“La política valenciana sigue girando en torno al Estatuto”, informa una notícia de Mediterráneo segons la qual la UCD vol introduir retocs al text acordat a Benicàssim malgrat la ferma oposició del PSPV, que es nega a “transigir en ningún tipo de modificaciones políticas”. En una entrevista al mateix diari, Manuel Breva, secretari general de la Confederació d’Empresaris de Castelló, es mostra resignat: “Los empresarios aceptan la autonomía”. I una altra peça, titulada “Todo en marcha para la Asamblea Provincial”, detalla que dues candidatures pugnaran pel control de la UCD: “El presidente del Consell, que participó en la reunión, acababa de llegar de Málaga [...]”, explica el text en referència a Enrique Monsonís.
Qui signa totes aquelles informacions —del mes de maig del 1981— és l’actual president del Consell. Un jove Ximo Puig que, amb 22 anys, ja era un habitual de les pàgines de política del diari de referència de les comarques de Castelló, fins al punt que arribaria a dirigir-ne la secció. Mediterráneo era comandat aleshores per un altre jove periodista, Luis Herrero, que no dubtava a plantar cara, des de les planes del diari, als sectors més reaccionaris de la societat. La capçalera, per exemple, es mostrava molt crítica amb la gestió del Club Esportiu Castelló i defensava la unitat de la llengua, dues qüestions que els sectors conservadors no acabaven de pair.
La tardor d’aquell any, els responsables de la UCD que tutelaven la cadena Medios de Comunicación Social del Estado (MCSE) —hereva de Prensa del Movimiento— van tallar de soca-rel els anhels oberturistes d’algunes redaccions. El 23F provocaria un replegament de posicions al si del centre-dreta espanyol, un moviment involucionista que comportaria la destitució de nombrosos directors de periòdics provincials i el relleu de Fernando Castedo al capdavant de RTVE. El nou director general passaria a ser Carlos Robles Piquer, director general d’Informació franquista a l’etapa ministerial de Manuel Fraga.
Un dels directors de diari rellevats fou Luis Herrero. Era fill del falangista Fernando Herrero Tejedor, un altre ministre franquista, però el Govern de Leopoldo Calvo Sotelo buscava un cop d’autoritat. Així, de bracet d’Herrero foren acomiadats altres professionals, entre els quals Ximo Puig, que havia entrat com a becari i més tard havia ocupat la plaça de Juan Enrique Mas, que amb el temps dirigiria Castellón Diario. Quan fou despatxat, a Puig li faltaven a penes 20 dies per passar a ser fix.
A diferència d’uns altres companys, Puig va decidir acudir als tribunals a fi que el comiat fora declarat improcedent. L’any 1983 va guanyar aquell judici i l’empresa va veure’s obligada a readmetre’l o, en cas contrari, a pagar-li la indemnització corresponent. La via escollida va ser la segona, encara que l’import era elevat: 2 milions de pessetes.
La victòria socialista de l’octubre del 1982, tanmateix, esdevindria la primera passa de la liquidació de MCSE. L’any 1984, les diverses capçaleres de la cadena van eixir a la venda. Cada diari seria subhastat un màxim de tres vegades, i si a la tercera ocasió continuava sense comprador, quedaria dissolt. Mediterráneo fou adjudicat en segona ronda: amb un preu de partida de 50 milions de pessetes, i davant la incredulitat general, va adquirir-lo PECSA.
I és que PECSA (Promociones y Ediciones Culturales, S.A.) estava formada per extreballadors del diari, joves irreverents, sindicalistes, representats agraris, treballadors portuaris i, fins i tot, per un diputat de la UCD al Congrés, Benjamín Casañ, de tarannà progressista. A la presidència de la societat hi figurava l’empresari Josep Fibla, que també va presidir la Fundació Huguet, molt arrelada a la capital de la Plana i marcadament valencianista. Com a apoderat en el procés de subhasta fou designat Ángel Pérez Pons, un home sorneguer que va afirmar que es plantaria en 69 milions. Ni una pesseta més. De fet, fins aquell moment, els socis amb prou feines havien reunit 12 milions.
L’altra oferta presentada era capitanejada per l’empresa promotora de Castellón Diario i aixoplugava els principals empresaris castellonencs. Com a apoderat hi figurava Juan Carlos Caballería, un conegut notari madrileny. Confiats que els contrincants no disposaven del poder financer suficient, van preferir no superar els 69 milions i deixar passar el temps. Si al cap de dos mesos els impulsors de PECSA no reunien la quantitat estipulada, podrien tancar l’operació a un preu molt més reduït.
