Caterina Albert va néixer a l’Escala el 1869; Víctor Català nasqué al mateix poble de l’Alt Empordà a finals del segle XIX o començament del XX de la ploma de Caterina Albert: era, en aquell moment, el protagonista d’una novel·la que quedà inacabada, Calze d’amargor, però, sobtadament, el 1901, va esdevenir el pseudònim de la seva pròpia creadora, Caterina Albert, per signar El cant dels mesos.
Víctor Català: Personatge transformat en autor i, per sempre, nom de ploma de “la primera escriptora moderna de la literatura catalana”, segons Irene Muñoz (Girona, 1979), una de les seves biògrafes; “una de les mines lingüístiques més exuberants de la literatura catalana”, segons la poetessa Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986); “la iniciadora del cànon de les lletres modernes catalanes”, segons Carme Riera, i “la constructora d’una figura polièdrica” que escriu narrativa, poesia, teatre, pinta i troba estones lliures per a l’arqueologia, segons Margarida Casacuberta (Olot, 1964), autora del recent estudi Víctor Català, l’escriptora emmascarada (L’Avenç, 2019).
Una artista completa que bastia a consciència una obra literària sòlida i diversa mentre s’escudava sota una falsa imatge de dona casolana, poruga de sortir de l’Escala i escriptora amateur. Una màscara per protegir-se que va arribar a enganyar a molts, com assenyala Irene Muñoz: encara ara l’Enciclopèdia Catalanaon-line (enciclopedia.cat) en comença la descripció amb aquesta idea errònia: “Filla d’una important família de propietaris rurals, portà una vida reclosa i no abandonà mai la seva localitat. En contrapartida, començà a llegir, a pintar i, sobretot, a escriure com a simple ‘aficionada’, paraula que esdevindria grata a l’escriptora a l’hora de definir-se”.
Caterina Albert es definia com volia però en realitat vivia mig any a Barcelona, i va viatjar molt per la seva època, segons Muñoz: “Va visitar Itàlia, va anar a França moltíssim i va ser a París molts cops...”.
L’amateurisme és, òbviament, una altra excusa, “com una protecció per no ser atacada o jutjada per aquest món masculí d’escriptors”, diu Muñoz.
La realitat és que desava tota la seva documentació, els seus originals, amb l’evident esperança que algun dia fossin objecte d’estudi, segons Margarida Casacuberta: “Sorprèn molt veure la manera com ella conservava totes i cadascuna de les cartes que feia. I la qualitat i la diferència entre les cartes que, per exemple, envia als seus editors i les que envia a amics i amigues, com Francesc Matheu, Narcís Oller i Joan Maragall”. L’objectiu era fer literatura per a la posteritat i a consciència: “Víctor Català —opina Casacuberta— fa una mica com en Josep Pla: construïa la seva imatge i tenia un control absolut sobre tot el que feia i sabia que havia de guardar, perquè després hi hauria gent que estudiaria un període tan complex com el seu. Aquesta gent tenien molt clar el que estaven fent i per què ho feien. Aquesta és la idea de l’intel·lectual modern”.
Sigui com sigui, la va encertar. En els últims anys, Víctor Català ha estat reivindicada per novel·listes com Irene Solà, autora de Canto jo i la muntanya balla, i poetesses com Blanca Llum Vidal, que va fer el postfaci del segon volum de Tots els contes de Víctor Català. Club Editor reedita des de 2018 els relats de l’autora de l’Escala i l’ajuntament d’aquesta població ha inaugurat enguany dos dels tres Espais Víctor Català que s’obriran. El més petit és a l’ermita de Santa Reparada, al terme de l’Escala, amb imatges gràfiques de l’escriptora. Va ser inaugurat abans de l’estiu de 2019, igual que l’Espai Víctor Català l’Alfolí de la Sal, a l’Escala mateix. Acollirà documentació original i pintures de Caterina Albert que ara s’estan restaurant al Centre de Restauració de la Generalitat. L’altra part de l’arxiu de l’escriptora anirà al Clos del Pastor, un tercer espai escalenc que es rehabilitarà durant el 2020. Es tracta d’una propietat que porta aquest nom en record del pastor de Solitud i que Víctor Català va rebre en herència de dues amigues i admiradores, Antònia Bertomeu i Mercè Granell, propietàries del Clos.
