim Rafel i Fontanals, a la seva ponència «Sobre el benasquès» del Cinquè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Andorra, 1979). Joan Coromines assenyalà el camí, no seria gaire difícil demostrar amb solidesa científica que el benasquès és català, però... Vet ací que ensopeguem amb la filologia espanyolíssima d’arrel menendezpidaliana, l’espectre de don Ramón sempre present. El benasquès diftonguitza, així que no és català. Però —ep!— diftonguitza en alguns casos (pieça ‘peça’, puent ‘pont’), però en altres molts no (terra, febre, mel, pedra, ferro, vent).
No faré ací una descripció detallada del dialecte benasquès, que mai no m’he proposat. Les particularitats de cada parla catalana conviuen amb la realitat d’un mateix diasistema lingüístic, que fa que considerem integrades en la catalanofonia la llengua del Carxe, del Capcir, de l’Alguer i també, malgrat la diftongació, de la Vall de Benasc. Sentiu els homes de la vall benasquesa, sentiu les seves dones, sentiu el benasquès de la mainada i comprovareu la catalanitat, catalanitat de transició si voleu, sí, però, al capdavall, catalanofonia, catalanitat lingüística. A qui molesta que a la Vall de Benasc parlen català? La resposta és òbvia, però per molt que bramin no aconseguiran que la terra sigui plana. Bramaran però no convenceran. La Vall de Benasc, perquè sobrevisqui la seva llengua, necessita la solidaritat de la resta de la catalanitat. Benasc és la terra de la Maleïda, en paraules de Verdaguer «l’Àngel de la pàtria, que guarda els Pirineus, / amb ses immenses ales cobreix la cordillera, / amb l’una el promontori tocant de cap de Higuera / i amb l’altra el cap de Creus». Catalunya no pot oblidar —no hauria de fer-ho— el seu «Àngel» ni la llengua que li dóna vida.