L’expedició de PECSA a la subhasta fou rebuda a Castelló amb festa grossa, al so de la dolçaina i el tabalet. La victòria davant l’establishment possibilitava de tenir un mitjà lliure, plural, capaç de competir cara a cara amb Castellón Diario. Ara bé, primerament calia recollir els 69 milions compromesos, raó per la qual van emetre’s participacions de 10.000 pessetes. Les accions que van quedar sense adjudicar-se, equivalents al 22,5% del total, foren adquirides en última instància per Geinco (General Investing Company), una societat instrumental creada per diversos militants del PSPV-PSOE. Va ser la primera vegada que Puig va contactar de manera personal amb Joan Lerma.
Mediterráneo va recuperar, així, l’esperit transversal que l’havia caracteritzat sota la direcció de Luis Herrero i que havia perdut amb el seu successor, José Luis Torró. Al capdavant del diari es van succeir-se noms tan diversos com els de Tomás Álvarez (que més tard seria director general de Comunicació amb Lerma), Javier Andrés, Benigno Camañas (que dirigiria l’edició valenciana d’El Mundo, des de la qual evidenciaria la seua proximitat a Eduardo Zaplana) o Jesús Montesinos, director entre el 1991 i el 2005. En tots aquells anys, la sintonia de Montesinos amb el president de la Diputació castellonenca, Carlos Fabra, va ser notable, fins al punt que recentment ha redactat la seua biografia política en forma de llibre.
L’aterratge de Zeta consolida el gir ideològic del diari. L’any 2000, després de vuit anys comprant-ne títols i esdevenint-ne l’inversor de referència, Antonio Asensio sènior es fa amb la pràctica totalitat de l’accionariat gràcies a l’adquisició del paquet que estava en mans de la mercantil lligada als socialistes (des de l’any 1988, anomenada Eivissa). La jugada li va permetre posseir el 84% de les accions d’El Periódico Mediterráneo, la seua nova denominació, mentre que PECSA mantenia el percentatge restant. Extingit Castellón Diario, sense competència directa, el diari sempre va ser una bona font d’ingressos per a Zeta.
Vora quatre dècades després del seu comiat, Puig reté les accions inicials de PECSA i n’ha incorporat de noves en algunes de les ampliacions de capital que s’hi han succeït. En concret, té subscrites 210 accions per un valor total de 177.886 euros, l’1,16% de PECSA, el principal element del seu patrimoni personal. Aquest paquet accionarial i la sisena part d’una nau industrial familiar són els béns més rellevants que consten a la seua declaració. Per bé que mai no ha assistit a les juntes d’accionistes, no ha participat en cap consell directiu ni ha combregat amb la línia ideològica de Mediterráneo, sempre s’ha negat a desfer-se d’unes accions que considera valuoses, sobretot, des del punt de vista “sentimental”.
L’entrada de Zeta va permetre el cobrament de dividends periòdics per part dels accionistes. A les declaracions de béns anuals presentades des que és president, Puig va justificar 6.400 euros per aquest concepte durant l’any 2016 i 5.800 euros més el 2017. Amb el repartiment dels guanys des de la seua posició d’accionista majoritari, Zeta ha provat de tapar els forats d’unes altres publicacions molt menys rendibles.
Amb tot, la situació del grup va fer-se cada cop més insostenible. El tancament d’Interviú i de Tiempo, el gener del 2018, era l’anunci del que havia de venir: la venda global de Zeta —amb El Periódico de Catalunya, Sport i El Periódico Mediterráneo com a principals atractius— al millor postor.
Qualsevol menys Roures
Davant l’estupefacció de les altes esferes polítiques i empresarials, Mediapro, l’empresa de Jaume Roures, semblava la principal interessada a adquirir Zeta. Va presentar una oferta sucosa que la gran banca, no obstant, va rebre amb neguit. Preferien perdre una part dels diners que devia el grup d’Asensio júnior que no deixar en poder de Roures dos mitjans tan importants com El Periódico i Sport, des d’on era possible atiar, encara més, la flama sobiranista. L’oferta de Mediapro no era políticament correcta.
En aquest sentit, els creditors veien amb molt bons ulls la via alternativa, presentada per Editorial Prensa Ibérica (EPI), liderada per l’empresari aragonès Javier Moll. La incorporació de les capçaleres de Zeta situava aquest grup com el segon de l’Estat quant a premsa escrita, només per darrere de Vocento i avançant-ne d’altres de tan destacats com ara Prisa, Godó o Unidad Editorial. Un cop d’efecte que, en el cas valencià, comportava el control dels tres grans diaris de referència: el castellonenc Mediterráneo, l’alacantí Información i el valencià Levante-EMV, l’únic que compta amb un competidor directe: Las Provincias. Per tant, la vella PECSA, minoritària al si de Mediterráneo, passava a tenir EPI com a nou accionista de referència.