A més a més, s’acaba d’editar Víctor Català, l’escriptora emmascarada, de Margarida Casacuberta, i el tercer volum de Tots els contes (Club Editor, 2019). En falta un quart. La reivindicació de Víctor Català és clara i està fonamentada. Però no s’explica només pels 150 anys del seu naixement sinó per una nova generació d’escriptores i crítiques que la prenen com a referent, a diferència de generacions anteriors.
Referent de les noves veus
“M’agrada molt Víctor Català, m’interessa molt Víctor Català i no només és una influència: és una autora que tenia en ment mentre escrivia Canto jo i la muntanya balla”. Ho diu l’autora d’aquesta petita joia, guanyadora del Premi Llibres Anagrama de Novel·la amb 28 anys, i una de les tres finalistes del nou Premi Òmnium de Novel·la amb la mateixa obra.
Solà reconeix a EL TEMPS que estava pensant en Solitud i Drames rurals quan l’escrivia i ho feia conscientment per una raó: “Vull que l’obra de Víctor Català dialogui amb la meva obra per moltes raons. En primer lloc, perquè em sembla molt potent i molt bona la literatura de Víctor Català, però també perquè s’interessa per coses que a mi m’interessen, com certs espais naturals, i perquè al costat d’una força, una violència i una brutor hi situa la màgia, un contrast que a mi m’interessa molt”.
Amb un estil diferent del de Víctor Català —de frases curtes, àgil i alhora poètic— Canto jo i la muntanya balla fa el mateix: explica històries fosques i violentes —des de la cacera de bruixes o la mort d’un home per un llamp— al costat d’escenes màgiques com les de les dones d’aigua o encantades, uns personatges que també sortien a Solitud.
“En aquest cas —matisa Solà—, les dones d’aigua no apareixen a la meva novel·la per Víctor Català o per Solitud. Hi apareixen perquè formen part de les històries que es conten en un territori que és el centre de les mirades de la novel·la. El que faig aCanto jo i la muntanya balla és analitzar les capes i els rastres de tot el que ha passat en un lloc i explicar aquest lloc des de totes les veus i totes les perspectives possibles. També volia incloure la capa de màgia, mitologia o llegenda que hi ha en aquest lloc i per això apareixen les dones d’aigua. Una altra cosa és que aquest és un interès que corre per aquests territoris nostres i per això les dones d’aigua apareixen a Solitud, al Canigó de Verdaguer o a les Muntanyes maleïdes d’en Pep Coll”.
Irene Solà, en canvi, sí que destaca molta admiració per la riquesa lèxica de Víctor Català: “El seu interès per les paraules i la llengua també el sento molt meu. M’interessa molt la manera de dir les paraules i els mots concrets de cada lloc. I que aquest sentir, aquest mastegar, aquest tenir a la boca certes maneres de parlar, hi quedi reflectit”.
La poetessa Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986) també admira la riquesa lèxica de Víctor Català. En el postfaci del segon volum de Tots els contes lloava la seva orella per a les paraules que l’envolten: “Una orella que dona lloc a una de les mines lingüístiques més exuberants de la literatura catalana”.
Vida explicarà a EL TEMPS que també l’apassiona la Víctor per la denúncia de la violència que fa contínuament i per la recerca de la identitat de tots els seus personatges. I reconeix certa influència de l’escalenca en la seva obra: “M’agrada pensar que sí que hi influeix. Però no sé de quina manera. El que jo faig és molt diferent aparentment. Però és que no és només un referent literari, és també existencial, vital...”. Vidal reconeix que el títol del seu últim poemari, Amor a la brega (Pagès editors, 2019) és una frase manllevada de Víctor Català. “De fet, és un fragment d’un conte seu. Crec que és a El càstig del frare on el monjo li diu a l’altre: “El meu amor a la brega”... i em va semblar meravellós”.
Vidal també cita la seva admirada Víctor. Diversos poemes del seu últim llibre estan encapçalats per cites seves, com ara una frase de Solitud sobre el petit Baldiret, tan fanàtic de les històries que conta el pastor: “Es deixaria escalivar per una rondalla”.
La generació anterior
EL TEMPS ha demanat a escriptores clau d’una generació anterior si han rebut influències de Víctor Català i la resposta ha estat negativa a pesar del fet que la reconeixen com una gran escriptora. És el cas, per exemple, de Maria Barbal (Tremp, Pallars Jussà, 1949), una autora que ha fet obres ambientades en entorns rurals, com Víctor Català, i reprodueix, com ella, lèxic i girs lingüístics locals: “És una autora cabdal de la literatura catalana del segle XX —diu Barbal— i, sobretot, per la seva novel·la més important, Solitud, que és molt moderna, i molt actual, sobretot amb el seu final. Però a banda d’això no veig cap influència directa en la meva literatura”.
Carme Riera (Palma, 1948) també la considera un referent però no hi veu cap ombra de Víctor Català, en la seva literatura: “Per exemple La infanticida em sembla un monòleg extraordinari però a mi m’ha influït poc. M’ha influït més com a figura pionera que no en l’estil perquè jo intentava fer un altre tipus de literatura, més urbana. Els temes que ella tracta són més aviat rurals i nosaltres —estic pensant en autores de la meva generació, com la Montserrat Roig— hem intentat fer una novel·la ciutadana”.
Això no impedeix que Carme Riera li reconegui un ascendent sobre tots els escriptors catalans posteriors: “Víctor Català és el gran referent de la novel·la en català en el sentit que, quan vols buscar quins són els clàssics, i com aquests clàssics poden aportar aspectes que t’enriquiran, has d’anar forçosament a Víctor Català”.
Riera també reivindica l’escriptora de l’Escala perquè potser se li han negat els seus mèrits: “És la persona que inicia el cànon de les lletres catalanes modernes. Fins i tot, de vegades, he pensat que és per aquest fet —el fet que sigui una dona que inicia el cànon de la narrativa en català—, que no se li ha donat la importància que calia”.
La maledicció de la Víctor
Víctor Català va ser admirada i criticada de bon començament. Si el rebombori que va aixecar La infanticida a Olot la va empènyer a adoptar un pseudònim, les seves obres següents —especialment les de narrativa— van ser igualment polèmiques i rebia crítiques dels suposats amics —Joan Maragall— i dels enemics declarats: els noucentistes liderats per Josep Carner.
La publicació de Drames rurals(1902), un recull de contes sobre el costat fosc dels entorns camperols, va rebre una dura crítica de Joan Maragall al Diario de Barcelona, un prejudici més moral que literari que s’ha projectat sobre la literatura de Víctor Català com una ombra llarguíssima. “En este libro la vida del campo y de sus gentes está hondamente sentida; però en la confección del mismo ha presidido un propósito: el de revelar sólo lo duro, lo acerbo, lo horrible, lo lastimoso o lo repugnante de la simplicidad campesina”.
Al pròleg d’Ombrívoles (1904) Víctor Català s’explica: “El cor humà és com una casa a quatre vents: per tres hi dona ara el sol, ara l’ombra, però el quart està reservat a l’ombra exclusivament. Els que guaiten pels primers veuen quadros alegradors, sadolls de vida (...) Jo, quan vaig començar de guaitar, a través de mon cor les coses del món, vaig ensopegar-me a fer-ho per la quarta banda; i, com els mosaics de camper daurat i brunes policromies, van plaure’m per llur severitat i llur noblesa, exempta de vanes voluntats, la tirada a guaitar-lo esdevinguí habitud, i l’habitud... vici, segons diuen”.