Un dels condicionants de l’operació era la condonació del 70% del deute que arrossegava Zeta amb diverses entitats creditícies, les quals havien sindicat els seus préstecs en un de sol. Entre elles hi havia, per bé que amb participacions reduïdes, tant l’Institut Català de Finances (ICF) com l’Institut Valencià de Finances (IVF), els bancs públics de les respectives Generalitats.
En el cas valencià, es tractava de dos crèdits concedits el 2000 i el 2006, per valor de tres milions d’euros cadascun, sota la presidència d’Eduardo Zaplana i Francisco Camps, respectivament. Dos crèdits amb la missió de crear un diari afecte al PP a la província d’Alacant. L’obsessió mediàtica del primer president popular —que ja havia esmerçat un milió d’euros públics en la creació de La Prensa, tal com recorda el periodista Francesc Arabí al seu llibre Ciudadano Zaplana— va materialitzar-se en aquest crèdit de l’IVF, que tenia com a finalitat la instal·lació d’una planta a Biar (Alt Vinalopó) des de la qual s’havia d’imprimir El Periódico de Alicante, un rotatiu de vida efímera nascut el 2001 que va tenir Jaime Esquembre i José Luis Valencia com a directors. Des del 2005, Valencia oficia com a director de Mediterráneo.
Servicios de Impresión de Levante SA (SILSA), amb PECSA com a principal accionista, és l’empresa a la qual se li atorga el préstec de l’IVF. Qui signa l’operació és José Manuel Uncio, director de l’organisme públic fins al 2004, quan cessa per haver abonat regals i objectes d’ús personal a compte de la seua targeta d’alt càrrec. SILSA, creada el novembre del 1999, no aporta cap bé com a garantia en favor de la Generalitat, encara que l’endeutament de Zeta —de la qual depenia— se situava al llindar del 70% de l’actiu total. Ni tan sols els terrenys on havia de construir-se la impremta, ubicats al número 13 del carrer de Beneixama, al polígon industrial Els Dos Pins. En el cas de l’ICF, Zeta sí que va aportar com a garantia una finca de Parets del Vallès taxada en 19 milions d’euros.
No obstant, l’IVF, l’any 2006, va concedir a SILSA un segon préstec de 3 milions. En ambdós casos el període de carència és generós, de dos i tres anys, i els terminis d’amortització, còmodes: de cinc i set anys, amb un tipus d’interès de l’euribor més 0,5% i més l’1%, uns diners destinats a la compra de maquinària i el muntatge de la planta d’impressió, respectivament.
Quan la situació ja era desesperada i els creditors patien de valent per recuperar els seus diners, el Grupo Zeta va optar per refinançar el seu deute mitjançant una sindicació. Era l’any 2009. S’hi adhereixen les 21 entitats bancàries afectades, l’ICF i l’IVF. En el cas de l’ens públic valencià, malgrat la crisi de Zeta, la Generalitat va decidir desemborsar-li la quantitat del préstec encara pendent, 670.000 euros. L’IVF hi podria haver renunciat pel canvi de titular, que passava a ser Zeta.
“El suport polític [del PP] a l’operació era total”, va afirmar el 30 de juliol passat Manuel Illueca, actual director general de l’IVF, durant la seua compareixença a petició pròpia davant les Corts valencianes. “Aplicant el sistema actual de qualificacions creditícies de l’IVF, la companyia hauria rebut una qualificació de CCC, el pas previ al default i, naturalment, la petició de l’ampliació del crèdit hauria estat denegada”, va explicar Illueca, que no dubta a anomenar “actiu tòxic” el crèdit sindicat a la filial de Zeta que ara ha quedat cancel·lat.
La consultora Deloitte, de fet, va pronosticar el 2017 dos possibles escenaris de liquidació del grup. Un de màxims, segons el qual l’IVF podria recuperar el 28% dels diners pendents, i un de mínims, que restringia el retorn al 13,5%.
En virtut de l’acord d’EPI amb les entitats bancàries de referència —el Banc Popular, CaixaBank, el Banc Sabadell i el BBVA n’eren els principals damnificats— l’IVF ha aconseguit cobrar el 30,1% del deute pendent. La quantitat de diners condonada finalment per part del banc públic valencià puja a 1.280.185 euros. Amb tot, tenint en compte els interessos percebuts al llarg d’aquests anys, el saldo final és favorable a la Generalitat, que va destinar-hi 6 milions i n’ha ingressats 6,3.