I en l’entrevista que el 1926 concedia a Tomàs Garcés era encara més contundent: “L’escriptor té dret a parlar sobre el tema que vulgui. L’ètica no té res a veure amb la literatura”.
El gust de la Víctor pel que qualificava de “literatura de l’ombra”, la “gent dels llimbs” o “el pòsit enterbolidor” és un dels elements que ara atreu Irene Solà o Blanca Llum Vidal. Però llavors va provocar el rebuig de Joan Maragall, que d’altra banda lloava la poesia de Víctor Català —i que, posteriorment, mantindria una gran amistat i una fructífera relació epistolar amb ella.
Segons Irene Muñoz, Víctor Català va quedar marcada, primer, per l’escàndol d’Olot, arran del premi, i després, pel que va suposar la publicació de Drames rurals: “Víctor Català esdevé la capdavantera d’un nou gènere literari, com són els drames rurals. És important perquè estem en ple modernisme i la segona onada del realisme. És un realisme negre, molt diferent del realisme blanc, idíl·lic, de la Renaixença”.
Però en aquell moment es fa públic que Caterina Albert està darrere del pseudònim. “Va haver-hi —explica Muñoz— crítiques molt dures contra els Drames rurals i contra ella, la qual cosa la farà sentir-se molt desprotegida i, fins i tot, es planteja deixar d’escriure. A Joan Maragall li dirà que «per una dona, ara mateix, és més deshonrós escriure que fer qualsevol altra cosa»”.
L’etiqueta de “rural” per a la literatura de Víctor Català ha estat un prejudici que posteriorment ha pogut allunyar molts crítics i autors de la seva obra.
Tanmateix, ara les noves escriptores ho veuen d’una altra manera. Blanca Llum Vidal interpreta el món rural que és un escenari induït pel lèxic de l’escriptora: “El tema rural és el context, el teló de fons. Implica un coneixement de les coses concretes molt profund. Víctor Català té una capacitat d’esmentar cada cosa, cada detall i això implica un coneixement del medi, de l’entorn, molt gran”. L’entorn rural és aquell escenari que l’autora coneix perfectament i sobre el qual pot estendre els seus coneixements. Aquest escenari rural el que ella ha de descriure perquè ningú no sap descriure’l com ella.
115 anys de ‘Solitud’
El 1905 Víctor Català publica Solitud a la revista Joventut per entregues. La novel·la més coneguda i rodona de l’autora, un drama rural llarg sobre el qual ella no es mostrava gaire orgullosa. Potser per la màscara d’artista que Margarida Casacuberta li atribueix, Caterina Albert es feia la desmenjada sobre l’èxit aclaparador de Solitud. Casacuberta recull la resposta que donà a una entrevista de Baltasar Porcel: “Solitud és una novel·la que sempre m’he mirat a desgrat. La vaig prometre al senyor Via, de la revista Joventut, i a causa d’una malaltia de la meva mare, a l’hora de portar-la-hi no l’havia ni començada (...) Tothom m’havia dit que concentrava massa, que els meus Drames rurals, per exemple, eren gairebé guinyolescos. En efecte, jo no em distreia gens de l’acció dels personatges que imaginava. Anaven a la seva, i prou. Prescindia de tot l’accessori. Al marge del camí que duia al desenllaç no m’aturava a collir-hi floretes. Doncs bé, en posar-me a escriure Solitud vaig pensar a amplificar un ‘drama rural’. Vaig exposar amb més minuciositat els temperaments de les figures i vaig fer entrar en la narració el paisatge”.
Irene Muñoz explica que Solitud és l’exemple més evident d’“aquest realisme negre que es basa en plasmar en la literatura l’aspecte més fosc, més truculent, de la condició humana en aquest marc rural i amb la introspecció ideològica dels personatges”.
Pel que fa a la modernitat de la novel·la de Víctor Català que assenyalava Maria Barbal, Muñoz explica que rau en el desenllaç de la novel·la, que trenca amb el determinisme del naturalisme d’Emile Zola i els seus seguidors: “La protagonista, la Mila, al final de la novel·la, és violada. Contra això no hi pot lluitar. Qui la viola és l’Ànima, la part malèfica de la muntanya. Però l’autora s’apartarà del determinisme de la novel·la realista de l’època. Víctor Català ens vol demostrar que l’única cosa contra la qual no podem lluitar és el destí, però això no vol dir que ens determinen ni les condicions genètiques ni les ambientals —el lloc on vivim— ni les qüestions socials. Perquè la Mila, després de la violació, abandona el marit, l’ermita i la vida que havia portat, i baixa sola de la muntanya. Així acaba el seu viatge iniciàtic. I amb això ens està dient que cadascú és lliure de decidir la seva vida”.
Casacuberta creu que Solitud “s’ha de situar al mateix nivell de les propostes que, en el tombant del segle XIX al XX, fan un Joseph Conrad amb En el cor de les tenebres(1899), el Thomas Mann que evoluciona des dels relats breus d’El petit senyor Friedemann (1897) a la novel·la de família Els Buddenbrook (1901) i a Tonio Kröger (1903), un James Joyce en el procés que va de Dublinesos (1914) al Retrat de l’artista adolescent (1916)”.
Els noucentistes contra ‘Solitud’
Tot i l’èxit de crítica i de públic, Solitud i Víctor Català rebrien la clatellada dels noucentistes liderats per Josep Carner. El 1903, aquest poeta “arriba a dir de Víctor Català que és ‘una escriptora mascle i depravada’ pels temes que escriu i per la llengua”, recorda Muñoz. Després de la publicació de Solitud, i a propòsit d’un llibre de Felip Palma —pseudònim de l’escriptora Palmira Ventós—, Carner escrivia a la revista Catalunya: “Generalment, la imitació és inferior al model, però la pobra Víctor Català ho fa tan malament que els seus imitadors ja no ho poden fer pitjor”.
Margarida Casacuberta explica que era l’atac del Noucentisme contra un model que ells consideraven caducat: “Cadascú tenia el seu propi model de llengua, els noucentistes estan en el cantó oposat i comença una època de bel·ligerància contra Víctor Català que la va fer patir molt”.
Tot i que la relació se suavitzarà amb el pas del temps (el 1920 Víctor Català publicarà La marebalena a l’Editorial Catalana que dirigia precisament Carner), quedaran certes prevencions contra Víctor Català que s’estendran fins al temps de la República. L’escriptor Pere Calders assegurava que coincidia amb Joan Oliver a l’hora de considerar la llengua que utilitzava Víctor Català estranya i distant, que no havien sentit mai un pagès parlar aquell català.
Aquest és un símptoma clar dels prejudicis sobre la narrativa de Víctor Català en tota una generació que s’hagués pogut alimentar del seu extens vocabulari, com sí que van fer estudiosos del lèxic: el mateix Diccionari Català-Valencià-Baleard’Alcover i Moll cita sovint l’escriptora de l’Escala.
És evident que Oliver i Calders volien modernitzar la llengua i “venien de la depuració noucentista”, com diu Casacuberta. Els atacs de Carner tenien conseqüències a llarg termini.
L’estudi i la reivindicació
Després de la nit franquista, la literatura de Víctor Català va tornar a ser estudiada des de la universitat, sobretot després de la decisió de Joan Fuster de dedicar-li poc espai en la seva Literatura Catalana Contemporània (Curial, 1972). Montserrat Roig ho va criticar obertament i Maria Aurèlia Capmany va reivindicar també l’escriptora escalenca. De sobte, Víctor Català va esdevenir un objecte d’estudi molt interessant. Tot i això, una de les primeres biografies de l’autora, obra de Josep Miracle (1904-1998), és qualificada per algunes autores actuals de mantenir una òptica “patriarcal”. Els treballs de Jordi Castellanos (1946-2012) tenen un altre caire i molt reconeixement professional, com també els de Francesca Bartrina (1968-2014), que van quedar truncats per la mort sobtada d’aquesta investigadora als 46 anys.