Lligat de cap a peus
La decisió de sindicar el finançament del 2009 va lligar de cap a peus l’IVF. Eixir-se del pool bancari era una decisió summament arriscada, que podia comportar la pèrdua de fins el 95% de la quantitat pendent de cobrament. De qualsevol manera, Manuel Illueca va voler certificar l’operació amb garanties plenes.
El desembre del 2017 ja havia instat el Consell a aprovar un decret d’actuació de l’IVF que incloguera, entre més coses, actuacions d’aquesta mena. El text en qüestió es va elaborar al llarg del 2018 però no va quedar aprovat fins als darrers minuts de la legislatura, quan l’oferta d’EPI ja era a punt de culminar. El decret, amb data 15 de març de 2019, estableix el reglament que ha de seguir l’IVF a l’hora de gestionar i alienar els béns i drets adquirits com a conseqüència de la seua activitat creditícia.
L’article 13 especifica que “amb caràcter excepcional, en casos de finançament sindicats, en solidaritat bancària o finançament de l’IVF facilitat en condicions similars a la d’operacions concedides per entitats financeres al mateix deutor, i en el marc d’un procés de reestructuració de deutes, podran no concórrer els anteriors requisits, a fi d’establir facilitats per procedir a la venda a favor d’altres partícips del crèdit sindicat o de tercers que realitzen una oferta en conjunt i condicionada a l’acceptació per tots, o la majoria, dels membres integrants del consorci bancari”. Un dels quatre requisits previstos al paràgraf anterior és que l’operació estiga impagada, com era el cas del crèdit a SILSA.
La celeritat a l’hora d’aprovar el decret i la participació de Puig en la votació del Consell que va donar-hi llum verd ha despertat les crítiques de l’oposició, que hi percep un “conflicte d’interessos” amb motiu de les accions que manté a PECSA. En canvi, un informe de l’Advocacia de la Generalitat conclou que no n’hi ha hagut i les passes seguides per l’IVF, escrupoloses, tampoc indiquen que s’haja produït cap irregularitat de forma. Les amenaces de l’oposició de denunciar Illueca davant la Fiscalia han quedat desactivades després de la seua compareixença parlamentària.
L’enuig de Bonig
El 7 de juliol, la portada de Mediterráneo va enfurismar Isabel Bonig, la presidenta del PP valencià. Hi apareixia Ximo Puig entrevistat als carrers de Morella, el seu municipi, del qual va ser alcalde. Era la mateixa entrevista que aquell diumenge publicaven en primera plana Levante-EMV i Información. Va ser la constatació que el diari llargament controlat per la dreta casolana havia canviat de mans. Al cap de poques hores, la líder dels populars valencians recordava la presència de Puig a l’accionariat del diari.
Els recels envers EPI no se circumscriuen al PPCV. Alguns mitjans valencians se senten publicitàriament maltractats per la Generalitat, que té les capçaleres de Prensa Ibérica com a grans beneficiàries. En temps pretèrits, aquesta posició de preeminència va correspondre a diaris com La Razón, Abc o El Mundo. Però, sobretot, el malestar és enorme a mitjans digitals com ara ElDiario.es o ElConfidencial.com, que acumulen milions de visites però perceben uns ingressos institucionals netament inferiors de l’àrea de Presidència. Algunes conselleries en mans de Compromís, tanmateix, es mostren més generoses.
Aquests dos diaris van capitalitzar l’ofensiva contra Puig durant la segona i tercera setmanes de juliol. En contraposició, tant la vicepresidenta del Consell, Mónica Oltra, com el vicepresident segon, Rubén Martínez Dalmau, van eixir en defensa del cap del Consell. També va fer-ho la titular de la cartera de Transparència, Rosa Pérez Garijo.
Malgrat que l’oposició ha insistit a reclamar la compareixença de Puig a les Corts, el president no ho ha considerat escaient. Tot indica que respondrà a les sessions de control parlamentàries que es reprendran al setembre, si és que els grups de l’oposició, com és previsible, formulen alguna pregunta sobre això. Puig entén que la seua participació a PECSA es remunta a dècades enrere i que ha inclòs a les successives declaracions de béns fins l’últim cèntim ingressat per les accions. Pel que fa a les insercions de publicitat institucional a Mediterráneo, en el període 2015-2019 van caure en relació amb el període 2011-2015, quan el també castellonenc Alberto Fabra ocupava la presidència de la Generalitat.
Així doncs, la batalla mediàtica estatal per evitar que Mediapro es fera amb el control del Grupo Zeta ha tingut la seua rèplica a escala valenciana. En aquest cas, una batalla de caràcter econòmic més que no polític. L’adquisició per part de Prensa Ibérica ha provocat suspicàcies entre alguns mitjans de la competència delerosos d’alterar les tendències inversores de l’àrea de Presidència. •