Potser és aquesta feina més acadèmica i callada el que ha fructificat en una reivindicació de Víctor Català a tots nivells. Casacuberta creu que s’hi han de sumar els esforços d’alguns grans defensors de Víctor Català com ara el poeta Enric Casasses, el crític Vicenç Pagès i l’escriptor Toni Sala.
L’estudi de Víctor Català en els últims anys es va ampliar també a la perspectiva de gènere, cosa que va ser qualificada per Josep Murgades com “hipercanonització feministoide de Víctor Català” en un congrés sobre l’escriptora escalenca a l’Institut d’Estudis Catalans.
Blanca Llum Vidal hi deia la seva al postfaci deTots els contes 2: “Considerar encara avui que parlar de feminisme en el cas de Víctor Català és un anacronisme, alçar-se contra el que s’interpreta com una ‘hipercanonització feministoide de Víctor Català’ que les dones portaríem a terme estúpidament, i alçar-s’hi de la tarima de l’Institut d’Estudis Catalans estant, no és ni tan sols un prejudici masclista, sinó una mandra suprema a haver-se-les amb la intel·ligència dels textos que aquesta dona va escriure”.
En declaracions a EL TEMPS Vidal hi aprofundeix: “Entenc que hi hagi gent que digui de tant en tant: ‘alerta, que no ho llegim absolutament tot en clau de gènere o feminista’. Això, ho entenc. Però en aquest cas ni ho entenc ni ho comparteixo, perquè els textos parlen per si sols. És evident que ella no es descrivia com a feminista. Tant és l’etiqueta que es posi. Però al llarg de tota l’obra denuncia una vegada rere l’altra situacions de violència contra les dones, de violacions sense parar, i culmina això amb un conte amb dos senyors que parlen de feminisme. Que vingui algú i digui que parlar de feminisme en Víctor Català és un anacronisme no té sentit”.
Vidal creu “que hi ha algunes teories queer o feministes que poden servir per rellegir les obres de Víctor Català perquè hi ha personatges molt avant la lettre en aquest tema. I és curiós —afegeix— perquè, per una banda, hi ha aquesta modernitat i, per l’altra, hi ha aquesta ploma seva vuitcentista. És tan evident que ella escriu sobre un temps que ja ha passat com que les idees que la mouen són sempre d’última avançada. No hi ha mai cap mena de cant al passat o d’enyorança” de temps pretèrits.
Víctor Català negava que fos feminista igual que s’oposava a qualsevol intent de penjar-li una etiqueta.
Irene Muñoz la qualifica d’eclèctica: “Ella no s’identificava mai amb cap capelleta literària ni cap etiqueta literària. Per exemple, quan la Dolors Monserdà o la Carme Karr —que tenien projectes de dones, per dir-ho d’alguna manera—, feien revistes femenines, li demanaven que hi col·laborés o en formés part i ella sempre se’n desmarcava. Deia que no formava part d’això. Però també procurava no estar encasellada en qualsevol altra escola”.
Margarida Casacuberta hi està d’acord: “Víctor Català tenia molt clar que no volia que se l’encasellés amb l’etiqueta de literatura de dones. En aquest sentit s’ha de fer una clara distinció entre Víctor Català i Dolors Monserdà de Macià, que feia bàsicament literatura didàctica. Víctor Català no escrivia per a un públic femení. Ella estava escrivint. Escrivint. I així se situa en un lloc d’artista, amb ambició universal i desig de posteritat”. Desig de perdurar i renàixer, com a Víctor Català, cent cinquanta anys després del naixement de Caterina Albert.